índice   no. 32: setembre - octubre 2002

SOBRE PINTURA
Jaume Ribas

Concert a Verona

Faig un gest, un traç i deixo una marca. Prèviament he contemplat atentament l’espai sobre el que haig d’intervenir i he pre-sentit l’itinerari que ha de recórrer la pintura. Marco el mapa dels buits i els plens, de l’opac i del transparent, de les superfícies que generen la llum i el color. De vegades els seus límits es toquen, de vegades es sobreposen en un joc que sovint queda acompassat i refermat per línies que actuen com a contrapunts o reforçament d´un espai.
    El ritme de la meva pintura neix en la respiració que genera el moviment en dos sentits: l’horitzontal, com si fos el traç de l’escriptura que segueix la línia de l’horitzó.
    El vertical, que crea pautes i ritmes que marquen fragments d’aquest horitzó, a la vegada que donen origen a nous espais. No hi ha, per tant, una imatge o un dibuix previ, sinó que la imatge neix en aquest procés de creuaments de línies i de superfícies de color. El que sí que hi ha és un espai únic que ho embolcalla tot i que funciona com alè o ànima on bateguen tots aquells elements. D´alguna manera hi ha un intent de concordar l´espai absolut de la pintura del barroc amb la de Mondrian o Malèvitx, despullada i nítida. En aquest sentit cito el que Mondrian diu en la seva obra "La nova imatge en la pintura":

La pintura, una i invariable, s´ha manifestat en formes diverses (...) Per molt diferents que fossin, naixien sempre de la mateixa font: de l’universal, de l’ésser més profund del ja existent. Per això tots els estils històrics tenen el mateix afany, que és arribar a manifestar l’universal.

Es podria dir que cerco una pintura sense cap més tema que no sigui el de la pintura en el seu propi fer-se i arribar a ser a través dels seus medis d´expressió més bàsics: la línia i el color. Creix de dins enfora, com un arbre, per la seva força interior que respon a unes lleis mai no escrites d’ordre i configuració.
    La superfície del quadre pren vida a mida que desapareix. Com la terra on neixen les llavors. Una pinzellada, en un joc contradictori, nega i afirma l’anterior, creant zones de diverses llums i tons on es combinen l´opac i el transparent.
    Tot es resumeix en el ritme i les proporcions. El ritme com a disposició dels diversos elements. Les proporcions, com a resultat de la seva extensió i intensitat.

tbr : no. 32: setembre - octubre 2002

Narrativa
        Rodolfo del Hoyo: La mirada essencial
        Peus de foto 

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il