índice   no. 33: novembre - desembre '02

EL CONSTANT CIVISME DE

Aquí em propose parlar del Feliu Formosa traductor, i qui busca bibliografia sobre aquesta faceta seua, no debades es veu exposat a una autentica allau de ressenyes sobre espectacles teatrals. En el seu primer dietari (1979-1997), ell mateix parla del teatre com d'una «activitat que resumeix totes les meves contradiccions», una activitat a la qual ha dedicat moltes hores i que n'ha fet un punt de referència ineludible, sense el qual l'actual art escènic en aquesta llengua no seria el mateix. Hi ha intervingut com a actor i com a director, però potser no li haurien concedit el Premi Nacional de les Arts Escèniques (1989) sense l'enorme tasca que hi va fer com a traductor, que li va ser reconeguda amb el Premio Nacional de Traducción, el 1994.

És difícil deslligar aquesta doble dedicació de l'interès que Formosa va manifestar ben aviat per Bertolt Brecht i el teatre èpic. El 1958, un grup universitari ja va fer una lectura escenificada de L'excepció i la regla brechtiana en una versió seua.

Pel novembre de 1963, l'Agrupació Dramàtica de Barcelona va estrenar L'opera de tres rals, producte de la col·laboració de Joan Oliver i el mateix Formosa. La publicació d'aquesta obra aquell any marca l'inici d'un llarg camí consagrat al teatre i a la traducció, que no solament ha fet accessible al públic català i espanyol un bon nombre d'autors i obres fonamentals d'altres cultures -sobretot, l'alemanya-, sinó que, a més, ha contribuït molt a airejar els telons una mica arnats dels escenaris catalans del moment.

No deu ser debades tampoc que l'autor a qui més temps sembla haver dedicat F.F. siga un altre contradictori confés, un alemany que aboca les seues contradiccions al conreu del teatre i de la poesia, i que es preocupa molt per la traducció dels seus textos: B.B. A més de les dues obres ja esmentades, Formosa n'ha traduït les següents versions, portades a l'escena per diverses companyies: Home per home (representada el 1967 i el 1991), Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny (1977, publicada el 1998), El casament (1985; 1998), La bona persona de Sezuan (1988 i 2000; 2001), Lux in Tenebris (1998), La mare Coratge (2001), La peça didàctica de Baden sobre l'acord (2001) i La mare (2001). Tots aquests títols estan recollits en l'edició del Teatre Complet de Brecht, dirigida per Formosa i publicada per l'Institut de Teatre de Barcelona (fa poc, n'ha sortit el segon volum). També es deuen a F.F. els textos poètics i característics dels espectacles Aula-Brecht i (1977-1984) i Hola, Brecht (1997-1998).

Així mateix, ha traduït Les elegies de Buckow i altres poemes (1978) i Poemes i cançons (1998), que recull els textos de l'espectacle Hola, Brecht. Atesa la importància que en el seu moment tingueren els escrits teòrics de Brecht, en va traduirels dos aplecs més importants, Cinc dificultats per a escriure la veritat i altres textos d'exili (1972) i La compra del llautó (1980-1986). Però també és autor de la versió catalana d'un autèntic clàssic dins l’àmbit de la reflexió teòrica sobre el teatre, la Dramatúrgia d'Hamburg, de Lessing (1988).

L’interès de Formosa per la literatura alemanya no es limita a Brecht, és evident, però no ho és menys la importància que aquest hi té fins en la tria, com veurem en un breu recorregut de títols traduïts que no pretén ser exhaustiu. Sense deixar encara la dramatúrgia, cal esmentar l'antologia L'encens i la carn (teatre popular europeu dels segles XV i XVI) (1968) i Cel·la 44: cinc anys en la vida i l'obra d'Ernst Toller (1970), que Formosa realitza a partir de documents de l’època i de textos d'aquest revolucionari expressionista. La seua versió lliure de Frank V (1972), de Dürrenmatt, dóna a conèixer l'obra més «brechtiana» d'aquest important autor suís. Amb Karl Valentin i el seu Teatre de cabaret (1983/2000) ha posat a l'abast del lector en català el més gran representant del cabaret alemany, a qui Brecht admirava -arriba a tocar el clarinet en la petita Orquestra que acompanyava aquell humorista corrosiu- i qui li va inspirar més d'una obra. Tornem a trobar l'escriptor Ernst Toller en el drama que hi dedica Tankred Dorst -Toller-, publicada juntament amb Gran imprecació davant la muralla de la ciutat, del mateix autor (1985). Tant aquestes peces com el Marat-Sade de Peter Weiss ( 1983) són mostres de l'anomenat teatre document, en deute amb el llegat de Brecht. També Peter Hacks, de qui Formosa va traduir Conversa a casa del matrimoni Stein sobre el senyor Von Goethe, absent (1988), i Heiner Müller, amb Quartet (1993), van ser deixebles de B.B. Hi ha, doncs, una certa coherència en la tria de les obres que tradueix Formosa, una aposta per una línia de teatre crític o compromès. En aquest sentit, no estranya tampoc que s'haja fixat en dos austríacs determinats: d'A. Schnitzler, qui arremet contra les convencions burgeses de final del XIX, tradueix La cacatua verda (1997) i Anatol (1998); més contemporànies són les dues obres del polèmic Thomas Bernhard, La força del costum (1989, estrenada el 2000 pel Teatre Nacional de Catalunya) i Plaça dels Herois (2000).

En un text que reflexiona sobre la traducció teatral (Revista d'Igualada, 2, 1999), Formosa afirma que, més que encaixar en els criteris d'una classificació genèrica, poc operativa, la traducció sol moure's entre el teatre -amb l'oralitat i la concisió com a trets característics, però no exclusius- i la narració, d'una banda, i entre uns textos més o menys realistes i uns textos romàntics i expressionistes, de l'altra. Aquest segon grup apunta cap a un altre centre d’interès de F.F. Així, dels romàntics alemanys publica versions de les obres de teatre de H. Kleist El càntir trencat (1988) i Pentesilea (2000), com també els relats La marquesa d'O i altres narracions (1997) del mateix autor. El 1976, ja havia publicat una versió castellana de Poemas de H. Heine, un dels poetes romàntics més contundents. Pel que fa als expressionistes, l'any 1978 aparegué la traducció que Formosa va fer del recull Helian i altres poemes de Georg Trakl, qui va deixar una petja inesborrable en la producció pròpia del català; anys més tard, publica l'Obra poètica (1990) d'aquest poeta «al marge», inadaptat, d'aquell producte més pur de l'Imperi Austrohongarès en plena decadència, disconforme «amb el món feliç de la burgesia d'entreguerres», com diu el traductor en el pròleg del llibre, que revela l'atracció que sent per aquella època i geografia. Probablement això el porta a traduir -a l'espanyol, en aquest cas- Kafka, Musil i Roth, uns altres grans inadaptats. També té reminiscències romàntiques Tristany (1985), un relat de T. Mann; en el pròleg, el traductor en remarca la inspiració en l'opera wagneriana, ja suggerida pel títol. Vist així, sembla lògic que només dos anys més tard publique la traducció del Tannhäuser de Wagner. A una època encara més antiga pertanyen uns altres drames versionats per Formosa, com ara una adaptació juvenil del Faust de Goethe (1989) o Maria Estuard (1990-1995) i Els Bandits (1996), de Schiller.

Tant el "poeta al marge" que fou Trakl com el «poeta cívic» Brecht han pesat notablement en l'obra pròpia de Formosa. Però, amb tres reculls poètics preparats per ell, també ha donat a conèixer els més importants poetes en llengua alemanya de diferents èpoques: A la paret, escrit amb guix: poesia alemanya de combat (en col·laboració amb Artur Quintana, 1966), Poesia alemanya: antologia (1984) Poesia alemanya contemporània: antologia (1990). Dins aquest àmbit, també ha animat i supervisat la publicació de traduccions fetes per alumnes seus, com ara Sons, de V. Kandinsky (1990), La cançó d’amor i de mort del corneta Christoph Rilke, de R.M. Rilke (1996), Compto els estels dels meus mots, de R. Aus1änder (1997), o Croada d'infants, de B. Brecht (1998).

A més de les obres en prosa assenyalades més amunt, Formosa ha traduït La Mort a Venècia, de T. Mann (1984); Demian, un dels títols més coneguts de H. Hesse (1995); Mefisto, de K. Mann (1982), una novel·la inspirada en la vida del controvertit actor Gustav Gründgens, i Amic i estrany, de C. Hein (1988), un dels autors més rellevants de la llavors encara RDA. Així mateix ha traslladat a l’espanyol obres de Boll, Kafka, Rilke, Walser, Weiss etc., i també autors d'altres llengües, com ara Goldoni, Villon, Strindberg o Ibsen. En resum, l'enorme obra del Formosa traductor és el producte d'una dedicació constant, com tambéla constant aposta pel diàleg i per la política, per la contradicció en tant que deure cívic.

tbr : no. 33: novembre - desembre 2002

Narrativa
      Carles Hac Mor: Ad perpetuam
      Peus de foto
      Ponç Puigdevall:D’incògnit

www.BarcelonaReview.com  anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il