DIUS EL RECORD I DIUS L’OBLIT
Antoni Clapés 
I
Dius el traç i dius la rasa.
Dius el gest, i el negre comença a escampar-se damunt la matèria en blanc: l’amara,
s’hi confon, la transforma; s’hi fon.
Escriu la follia de la raó amb ombres, denses o suaus, que perfan els espais i els
reordenen.
Descriu la breu il·lusió d’un somni que s’esvaeix, el lent batec de
l’univers. El pols dels pols.
Dius el record i dius l’oblit.
II
Ara escrius —damunt la densa, compacta murada de coure— fragments d’un
itinerari circular.
No evites parlar de la nit ni del silenci. Un silenci que s’enfila pel mur, gravant
incisions que transformen les invisibles pàgines on dibuixes en aquests fragments.
No evites parlar, tampoc, de bladars que fugen per l’horitzó, de pluges tardorals,
dels bells temps.
I a mesura que avances aprens a ignorar més i més coses de tu mateix.
III
La porta, a penes entreoberta, atenua el joc de clars-obscurs que defineix
l’àmbit d’aquest espai interior.
En el sorral dels somnis, la petja d’un instant sostret: figuració del temps aturat,
efímera ombra que aixopluga la mort i la vida.
IV
Com en un mirall, el mur repeteix un dir ja dit per l’atzar i el temps: micelis,
decrepituds, inscripcions il·legibles, refrecs, ombres d’humitat, de brutícia;
calç descomposta, escrostonada, leprosa. Sorral petjat amb empremtes borroses.
Textos que ara rescrius amb cal·ligrafia secreta.
Cercles, quadrats. L’ull que tot ho veu.
V
Alces una torxa abans d’introduir-te en la penombra.
Esdevé feixuga i silent l’atmosfera, i tu creus que disposes de tot el temps per
anar amidant aquest pubis que se t’ofrena.
Fugen raons, i és tan sols el desig qui roman: núvols de foc colguen l’arena dels
dies.
VI
L’heura esclata contra el mur. Fuig un estol de cornelles. Esverades, grallen.
Croac.
Cap altre so no ascla la tarda.
L’espai és un sembrat de miralls que multiplica un impossible joc de reflexos, una
seqüència infinita de signes.
Prova de rompre’ls, aquests miralls: reduiràs l’eternitat a un sol instant.
Veuràs la caixa negra del temple, sabràs el Nom.
I mai no podràs dir-lo.
VII
Ni el Nom ni el silenci no podràs dir-los.
Perquè, potser, ja no signifiquen res, trasmudats en cruïlla de senderes que no menen
enlloc.
Camina pel fang, per entre els tolls i les rases, i mira d’arribar a les portes del
temps.
Sabràs que l’u és doble: llum i ombra són (en) tu mateix.
VIII
Fuges del dèdal de carrerons i jardins, de la ciutat. Fuges de tu mateix, encisat pel
núvol de foc que els vents d’orient alcen.
Amb el gest recorres el territori; n’escorcolles cada topant, com si d’això en
depengués aconseguir-ho tot.
Llavors t’adones que t’has allunyat per retornar al punt d’on vas partir.
I que tan sols les empremtes d’un itinerari circular, potser inútil, resten.
IX
Desitjaries no tenir cap desig, aturar el temps, recórrer tota la contrada.
Allunyar-te’n —per retornar-hi, al cap i a la fi.
Que distants que són els somnis, ara!
Com degotalls de memòria damunt la traça d’un itinerari exhaurit, els dies
s’escolen: cendra efímera.
Comença a ploure.
X
La pluja cau lenta; percudeix tots els racons de la solitud, de biaix. En descriu
l’àmbit: aquest paisatge interior fet d’ideal i de realitat, de record i
d’oblit. De silencis.
Memòria, bell vaixell: ja hem navegat prou, plegats?
|
Pintura (Dossier Jaume Ribas)