Douglas Coupland

Wyatt s’ha quedat fent hores extres a la sala de làtex, esculpint amb molt de compte la textura de la pell d’un extraterrestre que han de filmar passat el cap de setmana. Després de tants d’anys d’exposició a productes químics, té els dits llargs i les mans sense pèl i, encara que n’està extremadament orgullós, se li han fet malbé amb tantes pintures i resines, i té les ungles ratllades i perforades de forma irrecuperable. Són les cicatrius que deixa una feina poc corrent com la de director creatiu de la divisió de pròstesi de Flesh, una productora local d’efectes especials. Aquesta setmana, un curt-metratge televisiu de baix pressupost per a una cadena de televisió per cable nord-americana passa pel molí de la productora com tants de subproductes de carn passen per una màquina de fer salsitxes. "Capolar els curts," comentà aquella tarda Wyatt al personal, i això va fer somriure els empleats de Flesh, que durant els darrers cinc anys s’havien convertit en virtuosos emmotlladors, talladors i pintors de cossos de làtex i fibra de vidre. Les escenes violentes són una de les especialitats de Flesh: la creació de dotzenes de tortellinis i raviolis de sang de mentida que es col·loquen en motlles al tors, i es connecten electrònicament perquè esclatin de forma sincronitzada un cop les càmeres comencen a rodar. Darrerament, Flesh s’ha dedicat sobretot a la producció d’extraterrestres. A la seva manera, els extraterrestres són un producte més agraït que els humans perquè, com passa amb el futur, no existeixen de veritat i qualsevol buit o dificultat pot ser cobert amb una mica d’imaginació.

Wyatt mira per la finestra: el sol ja s’ha post. Wyatt sent a través de les parets el soroll dels cotxes dels que tornen a casa i que es preparen amb alegria per celebrar el pas del 1999 al 2000. Un poc abans aquella mateixa tarda, Wyatt havia fet una sortida d’emergència per conseguir resina epoxi a London Drugs, a Lonsdale, i havia sentit que als ciutadans de North Vancouver els estava traient un bon pes de sobre. A Wyatt li va semblar com si un asteroide enorme hagués estant surant sobre la ciutat durant el mes passat, amenaçant de deixar-se caure com un sac de patates en qualsevol moment. Aquesta sensació havia fet de la nit de Nadal d’enguany una data estranyament difícil. Fos pel que fos, els familiars de la família de Wyatt insistien a anomenar-lo "El darrer Nadal del segle."

La dona de Wyatt, Kathleen (no tenien infants) havia estat asseguda durant un ritual d’obertura de regals increïblement llarg a casa dels pares d’ell. Els nebots, les nebodes, els cunyats i cunyades no paraven de cuclejar i parrupejar tot enviant senyals subtils a Wyatt i Kathleen: Per què no teniu fills?

Però ara l’asteroide amenaçador ja s’ha esfondrat. La ciutat torna a sorgir com les noves llavors floreixen en direcció al sol, i per a Wyatt el fet de quedar-se fent feina—quan tothom ha plegat d’hora per anar-se’n a preparar la vetllada—ve a ser un lleu martiri.

Wyatt pensa en l’argument de la pel·lícula que es desenvolupa al voltant d’aquest extraterrestre que ara es doblega sobre el seu genoll esquerre mentre ell el burxa i li dóna textura. Uns extraterrestres rossos com la mel i disfressats d’agents immobiliaris fan que els futurs éssers humans vagin a parar a cases equipades de forma secreta per a l’experimentació biològica. Les píndoles anticonceptives són l’únic aliment terrestre que aquests agents immobiliaris poden ingerir i, de nits, es dediquen a assaltar les farmàcies de la ciutat, matant i saquejant per necessitat.

No cal dir que l’heroi i l’heroïna associen els lladres de píndoles amb les vendes immobiliàries just a temps per evitar que dos marrecs adorables (que en la vida real serien simples monstres acumuladors de cèl·lules del tot inútils en arribar als tretze anys) siguin viviseccionats. A l’escena final, hi apareix un Pontiac Sunfire descapotable, ple d’agents extraterrestres afamats, que queda rodejat per armes i cotxes de policia amb sirenes. Els extraterrestres, atrapats, surten fent esclatar els seus cossos humans artificials i es mostren tal com són, en el seu horror de centpeus enganxosos, i llavors els policies locals (que estan coberts de raviolis sagnants) els disparen de seguida, un cop tot el barri ha quedat en runes.

FI.

La cadena per cable està adquirint una veritable ganga. A part dels efectes especials, tota la pel·lícula es pot rodar en menys de dotze dies feiners, amb només unes poques escenes d’exterior i el dòlar canadenc fa molt de temps que no ha estat tant devaluat en relació amb l’americà. Un terç del pressupost total està destinat a l’escena final i, per Wyatt, això demostra la gran estima en què els estudis tenen el seu talent.

Wyatt ha estat tranquil els darrers dies, com gairebé tots els de la casa, tallant làtex, mesclant colors d’anilina i provant diverses mides d’ulls de vidre mentre pensaven en l’arribada de l’imminent gran odòmetre de la història. Però Wyatt pensava en alguna cosa més que en números: des del setembre passat, ell i Kathleen havien estat a Seatle i a Vancouver, visitat especialistes en fertilitat i, després de tantes proves de farinetes, tantes ejaculacions forçades, tantes mostres de sang, tants de tests de pH, i de tant repetir històries personals una i altra vegada, els resultats encara no eren... concloents.

—Què vol dir que no ho sap?—deixà anar Wyatt al doctor Arkasian—. Ho has de saber!

A través de les finestres Vancouver es veia es veia gris i artificial, com si fos una ciutat prefabricada enlloc de construïda.

—Ho sento, Wyatt, no tinc cap resposta definitiva.

—És pel meu esperma? És culpa meva?

—No en particular.

—Llavors és Kathleen, no té òvuls? Els té dolents? Fets malbé?

El doctor Arkasian va provar de tranquil·litzar Wyatt. No tenia una resposta clara. Wyatt s’imaginava el seu esperma llençant-se cap als òvuls de Kathleen, alentint-se a mesura que s’hi anaven apropant i després caure un per un adormits o morts. Wyatt imagina els òvuls de Kathleen com si fossin ous de pollastre, però tot clara sense rovell, uns ous que deixen anar un líquid espermi-somnífer. Poden dormir els òvuls? Poden dormir i somniar els espermatozous? En veritat només són la meitat d’una criatura; com s’ho fan per estar vius? Com s’ho fan per somniar?

Kathleen no tenia germans ni germanes i no desitjava altra cosa del seu matrimoni amb Wyatt que tenir quinze infants. L’enorme família de Wyatt era un bon afrodisíac per a Kathleen, com sol passar amb els fills únics. Els dos van provar-ho de totes les maneres, però...

Però què?

—Només pot haver-hi una causa—suggerí Wyatt a la consulta del doctor Arkasian tot pensant en veu alta, poc abans de Nadal—. Potser alguna cosa que he menjat, quelcom que Kathleen va inhalar en alguna ocasió, o una medicina que vam prendre de petits...

—Podria ser això perfectament—respongué el doctor Arkasian amb un to planer, amb ànsies visibles de fer fora aquella parella sense fills de la seva consulta, a manca de cap explicació per a la seva esterilitat.

I per això ara Wyatt reflexiona sobre el lloc d’ell i de Kathleen en aquest món. Durant la setmana anterior ha estat tornant a vells records en el seu cap, records de coses que el seu cos ha ingerit i absorbit des del seu naixement el 1964: les vacunes de quan era infant, els antibiòtics, sulfamides i fungicides de l’adolescència, els fums de cotxe que va respirar durant els dos anys que va fer de mecànic, els additius en el menjar i, en hores d’oci, el cannabis, la cocaïna, les amfetamines i (més recentment, tot i que només una vegada) l’èxtasi i... I què més? Aquella estranya olor que es sentia en aquell cafè de Roma el 1986. Ruixar el jardí de casa amb pesticides. Pesticides! Hòstia, Déu sap el que hi posen. I també estan les píndoles anticonceptives de Kathleen que, tot i que Kathleen ho nega, li hauran fet minvar almenys part de la seva capacitat reproductiva.

Deixa estar el seu extraterrestre, es posa les mans al pit i fa una glopada d’aire. Merda: els productes químics que utilitza pels seus models. Actualment utilitza productes més purs, però durant anys passava el dia envoltat de toluè, silè, resines i...
Wyatt es mareja.

No sempre havia estat un fabricant de cossos. Va arribar-hi després d’haver estat fent miniatures per a televisió i cine. Era molt divertit i no volia deixar les miniatures realment, però Kathleen i ell s’acabaven de casar i necessitaven alguns diners de més perquè volien tenir un... infant.

Part de l’èxit inicial de Wyatt en la seva tasca de modelatge es devia a la seva capacitat de modelar naus extraterrestres que realment semblaven de fora de la terra. Sovint, la resta de dissenyadors només fullejaven un llibre d’insectes, en triaven un que els agradava i llavors en fabricaven una versió modificada de metall. Wyatt no ho feia, això. Anava a la biblioteca i escanejava llibres de molècules farmacèutiques i plàstiques, formes que no depenien necessàriament de coses tan mundanes com la gravetat, la llum o la biologia.

—Wyatt, de veritat—preguntà Marv, el cap de la fàbrica, anys enrera—, d’on treus aquestes idees? Són tan innovadores... tan fresques!

Per a Wyatt la veritable arquitectura del segle XX es desenvolupava a nivell microscòpic: proteïnes clòniques, superconductors, detergents d’estructura ramificada, medicaments... Així, només la forma molecular de l’antidepressiu Verlanfaxine (o Wellbutrin) havia bastat per pagar el que faltava per comprar la casa, després de convertir-se en l’avantprojecte global del creuer espacial d’una pel·lícula de sèrie B que va funcionar fatal com a obra de teatre, però que va ser un èxit rotund de vendes en vídeo i a l’estranger. Ara tenia allí una molècula amb una aparença només imaginable pels més mesquins i esfereïdors dels extraterrestres. Perfecte. Venlafaxine era perfecte.

A Wyatt, de fet, li hagués agradat de provar el Venlafaxine. En els darrers dos anys, la manca d’infants li havia provocat un estat d’ansietat i depressió que anava en augment, però no li semblava bé prendre Venlafaxine per divertir-se. Al final va acabar amb una ferma addició a l’Ativan, unes píndoles petites i blanques més aviat innòcues, semblants a d’altres sedants com el Valium, el Xanax o el Darvon. Si Wyatt s’oblidava d’una dosi el cap se li espesseïa. Reduir les dosis les feia inútils. La seva dosi de dos cops al dia era definitiva i resultava odiosa. Detestava la seva addició però no veia la forma d’evitar-la. Wyatt estava content que ningú, llevat de Kathleen, n’estigués al corrent.

Kathleen, per la seva banda, també havia provat tot un exèrcit extraterrestre d’antidepressius, però finalment es va quedar amb un vell amic, l’Elavil, una droga que durant la II Guerra Mundial s’havia administrat a pilots britànics amb neurosi de guerra per fer-los tornar al seus avions i al front. Ara passava els dies surant d’una forma més agradable (i potser una mica espacial) i aguantava bé les vacances, que ja era més del que podia demanar.

I ara Kathleen era a Saskatchewan, atenent el seu pare abatut per l’alcoholisme i amb un fetge tan tou i bufat com un globus d’aigua. A Vancouver, Wyatt tenia una invitació per anar a la festa de Cap d’Any de Donny i Christine, però no sabia si anar-hi. La festa de Donny i Christine no era el lloc que sempre havia imaginat per acabar el segle. Des de la infantesa, on s’havia vist en aquella nit especial? Menjant cubs de gelatina de xampany amb Diana Ross a dalt de l’Empire State Building? Copulant sense gravetat en un transbordador espacial? Nedant amb dofins bilingües a la mar de Japó? No, Wyatt mai no havia pensat que acabaria el 31 de desembre de 1999 a les 11.59:00 a casa de Donny i Christine, begut al 60 per cent a base de la micro-beguda de la setmana, pensant a prendre els medicaments poc després de la dotzena campanada i donant la benvinguda a l’Any Nou amb la cançó dels U2, "New Year’s Day," una peça que Christine escollia cada any amb una repetició tan atordidora que havia aconseguit convertir-la en una apreciada raresa de la seva personalitat.

I llavors cau en la idea: no se l’ha de culpar a ell o a Kathleen, sinó a tot el maleït segle. Cent anys d’exageració. Cent anys de molècules mai no vistes en l’univers. Un segle d’acció i progrés, d’activitat i de destí. Un segle que s’havia anat filtrant poc a poc en el sistema de Wyatt—les cèl·lules de greix al cervell, a les neurones de la medul·la, a la carn de les mans i els ulls, al fetge, als ronyons i al cor. Un segle que ara és a dins seu, en el seu pols, un segle del qual ell ja no pot escapar. O sí?

Wyatt pren un got de paper de la màquina dispensadora de gots Dixie, els utilitzats per mesclar resines de fibra de vidre i no pas per beure.

Wyatt l’omple a l’aixeta de la cafeteria i examina el seu contingut, net i innocu. O potser no. Coure. Clorina. Bacteris. Virus. Deixa la copa sobre el mostrador i surt per la porta de darrera, encenent els llums i disparant l’alarma de l’edifici.

El trànsit és molt dens en aquella zona per l’hora que és—dos quarts de sis—i tothom s’està preparant per la nit amb emoció. La pluja també és densa, però no és cap sorpresa en aquella època de l’any. Hi ha lleugeres retencions a l’autopista a prop de Longsdale però, minuts després, Wyatt arriba a casa seva, un petit xalet a Edgemont Village. Troba dos missatges en el contestador automàtic. Un de Kathleen, que diu que el trucarà poc abans de mitjanit, i un de Donny, que li demana si pot dur gel a la festa. Wyatt esborra ambdós missatges i es queda en la zona d’entrada de la casa: amb algunes factures, una estora gastada, algunes botes i un diari encara per llegir.

"Vull cada maleït tros d’aquest segle de merda fora del meu cos. Que quedi net. El segle XXI em podrà dur el que sigui, tant se me’n fot, però vull el segle XX fora del meu cos ja!"

Aquesta idea li provoca certa esgarrifança. És una idea real, no una simple confabulació impulsiva. De cop, Wyatt veu clar que ha de netejar el seu sistema.

Doncs molt bé.

Va a cercar unes manilles al seu dormitori, residus d’una època quan ell i Kathleen podien practicar el sexe sense necessitat d’acollir-se en la foscor. Després se’n va a la saleta i es posa tres abrics, un a sobre de l’altre. Llavors surt per la porta corredissa de vidre, en la foscor del balcó de fusta. Allí s’asseu en un cadira de 9.95 dòlars, una d’aquelles encoixinades i que es podien apilar, d’aquell model que va sortir fa un parell o tres d’estius i que esborrà totes les altres cadires de jardí del món. "Una assassina de categoria," l’anomenà el venedor.

S’asseu a la cadira i s’emmanilla al metall de la barana. Abans de tenir temps de pensar-s’ho, llença les claus enllà dels matolls, en un rierol proper on la corrent va amb una força alpina.

I és llavors, quan se sent el rierol i la pluja, que se sent també el silenci, un gran silenci. La pluja cau omplint la caputxa del més exterior de la seva capa d’abrics.
Al principi, el contrast entre l’interior sec i càlid i l’exterior fred i humit resulta violent. Però llavors els ulls s’acostumen a la foscor boirosa, la pell a la humitat i les orelles al paisatge i la intempèrie. "Així és com vull que acabi el segle XX—pensa—: tot sol amb mi mateix, en actitud contemplativa, en un acte de purificació."

Mira el rellotge. Marca les 10:45. On se n’han anat les hores? I llavors se n’adona que ha estat mirant el rellotge. Se’l treu i el llença al rierol, amb les claus de les manilles.

Li agafen calfreds una i altra vegada. Sent els dits gelats i com si fossin de goma. La temperatura interna li està davallant. Sent el renou dels cotxes pel barri residencial, i uns quants espetecs: són els coets prematurs dels qui estan massa impacients.
Poc després a Wyatt li comencen a petar les dents i es pregunta si no ha caigut en un error terrible. Es posa dret i prova de pegar una estrebada a la barana, però llavors rellisca i envia la cadira a l’altra punta del balcó; amb tot això s’ha pegat un cop al genoll i s’ha d’asseure sobre els taulons mullats. I és llavors que sona el telèfon i renega del món i d’ell mateix. Sona deu cops i s’atura. I mig minut després, els que van de gresca per la ciutat, es dediquen a fer esclatar, cremar i fer xivarri per donar la benvinguda als tres nou zeros acabats de venir al món.

Adéu-siau, 1999.

I una hora després, la xerinola s’acaba. El món segueix igual. No ha canviat gaire, o potser sí? Wyatt no pot adormir-se, i no podrà fer-ho durant dies, perquè pel seu cos la idea de dormir i l’Ativan són la mateixa cosa.

La temperatura interna li segueix davallant i crida els veïns perquè vinguin i el lliurin de la estupidesa que ha fet, però la pluja i el rierol fan massa soroll, ofegant les seves paraules de manera que a ell mateix li semblen esmorteïdes abans de poder escapar del seu cos glaçat. Els esforços per arrencar la barana del porxo només han servit per acabar amb les seves energies. Està ben fermat.

Al voltant de les tres de la matinada la ment se li comença a rebel·lar. Els ulls li parpellegen i aviat tindrà un atac. Una mà escardalenca l’estira de la punta dels cabells. La respiració se li escurça i deixa de ser automàtica. És conscient de cadascuna de les seves alenades i al mateix temps cada cop està perdent aquesta consciència.

"Tinc fred—pensa—. Tinc fred i així acabaré: fred."
Els tres abrics estan totalment xops. Li sembla que torna a sentir el telèfon un altre cop, però no està segur de si s’ho està imaginant. Tot el que desitja és que acabi el fred i mentre ho espera pensa en la primera vegada que va provar Ativan i se’n recorda de quant li va agradar, i de com va fer broma amb el seu metge sobre una possible addició.

—I què passa si m’hi quedo enganxat?

—No t’hi enganxaràs.

—I què passarà si m’hi enganxo i la fàbrica d’Ativan es crema? Què faré llavors?

Tots dos van esclatar a riure.

I ara, en algun lloc a l’altra banda del Pacífic, a l’oest d’Honolulú, el segle s’acaba de forma definitiva. Ha creuat la línia de canvi de data i, mentrestant, Wyatt s’imagina la fàbrica cremant-se i ell al costat, escalfant-se les mans, escalfant-se cos i ànima mentre abandona el segle XX i el XX l’abandona a ell.

Douglas Coupland | Original en anglès | espanyol

Traducció: Melcion Mateu i Adrover e-m@il

"Incendi a la fàbrica d´ Ativan" (Fire at the Ativan Factory) és una publicació de The Barcelona Review amb el permís de l´autor.

"Incendi a la fàbrica d´ Ativan" (Fire at the Ativan Factory) va aparèixer a l´antologia Disco 2000, publicada per Sceptre, 1998.

Aquesta història no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització

\| índex \| índice \| Ponç Puigdevall \| Miranda "Z" \| Antoni Clapés \| Eduard Escofet \| David Prill \| Elissa Wald \| Peter Noel \| Critica \| Crítiques Breus (en anglès) \| Números anteriors \| Enllaços (Links) Douglas Coupland \| Original en anglès \| espanyol

	INCENDI A LA FÀBRICA D’ATIVAN per Douglas Coupland