STRIPTEASE
De fet, no dóna per gaire més
que un esqueix de nota –et dius—,
aquest obrir i pagar amb el son.
Primer és el celatge, la boira verdosa
i blanca i els llampecs de mercuri
entre els envans de mirall marins.
Després, les miríades d’antulls
que no travessen les pells d’escata
trempades en platges d’astres,
mentre elles s’acaronen el bust,
les anques i es vinclen
i s’enrosquen igual que sirenes
en llargues bieles d’argent viu
-- so de timbals i trepidar de navalles.
I a baix, ells –tots— que s’esperen
folgats de desig, amb les cames obertes
- mai cap Ulisses no s’hi voldria veure—
perquè quan arribi l’hora
s’hi encaixin etèries, flonges
i, sobretot, impassibles,
tant com el bambú que es corba
amb els embats del gran vent.
I ara, sent els perfums: l’ambre,
el mesc, el llessamí, la rosada,
i mira´t –el darrer cop—
els que han vingut a conjurar l’ombra
que al final sempre ens fa iguals
en aquests locals, tard de la nit,
entre onades.
HAVE A NICE FUCKING DAY
Al migdia d’aigua es besen—
l’aire du flaire d’estepes.
Jonc i quilles fan mirall
l’estany que els arbres cenyeixen.
Un helicòpter vola a tocar de
les mansardes del Dakota.
S’acomiaden dos pobres
que han passat la nit al ras
--"have a nice fucking day"-- ;
d’altres recullen en saques
envasos per reciclar.
Avui el sol salta un altre cop
les preses d’acer i marbre,
que vol dir que han reculat
les ombres de sinagoga
en el temple sense déu.
D’ací a poc s’ompliran
els prats i codines d’aquest parc,
tan amarg i flonjo alhora
com la veu d’algun nou blues.
LUNA PARK
Tot puja i baixa, que fa temps
que hem après, i igualment aquest matí
de diumenge, a Coney Island.
Els molls de pilons que s’endinsen
a l’oceà en forma de creu,
per on fa vint anys passejava
la crema i nata de Manhattan,
són avui plens d’hispans
que recullen clarors fosques de crancs.
I a la vora del braç de sorra
tatuat de banyistes,
s’hi fan estelles les atraccions:
on hi havia neó i vertigen,
ara hi agonitzen derelictes:
les muntanyes russes fumades
com l’esquelet d’una mina
i les sínies fetes troques
de males herbes i ferralla.
Per l’avinguda, els radiocassets
barregen boleros, merengue i rap,
mentre dues avionetes anuncien
pòlisses de vida en tecnicolor.
De NY, obert tota la nit. La Magrana. Barcelona, 1997
OCEÀ
S’escampa un nord glaçat que mossega les mans
(estiu a Europa és temps precari a l’hemisferi sud).
Com en un malson, no em tinc dret a dins el ventre
de roca que fa dies que no para de sacsar-me,
i creix una fortor d’algues, esperma i carn de peixos
en desintegració, i em colpegen llargues trompes
(serps que es desenrosquen i es tornen a enroscar),
i hi ha algú que crida si no ets sol, què hi fa el dol?
i és grisa la barca per mars agitats de neutrons,
grisa com l´hivern traïdor que m’ha calat el cos,
grisa com unes gotes de sang seca al tub de vidre,
grisa com els meus ulls dins els ulls d’un tauró.
MESCAL
Amb ell els llits dels rius
eren igual que valls lunars
plenes de volcans, aus
i arbres de Calder i Miró.
Més els túnels d'anguiles:
espirals de ratllades grogues,
arcades de làtex, espasmes
de qui creua el dreamtime.
I llavors van aparèixer tritons
que em clavaven als dits
agulles indolores d'eriçons
en nom d'un ordre mític.
Li llepava els peus de xarol
i la pell llisa, sense escata,
m'arrapava fort al seu dors
i m'abocava a l'oxigen (un gust
llunyà, de sal) per respirar.
I els llavis eren de cirera.
I en el pubis ardent, una olor
de rom daurat o de mescal.
Fruits que ara tinc a enyor:
l’endemà, a l’estuari, només
s´hi sentia la ressaca del món.
NÒMADA
La dutxa amb olor de Zotal
i els armaris, de temps tancat.
En un llit, una maleta i algú
assegut que encara porta l’abric.
La finestra l’emmiralla més fosc
quan la posta calcina els camps.
Un motel pelat, a la carretera
que navega per altiplans deserts.
Quan és l’època, collir fruita
o verdures en una granja del camí.
Tòtems intermitents, confins
que més s’allunyen quan s’hi acosta
i haver llençat les claus: fa temps
que aquesta és l’única balada.
OXFORD TAVERN: TOTAL EXPOSURE
Era en un pub gran, brut i taciturn;
era en un suburbi apagat i tenebrós
com un pub de suburbi qualsevol,
fins que es va disparar una música
de metralla (de segle que ara acaba),
i al temps d'un obrir i tancar de llums,
va emergir ella igual que en un miracle:
escot, cota de malla, talons d'estilet
i barret nevat com les ales d'un arcàngel.
I els dels billars, els jugadors de pòquer
i els bevedors van apilonar-se a la barra
per escupir i bramar en dialectes ignots,
per aplaudir i mormolar i fer xiulets
mentre ella lliscava pel cel i per la terra
(la dona-ocell de Leonardo; un tigre bengalí
revolcant-se en el ventre de la mare),
i els repartia besos i llengots impúdics.
A cada contorsió, més creixia la catarsi.
Els focus blau-verds i vermells van fondre´s
just abans de quedar com una Eva pagana.
En cap instant del ritual de moviments
no hi hagué ni una sola mirada malvada,
perquè en el desig de tots hi havia Plató:
massa perfecta per una gent tan humil:
en el fons, no res més que una dream girl.
A fora, en silenci, l'art de la lluna penjava.
AGAINST THE WALL AND TO YOUR FACE
Uns llavis cosits amb cremallera, i un pentagrama
Tota hora és foscant a la pensió de l'instint: matí o tarda
són nit, i la nit mai no és alba: angoixa del sol a l'ull
d'un tenebrista. I a les vísceres, un silenci d'altar: un jo
d'ombra que obtura els corredors per no deixar-ne
passar un altre i així sostreure's a la desintegració.
Tic-tac: a la cambra olor de resclosit, de temple refredat,.
o de país reclós. Tic-tac: els talons afilats del temps:
s'esmussen les dents, la cera crepita encesa de braços
quan entra la dòmina amb maquillatge d'àngel
i fulmina l'ombra de dins primera sense ni tocar-la :
"aixeca els genolls i posa´t de cara al mur,
i tu, l'altre, treu-te la màscara, mira´m al front
i diga’m si vols tornar-te com una estàtua tràgica,
una bibelot victoriana amb un somriure pneumàtic."
Després de l'escena, les mil gràcies de rigor.
Quan ell surt a fora és matinada. Motors de calderes.
S'ha apagat la set de desert. Per Surry Hills baixa anestesiat.
A casa seva, obre i es tanca. Només en un vidre hi veu
moviment: arnes que s´hi esclafen cegues de llum 
blava.
De Mescal, Proa, Barcelona, 2001.
VUIT POEMES
Especial
Jordi Domènech