  |
índice no. 50: octubre - desembre 2005 |
 TERRA A LES UNGLES(Quadern de Sa Figuera Verda) Ponç Pons Hi ha d’haver alguna cosa de pagès
Camín per aquesta estància com Bruce Chatwin per la Patagònia. Vaig a les tanques dels plans a regar amb dos perols d’aigua com qui travessa la selva i cerca El Dorado o les mines del rei Salomó. L’austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida. Escric perquè llegesc. Perquè llegesc, no escric. Hi ha una figuera mig morta que vol treure fruit, però està ofegada d’heura. Amb una serreta, una destral i temps, la vaig esporgant i sembla que respira, que reviu, que s’allibera. Com corregir un poema. El barranc retrona. Caçadors, tirs... Mentre passeig, els ocells em miren silenciosos i espantats de dalt els arbres. Sa Figuera Verda sembla un camp de refugiats. Universalitzar el localisme, no ser un poeta local. Fugir de generacions, d’escoles. Ser Pare, Fill i Esperit Sant. Més de la meitat dels llibres de qualsevol llibreria són contingents. Pessoa, necessari. Intentar com Spinoza prescindir de riqueses, honors, plaers i vanitats. Polir, com si fossin lents, versos rotunds plens de vida, bellesa i veritat. A la gran novel·la del XIX, i que em perdoni el meu admirat Tolstoi, sempre li sobra alguna pàgina de més. Sospiram per elogis, premis, reconeixements... i al final, quan els aconseguim, acabam adonant-nos, com Leopardi, de "l’infinita vanità de tutto". Fins i tot en la soledat del camp, un nota, el sent viu, que el sexe insisteix i corca. Per culpa d’ell, no podré ser com sant Francesc d’Assís. Rimbaud es va salvar dels llibres que hauria pogut escriure. Quan fa vent o plou, els ullastres giren les fulles i es tornen d’un preciós verd platejat. Arte povera. Fer l’amor de paraula. Fer l’amor amb les paraules. Tot el capvespre he traginat branques tallades i rames mortes a una tanca plana on faig un gran munt de llenya per cremar. El silenci guareix. La suor purifica. Capvespre gris de lectura i reflexió sota els ullastres. Steiner és un raig de llum i humanisme que il·lumina la crítica literària del segle XX. Les gallines no poden volar perquè tenen les ales massa curtes. Certs poetes també. Alguns personatges de novel·la són per a mi més reals, familiars i interessants que molta gent del meu poble. Amb els anys, un aprèn a veure quines són les poques coses necessàries i descobreix sobretot quins són els pocs poetes importants. De jove, vaig voltar Menorca a peu amb un grup d’amics. Ara acab de llegir "En Siberia", de Colin Thubron, i em sembla que podria escriure un llibre de viatges per l’interior d’aquesta illa. Ja ho diu Moliére: "Es pot ser bona persona i fer els versos malament". Per açò hi ha tants de capellans que són uns pèssims poetes. Diuen que al món ja no hi queden terres incògnites. Cada capvespre, quan vénc a Sa Figuera Verda, em fa l’efecte que descobresc un món nou. Hi sobren escriptors. Fan falta literats. El torrent poètic que duc dintre surt destil·lat de vegades amb esforç i sofriment. Com un prostàtic. Un manicomi exclusiu, només per a poetes. Escriu perquè està emprenyat. I quan no escriu, s’emprenya. Les gallines són ximples i espicassen l’herba del pati. Quan, com ara mateix, el vol d’un xoric les espanta, totes corren a refugiar-se al voltant de la meva cadira plegable. La moixa, sempre que escric, em jeu damunt i els moixos ens contemplen amb posat tranquil dalt la paret. Els bens vénen a beure calmosament a la pica. Els ocells refilen. El sol es pon i la lluna es va perfilant lentament sobre els ullastres. Déu existeix. La pregunta primera de la metafísica: Per què no hi ha no-res? i l’essencial: Per què hi ha cosa?, també es poden aplicar a la Literatura. La presència, a voltes discreta, però sempre constant del vent. Les Madame Bovary d’avui en dia estan malaltes de televisió. La manera millor d’aprendre-ho és haver-ho d’ensenyar. Dormir sempre amb el boli i la llibreta vora el llit. Somiar un poema preciós i no poder recordar-lo en despertar. Catalunya serà menorquina o no serà. Juntar paraules literàriament per crear un cordó umbilical que ens uneixi a la vida. Larra va dir que "Escribir en Madrid es llorar" i Torga que: "Ser escriptor a Portugal és com estar enterrat i gargotejar en la tapa del bagul". Jo a pesar del petit grup que controla i manipula la cultura que es fa a l’illa, crec que escriure aquí, a Menorca, enmig del camp, prop del mar, entre els ullastres, és un privilegi . Em sembla bé el que diu Bonhoeffer a "Vida en comunitat", però quan vaig pel camp i veig que han tirat bosses de fems, llaunes, deixalles... m’agradaria ser Robinson Crusoe. La poesia com una forma d’autisme. Tots els mentiders s’arriben a creure allò que diuen. Sobretot els polítics. Una de les coses literàriament més tristes i desoladores del món és llegir vells catàlegs editorials. Quants d’elogis buits, quantes il·lusions frustrades, quants d’esforços perduts i quant de paper tirat. El llenguatge envaït de sunya i de renous. L’estiu, d’estrangers i mosques. El silenci sempre és ple de veus. Un senyor del meu poble no entén que jo pugui venir cada capvespre aquí per dar menjar als animals o fer feines del camp. He estat a punt de citar-li Ciceró: "L’agricultura és la professió pròpia del savi", però m’he limitat a somriure. Jo no puc entendre que ell es tanqui cada dia dins un bar. L’estil és moltes vegades una qüestió d’impotència. Davant un haikú de Basho, la poètica de Boileau és pura faramalla. Sóc anarquista i, en darrer terme, republicà. L’únic rei que m’interessa és "El rei Lear". De vegades, la pregunta ja és una resposta. Vaig publicar un article en el diari defensant "la unitat indiscutible, indisoluble, insubornable de la llengua catalana" i, a través d’Internet, un fatxa m’acusa, entre altres coses, de "rojo, marxista, separatista y nacionalista". No està gens malament. Hi ha coses pitjors. Shakespeare diu que la brevetat és l’ànima de l’ingeni. Cal fer-li cas. Escriure com si fos l’últim dia de la nostra vida. Publicar per no haver-ho de corregir més i no tornar-te boig. Centenari de X. Un dia efímer de glòria i cent anys més d’oblit. Cultura kleenex i fast-food, comerç editorial, literatura light... Plató no volia putes ni poetes a la seva República. Les gallines em solen fer, puntuals, un ou cada dia. La gallina rara i solitària, que no passeja amb el grup, dorm tota sola en un pal i pon quan vol, m’ha fet un ou de tres vermells. Hi ha escriptors que publiquen, puntuals, un llibre cada any i literats estranys i solitaris que, de tant en tant, fan una obra mestra. Antologies de grups generacionals. Lobbys amb interès d’Opa. La política ens ha confirmat que l’ésser humà es corruptible. Escriure pot acabar sent allò que anomenaven "vici solitari". Cabrera Infante diu que les dues coses realment interessants d’aquesta vida són el sexe i la literatura. Tal vegada tengui raó. Depenem dels traductors. Wittgenstein no és Déu. De vegades s’equivoca. Poetes que no saben escriure, que no s’entenen, que no dominen ni el ritme i són elevats per la premsa a la categoria de famosos. Un ca bilingüe. Rescriure i refer les cartes perquè semblin espontànies. Un metge per a les paraules. La globalització del kitsch, el formigó, els gratacels. Místics que feien l’amor amb Déu. X sabia que ja era immortal. Per açò es va suïcidar. La meva admiració per Llull decau quan diu al "Arbre exemplifical": "Aquell foc és bo qui crema heretge". Viure la Literatura com un destí insubornable d’infelicitat i frustració. Capvespre gris i xafogós. No fa gens d’aire. Intent cremar munts de brancam, però el foc no pren i s’apaga. Com la flama creadora quan ens manca inspiració. Sobretot, simplificar la vida. Nombrosos, abundants, famosos personatges de novel·la que no tenen fills. Escriure amb tinta negra em sembla convocar la mort. I la tristesa. La ironia tuberculosa de Txèkhov. Cada vegada que rellegesc Faulkner és com si sentís la seva màquina d’escriure. I si Déu fos de dretes? Un tros de bòtil romput tirat entre les mates, un tall profund i un regalim de sang calenta tacant l’avarca. Així i tot, les ferides literàries són més doloroses. Un no sempre pot ser els escriptors que admira. El gran art té efectes secundaris. L’existencial tristesa dels diumenges capvespre que apareix a "El solitari", de Ionesco, i a "Domingo à tarde", de Fernando Namora, que aquí va ser traduïda com "Flors a la tomba de Clarissa", ha deixat d’afectar-me des que tenc aquest tros de terra. Cavar, esporgar o aixecar còdols un parell d’hores cura les ferides produïdes per la raó i allunya els invisibles fantasmes del buit, el tedi i la depressió. Els corbs ja sobrevolen les llistes de best-sellers. De vegades Nietzsche em sembla un taliban. He sembrat xiprers. Un home entès m’ha explicat que la seva quasi imperceptible olor fa fugir les rates. N’hauré de sembrar als meus llibres. Aquesta lluna rodona, immensa, rutilant, que brilla sobre Sa Figuera Verda, és la mateixa i preciosa que va filmar Mizoguchi. Llibres que engreixen prestatges, però escaliven lectors. L’aferradissa agonia de la tardor de les mosques. En moments de desànim literari, rellegesc a l’atzar fragments de llibres que en el seu moment em van impressionar. Cortázar deia que: "La novela no tiene leyes como no sea la de impedir que actúe la ley de la gravedad y el libro se caiga de las manos del lector", però "Rayuela", i em sap greu, Julio, t´aprecii molt, m’ha caigut de les mans. Un dels dos, la novel·la o jo, hem tornat vells. Veure el mar a través dels lluminosos ulls cecs d’Homer. Molt pocs han llegit sencera "La Divina Comèdia", pocs han passat de l’infern. Per açò, ningú anomena dantesca una bella imatge o una visió celestial. La globalització uniformadora i grisa dels poetes. El fum dels crematoris d’Àuswitx ha contaminat per sempre l’aire del futur. Hi ha molta gent que és fidel per manca d’oportunitats. Fer l’amor de memòria. Anar-se´n al llit, com Proust, però per escrit. Sóc espiritualment polític i políticament ateu. Notes que claves al tauler de suro com si fossin papallones. Txèkhov sempre escriu amb una rapidesa clara, precisa, subtil, però perillosa. El buit pesa molt. Carlos Fuentes somiava un món on tothom fos escriptor. García Márquez li va dir: Ese lugar existe. Es el infierno. M’han dit que a Barcelona tindria més oportunitats de fer "carrera literària", però jo no canvii per res la tranquil·la vida d’aquest poble on tenc temps per a tot i visc envoltat de camp i mar. Ser menorquí no és una casualitat, sinó un destí, una opció. Sóc una illa. La "Doctrina Pueril" de Llull em sembla una comèdia, una justificació. Ell va abandonar els seus fills. El primer amor. El primer llibre. Tenir la sensació que et prenen a poc a poc la teva terra, que t´envaeixen i expulsen, que t´aniquilen i maten la teva llengua. La síndrome del mohicà. Morir-se de no escriure. Han deixat una llauna de Coca-Cola tirada dalt el claper. Vet aquí un monument al kitch, la incultura i la barbàrie. Shakespeare agafa la crònica d’un fet històric i la converteix no sols en teatre, sinó en obra d’art. Shakespeare no és un gran lector, escriu amb rapidesa i habilitat per guanyar-se la vida, per fer diners. És el seu ofici, la seva professió: Captar el màxim de públic que vulgui pagar per veure la seva representació. És el més gran i no passa mai de moda. La moda és ell. Wittgenstein sempre menjava galetes integrals Scragg´s perquè tenia problemes de restrenyiment i açò es nota en el seu estil i el seu pensament. El "malditisme" és una posa. La bogeria, una desgràcia. Sempre desconfii dels quadres que es titulen "Sense títol". El costum (mania?) d’escriure de nit amb una espelma encesa com si fos un monjo medieval. M’ho ha dit un pintor arrogant, mediocre i de diumenges: No m’interessa la posteritat. Jo vull ser ric i famós ara!
|
|
Narrativa