Fotografia
de Cristina Casanovas
TRES MOSQUETAIRES
Com anirem veient, les mosques volen per darrere de tots tres. El primer per
l’esquerra, Víctor Sunyol, hi representa allò que separa Celan de Heidegger: la
perceptibilitat (el present atemporal en aquell i el futur intemporal en aquest) de la
unicitat i de la irrepetibilitat de l’ambivalència originària. Per què hi veiem
això tan confús en aquesta imatge de Sunyol? No tot pot ser qüestionat ni tot mereix
una resposta. Sunyol sembla confirmar-hi la manca de fonament de tot acceptada per
l’ontologia hermenèutica. El seu posat ens remet a la "percepció
distreta" de què escriu Walter Benjamin; i per això té Eduard Escoffet al seu
costat. Sunyol, però, a diferència d’Escoffet i també, és clar, de David
Ymbernon, remet al món esdevingut una faula contada per Zaratustra a través de
Nietzsche. En efecte, mirar Sunyol aquí és com trobar-se amb una persona que té una
visió pròpia del món amb la qual la nostra s’ha d’enfrontar per tal
d’interpretar-la. I en canvi, Escoffet es gira d’esquena i talment sembla
voler-nos explicar com és que actualment hem passat, sense adonar-nos-en, de la utopia a
l’heterotopia. Hi veiem, en la seva mirada, una difusió àmplia de perspectives
potser orientades a un rescat estètic de l’existència que nega, i que per tant tot
seguit afirma, la versió més explícita i radical de la desmitificació de la
desmitificació, o sigui, de la indistinció entre veritat i error, encert i equivocació.
Ben mirat, Escoffet fa veure que no hi és, en oposició a Ymbernon, que hi és del tot, i
de Sunyol, que fa com si no hi fos i que, fet i fet, encara hi és més que no Ymbernon. I
si els contemplem, tots tres, des de la relativa distància intel·lectual que ens en
separa, ensopeguem amb el desarrelament continu que sembla que vulgui simbolitzar aquí,
malgrat ell mateix, Escoffet, situat ben lluny, si més no apodícticament, de
l’àmbit de les lleis innecessàries. I, atenció!, d’aquestes no en diu res,
Ymbernon, a la fotografia i com a fotografiat. Heus aquí, en ell com a ell, una icona,
prou conseqüent amb si mateixa, de la fi de l’imperialisme i del colonialisme
determinant de la idea de la dissolució de la història i de l’art en
l’egotisme abocat a la desconstrucció de l’objecte que fa les funcions del
subjecte. Sí, Ymbernon (en contraposició paradoxal a Sunyol; i tanmateix no són, ni
l’un ni l’altre, ni la tortuga ni Aquil·les) ens fa veure el retall
epistemològic que hi ha hagut després del tall innocu de la sedimentació rústica de
tantes i tantes analogies entre el dictat filosòfic, el poètic i l’artístic. I, a
nivell diguem-ne estilístic, això significa que ni ell, Ymbernon, ni Escoffet ni Sunyol,
ni per descomptat la tríade argonàutica -primigènia- que configuren tots tres, no ens
obliguen gens a pensar sempre en una altra cosa, posem per cas en les mosques que
voletegen al rerafons de la fotografia, que diguéssim de la representació d’allò
que cap dels tres no desfà. Ras i curt: la metafísica ha arribat a les tres pedretes; i
aquestes han esdevingut roques; i les roques, tautològicament, s’han convertit en
roques (per a tots tres rockaires); i les mosques hi van argumentant la seva preocupació
intransitiva, com aquell qui diu, contra l’estètica.
Carles Hac Mor
v i c t or s u n y o l
L’ombra per a recordar (i aquell fred lent).
Per la crida del temps els ulls abandonen antics miracles un instant i s’encarna
allò que potser va dir d’ell mateix algun comte francès: que tots som apòcrifs de
nosaltres mateixos.
I, sense ser-hi, en són testimoni.
 e d u a r d e s c o f f e t
m'avorreixo i llegeixo un paper a la paret. m'he deixat el diari. el text és una foto on
veig: la cristina es pinta les ungles dels peus, la lis compta les estrelles, l'ester es
menja un préssec i el carles embolica un entrepà. ara, el david hi fa un gargot, damunt
la foto, i en víctor li escriu, a en carles, un globus dels de còmic, i parla. el david
haurà utilitzat un llapis taronja i en victor, un de negre. continuo
llegint i m'adono que m'he deixat el diari.
d a v i d y m b
e r n o n
Víctor Sunyol condueix un tractor blanc amb ales vestit de cuiner. Una banda de majorets
s'hi creua. Unes escales. Un cub de 2 metres de vellut, capitoné i taronja duu la meva
firma: david ymbernon -a llapis i en plantilla-. No hi ha cap cavall. Sí l'Eduard
Escoffet, que mira de traçar un camí tot fent rodolar una alfombra entre la
diafanitat.
|
Pintura (Dossier Jaume Ribas)