 STOKSILALLEEN
Gabriel VinyalsJ.M. Coetzee:
L’edat de ferro (traducció de D. Udina).
Edicions 62: Barcelona, 2002.
Aquesta paraula afrikaaner es podria traduir com "un pal
en un camp buit" -metàfora d’una ànima solitària. Els personatges de
l’escriptor J.M. Coetzee semblen, en la seva diversitat, veritables
"stoksilalleen": éssers abandonats que tracten de sobreviure en l’erm
violent en què s’ha convertit aquella república: un país en fase de liquidació,
exhaust de tanta intolerància, de tanta sordesa, de tanta violència. Un país on
l’esperança de vida –i això és estadística- minva any rere any.
Coetzee, ell també, se’ns apareix com un home
tan exhaust com els seus personatges. Amb les seves obres -especialment les darreres-
sembla voler aixecar acta notarial d’una societat greument malalta, sense futur, a
causa dels seus gravíssims conflictes morals i psíquics, fruits de la segregació racial
que a partir dels anys cinquanta va ser institucionalitzada amb el nom d’apartheid.
I ho fa a valent-se d’unes novel·les extraordinàriament amargues i eficaces, on la
sàvia utilització d’un estil molt personal -sec, directe, punyent- se situa al
servei d’un discurs sense concessions: pur reflex d’una realitat que
s’entossudeix a ser més imaginativa, en la seva diabòlica complexitat i violència,
que no pas la imaginació de l’escriptor.
A la darrera novel·la editada, L’edat de
ferro , la protagonista és una dona gran a la qual, en començar el
llibre, li és diagnosticat un càncer en fase terminal. La senyora Curran viu sola en un
barri de blancs de Ciutat del Cap. Una solitud que, a partir d’aquell moment, tindrà
com a companyes l’angoixa i el dolor. Una solitud que tractarà de compartir amb la
seva filla (que viu lluny, als Estats Units, sense voler saber res del seu país
d’origen) a través d’un dietari sense dates on descriu fil per randa un present
sense futur que es barreja amb un passat massa present. Antiga professora de llatí
("jo abans vivia de donar veu als morts", explica), la senyora Curran reflexiona
sovint sobre el suïcidi –una acció per a la qual li mancarà el sentit de la
violència i el valor que requereix: ¿i què fóra una mort més en la quotidianitat de
les dotzenes de morts anònimes que constitueixen la sola forma d’abandonar el país?
A partir d’aquell moment, la protagonista només
podrà comunicar-se directament amb el senyor Vercueil, un antic mariner negre, un sense
sostre que vagareja pel món amb un gos.
Aviat s’estableix una relació de curiosa,
desigual companyonia, que aconsegueix el seu zènit després que la senyora Curran hagi
sofert una violenta agressió i el seu cos inanimat hagi estat abandonat sota el pont
d’una autopista. Llavors Vercueil descobreix la seva ànima càlida, que Coetzee
descriu amb una tendresa infinita.
El marc de l’acció es desenvolupa entre el barri
blanc –xalets ben edificats, amb jardins tranquils plens de gossos i gats- i els
barris negres, els guetos, on tenen lloc terribles escenes de desolació, de violència,
de foc, de ràbia, de por.
La senyora Curran, com abans el David Lurie de
"Desgràcia", o l’Elizabeth Costello de "La vida dels animals"
mostren amb amarga lucidesa les contradiccions d’aquells que amb la seva lluita
contra l’apartheid van aconseguir de foragitar del poder el Partit Nacional al
1994 però que, de sobte, han descobert que aquest només era la pantalla del mal que
assota aquell país. Perduda l’esperança d’aconseguir una societat multiracial
i tolerant, els antics lluitadors ara s’asseuen al pedrís de la història a
contemplar com passa el seu propi cadàver barrejat entre milers d’altres cadàvers.
A començaments d’aquest any, el Museu d’Art
Contemporani de Barcelona va oferir una extraordinària mostra del fotògraf sud-africà
David Goldblatt, que recollia cinquanta-un anys de treball. Un treball que podria ser el
complement gràfic –si calgués- de la vigoria de la trajectòria novel·lística de
J.M.Coetzee. |
Poesia