índice   no. 32: setembre - octubre 2002

:::::::::::::::::::::::::::::::

LA GERMANA, L’AMIGA
Gabriel Vinyals

Claire Lejeune:
El libro de la hermana (traducció de Flor Herrero Alarcón) Pre-textos: València, 2002

Claire Lejeune (Havré-les-Mons, 1926) no va començar a elaborar un pensament propi fins als trenta-tres anys. Una elaboració que ella mateixa es cuida prou de dir-ne que va ser un procés "artesanal", atès que Lejeune va ser una autodidacta.

És el 1960, que marca el "final de la meva absència de mi mateixa", en què inicia un camí de cerca: un itinerari que comença a descriure’s vuit anys després amb "Le livre de la soeur", després d’haver publicat una quinzena de volums de poesia i assaig poètic, dues peces teatrals i nombrosos articles de filosofia moral i política. I d’haver aconseguit un reconeixement unànime en les seves reflexions sobre la fotografia i la representació.

En aquest llibre sobre la vida pròpia, veritable testament espiritual, escrit en el rasant entre filosofia i poesia, Lejeune fa repàs dels temes que han estat leit-motif de la seva reflexió, en una escriptura-diagnòstic, veu de la consciència, de la malaltia que la posseeix: el mal del segle (vint). "Tinc la mort en l’ànima." I ¿quin millor tractament "per a la desgràcia que fa parlar d’ella mateixa la llaga que supura?" si no "ésser si mateix"?

Aquesta certesa li dóna el coratge de viure sense tenir res a perdre, poder gosar dir-ho tot. I escriure: traduint, literalment, l’absència de poesia en poesia. Habitar en una llengua pròpia després d’haver estat mutilada successives vegades fins haver adquirit un dir propi: la poesia que (es) pensa. I aquesta veu pròpia, per a Lejeune, passa per la catarsi de l’eliminació de la figura del Pare –el Totpoderós: anorreador-, la pàtria, doncs, per habitar la fràtria. El camí, remuntar el riu vers l’origen, caldrà fer-lo amb la germana, en un itinerari de solitud que obliga a repensar-se, a renéixer a través de l’escriptura feta per les dones; és així com "l’hermenèutica poètica entrarà en la mentalitat contemporània: com un flux de sang nova."

La memòria, la psicoanàlisi, la Història, el sentiment de culpa, el Mal, la Idea, l’amor... són examinats en aquest discurs dialògic amb l’altra –ella mateixa-, en aquesta escriptura transversal, fascinant, veritable filosofia de la creació, on es fan evidents les empremtes de Rimbaud, Mallarmé, Jabès, Char i Celan.

:::::::::::::::::::::::::::::::

LA VIDA, UN TEATRE D’OMBRES
Ana Carretero Jiménez

Emili Bayo
Projecte de felicitat
Edicions Proa, Barcelona 2002

L’última novel·la de l’escriptor lleidatà Emili Bayo planteja una llarga reflexió sobre temes tan complicats com la felicitat, l’amistat, la llibertat, la traïció i la solitud i ho fa superant el difícil repte que suposa per a un escriptor adoptar una veu femenina com a punt del partida del seu relat. La narradora, Maria Jesús, està a punt de complir quaranta anys quan descobreix que el món en el qual ha viscut fins ara era una ficció d’ombres xineses. Com en el mite platònic de la caverna, gràcies a l’ajut interessat d’un antic amant i a uns quants cops forts que li dóna la vida, la protagonista recupera la dimensió de la realitat i aconsegueix alliberar-se dels lligams que fins ara l’havien impedit ser ella mateixa.

La història, d’estructura circular, comença amb les paraules de la nova dona madura que acaba de sortir de la presó després d’haver estat manipulada pel seu marit (implicat en una estafa milionària) i per un antic amor que després de molts anys de distanciament li proposa una feina de documentalista amb la intenció, mai declarada, de descobrir una part fosca del seu passat familiar. La narració és un intent d’explicar-se a ella mateixa, d’entendre’s per poder deixar enrera l’excés d’ingenuïtat i negligència que l’ha portat a desaprofitar uns quants anys de la seva vida.

Al mateix temps, la narradora és l’eix d’unió entre les dues històries que conformen el relat: la seva pròpia i la història d’amor i odi d’una dona i dos homes que es van veure obligats a compartir un tràgic destí arran de la guerra civil. En certa manera les vides de les dues dones tenen un punt en comú, ja que es veuen abocades a la infelicitat per les mentides o veritats a mitges que els conten els seus marits, i que paradoxalment les portaran a descobrir la crua veritat que les envolta. La Maria Jesús és l’encarregada de recopilar material suficient per fer un reportatge sobre la guerra civil i, a mesura que va obtenint més dades sobre el passat dels tres personatges esmentats, es va aclarint el seu present nebulós, la seva complicada situació personal.

Al llarg de la novel·la, l’autor juga molt hàbilment amb la idea d’esborrar els fràgils límits que en ocasions existeixen entre realitat i ficció. La ficció és l’únic mecanisme capaç de restituir la justícia inexistent en els anys durs de la postguerra espanyola, de fer més suportables les misèries personals, de donar una empenta als molts projectes de felicitat truncats per les circumstàncies socials i històriques. I és aquesta mateixa ficció la responsable de deixar una escletxa a l’esperança en la vida de la protagonista.

Com a la seva primera novel·la (Traïdors i covards), Emili Bayo recupera el tema de la guerra civil. I també el món de les aparences: ningú no és el que sembla ser i mantenir la màscara és un esforç que té un preu alt.

El llibre té el mèrit de captar ràpidament l’atenció del lector i de mantenir-la al llarg de tot el relat, tot i que en un principi desconcertin els fragments d’un futur guió cinematogràfic que costen de situar durant la primera part del relat, però que més tard inciten el lector a encaixar les peces del puzzle que composen aquesta obra. D’aquesta manera, l’escriptor introdueix destrament el lector en el desenvolupament dels esdeveniments.

Projecte de felicitat és una meravellosa crida a la llibertat personal, enmig d’una societat contemporània plena de paranys i d’individus covards emmascarats que queda molt ben reflectida en dos moments essencials de la vida política espanyola: la guerra civil i la "belle époque" de la transició.

:::::::::::::::::::::::::::::::

POESIA BÀQUICA
Tomàs Aymamí

Abu-Nuwàs
Khamriyyat. (Traducció de Jaume Ferrer i Anna Gil.)
Proa. Barcelona: 2002

Al-Hàssan Ibn Hani, més conegut com a Abu-Nawàs, va néixer a l’actual regió del Khuzestan (Iran) cap el 742, i va morir, probablement a Bagdad, devers el 813. Va viure bona part de la seva vida en aquesta capital, entre palaus de califes, tavernes i presons (no està clar en quina mena d’aquests dos darrers establiments va morir), menant una vida llicenciosa i de costums que xocaven frontalment amb l’ordre establert. Va ser tingut per un gran innovador de la poesia clàssica persa –que fins aleshores només s’expressava en "casidas"–, treballant estrofes de composició i mètrica diverses, i introduint temes mai tractats, com ara les arts cinegètiques i bàquiques. Va "desarabitzar" la poesia persa, ridiculitzant els costums i les llegendes àrabs, i com a poeta va esdevenir molt popular, fins arribar a aparèixer com un dels personatges de "Les mil i una nits". El seu "divan" està format per uns tretze mil versos; l’edició que ara comentem, recull, només, dos-cents trenta-vuit poemes.

La poesia d’Abu-Nawàs, vigorosa i innovadora, és un pur elogi del vi i de la vida bohèmia. En aquest sentit es podria pensar en el precedent dels Carmina Burana occidentals, però es tracta d’una lírica d’extremada subtilitat, ben al contrari dels versots grollers (però gens menyspreables), barreja de llatí i baix alemany, dels "frares" goliards. En tot cas, no és desenfocat veure Abu-Nawàs com un precedent d’Omar Khayyam, el celebrat autor dels Rubbaiyyat, aquella forma poètica que nosaltres en diem quartets, i que consistí, també, en una lírica d’elevat to sensual i de refinada realització.

A part dels seus innegables valors literaris, aquesta poesia constitueix un excel·lent document per il·lustrar en què consistia el món islàmic en l’època. Com és sabut, les ciències, la medicina, el dret i les arts van conèixer una gran esplendor; a les ciutats hi convivien harmònicament musulmans, jueus i cristians; els califes i imams eren homes il·lustrats i tolerants; i, en fi, ni que sigui una mostra anecdòtica, el vi i la vida llicenciosa no eren objecte de cap mena d’anatema –com el nostre poeta va tenir cura de mostrar. (En cap indret de l’Alcorà hi ha cap prohibició de beure vi; fins i tot sembla que el Profeta bevia de vi sense fermentar.)

La poesia d’Abu-Nawàs tracta, bàsicament, del vi i de la seva cultura: el vi és la llàntia que il·lumina la nit, i per a ell constitueix una mena de religió. és el símbol de la divinitat, de la rauxa –no pas de l’èxtasi–, de la poesia, i fomenta l’hedonisme i el llibertinatge. El vi sempre l’associa a la llum. I tot el que s’hi relaciona, el color, l’olor, la textura, els reflexos, la copa en què se serveix, les gerres que el contenen, l’indret on es beu, el/la que el serveix, etc. constitueixen una veritable litúrgia.

El vi s’ha de beure sempre en companyia: amb persones il·lustrades, divertides, bones conversadores, i que no tinguin mai un no per a la darrera copa. (Darrera copa que, pel que es dedueix dels poemes, tenia lloc al matí, després de tota una nit de beure, menjar i fornicar: el resultat –no podia ser altrament– eren unes monumentals ressaques que, sovint el menaven al penediment; penediment que dura només unes hores: les justes per recomençar la barrila, just quan cau la nit.)

Un altre aspecte remarcable és l’ambigüitat de les relacions sexuals. S’ha dit ja la importància que es donava als qui abocaven el vi, els copers, que servien també altres plaers i que despertaven en Abu-Nawàs un irrefrenable desig. Mai no queda ben clar, però, de si es tracta de mascles o femelles: en tot cas, hi ha poemes on s’expliciten relacions hetero i homosexuals.

Finalment, cal destacar la seva particular visió de la religió: "jo tinc la meva pròpia religió", diu. Creu vagament en el paradís diví, on la misericòrdia del Tot Poderós no tindrà en compte la seva vida llicenciosa, i per això segueix pecant, en una mena de moral de l’errança i del present: "carpe diem". No fa, i se’n vanta, ni el dejuni, ni el pelegrinatge a la Meca ("¿com fer el pelegrinatge si mai no surto/ de ca l’alcavota o de cal taverner?"), ni les cinc oracions del dia, ni l’almoina legal. Per il·lustrar el capteniment d’Abu-Nawàs, acabarem amb aquesta poema, a manera d’oració: "Fes que torni a mi el vi/ en copa d’argent./ Fes-me beure del bot/ que com un dels camites/ amb els braços alçats/ pel terra s’arrossega./ Fes que giri un vi generós/ que refini el rònec islam./ Malgrat el que digui el censor,/ barreja’l, que tot de flames/ s’alcin ardents en la foscor."

tbr : no. 32: setembre - octubre 2002

Narrativa
        Rodolfo del Hoyo: La mirada essencial
        Peus de foto 

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il