índice   no. 33: novembre - desembre '02

Peus de foto

.

Entendre que la trinitat no és un misteri sinó una revelació; un ordre, que des de l’eix nepòtic absolutitza el real per la seva concreció en espai-concepte. I també les oliveres sobre el mar.

Víctor Sunyol

Tres eren tres que, en un primer pla d'un camp d'oliveres, a "Es tros" del Mas Vilartagues, entre Sant Feliu de Guíxols i S'Agaró, fan de decorat d'una Poefesta que omple la pineda que tenen al davant. Sota els ulls del cel, la parla canta a la vista, que no entén de gramàtica. I la còpula de tots els temps dels verds dóna al verb una escala participativa d'allò viscut a l'infinitiu del viure, del passat on vivia al futur que viurà. L'avi Xargay dispara la Yashica dels anys cinquanta i l'àvia reparteix hidromel. Les tres animetes, la Sara, la tieta i l'oncle han estat fotografiades en el si de dos temps, que es revelaran juxtaposats en un sol pla, en el qual el cavall d'Àtila, el bàrbar rei dels huns, l'assot de Déu, roman amb les quatre potes en l'aire. ¿Sentiu, dins la imatge, el retruny d'un galop que travessa l'obstacle del temps?

Ester Xargay

L'ús de la fotografia entesa com a pura i simple operació de suposada reproducció de la realitat, o també com a mitjà per realitzar efectes formals a partir de la suposada reproducció, ha esdevingut la manifestació kitsch més popular. Ara bé, com que la realitat no existeix, sinó que només existeixen interpretacions d'això que en diem realitat, què són les fotografies? Entre moltes altres coses, són duplicats fantasmagòrics d'una interpretació de la "realitat" que els fotografiats (conscientment o inconscientment) i el fotògraf (més aviat conscientment) construeixen. Aquesta construcció acaba essent més "real" que la "realitat" a la qual duplica, i acaba substituint, en els fotografiats i en el fotògraf, la memòria (una altra construcció) del moment reproduït. Tot plegat, a més a més, amb el benentès que l'ideal, la utopia, kitsch seria de tenir fotografiats tots els moments de la vida, si més no els més importants, que podrien arribar a ser tots. Així, qualsevol fotografia no és sinó una baula d'un àlbum immens, o d'una biblioteca d'àlbums que servaria tota la vida d'una persona, d'una família, d'una col.lectivitat. Vet aquí un projecte morbós, del qual tota fotografia individual o familiar n'és partícip. D'alguna manera, doncs, és cert, com han intuït moltes cultures, que la fotografia roba l'ànima del fotografiat.

Carles Hac Mor

tbr : no. 33: novembre - desembre 2002

Narrativa
      Carles Hac Mor: Ad perpetuam
      Peus de foto
      Ponç Puigdevall:D’incògnit

www.BarcelonaReview.com  anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il