 MOSTRA ANTOLÒGICA DE POEMES
Jordi Domènech
primer tros
quan el pare va tirar
el televisor per la finestra
joan l’apocalíptic
l’astuto amb cara de pomes agres
faigfaré
una caixa de morts
amb la meva caixa de núvia
mentre els bisbes mirin
montserratlamolaelpuigdelacreu
podré anar per les fires cridant
guaiteu com surt
del túnel del temps
la núvia que no ha estat
ni és
ni serà
guaiteu per deu miserables peles
la núvia que
torna astutu
on ets
no et sento
the medium is the massage baby
tercer tros
per exemple el petit ignazi
que volia matar totdéu
amb una pistoleta
que li havien dut els reis
per sempre més
manin i manaran els petits
ignazis
señor dios de las pistolillas
deixeu que els nens ballin
la farandola
la fa ran do la
De Un poema en dez anacos (Un poema en deu trossos)
Traducció al gallec de Basilio Losada
Ediciós do Castro. A Coruña, 1974
_____________________
... MENTRE ELS BISBES, TORNEM-HI, HI SUQUEN
... mentre els bisbes, tornem-hi, hi suquen
melindros. Bisbes i cardenals,
cavalls armats, asbergs, gonions
contra el poble? Els búlgars recorren
atalls on la pluja deixa llot,
carregats amb enormes raïms
de bananes o munts d’ananàs;
s’aturen i orinen en els foscos
bordois on la consumació
dels segles implacablement talla
colls i en tallarà. Oh! Ganivets!
Khatarós! Ganivets a les mans!
Safra que contempla l’ancià
amarg aplaudidor. Sense cony,
sense cigala, sense draps de colors,
sense banderes de colors. Cecs.
La feina feta no té destorb
i, Peire, baixa, si no tens feina.
_____________________
PRIMERA
Mesura l’esforç, sabent que fineix
l’acte misericordiós i, alhora,
violent. L’esguard que ja no coneix
els membres apegalosos: és l’hora
d’atendre les emocions amb ull
crític i de descompondre l’orgull
de rel espermàtica? Es vertebra
la indecent ossada sense futur,
ni lloc. A la cambra de bany: l’atzur
fa de talc i va pujant la tenebra.
_____________________
RECONÈIXER, AMB VERGONYA, ELS ANYS
Reconèixer, amb vergonya, els anys
perduts (besos amb la boca amb la llengua)
estimant aquesta comunitat
repulsiva (llops udolen?) que menja
defecacions d’escarcellers: semblen
fetges d’oca, tòfones. Anys perduts
simulant d’entendre tot el que no
s’entén. La licantropia. Un poble
que passa l’exili dintre del propi
terrer, ple de generosos amics
als quals, ja per sempre, renunciar.
Oblidar substantius. Pedra, solana,
cuneta, saliva, mar, nació.
de En comptes de la revolució .
Premi de Poesia Josep M. López-Picó 1983. Premis literaris "Vila de
Vallirana".
Llibres del Mall. Barcelona, 1984
_____________________
"Duplica el braç son ofici..."
Joan Oliver
GRAMÀTICA DE LA PUNTUACIÓ
Duplica el braç: son ofici,
per absència de la cama,
ta mitja, vida, proclama.
(Error de botxí novici).
_____________________
"Pollancres, roures, pins, àlbers, alzines..."
Camil Geis
delinquir precoçment (sobre aquella retícula
urbana, dolç filat, quadrícula rosada
estesa fins als boscos que no existeixen, sade,
sebastià amb les fletxes, jou que substitueix
el viure, congelada imatge vista des
dels turons) observant el tall (vulva) rosat
_____________________
"Viure és un deliri,
com escriure
com descriure’l"
Antoni Clapés
Perspectiva letal: geometria
francesa del jardí meridià,
en blanc i negre dur des del balcó.
Sense recorregut. Deambular
per passadissos buits (antimemòria)
entre taules de fusta i jocs lascius
fets amb mistos (és una filmoteca
provincial convertida en ruïnes
per kamikazes?). Ombres. El silenci
per les sales d’estuc: com Hiroshima.
_____________________
"I tu no sabràs el perquè d’aquella esgarrifança"
Lluís Casals
Els déus se’t moriran en tocar el llavi
com el vol de la dalla;
l’hivern, mossegarà amb dent
cruel: teva, cap llàgrima.
I tu no diràs el percom de la llarga vacança!
de Alba Pratàlia (relectures de poesia sabadellenca)
Fundació Amics de les Arts i les Lletres. Sabadell, 1995.
_____________________
Veig els primers policies marrons vestits blaus; posats a fer, m’agradava més quan
eren els grisos.
L’única cosa que m’agrada d’anar a cal barber és que sempre tinc un
emperador romà assegut al meu davant.
Vaig anar a Annecy només per si li podia veure el genoll a la Clara.
Em sembla que és l’Anton Reixa que parla de "república bananera" a
propòsit de Galícia. Potser no és gran cosa, però, en tot cas, sempre és millor ser
una república.
Dones,
que n’esteu de bones!
Que, traduït al castellà, deu ser allò de: "Que buena estàs / Mari Pas!"
Gran música catalana: "Suite Iberia", d’Isaac Albéniz;
"Goyescas", d’Enric Granados; "Doña Francisquita", d’Amadeu
Vives i "Don Quijote", de Robert Gerhard.
Un carril vici: absenta, sadisme, mescal, ros americà, cocaïna, pedofília, etc., etc...
Pensament sabadellenc: "El liberalismo es pescado".
Com és que els venedors de caviar o BMW no fan mai vaga?
Ens hem tornat tan fins que ja he vist escrit i he sentit dir una pila de vegades
"ajuntaments pre-democràtics" parlant dels (antics?) ajuntaments feixistes de
la dictadura.
Us agrada aquell sonet de Carner que se’n diu "Joc de pennis"?
Amb "shorts" estan tan o més bones que amb sense (i perdoneu el "amb
sense").
Que ens caigui la bava llegint "Se mai foco per foco non si spense...", o bé
"That time of year mayst in me behold...", o bé "Baise m’encor,
rebaise moi et baise...", o bé "Alma minha gentil, que te partiste..."
(cal donar peixet a tothom), justifica la quantitat de sonets (i, a més, irrisoris) que
han arribat a escriure els joves (i els no tan joves) poetes catalans?
Quin mal hem fet?
Us heu adonat mai de quina mena de coses parlen, quan parlen de cinema poètic, de teatre
poètic o de narració poètica? Doncs parlen del cinema més tou, del teatre més fat i
de la narració més carrinclona.
Nota de lectura (antiga): Les quatre coses que els van quedar després d’escriure
"El Quijote", se les van polir escrivint "El Jarama".
Projecte de làpida funerària: J.D.S., que no va morir cristianament.
Sento un dels primers concerts de Mozart: és tan bo que el devia escriure quan ja tenia
dos anys i mig.
Bo i fullejant el Diccionari em pregunto que com és possible que siguem capaços de viure
tranquils al costat de tantes paraules que no sabem ni que existeixen.
1990. Tècnicament, la cua brutal de l’exposició Velázquez a Madrid era, volent-ho,
del tot evitable. Però, quina intenció que no fos l’ostentació de la cua podia
moure els qui ens manen a organitzar una exposició com aquesta?
Si tots s’apunten (amb el Papa al capdavant), a lamentar-se per la famosa "crisi
de valors", vol dir que abans d’ara hi devia haver un sistema de valors que
funcionava. Li ho hauríem de preguntar al Giordano Bruno (o a aquell pobre republicà que
era el meu pare i que va estar a punt de deixar la pell a San Marcos de Leon, l’any
trenta-vuit i el trenta-nou).
Els ateus devem ser els més absoluts buscadors de déu que hi ha. La demostració
d’això és que no ens conformem amb qualsevol cosa.
Contribució al centenari. No acabo d’entendre si un Calder és un Miró retallat i
penjat amb filferros o si, viceversa, un Miró és un Calder encolat en una tela.
Els clàssics devien ser uns avantguardistes a qui tothom ja ha perdonat que ho fossin.
Això de ser sabadellenc està molt bé: és una mica com si no ho fossis.
Gràcies a aquell "Dediqueu-vos a una altra cosa" que ens deia l’Espriu als
joves poetes quan l’anàvem a veure, molts de nosaltres vam continuar escrivint
poesia.
Hi deu haver alguna cosa dels italians que no em deu agradar: el que passa és que encara
no he arribat a saber quina.
Seria una gran cosa que la Secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans
s’instal·lés a l’Observatori Fabra.
Només hi ha una política cultural: que paguin i callin!
Passo pel Passeig de Gràcia i contemplo l’escena, mil vegades vista, del captaire
que demana agenollat. Possiblement té raó. I ser pobre és una culpa de la qual cal
demanar perdó i, a més, fer-ho agenollat.
De tant en tant algú ressuscita l’etern retret a les televisions catalanes pel fet
que no parlen de llibres (se suposa que de llibres catalans). No veig pas perquè
n’haurien de parlar. Que en parlo, jo, de la televisió catalana, en els meus versos?
Sant Llorenç de Morunys, 27.4.64. En veure que llegia "la pesta", ella em va
preguntar si jo estudiava medicina.
L’abominable home de la Neus.
He llegit milers de llibres i en aquest precís moment, a un quart d’una de la
matinada del vuit d’agost de mil nou-cents noranta, no em recordo de res.
Tota precaució és poca.
de La llei del parèntesi (o tota precaució és poca)
Cafè Central, 50. Barcelona, 1994
_____________________
BALCÓ AMB BOMBONA DE BUTÀ, A PORTBOU
Entra la llum de finals de setembre
de l’endemà del temporal. Rendeix
el llit de tub de ferro pintat blanc,
la taula de pollanc amb l’hule verd,
quadriculat i amb flors i la maleta
negre amb el manuscrit. Per passadissos
de buida policlínica la llengua
reb les sagrades formes de morfina.
Raïm quasi madur. Aquest lloc és
el més bonic i fantàstic del món.
_____________________
NAU DE TELERS DE CAN GORINA,
A SABADELL, DURANT UNA VISITA DEL
GENERAL FRANCO
Costa d’endevinar que es tracta d’un
matí d’hivern. A la fotografia
el sostre és un seguit de buits i plens
(un joc de llum) i la paret pintada
de nou, un teló blanc. La comitiva
entremig dels telers. L’abjecció.
El silenci irreal marca el principi
d’una escriptura sense llençadora.
Jo sóc la dona que alça el braç. La història
em frega els llavis delicadament.
_____________________
ENTRADA AMB INSCRIPCIÓ, A DACHAU
Alegres terres on floreix el llúpol!
Ortogonalitat: condició
d’ortogonal / recinte / filferrada
que espurneja amb la llum / tot el que es mou,
glaç / daguerreotip d’enlloc / els forns
de maó refractari: a la G.E.C.,
pàgina 13 del volum sisè.
És en llocs com aquests que el Moviment
Modern es manifesta amb esplendor /
joc d’escacs de marfil / Arbeit macht frei.
De Història de l’arquitectura.
Cafè Central: Jardins de Samarcanda, 10. Barcelona, 1995
_____________________
RIADA
La fulla d’afaitar resta inactiva
oblidada entre caixes de Borgonya.
És ignorar la columna de sucre
que sosté un decorat (un diorama)
de seda blava. No saber d’on venen
les pastilles que maten el genet,
que deixen sense potes el cavall.
Mirar la turbolència que atreu
(el vell be/mal) i no explicar per què.
_____________________
PLUJA A WINDOWS
És la primera nit de l’univers.
La pantalla es fa a trossos amb remor
de líquens. Una veu travessa l’àmbit
que volta aquesta casa
humida en la foscor.
Veure la pedra tan absent del no-res
que l’habita: l’estranya punció
inguinal. Documents. En uns herbaris
de fulles de tardor.
Ho diu: demà al migdia
les garses volaran.
Mieres, 13.10.2000
De Vine, Venusvenècia, a l’aigua
(amb pintures d’Albert Novellon)
Terrassa, 2001
|
Especial
Jordi Domènech