ACTE DE COMIAT DE
JORDI DOMÈNECH
 Tanatori de Sabadell,
21 d’octubre de 2003 Antoni Clapés
Amigues i amics de Jordi Domènech,
És justament aquesta qualitat d’amics seus qui
ens ha convocat avui aquí per acomiadar-lo en aquest darrer viatge, iniciat la matinada
de dissabte. Inesperadament. Sense fer fressa. De manera anàloga a com havia
transcorregut la seva vida literària (el seu més gran afany), caracteritzada per la
lentitud, l’aïllament i el rigor.
Ara que el seu pes "ja s’ha fet
lleuger" –dit sigui amb el feliç vers d’Ungaretti que el Jordi va
anostrar–, resta el buit de l’absent, la perplexitat davant
l’incomprensible, la fel del dolor immediat de veure’ns privats de l’amic,
del company, de l’home de cultura.
A ningú de nosaltres no ens caldrà esforçar-nos
massa per recordar la seva exquisida bondat, el seu tarannà distès i lleument irònic i
la seva generositat intel·lectual –l’altra, la generositat material, no cal ni
esmentar-la.
Les nombroses i sentides mostres de condol rebudes
durant aquestes lentes, inacabables hores que han transcorregut d’ençà que es va
conèixer la seva mort, ho palesen a bastament.
En aquest acte de comiat, que pensem que es fa
d’una manera que al Jordi li hauria plagut, recordarem els quatre aspectes que
constituïen els eixos sobre els quals va pivotar la seva vida: les relacions més
properes, les familiars; la vida sabadellenca; el món del disseny industrial i el món de
la poesia. I ho faran quatre persones que van compartir amb ell aquests escenaris: Marta
Codina, Manuel Costa, Josep Maria Tremoleda i Víctor Sunyol.
A continuació, els poetes Josep Bach, Francesc
Garriga, Sam Abrams, Feliu Formosa i Francesc Parecerisas llegiran un poema de cadascun
dels cinc llibres que va publicar el Jordi; i Fanny Bulló llegirà una traducció
d’un poema de Dacia Maraini.
No em puc estar de dir, ara i aquí, els tres
extraordinaris versos de Salvatore Quasimodo que amb en Jordi havíem comentat tant i
tant, des de fa tants anys, i que condensen, potser, el sentit de la vida humana, el seu
inexplicable destí:
Cadascú està sol damunt el cor de la terra
traspassat d’un raig de llum:
i de sobte, ve la nit.
Als amics se’ls acomiada i se’ls recorda.
Als poetes, ara que els mots i l’escriptura callen, no se’ls diu adéu:
se’ls llegeix.
Amb el Jordi, ara i aquí, farem les dues coses.
__________________________
Marta Codina i Vives
Els de casa i els qui t’estimem voldríem
verbalitzar tantes emocions contingudes... : sorpresa, ràbia, solitud. Buidor.
"És llei de vida", xiuxiuegen alguns; "No
t’adhereixis a les coses, perquè cap és permanent", aconsellen d’altres.
Són veus en va. Mai no hi estem preparats i per això ens necessitem i ens aferrem.
En pensar-te cadascú visualitza un "jo"
fragmentat del tot: el viatger, el gourmet, el dissenyador, l’amic, el lector,
el poeta, el tiet, el germà. Et recordem de la mà de la Núria, com contrastàveu i us
equilibràveu, i aquell lligam ens reunia. Ella havia escrit: "Seria bonic arribar a
saber perquè les dues primeres paraules d’un poema són les que són i no unes
altres, i descobrir quina mena d’energia genera el contacte entre elles i va atraient
les altres que s’hi van afegint". Des d’aquell principi, com si fóssiu les
paraules incipients, ens hem fet costat i estimat. A vegades, la teva ironia encara
desconcertava, irreverent i sobtada, però no repel·lia el nostre afecte.
A casa sentíem: "Avui el Jordi ve a dinar",
"El Jordi ens porta pasta italiana i vinagre de Mòdena", i fins i tot, "El
Jordi presenta el seu darrer llibre". Ens feies partícips, també, de la teva
poesia. Sovint hi acudíem. Un dia vam fer un Pas a dos neboda i tiet poeta, quan acabaves
la redacció d’Amb sense. Ens aquells moments la Núria ens unia de nou. Ara,
esglaia rellegir-lo perquè multiplica per dos aquella commoció. Tanques el cicle i ens
quedem amb la mancança, sense la Núria, sense tu.
De la pèrdua dels estimats ens resta un vincle perpetu,
l’àtom on us torneu a ajuntar: Amb sense.
__________________________
Manuel Costa.
Estimat Jordi,
Mira quant poderosa i màgica és la paraula, que em permet
intentar un diàleg impossible, però a l’hora ben real en el meu pensament.
Ja ha arribat aquella hora, de la que tantes vegades haviem
parlat tu i jo.
Ja estàs en l’edifici d’adotzenada arquitectura
on, quan hi ha sort, els micros funcionen -el reproductor de música mai ( o no se sent o
eixorda)- i on cal afanyar-se perquè sempre hi ha cua a la porta.
Aquesta era una de les tantes coses que ens dolien de la
nostra ciutat.
-No et pots morir laic a Sabadell -em deies.
-Proclamarem el dia de l’orgull laic -et responia jo.
Jugàvem a inventar una cerimònia digna, però tu no has
tingut temps d’acabar la teva part.
Estimaves, Jordi, la teva ciutat. Amb un amor contradictori,
però cert.
A la solapa de l’Alba Pratalia t’hi vas fer posar aquest text:
"Jordi Domènech Soteras va néixer l’any 1941 a
Sabadell i hi ha viscut sempre."
Sempre hi has viscut, i fins i tot tu, lent de mena i
defugidor de massa compromisos, has impulsat iniciatives tant agosarades com la Sala
Tres, que tants plaers i tants disgustos et va portar.
A Sabadell has estat un illot d’exigència poètica;
però un illot connectat amb molts d’altres -italians, gallecs, portuguesos. Això
sí, sempre llatins, sempre mediterranis, com mediterranis eren el teu erotisme i el teu
sentit gurmet.
Saps de què estic content? De que la mort t’hagi
arribat ràpida i suau, en un dels millors moments de la teva vida. Quan en aquest petit
món de la poesia tothom -que poca gent som aquest tothom!- et reclamava.
Adéu, Jordi. Has estat un bon company. T’enyoraré
sempre.
__________________________
Josep Maria Tremoleda
Jo us parlaré de disseny, activitat també
present en el món d’en Jordi.
Tot va començar a l’Escola Massana d’on en
vàrem resultar ser la primera promoció de Dissenyadors industrials.
Allà, tots plegats, rebíem el mestratge metodològic
i humanístic d’en Santiago Pey i, també, la llavor que formaria la nostra emoció
estètica de mans d’en Romà Vallès.
Sentit comú i sensibilitat: fonaments del disseny ben
entès.
En Jordi era un més de nosaltres però amb
l’avantatge d’haver llegir a Umberto Eco!
Era de Sabadell, com altres companys, i això
s’ho feia valer. Era aquell personatge del "macuto" al costat i el jersei
tibat que llegia el TeleExprés als Ferrocarrils.
Amb dificultats per quedar amb ell, però fidel als
compromisos.
Amb un fi sentit de l’humor que el portaria a
fundar, en aquella època gris, la famosa Escola de Lió, acudits que no eren enginyosos
i, encara menys, feien riure: fina ironia disfressada d’humor, molt peculiar
d’en Jordi. Tots en gaudíem.
Però en mig del seu posat d’home normal, no era
un més de nosaltres. Era un co-deixeble que prolongava la lliçó, l’aprenentatge
dels mestres, en llargues tertúlies a la Bodega del carrer de Sant Just, a ca la Maria,
amb una mica de vi i unes "morcillas" d’arròs.
Després, en un menut estudi, l’Atelier del
carrer de Paradís, fèiem, en actitud dilatant, els fonaments ideològics que ens
acompanyarien en la nostra vida professional i més enllà, tot intentant, ingènuament
engegar un estudi de disseny.
Fonaments, conceptes que darrerament amb en Jordi
recordàvem, com un pòsit d’aquells temps:
No perseguir la bellesa: buscar-la, trobar-la
Administrar l’indispensable (no sempre el
mínim), l’adequat, sense condiments
superflus.
Aprendre de la realitat de la tradició.
Saber que en el disseny hi intervenen elements
objectables, desigs, necessitat de
comunicació.
Que el disseny és un tot homogeni, no summa de parts.
Tots els que el vàrem tractar en aquella època i
també en els darrers temps, sabíem que en ell teníem un company inquiet, seriós amb
les coses sèries, rebel fins hi tot i molt exigent amb el resultat.
Es feia estimar.
Voldria per acabar, tenir la gosadia d’aplicar-li
a ell un fragment d’un text que, ell mateix, va fer per biografiar en Pey:
"Com a pedagog creia que la informació útil per
a la formació podia arribar de tot arreu.
I sobretot, de la paraula, impagable reforç per a
qualsevol acte creatiu"
Brindarem per a tu !
__________________________
Víctor Sunyol
Sempre he pensat (o intuït) que en moments com
aquest, d'abisme, quan sembla que no hi ha res on agafar-se, quan els qui tenen o creuen
tenir una fe, troben consol en aquesta fe, en aquests moments hi ha d'haver algun camí
que ofereixi no pas consol (que és només un bàlsam enganyós) sinó salvació (que és
de veritat). I penso, o intueixo, que aquest camí, aquest element és (o pot ser) la
bellesa. No la bellesa superficial, d’embelliments superflus i comoditats
circumstancials, sinó la bellesa veritable, la profunda.
Davant de l'estupor, del thambos que ens atenalla,
s’hi pot (o)posar la bellesa, la bellesa tràgica; aquella que no aconsola, sinó que
esperona i neguiteja, que trasbalsa, que qüestiona, que, des d’un mateix nivell
d’abans de la raó, ens enfronta a la veritat descarnada.
I és aquesta bellesa la que en Jordi troba i crea en
els seus textos. Una bellesa gens autocomplaent, radical, fruit d'un compromís absolut
amb unes idees, amb una ètica i una estètica. Penso (som molts que pensem) que va
trobar-la, aquesta bellesa; i que la va crear, que va ajudar-la a ser, i va ajudar-nos a
què existís.
I és preciós que en Jordi, una de les persones que
va arribar, no a tocar, sinó a crear, aquesta radical bellesa terrible (i terrible no
està associat a "por" o a "horror" sinó a "veritat"), hagi
estat, i sigui, una persona tan extraordinàriament afable i generosa i bona. Deu ser
allò dels grecs (que no m’acabo de creure però que a vegades, com ara, m’hi
sento empès) de la veritat i la bellesa; de la veritat i la bondat, de la bondat i la
intel·ligència.
Entre els textos que ens ha deixat hi ha el darrer
llibre "amb sense".
Un llibre torbadorament bell, bellament torbador,
sobre la pèrdua, sobre l'experiència de la pèrdua, sobre la bellesa tràgica, escrit
"des de" aquesta bellesa.
Amb aquesta expressió (que abans ja havia usat amb
aire burleta --són dues cares, o la mateixa, d'aquest "fer" i "ser"--
amb aquella ironia i aquell humor que mai no podrem associar a la frivolitat); amb aquesta
expressió ens diu que en l’"amb" hi ha el "sense". Que realment
estem "sense" quan ens sembla estar "amb", quan ens sembla
"tenir"; que en el "sense" hi ha l'essència de l'"amb", que
en l'absència aparent ue dicta el "sense" hi ha la presència real
(l’"amb").
Que és en en el "sense" que hi ha la
tinença, el tenir. I que potser només tenim quan estem sense; i que l'"amb"
(el tenir, l'estar amb) existeix només en funció del "sense", de la pèrdua.
I ens estava dient, en aquell llibre, que és ara (i
només ara) quan estem veritablement "amb" ell, amb tot ell.
I no es tracta de bàlsams o de consols, que és
justament el que no accepten ni ell ni les seves opcions de vida i de cultura; es tracta,
només, de la veritat, de la profunda veritat, que és la bellesa radical; que és, en
definitiva, la vida.
|
Narrativa