  TRIA
DE POEMES
Feliu Formosa
EL FOLL DE TÜBINGEN
L’esplèndida natura asserena els seus dies,
llunyana, fosca, s’alça la qüestió del dubte.
HÖLDERLIN
Sobrevivint-se, ¿inútilment? Amb ràfegues de versos
llançats del no-res al no-res.
Joia inconscient que conviu
amb esclats furiosos contra els instal.lats
en uns parnassos a la pròpia mesura.
Scardanelli, home lligat de mans,
perplex, servil, inescrutable infant
nostàlgic, incomprès, divinal,
asceta inquisitiu, místic de tots els dubtes.
Místic de tots els dubtes.
D’ Albes breus a les mans
::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
7
El suburbi no és
el mateix. Ja no passa
un infant arraulit
que camina de pressa
(la lliçó mal apresa
i els deures a mig fer).
Han repintat ventalles
de tallers i botigues
i han afegit un pis
a algunes cases baixes.
Han deixat de combatre
l’odalisca del film
i la vella sotana.
I de sobte he comprès
a tants anys de distància
per què vas desertar
de l’ofici de viure
en aquells anys que avui
anomenem difícils.
De Llibre de les meditacions
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
BARRI
Moltes coses eren intuïdes damunt el turó de fang roig, sota el qual hi havia un refugi
antiaeri, amb un accés assegurat per una arcada de maons. Era ple de llaunes rovellades,
excrements i fulls de diari. Tota conflagració deixa rastres. Hi ha cartells enganxats en
parets i soques de plàtans, castigats per la intempèrie fins a tornar-se indesxifrables;
edifics enderrocats i solars buits, i una església potser a mig construir o a mig
reconstruir. Els infants d’un temps de pedaços i crostes dipositaven una rata morta
damunt una pila de cendres fumejants. I la gent havia après a parlar en veu baixa. Era el
temps dels furóncols persistents i els ungüents espessos que pudien a brea; de
l’esvoranc al cap, que deixarà una cicatriu vora l’ull esquerre. Tornàvem del
santuari i queia la nit damunt la ciutat enllà del pont dels suïcides. A les cunetes hi
havia escòries i residus de productes químics. Els xiscles dels ocells i dels infants
assolien una tristor infinita i el cel era com una volta ressonant. Passàvem per davant
de la caserna amb garites a les cantonades. Era evident el triomf del descampat per un
temps imprevisible. Els arbres es cobrien de cendra.
De Raval
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
10
Heu deixat passar mesos
pensant que ella no hi era.
¡Quina sorpresa, quan
m’heu vist entrar portant-la
suaument agafada
del meu braç, com solia!
Hem fet una gran festa
per celebrar el retorn.
En sonar el primer vals,
l’he perduda de vista
(hi volia ballar
per sentir altra vegada
la tendra lleugeresa
de la seva cintura).
I mentre la buscava
entremig d’una gent
que ja no coneixia,
m’he despertat.
De Cançoner
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
3
¿Qui té la culpa del cercle infernal
que ens priva de trobar-nos com voldríem?
L’ombra movible de les fulles mana
no fer fer preguntes i sortir del cercle.
Passes i passes sota velams blancs,
paraules que aflueixen com la sang
vers una porta que no se’obrirà.
¿És aberrant el somriure dels llavis
més desitjats? ¿No tindré mai raó?
Tubs de ciment, a peces, en solars;
mai no he al.ludit les fileres de plàtans,
i quan ho faig, ¿per què no ho faig tranquil?
Camps de moresc, aroma penetrant,
esforç per oblidar l’última nit
en nom de res i en terra de ningú.
Si el vell pont sobre la riera seca
ens permetés deixar-ho tot enrere.
¿És això viure? Baladres, reblum,
parcs infantils, tren de càrrega, fum,
excés de llum, la sorpresa de l’heura
empolsegada i el magatzem buit.
I altra vegada l’indret de les cites
que veig passant, sense aturar-m’hi mai.
Si ho mirem bé, això és solitud:
tot en fileres, per si ho compra algú,
i un sol objecte, que no puc tenir
i que s’ha fet per a mi, que no deixo
d’esperar el dia en què me’l donis tu.
És la tragèdia i no ho sap ningú.
De Llibre dels viatges
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
XV
BUSQUEM-NOS DINS EL ROSTRE EL LLOC PER ARXIVAR EL CAMP DE GIRA-SOLS COPIA’T AL
PALMELL EL SENDEROL DEL BOSC QUE PRECEDEIX LES CASES I EL JOIÓS CANSAMENT ENS SORPRENDRÀ
ESGUARDANT EL CAMPANAR REMOT ON SONARÀ EL MIGDIA QUE TAMBÉ HAUREM FET NOSTRE TOT SÓN
PREPARATIUS PER AL JOC DE L’ATZAR TAMBÉ CAL ASSUMIR AQUEST DEIXAR-SE ENDUR
Convertir todo en acaso,
en azar puro,
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
I recobro la veu enmig dels cossos
que l’atzar interposa entre nosaltres,
entre uns signes que ens portaran als actes;
una fonda carícia se’ns grava
per sempre, perquè el temps sigui per sempre
reconquerit, guanyat contra el temor
de perdre’l, i el temor va fent-se enrere.
Ho sabem perquè encara ens pot sorprendre
a traïció: aquest temor de perdre.
És per això que l’atzar ens completa
i així se suma tot: versos, besades,
amb la constància implacable que té
allò que amor i atzar volen sumar
i no poden restar l’oblit ni el tedi.
I comença a girar al nostre voltant
la roda dels amors que fan l’amor.
I comença a imposar-se enllà del temps,
contra la por, el somriure de l’atzar.
De Semblança
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
XVII
AVI BAUMERT: (...) l’home té dret a
respirar, almenys una vegada a la vida.
GERHART HAUPTMANN, Els teixidors
La realitat al màxim. La teatralitat al màxim. El punt
mitjà entre naturalesa i art. L’autor dins i fora. Arquetipus que es confronten tot
servint-se del llenguatge de cada dia, un llenguatge de classe i d’ofici, lligat a un
temps i a un lloc específics, unes frases que van ser pronunciades per unes persones
reals. Hauptmann es passeja per les cases dels seus teixidors, els té al darrere. Són
ells qui l’han posat al món, i ell els deu aquest text que tradueixo en una ciutat
industrial, desconnectat d’activitats anteriors, en un carrer estret on sona el
tric-trac dels telers. Hi podem reconstruir el propi passat en uns fets escènics i en un
llenguatge que ve de molt endins d’un mateix. Hi ha la paciència i l’entusiasme
davant la imposant versemblança de cada paraula que perfila una situació punyent i
tràgica. Vuit anys més tard: els actors del Schillertheater davant els grans telers.
La llum zenital blanca, l’arpillera
tot a l’entorn. Els telers col.locats
com altars dins un temple arcaic. La idea
de convertir la humiliació de cada dia
en una lluita de titans. És la tragèdia
que reneix i que avança inexorable.
Pro ara ens deixa el neguit de la revolta,
l’angoixa irreprimible, la impotència,
també el ressò d’un himne i el gemec
d’un infant, tot escrit com en trànsit.
De Per Puck
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
D’Arnold Schönberg a Wassily Kandinsky
Al fons de la llotja uns ulls.
La mà a punt de caure sobre la timbala.
Algú ha trastocat la concepció del temps.
I per això l’espai s’organitza
automàticament d’una altra manera.
Al fons de la llotja, els ulls
comencen a emetre raigs que, lentament,
situen tot el recinte sota una nova llum
daurada, favorable a qualsevol replantejament.
¿De què? Sabem que hem d’aïllar
una petita part del caos a favor nostre,
sense perdre consciència del caos.
L’instrument més greu esdevé solista
i així ens corprèn. És facultat nostra
distribuir sobiranament en un àmbit triat
els sons, les formes, les paraules.
La llarga nota final, a favor nostre.
(22-24 de març de 1992)
D’Impasse
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
32
Com que ja sé prou coses
de la mort,
conscientment, aïllo
aquest moment.
Vull dir que tinc
en compte tots els altres.
Com que no sé prou coses
de la mort,
inconscientment aïllo
aquest moment,
sense tenir
en compte tots els altres.
D’Al llarg de tota una impaciència
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
TÜBINGEN 97
Hölderlin
de memòria la
tristesa de Trakl
ROSE AUSLÄNDER
El rellotge astronòmic a la plaça
Les petites llambordes vermelloses
Dels carrerons entre els colors amables
De les façanes i el pressentiment
De l’ample riu que baixa amb calma
La corba de la torre arran de l’aigua
I l’enigma d’un llarg temps de follia
Omplint fulls i més fulls
A la cambra més alta
S’atura el temps? A qui ho devem?
A quin fantasma que articula
Paraules que s’han fet rares i pròximes?
Bella pàtria adoptiva
De Cap claredat no dorm
|
El Dossier Central : Feliu
Formosa