índice no. 39: novembre - desembre 2003 |
DOS RELATS Antoni Pladevall i Arumí
CLEÒPATRA EIXANCARRADA Làvia Maria rondina, corre i corre pel pis darrere del sol amb lescombra de brucs que es va emportar de pagès quan Can Garbells es va començar a ensorrar i tot laviram, el ramat de les oques inclòs, va morir esclafat sota la teulada del galliner del capdavall de la lliça. El tem més que pedra seca, el sol de cada dia, i no tolera de cap manera que ja hagi entrat i que, arribada lhora, toqui la taula plena de llibres on jo, assegut en una cadira de boga, ordeno noms de reis i emperadors romans, Cleòpatra i els seus amants per a un professor molt mediocre dhistòria antiga del Pròxim Orient. En un moment precís, làvia se macosta i em xiuxiueja a cau dorella, no si vull, per exemple, com fa moltes tardes a lhora del berenar, un plàtan, un iogurt o la cuixa de conill que ha sobrat del dinar, sinó la meva col·laboració immediata en aquesta cacera tan difícil. En fer-me repetir, perdut com estic entre August i Marc Aureli, la seva proposta il·luminada, la dona remarca que tots dos li podem donar un bon escarment, però molt a contracor, amb tota la recança del món, tartamudejo que no la puc complaure perquè encara no he pogut aclarir amb qui va dormir Cleòpatra aquella nit, ni tampoc la raó poderosa dhaver-shi hagut de posar tan bé fins al punt de quedar prenyada dun fill comprometedor. Ella desaprova la meva tafaneria, si em vols creure, Toni, no et fiquis en embolics de família, i sen torna de seguida, caparrejant, amb les espardenyes a retaló, a encalçar el sol, que ja senfila puntualment calent per la primera pota de la taula. Una estona després es deixa caure, rendida, de cul al sofà, on dorm exageradament, amb algun despertar brusc per culpa del maleït roncar, fins a posta de sol. Una vegada restaurada, safanya a demanar-me com em trobo i li he de reconèixer, estupefacte i avergonyit alhora, descompost, que una mà atordidora mha arrencat de soca-rel la memòria i que demà no em podré presentar, ni que em matin, a la prova final daprenent dorientalista. La dona capcineja, però, en comptes de renyar-me, esclata a riure com una benaventurada pensant, no en el suspens que mespera, sinó en les rialles que deu fer el sol envestint a raig el trau fosc de la insaciable Cleòpatra, com shi deu eixancarrar, la bacona, com shi deu eixancarrar, enmig de grans espeternecs i gemecs destarotadors del seny a laltra banda de la serra que, vista almenys del pis estant, una grua de color vermell enrabiat segmenta de dalt a baix sense cap mena de mirament. _________________________ LA PRIMERA ESQUERDA Cada matí, cada matí, de cada dia, de cada setmana tot és
corredissa al pis petit i estret, només seixanta-cinc metres quadrats, que abans, quan no
hi havia els blocs enormes de pisos del davant, donava als camps i a la via del tren.
Làvia em crida tres o quatre vegades i, així que sent la meva contesta rogallosa,
sesquitlla, brandant animosament els malucs, cap a la cuina. El que és jo
maixeco i, després desbandir-me la son al lavabo amb aigua de laixeta,
em poso molt de pressa, com si fes trampa, la roba que hi ha plegada al capdavall del
llit. Entro a la cuina i em començo a beure el bol de llet matinal, bromera de mató, que
la Montserrat del pis de sota puja cada vespre a làvia en un cassó abonyegat
després de munyir damagat den Josep la vaca seca, només ossada, que tenen
fermada a la cabana de les eines, al pati del darrera, en contra de la voluntat de la
comunitat de veïns, que troba desagradable, sobretot en èpoques de calor, la fortor de
les buines. La dona em suca el pa amb tomàquet de lentrepà amb un punt
desverament i, encara que em dóna lesquena, endevino que somica. Una altra
vegada plora, una altra vegada no sé com consolar-la. Es gira de cop i, sense adonar-se
que embruta el terra amb les escorrialles del tomàquet que estreny fort amb la mà, em
confessa, dolguda, xarbotada des de molt endintre, que aquesta nit ha tornat a somiar que
el sol, mal parit més que mal parit, senduia de nou en Lluís al sot. Ningú
pot moure làvia de lloc quan es parla de la mort inesperada de lavi i de la
seva cruel agonia, que va començar, sen recorda com si fos ahir, a primera hora de
la tarda dun dia feiner no pas qualsevol, el set del set de mil nou-cents
cinquanta-set, dos dies després de la festa major de Vic. Havia tornat molt tard a casa,
aquell dia, les tres tocades, perquè havia volgut acabar de passar larada
desteva pel camp de blat de moro del seu padrí i, en comptes de dinar, que ja
tocava, va córrer a estirar-se al llit perquè no sabia què li passava, no sé pas
què tinc, Maria, no sé pas què tinc, només que se sentia malament i el cap li
anava en doina. Mitja hora després, quan làvia va entrar a la cambra per veure si
necessitava res, ja agonitzava, i a la nit, quaranta-sis anys i prou, va acabar el patir.
El metge de capçalera va pronunciar un nom estrany, però ella sempre ha sostingut que
lavi Lluís va morir duna solellada i prou, perquè el dia aquell que se
nhavia anat amb lanimal a passar larada desteva shavia
descuidat, justament, el barret de palla a casa, mecàsum lhome de la punyeta,
penjat de qualsevol manera al primer ganxo de la balança romana de lentrada.
Lendemà, en tornar de lenterrament, va descobrir la primera esquerda, estreta
però fonda, a la façana de davant de Can Garbells i, mentre es desmudava al dormitori
mutilat per sempre, damagat dels parents que volien ajudar i dels fills petits que
encara demanaven es va posar a plorar com una Magdalena. |
© Antoni
Pladevall i Arumí Auests dos relats van ser publicats al llibre de proses breus Quadern de Can Garbells (Galerada, 2002). Antoni Pladevall i Arumí (Taradell, 1961) és doctor en filologia clàssica i professor de grec i llatí. Ha col·laborat amb articles de tema literari en revistes com Serra dOr, Els Marges, Revista de Catalunya i Reduccions. Entre altres llibres, ha publicat el dietari La mentida original (2000), el volum de proses breus Quadern de Can Garbells (2002) i les novel·les La lliça bruta (2001) i Massey Ferguson 35 (2003) el primer a Emboscall Editorial i tots els altres a Galerada. Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
navegació: | tbr : no. 39: novembre - desembre 2003 |
Narrativa Especial Jordi Domènech
Poesia Ressenyes crítiques breus/ressenyes (en català) |
|
www.Barcelonareview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |