Antoni Pladevall i Arumí :Dos Relats

DOS RELATS
Antoni Pladevall i Arumí

CLEÒPATRA EIXANCARRADA

L’àvia Maria rondina, corre i corre pel pis darrere del sol amb l’escombra de brucs que es va emportar de pagès quan Can Garbells es va començar a ensorrar i tot l’aviram, el ramat de les oques inclòs, va morir esclafat sota la teulada del galliner del capdavall de la lliça. El tem més que pedra seca, el sol de cada dia, i no tolera de cap manera que ja hagi entrat i que, arribada l’hora, toqui la taula plena de llibres on jo, assegut en una cadira de boga, ordeno noms de reis i emperadors romans, Cleòpatra i els seus amants per a un professor molt mediocre d’història antiga del Pròxim Orient. En un moment precís, l’àvia se m’acosta i em xiuxiueja a cau d’orella, no si vull, per exemple, com fa moltes tardes a l’hora del berenar, un plàtan, un iogurt o la cuixa de conill que ha sobrat del dinar, sinó la meva col·laboració immediata en aquesta cacera tan difícil. En fer-me repetir, perdut com estic entre August i Marc Aureli, la seva proposta il·luminada, la dona remarca que tots dos li podem donar un bon escarment, però molt a contracor, amb tota la recança del món, tartamudejo que no la puc complaure perquè encara no he pogut aclarir amb qui va dormir Cleòpatra aquella nit, ni tampoc la raó poderosa d’haver-s’hi hagut de posar tan bé fins al punt de quedar prenyada d’un fill comprometedor. Ella desaprova la meva tafaneria, si em vols creure, Toni, no et fiquis en embolics de família, i se’n torna de seguida, caparrejant, amb les espardenyes a retaló, a encalçar el sol, que ja s’enfila puntualment calent per la primera pota de la taula. Una estona després es deixa caure, rendida, de cul al sofà, on dorm exageradament, amb algun despertar brusc per culpa del maleït roncar, fins a posta de sol. Una vegada restaurada, s’afanya a demanar-me com em trobo i li he de reconèixer, estupefacte i avergonyit alhora, descompost, que una mà atordidora m’ha arrencat de soca-rel la memòria i que demà no em podré presentar, ni que em matin, a la prova final d’aprenent d’orientalista. La dona capcineja, però, en comptes de renyar-me, esclata a riure com una benaventurada pensant, no en el suspens que m’espera, sinó en les rialles que deu fer el sol envestint a raig el trau fosc de la insaciable Cleòpatra, com s’hi deu eixancarrar, la bacona, com s’hi deu eixancarrar, enmig de grans espeternecs i gemecs destarotadors del seny a l’altra banda de la serra que, vista almenys del pis estant, una grua de color vermell enrabiat segmenta de dalt a baix sense cap mena de mirament.

_________________________

LA PRIMERA ESQUERDA

Cada matí, cada matí, de cada dia, de cada setmana tot és corredissa al pis petit i estret, només seixanta-cinc metres quadrats, que abans, quan no hi havia els blocs enormes de pisos del davant, donava als camps i a la via del tren. L’àvia em crida tres o quatre vegades i, així que sent la meva contesta rogallosa, s’esquitlla, brandant animosament els malucs, cap a la cuina. El que és jo m’aixeco i, després d’esbandir-me la son al lavabo amb aigua de l’aixeta, em poso molt de pressa, com si fes trampa, la roba que hi ha plegada al capdavall del llit. Entro a la cuina i em començo a beure el bol de llet matinal, bromera de mató, que la Montserrat del pis de sota puja cada vespre a l’àvia en un cassó abonyegat després de munyir d’amagat d’en Josep la vaca seca, només ossada, que tenen fermada a la cabana de les eines, al pati del darrera, en contra de la voluntat de la comunitat de veïns, que troba desagradable, sobretot en èpoques de calor, la fortor de les buines. La dona em suca el pa amb tomàquet de l’entrepà amb un punt d’esverament i, encara que em dóna l’esquena, endevino que somica. Una altra vegada plora, una altra vegada no sé com consolar-la. Es gira de cop i, sense adonar-se que embruta el terra amb les escorrialles del tomàquet que estreny fort amb la mà, em confessa, dolguda, xarbotada des de molt endintre, que aquesta nit ha tornat a somiar que el sol, mal parit més que mal parit, s’enduia de nou en Lluís al sot. Ningú pot moure l’àvia de lloc quan es parla de la mort inesperada de l’avi i de la seva cruel agonia, que va començar, se’n recorda com si fos ahir, a primera hora de la tarda d’un dia feiner no pas qualsevol, el set del set de mil nou-cents cinquanta-set, dos dies després de la festa major de Vic. Havia tornat molt tard a casa, aquell dia, les tres tocades, perquè havia volgut acabar de passar l’arada d’esteva pel camp de blat de moro del seu padrí i, en comptes de dinar, que ja tocava, va córrer a estirar-se al llit perquè no sabia què li passava, no sé pas què tinc, Maria, no sé pas què tinc, només que se sentia malament i el cap li anava en doina. Mitja hora després, quan l’àvia va entrar a la cambra per veure si necessitava res, ja agonitzava, i a la nit, quaranta-sis anys i prou, va acabar el patir. El metge de capçalera va pronunciar un nom estrany, però ella sempre ha sostingut que l’avi Lluís va morir d’una solellada i prou, perquè el dia aquell que se n’havia anat amb l’animal a passar l’arada d’esteva s’havia descuidat, justament, el barret de palla a casa, mecàsum l’home de la punyeta, penjat de qualsevol manera al primer ganxo de la balança romana de l’entrada. L’endemà, en tornar de l’enterrament, va descobrir la primera esquerda, estreta però fonda, a la façana de davant de Can Garbells i, mentre es desmudava al dormitori mutilat per sempre, d’amagat dels parents que volien ajudar i dels fills petits que encara demanaven es va posar a plorar com una Magdalena.

© Antoni Pladevall i Arumí
Auests dos relats van ser publicats al llibre de proses breus Quadern de Can Garbells (Galerada, 2002).

Antoni Pladevall i Arumí (Taradell, 1961) és doctor en filologia clàssica i professor de grec i llatí. Ha col·laborat amb articles de tema literari en revistes com Serra d’Or, Els Marges, Revista de Catalunya i Reduccions. Entre altres llibres, ha publicat el dietari La mentida original (2000), el volum de proses breus Quadern de Can Garbells (2002) i les novel·les La lliça bruta (2001) i Massey Ferguson 35 (2003) –el primer a Emboscall Editorial i tots els altres a Galerada.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització