índice   no 28: gener - febrer 2002

1

(Marcel Proust)

Vet aquí una novetat refrescant, reconfortant, que possiblement a més d’un el podria tornar a conciliar amb la cançó de l’enfadós (i de l’enfadat) en què sembla haver-se anat convertint la poesia catalana actual: un llibre de "jocs de poemes" que l’únic autor rigorós de l’olimp dels sense contemplacions i l’editor més agosarat amb què compta el país ens ha volgut regalar per a aquestes festes.

Com el mateix Sunyol va confessar a qui signa aquesta ressenya, en un carta d’alta volada poètica, després de la desfeta anunciada per von Hofmannsthal ja fa un segle, no ens és possible escriure, sinó -i com a molt- rescriure. Doncs, recompondre a partir de les escletxes obertes pels textos precedents. Si la crítica del llenguatge ha dut enlloc, després de tant parlar-ne, és a tractar de refer l’edifici fent veure que no ha passat gran cosa (que no és poc!). Aquesta actitud, preconitzada alhora per Valéry i Huidobro, Sunyol ja l’havia assajat amb Màquines per a escriure (Eumo: 1992), Cinc textos previs (Cafè Central: 1992) i amb el software Infoixmàtic, creat en ocasió de l’exposició del centenari Foix (1993).

El llibre ara ressenyat porta un títol-homenatge (llegit en una llengua esbiaxada, podríem creure que hi diu "l’ulipó") a l’Obrador de Literatura Potencial, actitud creativa i de grup que sempre ha fascinat Sunyol. De fet, en obrir el volum, ja hi trobem tres citacions que ens remeten a la intencionalitat crítica i lúdica del llibre: Queneau hi parla de la creació per eliminació, Taguieff (?) de la impossibilitat d’escriure i Brook (?) de la lectura com a rescriptura. Bona manera de prevenir el lector.

I per si no hagués quedat prou clar, una Nota inicial adverteix de la metodologia emprada per l’autor: operar de maneres molts diverses sobre poemes escrits (i, diríem, reconeguts) per obtenir-ne uns altres de ben diferents. Breu: això és, doncs, lowely pore: agafar versos d’alguns dels autors catalans més significatius del segle vint (Maragall, Riba, Foix, Manent, Torres, Rosselló-Pòrcel, Ferrater) i manipular-los. Ben entès, també, que les claus del joc sempre varien, que mai no es repeteixen.

Els resultats, no cal dir-ho, no tenen res a veure amb els textos d’origen: són nous poemes? són lectures en veu alta? són, simplement, exercicis d’estil/estiu? tot plegat és un pun? o és una incitació al lector per tal que faci el mateix amb els seus autors preferits (o odiats)?

En tot cas, lowely pore obté uns resultats brillants (que haurien plagut Queneau i Perec, sens dubte, i penso jo, a algun dels ulipians d’ara i d’aquí): mostra que la poesia podria ser diferent a allò que és, dir un altre discurs. Car, potser de tot allò "seriós" que hi ha a la vida -i la poesia ho és, de seriosa- només se’n pot parlar des de l’humor -des de la distància, doncs.

El volum s’articula en quatre parts: Ubi sunt, En rima amant, D’una a altra vora i Fogueral.

En la primera, Sunyol combina fragments d’un autor o d’autors diferents, en operacions que van des de la simple permutació a la creació d’alexandrins amb els primers hemistiquis de Riba i els segons de Manent, de l’eliminació de vorals en poemes de Ferrater a la construcció d’un text amb alexandrins extrets del Quadern Gris de Pla. En rima amant (anagrama de Marià Manent) són set variacions sobre altres tants poemes manentians. D’una a altra vora (llegeixi’s "riba") manipula estances, refà tankes, rescriu les Tres suites o genera nous sonets amb versos que contenen la partícula com. Finalment, Fogueral, escrit en ocasió d’un homenatge sabadellenc a Joaquim Folguera, mostra el punt on el risc i l’aposta sunyoliana han estat majors: ha extret, possiblement, el millor dels "falgueres" que ja eren en el mateix Falguera i -a parer d’aquest modest lector- ha tret un dels Sunyols més creatius i alliberats. Val la pena aturar-se a llegir un i altre cop els dos textos, dits L’amic i Jo, per gaudir de bona literatura, despullada de tics i de partits presos.

El volum du al final unes Claus on Sunyol desvetlla tots els per què. Ens sembla que no calia: en tot cas, segur que no calia tanta minuciositat i precisió a detallar l’origen i circumstàncies de cada poema.

Car, ¿no havíem quedat que la literatura era un joc? Doncs, seguint la recomanació de l’autor: faites vos jeux!

I gaudiu d’aquesta petita-gran joia literària.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització

tbr : número 28: gener - febrer 2002 

Narrativa, Poesia, etc

Xosé María Álvarez Cáccamo Chesterfield
Lawrence Schimel Taxi d’aigua
Carles Hac Mor un poema de Jacques Lacan .....
Ester Xargay Dues bandes i pont 2
Òscar Rocabert No hi ha pus res

Ressenyes:

lowely pore de Víctor Sunyol
No hi ha pus res de Òscar Rocabert
Alguns arbres de John Ashbery
Rebosteria Selecta

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il