ÍndexNavegació

índice   no. 33: novembre - desembre '02

fflogo2.gif (1623 bytes)

TRIA DE POEMES
Feliu Formosa

 

EL FOLL DE TÜBINGEN

L’esplèndida natura asserena els seus dies,
llunyana, fosca, s’alça la qüestió
del dubte.
HÖLDERLIN


Sobrevivint-se, ¿inútilment? Amb ràfegues de versos

llançats del no-res al no-res.
Joia inconscient que conviu

amb esclats furiosos contra els instal.lats
en uns parnassos a la pròpia mesura.

Scardanelli, home lligat de mans,
perplex, servil, inescrutable infant

nostàlgic, incomprès, divinal,
asceta inquisitiu, místic de tots els dubtes.

Místic de tots els dubtes.

D’ Albes breus a les mans                   


 ::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
 
7

El suburbi no és
el mateix. Ja no passa
un infant arraulit
que camina de pressa
(la lliçó mal apresa
i els deures a mig fer).
Han repintat ventalles
de tallers i botigues
i han afegit un pis
a algunes cases baixes.
Han deixat de combatre
l’odalisca del film
i la vella sotana.
I de sobte he comprès
a tants anys de distància
per què vas desertar
de l’ofici de viure
en aquells anys que avui
anomenem difícils.

De Llibre de les meditacions                  

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
 
BARRI

Moltes coses eren intuïdes damunt el turó de fang roig, sota el qual hi havia un refugi antiaeri, amb un accés assegurat per una arcada de maons. Era ple de llaunes rovellades, excrements i fulls de diari. Tota conflagració deixa rastres. Hi ha cartells enganxats en parets i soques de plàtans, castigats per la intempèrie fins a tornar-se indesxifrables; edifics enderrocats i solars buits, i una església potser a mig construir o a mig reconstruir. Els infants d’un temps de pedaços i crostes dipositaven una rata morta damunt una pila de cendres fumejants. I la gent havia après a parlar en veu baixa. Era el temps dels furóncols persistents i els ungüents espessos que pudien a brea; de l’esvoranc al cap, que deixarà una cicatriu vora l’ull esquerre. Tornàvem del santuari i queia la nit damunt la ciutat enllà del pont dels suïcides. A les cunetes hi havia escòries i residus de productes químics. Els xiscles dels ocells i dels infants assolien una tristor infinita i el cel era com una volta ressonant. Passàvem per davant de la caserna amb garites a les cantonades. Era evident el triomf del descampat per un temps imprevisible. Els arbres es cobrien de cendra.

De Raval                  

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
10


Heu deixat passar mesos
pensant que ella no hi era.
¡Quina sorpresa, quan
m’heu vist entrar portant-la
suaument agafada
del meu braç, com solia!
Hem fet una gran festa
per celebrar el retorn.
En sonar el primer vals,
l’he perduda de vista
(hi volia ballar
per sentir altra vegada
la tendra lleugeresa
de la seva cintura).
I mentre la buscava
entremig d’una gent
que ja no coneixia,
m’he despertat.

De Cançoner                  

 :::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
 3


¿Qui té la culpa del cercle infernal
que ens priva de trobar-nos com voldríem?
L’ombra movible de les fulles mana
no fer fer preguntes i sortir del cercle.
Passes i passes sota velams blancs,
paraules que aflueixen com la sang
vers una porta que no se’obrirà.
¿És aberrant el somriure dels llavis
més desitjats? ¿No tindré mai raó?
Tubs de ciment, a peces, en solars;
mai no he al.ludit les fileres de plàtans,
i quan ho faig, ¿per què no ho faig tranquil?
Camps de moresc, aroma penetrant,
esforç per oblidar l’última nit
en nom de res i en terra de ningú.
Si el vell pont sobre la riera seca
ens permetés deixar-ho tot enrere.
¿És això viure? Baladres, reblum,
parcs infantils, tren de càrrega, fum,
excés de llum, la sorpresa de l’heura
empolsegada i el magatzem buit.
I altra vegada l’indret de les cites
que veig passant, sense aturar-m’hi mai.
Si ho mirem bé, això és solitud:
tot en fileres, per si ho compra algú,
i un sol objecte, que no puc tenir
i que s’ha fet per a mi, que no deixo
d’esperar el dia en què me’l donis tu.
És la tragèdia i no ho sap ningú.

De Llibre dels viatges                  

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
 XV


BUSQUEM-NOS DINS EL ROSTRE EL LLOC PER ARXIVAR EL CAMP DE GIRA-SOLS COPIA’T AL PALMELL EL SENDEROL DEL BOSC QUE PRECEDEIX LES CASES I EL JOIÓS CANSAMENT ENS SORPRENDRÀ ESGUARDANT EL CAMPANAR REMOT ON SONARÀ EL MIGDIA QUE TAMBÉ HAUREM FET NOSTRE TOT SÓN PREPARATIUS PER AL JOC DE L’ATZAR TAMBÉ CAL ASSUMIR AQUEST DEIXAR-SE ENDUR

Convertir todo en acaso,                  
en azar puro,                  

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
I  recobro la veu enmig dels cossos
que l’atzar interposa entre nosaltres,
entre uns signes que ens portaran als actes;
una fonda carícia se’ns grava
per sempre, perquè el temps sigui per sempre
reconquerit, guanyat contra el temor
de perdre’l, i el temor va fent-se enrere.
Ho sabem perquè encara ens pot sorprendre
a traïció: aquest temor de perdre.
És per això que l’atzar ens completa
i així se suma tot: versos, besades,
amb la constància implacable que té
allò que amor i atzar volen sumar
i no poden restar l’oblit ni el tedi.
I comença a girar al nostre voltant
la roda dels amors que fan l’amor.
I comença a imposar-se enllà del temps,
contra la por, el somriure de l’atzar.

De Semblança                  

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
  XVII

AVI BAUMERT: (...) l’home té dret a
respirar, almenys una vegada a la vida.

GERHART HAUPTMANN, Els teixidors

La realitat al màxim. La teatralitat al màxim. El punt mitjà entre naturalesa i art. L’autor dins i fora. Arquetipus que es confronten tot servint-se del llenguatge de cada dia, un llenguatge de classe i d’ofici, lligat a un temps i a un lloc específics, unes frases que van ser pronunciades per unes persones reals. Hauptmann es passeja per les cases dels seus teixidors, els té al darrere. Són ells qui l’han posat al món, i ell els deu aquest text que tradueixo en una ciutat industrial, desconnectat d’activitats anteriors, en un carrer estret on sona el tric-trac dels telers. Hi podem reconstruir el propi passat en uns fets escènics i en un llenguatge que ve de molt endins d’un mateix. Hi ha la paciència i l’entusiasme davant la imposant versemblança de cada paraula que perfila una situació punyent i tràgica. Vuit anys més tard: els actors del Schillertheater davant els grans telers.

     La llum zenital blanca, l’arpillera
     tot a l’entorn. Els telers col.locats
     com altars dins un temple arcaic. La idea
     de convertir la humiliació de cada dia
     en una lluita de titans. És la tragèdia
     que reneix i que avança inexorable.
     Pro ara ens deixa el neguit de la revolta,
     l’angoixa irreprimible, la impotència
,
     també el ressò d’un himne i el gemec
     d’un infant, tot escrit com en trànsit.

De Per Puck                  


  :::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

 D’Arnold Schönberg a Wassily Kandinsky

Al fons de la llotja uns ulls.
La mà a punt de caure sobre la timbala.
Algú ha trastocat la concepció del temps.
I per això l’espai s’organitza
automàticament d’una altra manera.
Al fons de la llotja, els ulls
comencen a emetre raigs que, lentament,
situen tot el recinte sota una nova llum
daurada, favorable a qualsevol replantejament.
¿De què? Sabem que hem d’aïllar
una petita part del caos a favor nostre,
sense perdre consciència del caos.
L’instrument més greu esdevé solista
i així ens corprèn. És facultat nostra
distribuir sobiranament en un àmbit triat
els sons, les formes, les paraules.
La llarga nota final, a favor nostre.

(22-24 de març de 1992)                  

D’Impasse                  


 
:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

32

Com que ja sé prou coses
de la mort,
conscientment, aïllo
aquest moment.
Vull dir que tinc
en compte tots els altres.
Com que no sé prou coses
de la mort,
inconscientment aïllo
aquest moment,
sense tenir
en compte tots els altres.


D’Al llarg de tota una impaciència                  


:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

TÜBINGEN 97

Hölderlin                  
de memòria la                  
tristesa de Trakl                  
ROSE AUSLÄNDER                  

El rellotge astronòmic a la plaça
Les petites llambordes vermelloses
Dels carrerons entre els colors amables
De les façanes i el pressentiment
De l’ample riu que baixa amb calma
La corba de la torre arran de l’aigua
I l’enigma d’un llarg temps de follia
Omplint fulls i més fulls
A la cambra més alta
S’atura el temps? A qui ho devem?
A quin fantasma que articula
Paraules que s’han fet rares i pròximes?
Bella pàtria adoptiva


De Cap claredat no dorm    

© Feliu Formosa

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
navegació:

tbr : no. 33: novembre - desembre 2002

-Narrativa
      Carles Hac Mor: Ad perpetuam
      Peus de foto
      Ponç Puigdevall:D’incògnit

-El Dossier Central : Feliu Formosa
      
1. Tria de poemes
      2. Bibliografia
      3. Al caire de la poesia... Agustí Bartra
      4. El constant civisme... Heike van Lawick
-Poesia
       
Jordi Domènech: La Poesia Dialectal d’Itàlia
       Ester Xargay: Sonet amb pa
       Joan Josep Camacho:Plàstica dràstica
-Ressenyes
 
      Sara Martín Alegre: Sitges 2002: El festival més gran
      Gabriel Vinyals Una lectura de Les penes del jove Werther
       

        Rebosteria selecta     
-crítiques breus/ressenyes (en català)
-crítiques breus (en anglès sobre llibres de publicació recent)
-números anteriors
-Audio
-enllaços (Links)

www.BarcelonaReview.com  anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il