  |
índice no 28: gener - febrer 2002 |
|
índice no 28: gener - febrer 2002 |
 |
3 |
"EL MEU TEMA ÉS EL TEMPS" Antoni Clapés John Ashbery: Alguns arbres.
John Ashbery (Rochester, 1927) és un dels poetes més destacats de l’escola de Nova York, juntament amb Kenneth Koch i Frank O’Hara. Part de la seva educació va tenir lloc a França, circumstància que el va atansar ben aviat al fenomen surrealista i a la seva gent. De retorn als Estats Units, va acabar els estudis a Harvard i, poc a poc, va aconseguir d’anar desplegant la seva, aleshores, peculiar manera d’entendre i de fer la poesia fins guanyar els més importants premis del seu país. Durant anys va exercir com a crític d’art, una bona part dels quals per a la revista Newsweek. I ho va fer sota l’òptica de l’expressionisme abstracte, tan en voga a partir dels anys quaranta/cinquanta, de la mà del mestratge de Jackson Pollock. Ashbery mai no ha amagat la fascinació i influència que exercí en ell Wallace Stevens, sobretot perquè ambdós són escriptors molt conceptuals que, en el seu discurs, reflexionen i formulen hipòtesis sobre la realitat i sobre la natura de les coses. Creuen impossible d’imaginar i aprehendre qualsevol realitat immediata, i s’apressen a (re)crear-ne una altra, allunyada, irrreal. Somiada. Ashbery, però, prenent un camí propi, parla del que genera sorpresa, perplexitat i, fins i tot, sensació d’absurd (actitud clarament vinculada amb la poesia francesa). Així, per exemple, en el poema --llarg, dens-- titulat "El manual d’instruccions" descriu la ciutat mexicana de Guadalajara en una mena de somni premonitori o de recreació, i ho fa "amb la pressió d’haver d’escriure el manual d’instruccions". Aleshores en detalla fil per randa tot allò que hi viu i s’hi esdevé (places, noies amb flors, converses furtives, amors fugaços, amistats ocasionals), per concloure "que limitada, però també que completa que ha estat la nostra experiència de Guadalajara!" mentre "giro els ulls/ cap al manual d’instruccions que m’ha fet pensar en Guadalajara." És a dir, en aquesta recreació (imaginada i real, a la vegada: la impressió que ens resta del món exterior) ha mirat d’inscriure una nova realitat que tracta de compilar en el "manual d’ús" (supervivència) que és la poesia. Les veus d’Eliot i de Pound, així com les de Frost i Auden, són eco més o menys llunyà en la poesia d’Ashbery. I totes elles han anat configurant el seu particular dir: una escriptura que incorpora "veus en prosa" per fer més fluïdes, més difoses si es vol, les fronteres entre poesia i prosa. Una escriptura que l’atansaria, potser sense voler, a la postmodernitat. Els temes i les imatges s’encavalquen, i els mots semblen esdevenir un devessall d’esquitxos de pintura eixits d’una invisible brotxa (l’"action painting"?). Una poesia que ascla la nit amb el seu estrany discant: una veu cantada justament en oposició a la veu principal. Una mena de contracant. Abans d’"Alguns arbres", cap altre llibre d’Ashbery no havia estat publicat en català, i cal remarcar aquesta primera traducció, excel·lent, deguda al poeta Melcion Mateu. L’edició original, editada al 1956, va ser el primer graó d’una llarga producció, de la qual destaquem "Autoretrat en un espill convex" (1975) i "Diagrama de flux" (1991). Una obra, però, la d’Ashbery que "recomença"a cada llibre: el temor a "repetir-se" fa que cada llibre sigui ben diferent de l’anterior -com si es tractés cada vegada d’un autor diferent. A "Some trees", que aplega trenta-cinc poemes, alguns d’ells molt llargs, hi desplega una gran quantitat de recursos estilístics (la sextina, la terza rima, el sonet sense rimar, la prosa, la repetició i l’al·literació) sense negligir l’acurat refinament de mots, característic d’ell. Fixem l’atenció en el "Retrat de J.A de nen amb un fons de flors", poema extraordinari dividit en tres parts i encapçalat per un premonitori fragment de Pasternak, per retenir les claus de l’escriptura d’Ashbery. En ell, el poeta descriu -entre realitat i ficció, entre la lírica més extrema i la prosa més planera, entre metàfora i metonímia, trossos força angoixants i complexs de la seva vida, mentre va progressant en la narració, fins aconseguir la condició de poeta, on "a la llum de les paraules perdudes/ podem imaginar la nostra recompensa". "Alguns arbres" cal llegir-lo a poc a poc, perquè la barreja de realitat-ficció-somni no es pot capir amb facilitat. Un cop, però, el lector s’allibera del pre-judici de la dificultat, penetrarà en el bosc d’extrema bellesa on descobrirà alguns arbres (poemes) veritablement corprenedors. |
| © Antoni Clapés Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
| navegació: | tbr : número 28: gener - febrer 2002 |
Xosé María Álvarez Cáccamo Chesterfield
lowely pore de Víctor Sunyol |
|
 crítiques breus/ressenyes (en català)crítiques breus (en anglès sobre llibres de
publicació recent)números anteriorsAudioenllaços (Links) |
|
www.BarcelonaReview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |
|