índice     no. 31: juliol - agost 2002

-que et vé de gust anar els dos a sentir un concert? després, en sortir, podriem anar a sopar a aquell lloc que tanquen tard i fan un bacallà...

-què tal si el divendres anem al Razmatazz, que hi toca aquell grup que vam veure l'any passat i ens ho vam passar tan bé. Vindrà tota la penya i només val 15 euros...

de fet, parlar de música ja és fer música. Passa, però, inevitablement, que la percepció que en tenim és profundament mediatitzada. A hores d'ara, ningú no va a un concert dels Pet Shop Boys o de Beethoven només per la música. Haurem, doncs, per una estona, d'oblidar tots els intermediaris que hi ha entre la música i nosaltres, una cosa així com posar la ment gairebé en blanc –només ones sonores- per pensar en la matèria pròpia de la música.

jo ho he provat, m'he posat a pensar QUÈ HI HA dintre de la música i QUÈ i COM ho percebem. Perquè una música és el què és (o els què ens sembla que és) i no d'una altra manera....

en acabat, però, m'he retrobat –com sempre- amb una vella obsessió: l'ESPAI de la música: si la relació entre música i temps sembla indiscutida, evident –you are the music while the music lasts, diu T.S.Eliot- l'espai, sobretot de reproducció de la música, entra difícilment en discussió. Hom va a veure un quartet de corda a l'Auditori o un grup de hardcore en una sala petita, sense donar-li més importància a l'espai REAL de la música.

per això, doncs, he dividit la xerrada d'avui en tres grups:

1. què és la pròpia música, quines qualitats té, etc... (el món interior) 2. estètica: com es perceb la música des del punt de vista de l'oient. 3. l'espai REAL de percepció.

són tot plegat un munt de preguntes, perquè de moltes d'elles n'ignoro la resposta i perquè amb elles, i discutint-les amb vosaltres, puc ampliar la meva concepció del que és possible i enfeblir la meva –minsa- seguritat.

1. QUÈ ÉS MÚSICA? és a dir, en què consisteix? sembla acceptat que és una successió ordenada de frequències en el temps, però: ha d'haver-hi voluntarietat? es podria arribar a REDUÏR una partitura –qualsevol- fins a un mínim que la fes reconeixible, i encara fos música? encara més, si es perdés tot: l'instrument, els papers, el mateix compositor... seguiria existint després que la darrera persona l'hagués oblidat? en resum, QUÈ ÉS? ÉS ella mateixa, lluny de nosaltres, SENSE nosaltres o només quan se l'escolta? pot existir només dintre el cap, ABANS d'escoltar-la? encara és vàlida la diferència kantiana entre els NOUMENA (la cosa en SI) i els objectes tal i com apareixen en la nostra experiència, els PHENOMENA (la percepció)?

2. SI NO ÉS ESTÀTICA, ON CANVIA? COM CANVIA? QUAN CANVIA? des de la seva concepció, la música varia constantment. El temps ens la presenta diferent i de fet sona diferent. abans d'arribar al destí que li és habitual passa, com a mínim, per tres processos de transformació: de la idea al paper o a l'ordinador (si n'hi ha), d'aquest(s) a l'intèrpret i de l'intèrpret a l'oient (si no hi ha gravació enmig). L'audició activa és, segons Hindemith, "co-construcció".

3. QUINES DIMENSIONS TÉ? dues són les dimensions clarament explicitades en la partitura convencional: el temps, horitzontal –és a dir, figures i silencis-, i la frequència, vertical –és a dir, les notes-. N'hi ha, però, almenys dues més que són bàsiques: la intensitat (el volum) i el timbre (el que diferencia un instrument de l'altre). I encara una altra: els espais. Un d'ells sembla clar: l'espai de representació virtual de la música: la partitura o l''ordinador, però hi ha un segon espai, el REAL, el lloc ón sona la música, l'espai del receptor, que veurem, si us sembla, al final d'aquest escrit...

4. A QUI PERTANY? a banda de la composició, hi ha acte creatiu en la interpretació? l'oient interpreta i, fins i tot, re-crea? crea o, si més no, interpreta un emissor no voluntari de sons (com ara una harpa eòlica, o un ocell)?

5. ES GENUÏNA, UNICA? QUI L'HA FETA? té validesa l'antiga divisió aristotèlica de les quatre causes?

1. causa material: ones sonores, instruments, ordinador, CD...

2. causa formal: la tonalitat, l'estructura, la forma

3. causa eficient: el compositor (tothom que ha intervingut al procés: els intèrprets, el tècnic de so, el productor?...)

4. causa final: el benefici, el plaer, l'educació, la necessitat del compositor? (tots sabem de compositors incontinents als quals ELS CAL crear).

1. ÉS UNA OBRA D'ART? ES BONA? i, fins i tot ÉS BONICA? què fa que sigui bona? cadascú té uns criteris diferents, però sempre basats en referents. És fàcil establir que sona bé quan segueix les normes clàssiques i, sobretot, les de l'harmonia. A més, hem sentit tants cops els models canonitzats que ens és gairebé impossible de no establir COMPARACIÓ amb ells. En les músiques "d'avantguarda" és molt difícil fer la comparació amb altres similars, perquè 1. es perd el referent 2. les dissonàncies ens sonen, encara ara, "estranyes". La pregunta indefugible és sempre: aquesta música ens sona bé NOMÉS pels condicionants culturals als que, des de néixer estem sotmesos, o simplement és que ELLA, per se, és bona, bonica?

2. ÉS D'INTERÈS PÚBLIC? ENS FARÀ BÉ? convé realment la música a la societat? Plató deia que la vella música reforça els valors tradicionals de l'ortodòxia, però la nova música subverteix aquests valors i debilita la societat. Llavors, POT LA MÚSICA MODIFICAR LA SOCIETAT? TÉ PODER? IMPORTA?

3. COMUNICA ALGUNA COSA? EXPRESSA ALGUNA COSA? La gent diu que la música és un llenguatge abstracte i, per tant, el més universal que coneixem. És evident que comunica, però quina és la naturalesa del missatge? Què SIGNIFICA? És portadora d'emocions universals?

si la música té una estructura harmònica en sintonia amb la gran harmonia universal (la música dels estels), si és cert que al capvespre la música sona diferent que al matí assollellat, i que la pluja entristeix i això es pot traduïr en sons, haurem de convenir que hi ha una GRAMÀTICA DE LA VIDA, una llei eterna, única, universal. La mort és silenciosa.

o, si en voleu un exemple pràctic: la tristesa. En música existeixen uns codis fàcilment interpretables i relativament universals, com ara: lent-temps, tonalitat-menor. intensitat-petita, instrumentació: bandonió (per exemple). Es pot fer el mateix en altres arts?

4. ÉS IMPORTANT LA IDENTIFICACIÓ DE L'OIENT AMB L'OBRA? és a dir, cal que l'oient tingui referents previs per ENTENDRE-LA i viure-la millor? Enfront els qui afirmen que el més important és l'aprehensió inmediata, la que no necessita referents (la pell?), n'hi que pensen que és BÀSICA la percepció sinòptica: el re-coneixement de l'estructura, del seu disseny, de la la forma en què els detalls encaixen en el tot, les relacions entre elements musicals.

D'altra banda, són infinits els exemples que ens demostren que la música està farcida de records (fins i tot no viscuts), de pensaments semioblidats.

de cara a protegir-se contra els canvis (tot art és convertit ràpidament en reaccionari i, en paraules de Carles Hac Mor, en putrefacte) la música tendeix a crear uns cànons inconscients, inmediats, segell de la casa perquè tothom pugui reconèixer-s'hi fàcilment. Així, les músiques populars (sempre parlem de la música occidental) tenen dues característiques, que es donen gairebé SEMPRE: estan escrites en compàs de 4/4 o, si més no, binari, i respecten un criteri tonal. (només algunes músiques que vénen de la dansa estan en ¾). També les anomenades "músiques" d'avantguarda estan bastides de clixés. La improvisació (la construcció de la forma simultània a la presència de l'oient) i l'absència de melodia són elements que es donen sovint en molts concerts.

(DO NATURAL, un manifest)

encara que sembli sorprenent a hores d'ara, he escrit un (nou) manifest per posar a debat la relació entre l’art i la tecnologia i, concretament, la al meu entendre excessiva dependència sistemàtica del primer envers la segona.

En absolut dic que tots els espectacles hagin de bandejar la tecnologia (per cert, l’admiració actual per la tècnica em sembla una mena de post-romanticisme, ja entrat el segle XXI), però hauríem de replantejar-nos aquesta relació, no usar els medis COM SI FOSSIN NATURALS.

DO NATURAL no pretén ser la nova "normativa" ni, sobretot, l’única, que es rebel·la contra l’omnipresència de la tecnologia en els espectacles. Actualment, gairebé tot l’art està amplificat (so, llums, imatge). DO NATURAL no discuteix la tècnica sino el mal ús que se’n fa, la dependència sistemàtica. Hem col.locat l’art en un aparador i l’hem disfressat fins a fer-lo irreconeixible. Cal, doncs, recuperar la possibilitat, ara perduda, d’una dimensió humana de l’espectacle, replantejar la relació entre art i públic, l’emoció.

Hi ha altres exemples similars i, notablement, el "dogma 95" de Copenhagen, aplicat al món del cinema. DO NATURAL és, en aquest sentit, el principi d’una idea, un manifest obert a tothom que s’hi vulgui afegir i, lògicament, modificar, discutir, etc.

Considerant, doncs, l’espai com a part essencial de la música, DO NATURAL acollirà aquelles composicions úniques on estaran integrats, des del mateix concepte, llum, escena i música.

1 s’escriurà cada concert per a l’espai on tindrà lloc. Cada acció serà única, escrita expressament. Conviuran, doncs, amb ella els records que l’espai, el moment, aportin. Coexistiran la memòria i l’emoció instantània.

2 no hi haurà altra amplificació / transformació / efecte sonor més que el propi espai. El so sense cap manipulació externa.

3 la llum serà natural, la del moment de l’acció. Es pensarà l’espectacle, doncs, en funció de l’il·luminació que hi hagi.

4 no existiran elements que desfigurin l’espai. Serà l’escena natural, sense tractaments que imitin una altra realitat. Atrezzo i escenografia no ténen raó de ser. L’acció passa en aquell lloc.

5 es considerarà el record imprès (audio, video) com el que en realitat és: mala fotografia de l’instant, document. En qualsevol cas, l’enregistrament es tractarà com un altre objecte, visió aliena, posterior. Un altre lloc, un altre moment.

tbr : no. 31: juliol - agost 2002

Narrativa
        Àngel Burgas: Fan Club
        Edgar Cantero: Els nostres noms escrits en un paper

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il