índice   no. 33: novembre - desembre '02

AD PERPETUAM
Carles Hac Mor

Avui he pogut caminar una mica. Res però no m’ha impedit de caminar mai, tot i que aquest mai és relatiu. He pogut caminar una mica, doncs, avui, o sigui, el dia que comença, perquè encara sóc al llit, encara m’haig de llevar, encara haig de caminar o, més ben dit, encara haig de comprovar si veritablement avui podré caminar una mica. Si ho aconseguís, podria dir que avui he pogut caminar una mica, cosa que encara no puc dir i que potser no podré dir mai, si és que em vull atenir a la veritat. Amb la veritat de banda, però, ja puc dir que avui he pogut caminar una mica. Sí, he avançat unes passes, des del llit cap al corredor, només això, I després me n’he tornat al llit, on he tornat a imaginar que feia aquelles passes, quatre o cinc, des del llit cap al corredor. Segurament, la segona vegada les he fetes més de pressa, les passes, o m’ho ha semblat, del llit estant, és clar. I m’he cansat de fer aquestes passes no fetes. Per això encara no tinc ganes de llevar-me. Haig de descansar, perquè si em canso tot just d’imaginar que camino una mica, què passaria si m’aixequés i em posés a caminar de debò? Doncs passaria que no em cansaria. Normalment camino com tothom, sense cap dificultat ni mitja, sense adonar-me’n i, naturalment, sense cansar-me, si no és que camino durant molta estona. Per tant, avui podria caminar una mica. O sigui, no pas he pogut caminar una mica, sinó que més aviat podria haver caminat una mica. O ni això, perquè el dia no ha començat, encara sóc al llit. I per què dic encara? Si no tinc cap pressa, no tinc res a fer, em podria passar tot el dia al llit i no passaria res llevat que passaria que em passaria tot el dia al llit, sense caminar. I quina necessitat en tinc, de caminar? I per què penso tant en això de caminar? Caminar no s’adiu pas amb romandre al llit mig adormit; o sí que s’hi adiu, com a contrast. Aquí, així, endormiscat, puc caminar força, tot i que aviat començo a pensar en altres coses. Me’n canso, de caminar. Ja no camino. Avui no he pogut caminar gens. Tot sempre m’ha impedit de caminar, per bé que aquest tot i aquest sempre són relatius. No he pogut caminar gens ni mica, doncs, avui, o sigui, el dia que comença, perquè encara sóc al llit, encara m’haig de llevar, encara haig de caminar o, més ben dit, encara haig de comprovar si veritablement avui no podré caminar gens. Si aconseguís de caminar, podria dir que avui he pogut caminar una mica, cosa que encara no puc dir i que potser no podré dir mai, si és que em vull atenir a la veritat. La veritat de banda, però, ja puc dir que avui no he pogut caminar gens. Sí hagués pogut avançar unes passes, posem per cas des del llit cap al corredor, després me n’hauria tornat al llit, on tornaria a imaginar que no podria fer aquelles passes, quatre o cinc, des del llit cap al corredor. Per això encara no tinc ganes de llevar-me. Haig de descansar, perquè si em canso tot just d’imaginar que no camino gens, què passaria si m’aixequés i no pogués caminar? Doncs passaria que no em cansaria. Normalment, no puc caminar. Per tant, avui segurament no podria caminar. Ben mirat, no pas no he pogut caminar ni una mica, sinó que no hauria pogut caminar ni una mica. O ni això, perquè el dia no ha començat, encara sóc al llit. I per què dic encara? Sí, tinc molta pressa i moltes coses a fer. Em podria passar tot el dia caminant i no passaria res llevat que passaria que em passaria tot el dia caminant. I quina necessitat en tinc, de caminar? I per què penso tant en això de caminar? Caminar no s’adiu pas amb romandre al llit mig adormit; o sí que s’hi adiu, com a contrast. Aquí, així, endormiscat, puc caminar força, tot i que aviat passo a pensar en altres coses. Me’n canso, de caminar. Ja no camino. Passa que m’avorreix, això de no caminar i de romandre al llit pensant si camino o no camino. I tanmateix aquest avorriment, paradoxalment, em diverteix. En efecte, és divertit, això d’avorrir-se al llit, la qual cosa, doncs, ja no és pas, pròpiament, un avorriment, ans és una diversió. En canvi, caminar no em diverteix pas; mal que sigui caminar amb la imaginació, m’avorreix. En conseqüència, haig de romandre al llit sense pensar en això de caminar. Perquè si vull caminar és que em vull alçar del llit, i això m’impedeix de romandre al llit endormiscat. Ara ja gairebé no penso; o sí, penso que no penso en res. I m’agradaria d’arribar a no pensar. És el fet de pensar el que m’impedeix de ser al llit i prou. I sobretot el fet de pensar que avui he pogut caminar una mica i que res però no m’ha impedit de caminar mai, tot i que aquest mai és relatiu. He pogut caminar una mica, doncs, avui, o sigui, el dia que comença, perquè encara sóc al llit, encara m’haig de llevar, encara haig de caminar o, més ben dit, encara haig de comprovar si veritablement avui podré caminar una mica. Si ho aconseguís, podria dir que avui he pogut caminar una mica, cosa que encara no puc dir i que potser no podré dir mai si és que em vull atenir a la veritat. La veritat de banda, però, ja puc dir que avui he pogut caminar una mica. Sí, he avançat unes passes, des del llit cap al corredor, només això, I després me n’he tornat al llit, on he tornat a imaginar que feia aquelles passes, quatre o cinc, des del llit cap al corredor. Segurament, la segona vegada les he fetes més de pressa, les passes, o m’ho ha semblat, del llit estant, és clar. I m’he cansat de fer aquestes passes no fetes. Per això encara no tinc ganes de llevar-me. Haig de descansar, perquè si em canso tot just d’imaginar que camino una mica, què passaria si m’aixequés i em posés a caminar de debò? Doncs passaria que no em cansaria. Normalment camino com tothom, sense cap dificultat ni mitja, sense adonar-me’n i, és clar, sense cansar-me, si no és que camino durant molta estona. Per tant, avui podria caminar una mica. Ben mirat, no pas he pogut caminar una mica, sinó que podria haver caminat una mica. O ni això, perquè el dia no ha començat, encara sóc al llit. I per què dic encara, si no tinc cap pressa, no tinc res a fer, em podria passar tot el dia al llit i no passaria res llevat que passaria que em passaria tot el dia al llit, sense caminar? I quina necessitat en tinc, de caminar? I per què penso tant en això de caminar? Caminar no s’adiu pas amb romandre al llit mig adormit; o sí que s’hi adiu, com a contrast. Aquí, així, endormiscat, puc caminar força, tot i que aviat començo a pensar en altres coses. Me’n canso, de caminar. Ja no camino. Avui no he pogut caminar gens. Tot sempre m’ha impedit de caminar, per bé que aquest tot i aquest sempre són relatius. No he pogut caminar gens ni mica, doncs, avui, o sigui, el dia que comença, perquè encara sóc al llit, encara m’haig de llevar, encara haig de caminar o, més ben dit, encara haig de comprovar si veritablement avui no podré caminar gens. Si ho aconseguís, podria dir que avui he pogut caminar una mica, cosa que encara no puc dir i que potser no podré dir mai si és que em vull atenir a la veritat. La veritat de banda, però, ja puc dir que avui no he pogut caminar gens. Sí hagués pogut avançar unes passes, posem per cas, des del llit cap al corredor, després me n’hauria tornat al llit, on tornaria a imaginar que no podria fer aquelles passes, quatre o cinc, des del llit cap al corredor. Per això encara no tinc ganes de llevar-me. Haig de descansar, perquè si em canso tot just d’imaginar que no camino gens, què passaria si m’aixequés i no pogués caminar? Doncs passaria que no em cansaria. Normalment no puc caminar. Per tant, avui segurament no podria caminar. Ben mirat, no pas no he pogut caminar una mica, sinó que no podria haver caminat ni una mica. O ni això, perquè el dia no ha començat, encara sóc al llit. I per què dic encara? Sí, tinc molta pressa i moltes coses a fer. Em podria passar tot el dia caminant i no passaria res llevat que passaria que em passaria tot el dia caminant. I quina necessitat en tinc, de caminar? I per què penso tant en això de caminar? Caminar no s’adiu pas amb romandre al llit mig adormit; o sí que s’hi adiu, com a contrast. Aquí, així, endormiscat, puc caminar força, tot i que aviat passo a pensar en altres coses. Me’n canso, de caminar. Ja no camino. M’estic al llit i prou. I de seguida però començo a pensar que si caminés continuaria al llit sense caminar. I a l’acte em poso a caminar ben ajagut al llit. Per tant, camino i no camino alhora, bé que, de fet, no camino, ja que sóc al llit, mig adormit. I quines són les altres coses amb què penso quan no penso que camino? Que no vull caminar, que no camino, que sóc al llit, que no em cal caminar, que penso que no penso, que tampoc no em voldria adormir del tot, que no tinc insomni, ja que no tinc ganes de dormir, que només tinc ganes de continuar al llit. I això no obstant, em torna la idea de caminar sense moure’m del llit. I ara faig una passa, i ara una altra, i una altra. I de sobte deixo de caminar. Ja no camino, no. I tanmateix a l’acte torno a caminar unes quantes passes, cap al corredor, que és un corredor imaginat, que no existeix aquí al costat de l’habitació on m’estic al llit. Una habitació? Tant me fa, si això és o no és una habitació. Sóc en un llit i s’ha acabat. Què s’ha acabat? L’habitació? El llit? Jo? Sóc de debò en un llit? I si hi sóc, què hi faig en aquest llit? Potser per això, perquè no sé si sóc en un llit o no, penso que camino. ¿Ho penso veritablement, que camino, o només em penso que penso que camino? És segur que penso? Sí, sí, penso que avui no he pogut caminar gens. Tot sempre m’ha impedit de caminar, per bé que aquest tot i aquest sempre són relatius. No he pogut caminar gens ni mica, doncs, avui, o sigui, el dia que comença, perquè encara sóc al llit, encara m’haig de llevar, encara haig de caminar o, més ben dit, encara haig de comprovar si veritablement avui no podré caminar gens. Si ho aconseguís, podria dir que avui he pogut caminar una mica, cosa que encara no puc dir i que potser no podré dir mai si és que em vull atenir a la veritat. La veritat de banda, però, ja puc dir que avui no he pogut caminar gens. Sí hagués pogut avançar unes passes, posem per cas, des del llit cap al corredor, després me’n tornaria al llit, on tornaria a imaginar que no podria fer aquelles passes, quatre o cinc, des del llit cap al corredor. Per això encara no tinc ganes de llevar-me. Haig de descansar, perquè si em canso tot just d’imaginar que no camino gens, què passaria si m’aixequés i no pogués caminar? Doncs passaria que no em cansaria. Normalment no puc caminar. Per tant, avui segurament no podria caminar. Ben mirat, no pas no he pogut caminar una mica, sinó que no podria haver caminat una mica. O ni això, perquè el dia no ha començat, encara sóc al llit. I per què dic encara, si tinc molta pressa i moltes coses a fer? Em podria passar tot el dia caminant i no passaria res llevat que passaria que em passaria tot el dia caminant. I quina necessitat en tinc, de caminar? I per què penso tant en això de caminar. Caminar no s’adiu pas amb romandre al llit mig adormit; o sí que s’hi adiu, com a contrast. Aquí, així, endormiscat, puc caminar força, tot i que aviat començo a pensar en altres coses. Me’n canso, de caminar. Ja no camino. Passa que m’avorreix, això de no caminar i de romandre al llit pensant si camino o no camino. I tanmateix aquest avorriment, paradoxalment, em diverteix. En efecte, és divertit, això d’avorrir-se al llit, la qual cosa, doncs, ja no és pas, pròpiament, un avorriment, ans és una diversió. En canvi, caminar no em diverteix; mal que sigui caminar amb la imaginació, m’avorreix. En conseqüència, haig de romandre al llit sense pensar en això de caminar. Perquè si penso en això de caminar és que em vull alçar del llit, i això m’impedeix de romandre tranquil al llit, endormiscat. Ara ja gairebé ni penso; sí, penso que no penso en res. I m’agradaria d’arribar a no pensar. És el fet de pensar el que m’impedeix de ser al llit i prou. I sobretot el fet de pensar que avui he pogut caminar una mica i que res però no m’ha impedit de caminar mai, tot i que aquest mai és relatiu. He pogut caminar una mica, doncs, avui, o sigui, el dia que comença, perquè encara sóc al llit. Al llit? Segurament no n’hi ha cap, de llit, aquí. Hi sóc jo i prou. Jo? Qui sóc jo i què hi faig, aquí, sense saber qui sóc ni on sóc? Ni tan sols estic segur de si això és un malson. I no, no ho és pas, perquè no m’ho passo gens malament, hi estic ben a gust, aquí. O per ventura només em penso que no m’ho passo malament? Avui he pogut caminar una mica. Res però no m’ha impedit de caminar mai, tot i que aquest mai és relatiu. He pogut caminar una mica, doncs, avui, o sigui, el dia que comença, perquè... (Continuarà)

tbr : no. 33: novembre - desembre 2002

Narrativa
      Carles Hac Mor: Ad perpetuam
      Peus de foto
      Ponç Puigdevall:D’incògnit

www.BarcelonaReview.com  anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il