L’autora ha triat tres dels grans noms de la cultura del segle XX (Edith Stein, Hanna Arendt i Simone Weil -filòsofes i jueves-) per encarnar el deceni dels "temps obscurs" brechtians (1933-1943). El recorregut per l’obra i el pensament de cadascuna d’elles, analitza les diverses preses de posició enfront el feixisme, l’autoritarisme, l’antisemitisme, el totalitarisme i les relacions entre la política i la religió.

La nova entrega d’aquest "poeta major" constitueix un fascinant, inacabable i inacabat itinerari d’un nihilisme radical. La lectura dels prop de vuit-cents versos de sintaxi rompuda i sense puntuació, provocarà en el lector la pèrdua de l’alè; però, sobretot, la pèrdua del sentit de la realitat i del seny. Els passos de Jarry, Roussel, Durruti, Turmeda i Artaud són eco d‘una veu que s’endinsa, alternativament, pel subconscient i l’inconscient.

Un dels crítics literaris més influents i de més prestigi d’Alemanya relata aspectes de la seva vida, que transcorre entre el Berlin "capital cultural"i la deportació a Varsòvia, entre les vivències al guettho i l’horror d’Auschwitz, entre l’alliberament per l’exèrcit roig i els serveis d’espionatge de la guerra freda; per, finalment, poder exercir una veritable passió intel·lectual: la crítica literària. És aquí on desfilen els grans noms de la cultura alemanya (Brecht, Canetti, els Mann, Adorno), les figures del Grup 47 (Grass, Enzensberg, Bachmann, Richter) i les joves generacions d’escriptors (Handke, Brinkmann, Kluge, Biermann). Una constel·lació d’astres on, paradoxalment, l’únic que hi brilla és Reich-Ranicki.

Sota l’aparent escusa d’un viatge literari a Buenos Aires, l’autor desvela molt més que no pas la simple admiració per la capital argentina i els seus múltiples mites (literaris, històrics, i aquella increïble institució anomenada "cafè"). Desvela una passió per la lectura doblada en escriptura. Amb un idioma riquíssim en recursos i un dens bagatge cultural, Martí Monterde desenvolupa unes excepcionals capacitats d’observació i reflexió, sovint expressades en exquisits fragments com aquest: "Límits de l’escriptura autobiogràfica: ¿com transcriure, a la versió definitiva, una taca de cafè en l’original manuscrit?"

Una "nouvelle", escrita en fragments, sobre la malaltia d’Alzheimer. La mirada del narrador, dipositada alternativament damunt la figura del pare i damunt una acàcia del jardí de la institució on aquell roman reclòs, constitueix una doble reflexió sobre el cicle vital, en ordre invers, però: la vida (passada) i la mort (propera), en el cas del pare; la mort (aparent) de l’hivern i la vida (renascuda) de la primavera, en el cas de l’arbre. Una sàvia combinació de duresa i tendresa.

Durant dos anys i mig (octubre 1973 – abril 1976), Maria Zambrano va mantenir una abundantíssima correspondència amb el també filòsof valencià Agustín Andreu. Les 78 cartes que ella li va enviar i que ara es publiquen, així ho testimonien. L’edició mostra la Zambrano filòsofa lúcida i profunda, que reflexiona entre la raó i el deliri, amb un discurs que fa poesia del pensament i pensament de la poesia "que va més enllà", que habita poèticament la vida. Però també mostra la dona plena de solitud, de dubtes, de records, d’amor sublimat en l’escriptura. Plena, també, d’amargor pel trauma de la guerra, per l’exili, per la pèrdua de la germana estimada, per les petites misèries de la quotidianitat.