| NI ASE NI BÈSTIA A
les acaballes de l'incident -només mancaven dos morts i un ferit d'última hora,
d'aquells que no s'acaben de decidir- tothom començava a afartar-se'n. Remugaven, i la
mosca, al nas. I feia temps que tot plegat ho anomenaven sota l'eufemisme
d'"incident". Un nou vngut, sempre n'hi ha algun, en diria
"tragèdia". Ells, abans, també en deien així. Fins i tot els més vells de
poble, que ara ni tan sols alçaven la vista quan els estralls creuaven el llindar del
casino. Mirat amb distància, suara i aquí, potser també caldria anomenar-ho tragèdies.
O desastres. O tragèdies desastroses. Però el cert és que en aquells temps el sifó i
el dòmino eren marit i muller: els morts, fins els dos últims, ho trobarien a faltar.
Allà on fossin. El cas més curiós, i ves que tot just ara em ve a la pensa, fou el d'un
ferit que quedà sense mans. Posar-li una palleta al got podia ser acceptat, sempre n'hi
havia un que hi accedia; però jugar en parella, no. Què pensaríeu si per fer obra de
germanor us toqués fer la feina bruta? Qui gosaria moure fitxes i, per torna, rebre
l'escridassada del ferit perquè potser la jugada d'abans o més enllà era millor? El
Manso d'allò en deia un conjuntura social esbiaixada. Costa, mirat amb distància,
explicar el concepte. No és fàcil. Un cop acabat l'incident, el Manso ens va reunir a
una colla, els que li érem més propers -la Pèsols, en Quim, un que ara no conec i mi,
vull dir jo- i va etzibar. Cap de nosaltres vam saber-nos oposar a la seva temptativa. Al
cap i a la fi, tal com lliscaven els temps, i d'això no en sabíem ni a ni b, ni ase ni
bèstia, els arguments dissuassoris no servien. I vés ràpid que perds el tren i les
faldilles: la mateixa nit, i era un cavall desbocat, ja parafrasejava un fracàs i ja ho
havia dit jo que si el Manso deia que volia aplicar-se pena de suïcidi deia figa i deia
poca cosa de nosa que no fa res i, en dir això:
-Et dic saps què? Que no tinc ulls per tu ni pel que dius, que dus la mala vida que et
duu a dir tot això que no entenc perquè ho dius ràpid perquè no ho entengui. I
la idea no era dolenta, no feia mal ni pas deixava rastre. Havia provat de tancar-se en
una capsa de galetes -de les petites, no us penseu-, i un forat, que rondava la caixa,
deixava passar l'aire i la mort -com tro ara, ara com res- no apareixia.
-No ho sabeu -feia altre cop el Manso- com és viure i veure que l'orella no deixa de
sentir -d'escoltar, això sí que no- i els estralls, i la motocicleta i la veu del pare
que mor en cada incident. D'acord que dir-ho tragèdia sona pompós i ja sabeu que una
tragèdia no és això que veiem sinó que ho diem i no és aixì i potser dir-ne
apocalipsi. Sí, sí, a poc a poc, per a o per be -l'ase i la bèstia- això deixa de
funcionar. Jo no hi claudico.
Per viar a un altre tema, aquell que no conec li digué:
-Què has vist de l'incident d'avui?
Manso:
-Res, avui no he vist res.
© Eduard Escoffet barcelona, 7-5-98 |
