 METAFONIA (Deslectura de
Paul Celan)
Carles Hac Mor
metafonia conquerida en l'afonia-mot
Paul Celan
(Aquestes en són les dues primeres pàgines, d'aquest llibre inèdit, l'últim escrit
pel seu autor)
en tens l'agulla que indica el camí al vessant estimat dels mots del capvespre en el
silenci als camps cap a l'illa ull del temps posa-la a les parpelles el cor a la galta
enfonsada de la nit no en sé pas els fils del núvol estiuenc cap al cel amb la mirada va
lligar els arbres de l'esdevenidor on avui per sempre així respiren els focs del temps en
petit blanc de balança de llenguatge de la paraula del costat canvi d'alè nocturn si
pots confiadament al bressol de la comarca dels pobles muts en tu i les aigües boques
enlluernades en una hora sideral per qui ja no és gaire tard espelma de la fam les tres i
les quaranta pedres de la vida el fum dels cants de les fonts ni tampoc cap mena d'home
llença l'any solar del qual depens i en arribar el moment potències al corriol de la
tempesta com colors acumulats destapada fàtua la teva llengua és bruta aquell llum des
de gibrells de fang encara hi hauria d'haver cuques de llum la calor et cala foc per dins
hi nedo maculada pels déus punxada al cor me'n vaig d'ençà d'allò insebollible a prop
de les tombes la branca d'olivera va ser robada per becs d'àligues pensa que aquí és
hivern per mil.lèsim cop a la porta del darrere rosella i memòria encongida el vent
penja sobre la plana els monjos de dits peluts obren el llibre i a mitjanit l'única llum
encara s'equivoca i a l'últim l'aconsegueix el colom un missatge la garlanda blava deixa
que ho faci el núvol la boca plena de neu flor del temps entre copes et portem al
sepulcre dels teus cabells sobre la mar al si de llop de Déu el teu cor és ple de flocs
de neu escampa sense por les teves flors foraster mira al teu voltant argent i argent a
cadascú el seu mot veremen el vi dels seus ulls a la vora dels morts veig en tot allò
tan verd veus guturals encara hi haurà un ull i dits sota l'abric a les estries l'única
orella retallada escolta el fil del cor amb els perseguits eixos de plecs escombrats pel
mossegador extret dels teus ulls que suren ni art ni sorra ni mestres quan ens va
escometre la negror i deixa digues als teus dits avui es fan visibles els braços que
t'escolten impulsa també ara la ratlla de fluctuació pancartes de fum cabell agafat tu
aquí reviscolada una volta àmplia onada ardent hi ve tothom no hi manca ningú ni el cel
un estrèpit que el treu una vegada no n'hi va haver mai coagula la ira de rei de
testicles de pedra davant la parèmia petrificada al puny en sóc nodrida amb joncs el
vespre escaldat allò escrit és enraonat aurèola de cendres al darrere amb els signes
trepitjats velles per no res tapades una fatalitat petita i tan gran vam créixer rere el
somni marcat amb carbó afegeix-hi això a l'estampa centaure arborat negres com si afamat
el poble ben lluny a cops d'unglot hagués esbocinat el pa doneu-me el dret de pas
araucana a l'alba bebeu-ho amb cullera un núvol capcot el repicó incontrolat i allò que
no se sent en tu fillols corredisses camisa de força la seva formosor tots els vents cors
que empassen escombraries casc de sang que atabala tenebra obedient la paret no gens
escrita l'aixella excavada els empelts de blancor aquest únic misteri el full aïllat a
les escletxes de les rajoles la pregonesa encaixades enlloc no les ha descobertes el temps
t'hi portaria al nínxol de totxos el semental amb el ble que li floreja la xifra de la
immortalitat em vomites les nou vegades alt i visible per l'arbre del cervell llums
esfèrics en comptes del teu atzar instants els senyals dels quals un cop fets petja
cristal.lina tenebres allò que se'ns belluga reixa de llenguatge ulls cecs al món
còdols i pedruscall en coneixíeu les figures un dia i encara un altre la taula la fusta
d'hores les ànimes esbós d'un paisatge un ull obert el rellotge compta i recompta així
mateix nosaltres aquí al buit vam veure l'enriquiment de llum mesurable traslladat al
terreny on no veien pas cendra |
Poesia