 LA MIRADA ESSENCIAL
Rodolfo del Hoyo
En Llorenç i jo som amics des de joves. Ell va estudiar medicina i
es va especialitzar en anatomia patològica. Jo no vaig acabar el batxillerat tot i que
també volia ser metge. Però els nostres oficis ens han mantingut en contacte més enllà
de l’amistat. Sóc majorista d’alcohol i de productes derivats. Proveeixo
principalment els fabricants de vins i licors. Sovint visito el Llorenç i li facilito uns
bidons que ell fa servir al laboratori. Aquests dies passem tardes de conversa agradables
i lentes, el temps s’allarga amb una plasticitat poètica fins que els colors del
capvespre penetren pels finestrals i omplen les estances d’un aire de nostàlgia.
La setmana passada li vaig fer l’última visita.
El vaig trobar capcot, però crec que es va alegrar. Em va dir que la meva visita
l’alliberaria d’un pes que se li havia instal·lat a l’ànima. Considerava
que en explicar-me els motius de la seva preocupació el neguit desapareixeria.
Mentre preparava el refresc em va ensenyar un cadàver
que tenia a la taula de les autòpsies. Sempre conversàvem i preníem els refrescs al
mateix laboratori envoltats de provetes, autoclaus i pots amb teixits i restes humanes
diverses, principalment vísceres, la qual cosa encara feia més romàntiques les nostres
trobades.
-Uns treballadors del cementiri -em va dir-, el van
trobar quan buidaven uns nínxols. Aquest home va ser enterrat fa cinc anys i, com pots
veure, sembla, pel seu aspecte, que va morir fa unes hores. He intentat examinar-lo, però
no es deixa. Cada vegada que li faig un tall amb el bisturí la ferida es tanca al moment.
És una regeneració prodigiosa.
-Comprenc que estiguis neguitós.
-No és aquest cadàver el que em preocupa. Estic
segur que trobaré alguna explicació científica. Estic intranquil per una anècdota que
em va passar al metro.
En Llorenç va fer una llarga xuclada al seu cigarret,
va deixar sortir lentament el fum que insinuava darrera seu un semblant preocupat, va fer
una glopada al gintònic i bufà de forma sonora abans de continuar el seu relat.
-En seure en un vagó del metro vaig notar que una
mirada em tocava. Jo també vaig mirar fixament la noia i vaig notar quelcom de rar als
seus ulls. els quals tenien una brillantor opaca i sostenien la mirada buida cap a mi.
Vaig palpar sense voler la crida de l’absència i vaig sentir vergonya de trobar-me
davant de la noia cega. Vaig obrir un llibre que duia tot intentant fugir dels meus
pensaments i, en obrir-lo, la pàgina em respongué amb un capítol que es titulava "Rosaura
o la mirada essencial", vaig sentir més vergonya encara i em va ser impossible
concentrar-me en la lectura. La noia va començar a parlar amb una dona que seia al seu
costat. Parlava de llibres. Algú anava a regalar un llibre a una altra persona i la noia
cega comentava l’argument.
»Em va cridar l’atenció que una noia cega
parlés de llibres i aleshores vaig pensar que tal vegada m’havia vist, que potser no
fos cega del tot i que en veure’m llegir li havia recordat algú que coneixia que
tenia el projecte de regalar un llibre per reis.
»No vaig poder resistir-me a observar-la, ara que la
seva mirada sense mirada es dirigia cap a un altre lloc. Els seus ulls es movien
d’esquerra a dreta de forma constant i ràpida com la maneta secundària d’un
rellotge. Les seves mans, una al damunt de l’altra, sostenien uns braços que
semblaven morts però, de tant en tant, gesticulava i es tocava el cabell amb coqueteria,
amb aparent contradicció amb la rigidesa del seu posat. Vaig veure que duia alguns anells
d’or i vaig sentir que parlava de colors, justament quan el tren arribava a la meva
estació.
»El metro s’allunyà i jo encara vaig romandre
uns minuts a l’andana tot tractant d’assimilar el cop que m’havia produït
aquella mirada buida. Em vaig sentir culpable per haver observat la noia a traïció, per
haver-me violentat amb la seva presència, per haver pensat que, malgrat tot, ella
m’havia vist. La culpa vingué amb mi i em va carregar d’absència.
En aquell moment de la conversa ens va espantar un
ronc profund i llarg seguit d’una respiració cavernosa. El mort va incorporar-se
sobre la taula on jeia, obrí uns ulls absolutament transparents i ens digué:
-Per fi podré descansar en pau. No us espanteu de la
meva aparença. Sóc un cos sense esperit castigat pel destí, però en sentir la vostra
conversa he trobat el camí de la reconciliació amb la meva ànima. Serà suficient amb
explicar-vos què em va passar. En alguna ocasió havia sentit dir que molts problemes es
poden solucionar exterioritzant el malestar interior.
La nostra sorpresa va ser majúscula, però en
Llorenç, que estava acostumat a trobar-se en situacions inversemblants, va reaccionar al
moment com si no li donés importància al miracle que presenciàvem.
-I doncs, què us va passar?
-Em va passar una anècdota al metro, com a vostè. Un
petit fet al qual no vaig donar importància. Jo viatjava en un vagó mig buit quan va
pujar-hi un grup de disminuïts psíquics acompanyat per dues monitores. Al costat meu va
seure un noi i al davant un noi i una noia. Els nois parlaven entre ells, feien de tant en
tant moviments bruscs i, quan el tren arribava a les estacions, saludaven tothom qui havia
a les andanes. De vegades em sentia molest, pensava que d’algun d’aquells
moviments sobtats s’escaparia un cop cap a mi. Però el que realment em va
impressionar va ser la mirada de la noia. Tenia uns ulls grans i rodons, de color gris
tempesta, que em miraven fixament. Hauria dit que eren inexpressius si no fos perquè la
comissura dels llavis dibuixava un somriure gairebé imperceptible que trencava
l’aparent rigidesa d’un rostre de pell plana, llis i brillant com la superfície
d’una màscara de porcellana. L’esguard d’aquells ulls em va posar molt
nerviós. No els podia resistir la mirada ni un sol segon, però alhora una mena
d’atracció diabòlica m’obligava a fer-ho.
»He dit diabòlica perquè m’imaginava la noia
esquarterant una persona sense canviar un bri del gest del seu rostre.
»El neguit no em va abandonar després que va marxar
el grup de persones amb disminució. Ja no em va ser possible concentrar-me en res. En
arribar a casa, em vaig veure lívid al mirall del rebedor. Les ninetes dels ulls em van
parlar: "Ens berenarem el teu esperit ja que no el tens prou ben orientat. Et
deixarem una mica de consciència perquè la posis a treballar si algun dia decideixes
reparar els teus errors". I els ulls se’m van girar cap a dintre. Cap metge
no va trobar solució al meu problema. Vaig haver de deixar la feina i vaig quedar reclòs
a casa meva, primer amb una assistenta, després sol, perquè a mida que els meus ulls
complien la seva promesa jo anava perdent facultats de comunicació.
»En una primera fase de la malaltia em vaig tornar
barroer i mal educat, en una segona fase el meu comportament era ja el d’un animal
sense voluntat. Al final del procés ja no em podia moure, era com una planta,
l’esperit m’havia abandonat definitivament. Em van trobar uns familiars que em
van creure mort i em donaren sepultura.
»Tots aquests anys tancat al nínxol han estat un
càstig. Avui ho he entès tot. En sentir la vostra conversa sobre la noia cega he
descobert que jo també havia experimentat aquell dia el pes de l’absència.
-Absència i culpabilitat –va dir en Llorenç
sense immutar-se per les revelacions del pseudomort-. El sentiment de culpa és producte
de la mala consciència, i aquesta ens provoca absència d’esperit. Gràcies, amic,
la teva història ha estat molt instructiva. Brindo per la teva salut.
Aleshores es produí un enrenou de guspires a la sala
i dues flames van penetrar pels ulls d’aquell home, que en un moment tornaren a ser
uns ulls absolutament normals. Després l’home va badallar, va tornar a jeure sobre
la taula metàl·lica i va entrar en levitació per sortir per una de les finestres mentre
en Llorenç filosofava sobre la mala consciència.
|
Pintura
(Dossier Jaume Ribas)