Els
nostres noms escrits  en un paper
Edgar Cantero
1
Recito en veu baixa:
Eixampla el carrer, tu que ets forta, Marta,
i deixa que l’aire i la llum s’escolin dins la ciutat.
Són els dos únics versos de tot el poema que em
semblen bons. La resta és un fotimer d’idees o visions que ella em suggereix,
anotades, més que escrites, en el full arrencat que ara porto dins la bossa de plàstic,
entre les begudes. Al cap i a la fi, jo no dec tenir bona oïda per la poesia, perquè mai
no he vist gaire diferència entre la composició que mereix un primer premi i la que és
llançada a la paperera per la secretària del jurat. Avui dia, els versos no han de
rimar, ni han de tenir el mateix número de síl·labes. Per culpa d’aquestes
llicències, tots els poetes des d’Homer que s’han cremat les celles fent
quadrar els hemistiquis a hores d’ara deuen estar convulsionant-se dins llurs tombes.
Avui fa tres dies del solstici d’estiu; la nit
serà prou càlida per no haver de dur res més que una samarreta. No em preocupa pas la
meva comoditat, sinó saber que ella tampoc anirà gaire abrigada. La plana que recorro
m’ofereix una bona panoràmica de la volta del cel: l’última franja de blau,
juntament amb la remor dels cotxes que viatgen per la nacional, un quilòmetre enllà,
m’assenyala l’oest; enrere deixo la urbanització, una bonica ciutat-jardí que
es diu Montbarbat, ja coberta d’estrelles. Jo, tot i que encara m’hi veig, no
dec ser sinó una silueta ombrívola entre tots dos extrems —vist a contrallum, dec
fer una imatge molt fotogènica—, ocasionalment il·luminada pels fars d’algun
cotxe, sempre en direcció contrària. Els habitants de la urbanització es reclouen cap a
aquesta hora a casa seva, per passar la nit en la quietud hermètica dels xalets.
Aquesta carretera local per on camino, mal asfaltada i
plena de sots, no té la funció d’unir, sinó de separar. Els promotors de
Montbarbat van voler que aquesta es construís el més lluny possible de la nacional. El
resultat d’aquest distanciament és que ningú no pot sortir a peu de la
urbanització i esperar arribar enlloc. Per als que hi estiuegem, anar a donar una
volta significa, efectivament, començar a caminar, i al cap de mitja hora donar la
volta i tornar.
2
Quan arribo a Can Torb, ja és prou fosc perquè
se’m faci difícil veure els objectes als costats de la carretera. La silueta de Can
Torb, però, és ben reconeixedora: a través de les seves finestres pot veure’s el
mateix cel i que envolta tot el casalot, aïllat al marge dret del camí. Can Torb és en
ruïnes, per causa d’un incendi, des d’abans que jo nasqués. Els nens de la
urbanització la teníem com un pati d’esbarjo prohibit («la casa misteriosa»)
al qual només veníem quan els nostres pares ens recordaven que no hi havíem d’anar
mai («¿vamos a la misteriosa casa misteriosa?», proposava algú de nosaltres
tremolant d’emoció). Ens admiràvem del nostre propi valor quan hi entràvem a
explorar l’interior tot emulant les terrorífiques aventures de l’Scooby Doo.
Deixada enrere la infantesa, Can Torb passà a ser un refugi que ens proporcionava als
adolescents (als pocs que encara sortíem de la ciutat per vacances) la intimitat
necessària per a certs rituals, principalment beure i fumar, tots dos hàbits que vam
adquirir a Barcelona i que en una urbanització idíl·lica com Montbarbat semblen encara
més escandalosos que a casa. Ara, als 19 anys, crec que sóc l’únic que hi ve, i de
fet, potser sóc l’últim de la meva edat que encara estiueja aquí. Malgrat tot, al
casalot encara s’hi troben rastres dels joves del poble, grups de bevedors i fumadors
que deixen testimonis en forma de gargots a les parets: Sharps de Maçanet, Punks de
Maçanet, Independentistes de Maçanet, i diverses faccions més que han convertit Can
Torb en el nou fòrum de les cultures.
Entro per l’obertura rectangular de la porta del
davant; un gest de protocol innecessari, ja que totes les portes i totes les finestres
són practicables, i per la part posterior l’accés és encara més fàcil, perquè
la façana ha caigut i per allà hi pot entrar tothom; de fet, tota la vegetació de la
comarca de la Selva ja hi ha penetrat i ocupat totalment la planta baixa.
Per una precària escala de pedra pujo al primer pis,
que encara resisteix la invasió vegetal amb més orgull que esperances. La capa de runa
cobreix tot el sòl i cruix sota els meus peus, per més que miro de no fer soroll quan
camino. No és per por de despertar ningú, sinó pel respecte que m’imposa el
silenci regnant. Miro enlaire: Venus brilla entre dues bigues abrusades, que són
l’únic que queda del sostre.
Deso la bossa amb els queviures a terra, i faig el
primer crit:
—Marta?
No hi ha resposta. Hi va haver una època en què el
vent aprofitava per dir la seva quan es feia el silenci; ara, quan el vent falla, són els
cotxes de la llunyana nacional els que prenen la paraula. I els grills no callen mai. Ells
van a la seva bola.
Procurant no destorbar a uns i altres, busco dins la
bossa de supermercat el full amb l’esborrany del poema, mentre penso que si Bécquer
vingués a buscar la inspiració a aquest cul de món i en comptes del vent sentís de
fons la remor frívola dels cotxes, també se li passarien les ganes de fer rimes.
Llegeixo, a mitja veu:
Eixampla el carrer, tu que ets forta, Marta...
Agafo la bossa un altre cop i avanço unes passes.
Torno a cridar:
—Marta?
—Sóc aquí!
3
En travessar un llindar sense porta, gairebé topo amb
la Marta que surt al meu encontre. Quan em veu, somriu, tímida.
—Hola —em diu, passant-se una mà pels
cabells. Té una cabellera molt bonica, i a més duu una sola samarreta, de ratlles
vermelles i negres, amb les mànigues retallades d’una forma una mica matussera. Tant
la samarreta com el pantaló texà són peces de roba que no li havia vist mai, però fan
pel seu estil.
La Marta té el detall d’esperar que acabi el meu
breu examen visual per fer-me passar a l’interior de la sala que ha triat per aquesta
nit. No és ni tan sols una sala: tot el terra s’ha esfondrat i ha caigut a la planta
baixa, entre els esbarzers. Només en resta un marge de ciment d’un metre i mig en la
part més ample; és aquí on seiem, amb les cames penjant sobre el pis de baix, on els
esbarzers planegen el seu proper moviment tàctic, amb clares intencions expansives.
—Què has portat? —em pregunta la Marta.
—Per a tu, cervesa. Jo m’estimo més
Coca-cola. I galetes, una bossa de patates... Quant de temps creus que aguantaràs?
—No ho sé —respon, amb senzillesa.
Mentre trec els queviures de la bossa, trobo el poema
que havia tornat a rebregar i llençar entre les ampolles, fet una bola. El recupero i
començo a allisar el full.
—Què és? —pregunta la Marta.
—És un poema que t’he escrit. Te’l
llegeixo?
Hi ha coses infal·libles per fer somriure una noia.
Dedicar-li un poema és un recurs cursi i tronat per a la majoria d’elles, però quan
se’ls diu que hem caigut en aquesta indignitat, gairebé sempre somriuen. Passaran
generacions i la lírica morirà definitivament, però dedicar un poema a algú encara
serà afalagador.
Jo tot sovint recorro a la poesia, perquè amb la
Marta no em queda cap més remei. Miro d’adoptar la posició tradicional per a la
declamació, amb la qual cosa em clavo als genolls els fragments de maó escampats per
terra, i començo:
Eixampla el carrer, tu que ets forta, Marta,
i deixa que l’aire i la llum s’escolin dins la ciutat.
Vesteix-te de sol o núvol o somni de nit d’estiu, i enderroca els que fan ombra
a la teva majestat...
4
En acabat, la Marta, novament tímida, somriu sense
mirar-me als ulls.
—A totes les poesies que escrius hi surto jo?
—pregunta, dirigint-me per fi l’esguard.
—Només he escrit les que tu ja coneixes
—responc.
—I com és que sempre escrius sobre mi?
—Perquè tu ets la protagonista del que escric. I
si no t’escrivís, no existiries.
—Ah.
Rarament en parlem, d’això; i quan en parlem, la
Marta accepta les meves explicacions sense objectar-hi res. Destapa una ampolla de cervesa
amb l’ajut de l’obridor de la seva navalla suïssa (ja he quedat amb ella sis
vegades i mai he recordat de portar-me l’obridor!), fa un glop i torna a preguntar:
—Per què s’ha d’eixamplar al carrer?
—A Barcelona, jo visc a l’Eixample. Hi has
estat mai?
—No.
—Doncs és una merda.
—Ja m’ho imagino.
—Hi ha un carrer, Aragó, que és bastant més
ample que la resta. Sempre té molt de trànsit, però a la part dreta, quan s’apropa
al Clot, o cap a Sant Adrià, ja no hi ha tants edificis alts més enllà i deixa passar
la llum del sol. Aquest tros de carrer, quan està buit de cotxes, és l’única part
de l’Eixample que convida a estar-s’hi. M’agradaria que el meu carrer fos
com aquell.
—Quin és el teu carrer?
—Un de massa curt per ser important i massa llarg
per ser entranyable. Un de tants carrers infames a Barcelona.
—No t’agrada gens, Barcelona?
—No.
—I per què no et quedes aquí?
—M’hi quedaré... —dic, no pas gaire
segur—. Algun dia decidiré no tornar a on no vull anar.
5
La Marta i jo ens passem hores i hores xerrant. De
vegades en to seriós, mirant les estrelles (va ser ella qui em va indicar on era Venus) i
parlant en veu baixa, per respecte a la nit, a la casa i als grills; de vegades fent
broma, jugant a veure qui la diu més grossa i rient totes les bajanades que ens
expliquem.
Se’m fa difícil creure que tot el que li conto
sigui nou per a ella. Però encara em sorprèn més que el que m’explica ella sigui
nou per a mi. No m’entra al cap que, si sóc jo qui l’escriu, pugui fer coses
que jo no li he dictat. Com és que m’explica anècdotes que desconec? I com és que
duu roba que jo no li he posat?
6
Cap dels dos duu mai rellotge. Però quan ja portem
cinc o sis hores de xerrameca, de tant en tant, se m’acut que la fi de la cita està
pròxima. Al llarg de la conversa es produeixen certs moments crítics: quan ens quedem
callats massa estona mirant la lluna, quan riem i hem de fer una pausa per calmar-nos...
Tant és que quedin galetes dins el paquet o cerveses per escurar; en qualsevol
d’aquestes davallades de la conversa pot arribar el moment de dir adéu. Si no és
així, si el diàleg torna a reanimar-se, no sembla tant que es reprengui la cita com que
se’n comenci un capítol nou. I s’ha de fer la justícia d’afirmar que, en
qualsevol obra protagonitzada per la Marta, cada capítol és millor que l’anterior.
Crec que avui hem aguantat més que mai: unes set
hores. Deuen ser quarts de cinc. Estàvem parlant fins fa un moment de viure en cases
brutes, o algun tema igualment irrellevant, i algun dels dos n’ha fet un acudit que
ens ha semblat descollonant. Quan se’ns en passen els efectes, gairebé abans que jo
m’adoni de la situació de perill, arriba el senyal de punt i final: la Marta fa un
badall.
—Ai... —diu, fent un sospir— Me
n’he d’anar...
—No...! —protesto—. Per què?
—Tinc soneta —fa, com una nena petita.
—No, espera, no te’n vagis —exclamo,
agenollant-me un altre cop.
—Tranquil, que no pensava marxar corrents!
—És que no marxes mai —li dic—.
T’adorms, i aleshores desapareixes.
—Ah, sí? —Ella sembla sorpresa.
—Sí, per això no vull que t’adormis. Mira,
t’explico un conte, val?
—El tens escrit?
—No, però l’improvisaré. Tu
escolta’m.
—D’acord.
Inverteixo mig minut en pensar un argument, i tot
seguit començo a narrar:
7
—Hi havia una vegada... Un noi de dinou anys que
feia primer de carrera a una universitat pública, i en el seu temps d’oci es
dedicava a escriure. Aquest noi tenia una amiga... que era una noia fabulosa. Però ell no
en sabia pas gaire coses. No sabia on vivia, ni l’adreça ni el telèfon. No sabia
res de tot això perquè, per ser el seu amic, no necessitava saber-ho. No calia trucar-la
ni anar-la a buscar. Ni tan sols calia esperar la casualitat de trobar-la al carrer.
N’hi havia prou amb pensar a quedar amb ella, per anar al lloc on es pensava quedar,
i allà estava. Sempre. No fallava mai. Era la millor amiga que hom pot demanar. Es deia
Marta. —M’espero que ella faci un comentari, però no m’interromp.— I
a més era una noia genial. Ell, l’escriptor, n’estava enamorat perquè... Bé,
perquè era lògic que n’estigués, suposo. S’ho passaven bé l’un amb
l’altre, reien, s’agradaven... i a sobre ella era preciosa. La Marta era aquella
noia... la que seia a l’altra punta de la classe a l’institut, la que està a
l’última fila a la universitat o la que arriba vint minuts tard i sempre t’hi
fixes, la que és tan bonica que no pots deixar de mirar-la, i quan veus com es comporta
amb els seus amics, o davant d’un desconegut com tu, penses que és una tia
fantàstica... Doncs la Marta era fantàstica amb tu. Amb mi. Amb el noi.
»El problema és que... ell trobava la Marta genial,
perquè era tal i com volia que fos. Era un producte de la seva ment, fet a partir de les
Martes que hi havia a l’institut, i a la universitat, i al barri, i fins i tot les
que sortien a la televisió... Era un personatge de ficció, creat per ell mateix i
inspirat en totes les noies que li agradaven. I escrivint sobre ella, aconseguia fer-la
viva. Un personatge cobra vida quan s’escriu sobre ell, o quan se’l canta, o
se’l pinta. I quan algú llegeix, escolta o veu l’obra, el personatge es manté
viu. I la Marta era així: tenia un autor que la pensava, n’escrivia contes i poemes
cada dia, i gràcies a això ella estava viva i tots dos podien trobar-se de tant en tant.
Em capfica tant aquesta història que no puc estar
gaire per la sensació que a ella li produeix. Però veig que em sosté la mirada, amb un
interès profund, i això m’incita a continuar.
—El cas és que la Marta era més complexa del
que podia semblar. Perquè si ella era producte de la imaginació del noi, qualsevol cosa
que fes ella l’hauria d’haver pensada el noi abans, no? Doncs no era així. Ell
li feia una pregunta, i la resposta no era mai res que ell pogués esperar-se. La Marta
tenia lliure albir. Feia coses imprevisibles, actuava i reaccionava, i estar amb ella era
com estar amb una noia perfecta... o gairebé. Calia escriure-la perquè estigués viva, i
si ell deixava d’escriure... aleshores ella es dormia i s’esvaïa com un somni.
—Que trist —és el comentari de la Marta.
—Sí que és trist —confirmo. Abans de
continuar, li miro els ulls, la cabellera pèl-roja i el coll de la samarreta. «La
història és trista», penso, «però almenys mentre l’exposo et quedaràs amb mi
una estona més.»
—El que el noi volia —continuo— és que
la Marta no desaparegués. Aleshores seria perfecta. Perquè la Marta sempre estaria viva
mentre ell la tingués en ment, i no envelliria, ni emmalaltiria, ni es moriria mentre el
seu nom estigués escrit en un paper. Seria eterna. Eterna i perfecta.
»I un dia... Bé, una nit, que el noi havia quedat
amb ella a una casa mig esfondrada, prop de Maçanet de la Selva... Mentre la noia estava
bevent-se una Damm-Bier... ell li va preguntar si hi havia alguna manera de fer-la
romandre viva per sempre.
La Marta desa a terra l’ampolla que s’acaba
de dur als llavis.
—I ella què va respondre? —inquireix.
Em bloquejo en confirmar que ella ignora el que
desitjo que sàpiga. Qui sinó ella em podria donar la clau? Abans era el que jo escrivia
(la Marta) el que esdevenia realitat; ara podria ser el que ella m’explica (la seva
realitat) el que jo incloc en un conte improvisat.
Però, que potser tot el que m’invento pot
esdevenir una realitat?
M’afanyo a no deixar-li l’oportunitat de fer
un altre badall, i reprenc el fil.
—Doncs... la Marta li va respondre que hi ha un
encanteri. —Cada paraula que dic sembla que estigui temptant la sort, o que faci
equilibris per la vora de la cornisa en què seiem per mirar d’arribar des de mi fins
a ella.— I aquest encanteri deia que... si l’autor aconseguia fer un petó a la
seva creació, aleshores aquesta viuria sempre amb ell i no desapareixeria mai més.
8
Un cop dit això, ressegueixo amb la mirada el camí
que han fet les meves paraules fins a l’oïda de la Marta, i quan ella, alçant
l’esguard, em dedica un somriure, comprovo que totes hi han arribat.
Al cap i a la fi, qualsevol història que
m’inventi pot fer-se realitat. Els personatges que hi apareixen són noies de debò,
que beuen cervesa i es compren samarretes. Per què el món en què es desenvolupen
aquestes històries no pot ser també vertader? Per què les llegendes d’aquest món
no poden ser regles que es compleixen en la realitat?
Novament em miro la Marta i el seu somrís. Poc a poc,
els llavis li tapen les dents. Torna a passar-se la mà pels cabells. S’aixeca. Mira
el cel. Lentament, la runa del metre i mig que ens separa cruix sota les seves vambes.
S’ajup davant meu. I em besa. Ella a mi.
No he comptat amb un factor: el seu lliure albir. La
seva resposta.
Totalment incapaç de preveure les conseqüències del
seu acte, gairebé li xiuxiuejo a cau d’orella, per no haver de moure els llavis i
conservar-hi el sabor dels seus:
—I ara què?
—Ara ets tu qui viurà amb mi —diu ella
tranquil·lament.
9
Visc, efectivament, amb ella, entre agradables
períodes d’inconsciència (o de son, o de mort) en què dormim plegats i
m’embriaga l’olor dels seus cabells.
Mentre estem desperts, som a Can Torb, o caminem per
la carretera que separa Montbarbat de la nacional. Si hi hagués més nens a la
urbanització, potser creurien que som els fantasmagòrics habitants de la casa
misteriosa. Tanmateix, cada cop passegem més lluny.
I el cas és que, perquè nosaltres puguem passejar,
algú ha d’escriure la nostra història... i no sé qui és.
|
Poesia