| índex | índice  | Miranda "Z" | Douglas Coupland | Antoni Clapés | Eduard Escofet | David Prill | Elissa Wald | Peter Noel | Critica |  Crítiques Breus (en anglès) | Números anteriors | Enllaços (Links) Ponç Puigdevall
	Potser músic ambulant per Ponç Puigdevall

Es com si tot es disposés de tal manera que fos impossible de trobar cap espinada argumental, com si els vincles de les coses es desconnectessin. I tot ja des del principi. Si estava prenent el te entre la tuberculosa i la calba no sé perquè he acabat de passar la tarda amb l’home cretí. L’únic que he aconseguit és disgustar-me. Dec haver cridat i patalejat, dec haver trencat plats i olles, és el que acostumo a fer, tot per fugir del menyspreu d’aquelles dues bruixes. No sé tampoc què hi devia fer entremig d’elles dues, només em critiquen i m’assenyalen, comptabilitzen les taques que algú em penja de la roba i em treuen la llengua quan la germana es gira. No ho sé, em dec haver confós. No m’estranyaria tampoc gens que la germana m’hagués enredat, ho fa sempre que pot. Es molt lletja i ningú no li fa cas i es venja amb mi de les carbasses que rep perquè jo sóc l’únic que m’atreveixo a dir-li que és una bruixa. Però també pot ser que l’home cretí s’hagi convertit en un fill de puta, a vegades passa, un és simplement un cretí i de cop i volta és també un fill de puta. O potser m’he confós per culpa dels malnoms. No sé per què els meus noms no coincideixen, és com si només jo descobrís el visible i ningú em vulgués fer cas. La germana m’ha avisat sobre això moltes vegades, la calba, la girafa, la tuberculosa, no ho són de veritat, diu, s’esforça i m’explica per què no és veritat, em diu que sóc un negatiu però jo sé que em vol enganyar tot i que en desconec les raons, no et creguis les coses que penses, acaba dient. Perquè l’home que ha arribat nou, no sé quan exactament, però no fa gaire, un dia, dos dies, des de la primera vegada que l’he vist, al menjador o al passadís, al meu quarto és segur que no perquè tot està impregnat del tuf etern de l’escombriaire del llit del costat, potser a l’hort, he sabut de seguida que l’únic que li esqueia bé era el de cretí, l’home cretí. Jo el volia per explicar-li tot el que explico i que ningú no escolta si no és per contradir-me, amb l’esperança de trobar-hi una complicitat i fer enrabiar les boges i els fills de puta que ho ocupen tot. Suposo que la germana ja m’ho dirà si he passat o no la tarda al seu costat. Potser he anat a parar al costat d’algun enemic declarat, sóc tant pèssim fisonomista que ni jo mateix em reconec al mirall del lavabo. De totes maneres, ja no s’hi pot fer res. El que no sé és si la germana em picarà o no, no acabo de descobrir el correcte funcionament dels càstigs, és estrany tot plegat. Hi ha dies que em penso que rebré i resulta que quan la veig i tanco els ulls no passa res, només sento la flaire de medicaments que passa sense aturar-se pel meu costat. Hi ha dies que ni tan sols em deixa sense postres. I ja estaria bé que no me'n donessin, mai, així no vomitaria. Però llavors, ben mirat, tampoc no podria espiar pel pany la cara de por que fa la girafa quan es troba l’orinal ple. De totes maneres, tant li fa si he estat amb l’home cretí o amb qualsevol altre, ara ja res no es pot canviar, el que em preocupa és que em sembla que he començat malament. He descuidat que no es pot fer cas de ningú. Com que és cert que la germana ho sol descobrir quasibé tot i ho escampa llavors amunt i avall i aconsegueix que tothom es cregui que sóc un d’aquells homes malvats i perversos que van amb l’engany a la boca, he volgut ser sincer. I no s’ho pot ser, ni per intentar trobar un còmplice. Jo no volia pas que l’home cretí es pensés que maquino maldats amb mala idea per provocar baralles a tothora. Si em discuteixo és només perquè les coses no volen funcionar i sempre es posen en contra meva. Si estavello ràdios i rebento canyeries és per fer un favor i rebre al final unes gràcies de reconeixement. En canvi, no sé com ho faig, només aconsegueixo insults i cops. Es el que suposo que deu haver passat amb l’home cretí, o amb el fill de puta, decideixo que el nom dependrà de si em piquen o no. El que em sorprèn, si he de ser sincer un cop més, i això és una animalada perquè amb mi mateix sempre ho sóc, el que m’estranya és que encara no hagi comparegut la germana amb les cordes, no s’està mai tanta estona per castigar les meves malícies, com diu ella. Tampoc hi ha mai tant d’enrenou, almenys no es filtra amb tanta força quarto endins. Ni tampoc, ben pensat, treuen a corre-cuita a l’escombriaire. Potser és que ha mort, jo diria que li faltava poc per acabar-se de morir, almenys devia de tenir uns cent o dos-cents anys. No ho sé, només ho dic, no ho puc pas assegurar. Per cert, ara que ho he dit, això em sona, em sembla que he començat d’aquesta manera. No ho puc pas assegurar, sí. El cretí de seguida m’ha dit doncs no ho diguis. I de seguida he sentit que el pessigolleig de narrar se’m convertia en ràbia. Me l’he aguantada, he fet veure que era el sord i he continuat amb paciència. El sord sempre ho fa, especialment quan s’està al pavelló de les boges, fa com si elles només obrissin les boques i l’alè sortís sense la companyia de cap so, només el ressó llunyà de la putrefacció de les poques dents corcades que conserven. En aquell temps jo em guanyava la vida a La Vetlla tocant el violí. Em sembla que després he dit això. El que sí és segur és que si he dit La Vetlla per força he tingut també de dir el violí, a La Vetlla només s’hi tocava el violí, una costum de tota la vida. Manies de l'amo, suposo, i dic de l’amo perquè la mestressa era la de can Manel, l’amo de La Vetlla era vidu o solter, no ho sé ara. Es clar que en lloc de La Vetlla hagués pogut també dir can Manel, el lloc de fet no té cap importància, és un simple exemple, un punt de partida, per entendre’ns. Però aquella mestressa tenia, potser encara té, un delit especial per l’acordió i jo els acordions no els suporto perquè fan plorar els gossos. O potser era un òrgan el que preferia. Ben mirat, un òrgan és encara pitjor. Per això no hi anava mai, a can Manel. Es a dir, sí que hi anava, però no a tocar ni l’acordió ni l’òrgan, tampoc en dec saber, hi anava perquè recordo sobretot els plats de croquetes i de truites que preparava la mestressa, no crec que el record sigui d’enlloc més, m’hi devia convidar algú. En fi, és igual, el que importa és que el cretí no s’ha cregut que jo toqués el violí. M’ha dit que no el podia pas enredar perquè ell era precisament un crític musical retirat. Li he ensenyat les durícies que conservo als dits, li he taral.lejat uns acords a cau d’orella. Hi tenia una llúpia, per cert, quin fàstic, tothom té bonys i coses. No m’ho creia pas, de fet, que en dubtés, em pensava que tenia ganes de bromejar. Però quan he callat m’ha dit aquestes durícies són de treballar l’hort, el molt fill de puta. I que tenia a més les mans massa grosses per ser un artista. Per culpa d'aquesta incredulitat m’he estat molta estona discutint sobre el que només havia de ser un simple exemple introductori. Hagués estat ben igual si li hagués dit que tocava el piano a la cafeteria Formosa, si és que hi havia un piano perquè no recordo haver-hi entrat mai, no sé si per pròpia decisió o perquè després de diversos intents els Formosa, els propietaris, em devien explicar ben explicat per què m’hi impedien el pas. Tant li fa. No crec que aquesta qüestió importi massa a ningú. Sí que hauria tingut la seva importància, en canvi, si li hagués dit al cretí que hi tocava el piano, perquè llavors hauria tingut tota la raó del món en preguntar-me com havia jo tot sol arrossegat el piano fins a dalt la pineda. Per això no li he parlat de cap piano i sí del violí, molt més manejable sobretot si et persegueixen. Es veritat. I era el que jo d’entrada volia dir-li. L’exemple triat m’havia de permetre proclamar-li una màxima irrebatible, dir-li que els imbècils i els fills de puta són sempre imbècils i fills de puta pertot arreu. En comptes de secundar-ho, i aquí estava jo disposat a acceptar qualsevol exemple que ho corroborés, va i em pregunta per què és una màxima irrebatible. No m’he pogut contenir i li he dit amb violència, cridant molt, d’això sí que me’n recordo bé, que eren uns imbècils i uns fills de puta perquè m’interrompien per divertir-se, per divertir-se em perseguien i jo havia de fugir d’una manera especial perquè si no s’enfadaven encara més i em tustaven amb més ràbia. Havia de sortir per la porta petita, córrer mitja mançana i entrar per la porta grossa. Mentrestant uns quants sortien també per la petita i em perseguien carrer avall i entraven rere els meus passos per la grossa quan jo ja sortia un altre cop per la petita després d’haver esquivat les trampes parades pels que s’havien quedat esperant-me dins el local. I així continuava la corredissa fins que m’atrapaven o, esgotat, ensopegava i queia. Llavors em feien ensenyar la llengua, em feien pronunciar paraules i imitar fresses amb la llengua estirada, a vegades m’hi col.locaven al damunt objectes que havien de sotenir-se sense que caiguessin, jugaven amb mi fins que se n’atipaven i em llençaven algunes monedes. Alguns dies, si em quedava encara força, podia llavors interpretar alguna peça sense ser molestat. Els clients eren així quan bevien més del normal, quan guanyava el seu equip de críquet, quan celebraven algun sant, alguna cosa. O sigui, quasibé sempre. Un dia em van estabornir de debó. Hi havia dies que m’estabornien de mentida, només era un excusa per abocar-me al cim un cossi d'aigua, a vegades era aigua freda però a vegades no, a vegades bullia i jo quedava escaldat i, pels riures que m’envoltaven, es veu que amb la cara molt graciosa. El dia que vaig quedar estaçat i que tothom es va espantar tant fins que em vaig refer, ja ni recordo com va anar, em sembla que van voler emmudir el so del violí amb un martell i van errar el cop, el dia que tothom corria amunt i avall preguntant-me coses amb delicadesa, després vaig marxar. En arribar a aquesta alçada del relat, el cretí m’ha etzibat que jo era un covard, què covard que era!, ha estat l’únic comentari que se li ha acudit de fer. I ho ha anat repetint fins que l’he tallat explicant-li com abans, ben de negra nit, hi havia calat foc. Durant uns segons ha quedat impressionat. Després d’una estona de meditació, tot i que m’estranya, ha reaccionat com ofès, i ha començat a citar els incendis i els edificis enderrocats d’aquell temps, citant-se com a autoritat competent en la qüestió perquè, deia, en aquella època, quina època, ell era precisament el redactor en cap de la secció de successos del diari de la ciutat. Segurament se’ls inventava perquè no n’hi ha hagut cap ni un que em sonés. Sé que només dius mentides, ja m’havien avisat, ha dit. Em sembla que tot i que m’hauria d’haver enfadat molt, no suporto que ningú em digui que sóc un mentider perquè és una mentida, no ho he fet amb prou contundència perquè jo, llavors, ja m’havia pogut escapar i em trobava molt a prop del lloc on volia estar, a la pineda, molt a la vora de tot el que volia explicar-li de veritat. La qüestió és que havia aconseguit que em preocupés per coses i detalls que no havien de preocupar-me gens, si era un violí o què era el que m’acompanyava dins la fosca de la pineda, hi donava voltes i més voltes d’amagat fins que m’he espantat de debó i he mirat si la cara de l’home cretí m’havia vist que quedava callat. Després és quan li he dit que tenia la prova irrefutable que jo tocava el violí perquè se m’havia presentat la confirmació de la mateixa manera que ella se’m va presentar enmig de la pineda, perquè he vist i he tornat a sentir aquell so de les paraules que em deia, que em sembla que em va dir la noia i que tant em van espantar perquè interrompien la calma de la música, em va dir que li havia semblat que escoltava els laments de la nit i l’únic intrument que pot imitar-los era el so del violí. I quan he dit a l’home cretí que era una evidència que tothom sabia, he maleït de seguida haver-ho fet perquè encara no havia tancat la boca que ell ja em deia el que sabia jo que diria, que aquell era un comentari fals, que ell només ho havia llegit en les novel.les barates i ho havia escoltat en els diàlegs de les pel.lícules. No li he recordat que també es podia llegir en els cartells que s’intercalen entremig les imatges de les pel.lícules mudes d’en Charlot que les germanes i el senyor capellà ens fan veure algunes nits, no sé per què unes sí i unes altres no. I li he tingut d’aturar la xerrera perquè amb l’excusa de les vegades que havia sortit durant la nit al porxo de casa seva mai no hi havia escoltat cap so de cap violí, començava a animar-se i a explicar-me coses de les seves immenses propietats rurals. I després, quan jo insistia en continuar i no podia dir res més que ella semblava molt trista, l’home cretí de seguida ha volgut saber qui era ella i com era, que ell n’havia conegut moltes de noies i potser era una antiga amistat. Jo també li ho havia preguntat, sóc sincer, sempre ho sóc amb mi mateix, sempre m’ho dic, però m’ha fet enrabiar que tant l’home cretí com jo coincidíssim en alguna cosa, i quan ha entès que la noia era la fugitiva de l’home dolent, li he tingut de precisar que no era cap dels homes de la taverna però que de seguida vaig saber que era també dolent perquè em va ensenyar la pell encetada de les cuixes. .....la segona part sortirà en el proper número
© 1998 Ponç Puigdevall
Aquesta història no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització
| índex | índice |  Miranda "Z" | Douglas Coupland | Antoni Clapés | Eduard Escofet | David Prill | Elissa Wald | Peter Noel | Critica |  Crítiques Breus (en anglès) | Números anteriors | Enllaços (Links)
Ponç Puigdevall Ponç Puigdevall va néixer el deu de setembre de l'any 1963. Viu a Girona i fa crítica literària al diari El Punt i literatura crítica al diari El País. Amb el seu llibre anterior, 'Un silenci sec', va guanyar el Premi Andròmina. El seu últim llibre, el recull 'Era un secret' acaba de sortir publicat per Quaderns Crema.