 Taxi d’aigua
de Lawrence Schimel
Traducció de Dolors Udina
L’aspra tela taronja del flotador em rascava els mugrons. En moments com aquests
era quan m’alegrava de no haver-me deixat convèncer per en Jaume de fer-me un
piercing al mugró quan se’l va fer ell. M’agradava com li quedava la petita
anella de plata, sobretot perquè només se n’havia posat una; no sé, quan veig un
home amb piercing als dos mugrons em fa pensar en dos panys de porta, i tota
l’estètica canvia i perd alguna cosa. Però pensava que ell devia estar encara
pitjor que jo, perquè en principi el mugró amb piercing era més sensible que abans, i
no hi ha dubte que el flotador molestava i li devia rascar el piercing a cada moviment.
Però en Jaume, des d’on jo el veia, no semblava
queixar-se de res. Seia a la proa del caiac, enfonsant els poderosos braços a una banda i
després a l’altra mentre remava. Tenia les espatlles tapades pel flotador, però jo
li veia exercitar la musculatura de l’esquena quan girava a l’esquerre i a la
dreta a cada cop de rem; i m’he tornat a preguntar què havia fet jo per tenir la
sort de tenir un home tan ben plantat de nòvio. En aquells moments em sentia absolutament
afortunat: en Jaume, el cel de blau cristall, el sol de la tarda, l’onada càlida, la
festa a la platja, la vida en general. Ja oblidat de les rascades del mugró, imitava els
moviments d’en Jaume mentre lliscàvem per les onades.
Cap de nosaltres no havia pujat mai a un caiac, i
així, quan el disk jokey ha anunciat que aquest any s’oferien caiacs gratis en el
Festival de l’Orgull Gai a la platja, en Jaume i jo hem saltat de les tovalloles
esteses i hem corregut cap a l’àrea de varada. Era el primer any que Barcelona feia
una Festival de l’Orgull Gai a la platja, amb una tarda plena d’activitats com
jocs de vòlei, altaveus que emetien música de ball i coses així. Cap al vespre,
aniríem tots al Pavelló de Mar, que era darrere nostre, per passar-nos tota la nit
ballant amb actuacions de bandes com Baccara i Folklóricas Arrepentidas i xous de
travestits d’Arroba i altres reines de què no havia sentit parlar mai. I, es clar,
música disco normal entremig de tot això. S’esperava que molts homes hi anirien
només a l’hora del ball. La meitat dels diners de l’entrada eren per la lluita
contra la sida, és a dir, que la festa tenia cert caire reivindicatiu.
Jo no tenia gaire clar si funcionaria. Els grups
polítics dels gais de Barcelona sempre s’estaven barallant, i aquest any
s’havien dividit: un grup faria la marxa de l’orgull gai el 28 de juny, per
celebrar la revolució de Stonewall als EUA, que va ser el començament del moviment
modern pels drets dels homosexuals, i l’altra meitat, que incloïa la majoria de
propietaris de negocis gais, van decidir celebrar un esdeveniment més festiu el diumenge
4 de juliol, per mirar de tenir més assistència. Era el Dia de la Independència als
Estats Units, deien fent broma, i la festa era per alliberar-se de la dominació de la
cultura gai dels EUA sobre les altres parts del món. Al cap i a la fi, deien, per què
celebrar una Festa de l’Orgull Gai Americana en comptes de crear-ne una de pròpia?
De vegades em sento culpable de no ser actiu
políticament, però la veritat és que aquestes coses m’avorreixen fàcilment. Ja
sé que votar és important, i ho faig, però no puc suportar les baralles inacabables a
les reunions i les discussions dels subgrups de les organitzacions que senten que no estan
prou representats i coses així. Vull dir que estic encantat que hi hagi activistes
dedicats que entenen la parla jurídica millor que jo, que saben com jugar amb el sistema
i que lluiten pel meu dret a besar el meu amic a la platja com he fet fa uns minuts. Com
molts dels que érem avui a la platja, n’estic segur, en Jaume i jo hi hem anat ben
bé per passar-nos-ho bé. Dilluns vam anar a la marxa per donar suport i col·laborar a
augmentar el nombre d’assistents --ara que els grups s’havien dividit, ens
semblava que era especialment important fer acte de presència-- i també hem anat a la
festa al sol.
Estava perdut en els meus pensaments mentre el meu cos
exercitava la tasca mecànica de remar el caiac, però m’ha despertat d’aquestes
meditacions el crit d’una barca que havia llançat l’àncora just davant la
platja, no gaire a prop ni gaire lluny de la sorra, com si dubtés entre integrar-se a la
festa o limitar-se a mirar-se-la de lluny. Deixant de banda que la tripulació a coberta
era íntegrament d’homes, només calia mirar el posat que feien mentre prenien
còctels de mitja tarda i miraven cap a la platja per veure que no eren allà per error,
que havien anat a la Festa de l’Orgull Gai.
Un dels homes, ros i sense samarreta, ens saludava
recolzat a la borda. Jo estava segur que es dirigia a nosaltres perquè, quan ens ha vist
aixecar el cap, ha agitat el braç cap a on érem nosaltres, però de totes maneres he
mirat enrere. He tingut aquella sensació com quan estàs en un bar ple de gom a gom i un
noi que et sembla guapo et fa un somriure, i tu no et pots creure que et somrigui realment
a tu, segur que somriu a un dels seus amics o que just al darrere tens algú guapíssim
que és el receptor pretès del somriure.
--Què penses? --m’ha preguntat en Jaume sense
deixar de remar. Estàvem girant en paral·lel a la platja i, si la barca hagués estat en
moviment, els nostres camins s’haurien creuat a uns cent metres.
--Per què no anem a veure què vol? --he contestat jo
fent servir el rem per canviar de rumb--. Potser ens vol convidar a una copa. --He rigut i
el nostre caiac ha girat cap a la barca i, un moment després, jo imitava les remades
uniformes d’en Jaume.
Quan ens acostàvem a la barca, el ros sense samarreta
s’ha dirigit cap a l’escala de coberta. Resulta que anava vestit amb un simple
parell de pantalons curts brillants de color taronja.
-Em podeu portar a la platja? --ha preguntat--.
L’aigua és plena de meduses.
Me l’he mirar de dalt a baix i, des de
l’angle que estàvem, se li veien molt bé certes parts, parts que he d’admetre
que tenien molt bon aspecte des d’aquell angle.
En Jaume i jo feia gairebé un parell d’anys que
estàvem junts, i durant aquest temps havíem provat una sèrie d’opcions de relació
diferents, de la monogàmia absoluta a un període en què a penes teníem relacions
l’un amb l’altre perquè tots dos mariconejàvem molt amb tothom, cosa que ens
va portar a intentar una separació de prova, i finalment ens vam tornar a ajuntar amb
l’acord actual: sempre que volguéssim alguna cosa fora de la nostra relació, la
faríem junts. Això no vol dir que acabéssim sempre en un trio, encara que és el que
solia passar. De vegades anàvem junts a la sauna, i potser cadascun de nosaltres lligava
amb algú; les cabines no eren prou grans perquè ens hi fiquéssim els quatre, i fèiem
dos aparellaments separats, però la vegada que ho vam intentar va ser francament
excitant, veure com algú altre es follava en Jaume mentre em mirava follar amb el que jo
havia escollit. Jo encara estava un a mica gelós, però a la vegada tenia la sensació
que en Jaume m’incloïa en el seu plaer i jo a ell.
Però, la major part del temps, érem d’allò
més feliços amb el trio més tradicional, i els nostres gustos eren prou semblants com
perquè normalment no tinguéssim gaires desacords, si més no entre nosaltres. No sempre
era tan fàcil convèncer el tercer prospectiu, però de fet hi ha molts homes que tenen
la fantasia de fer trios, i no és fàcil trobar en un bar típic o a la pista d’una
disco (a diferència, diguem, d’una sauna, on són més fàcils de trobar) tants
homes disposats a provar-ho quan els ho proposàvem. Sempre penso que es miren en Jaume i
accepten compartir-lo només per tenir la possibilitat d’estar amb ell: mig pastís
sempre és millor que res. Jo em conformo amb tenir un vot decisiu sobre qui comparteixo
amb ell.
Com que en Jaume i jo tenim libidos molt actives,
normalment estem disposats a acceptar qualsevol cosa atractiva que proposa l’altre.
Així doncs, he preguntat al nostre barquer ros: "I què ens pagues pel servei de
taxi?", mentre em rascava l’entrecuix amb una mà amb un gest inconfusible. En
Jaume, mirant-me per sobre l’espatlla, ha fet una ullada a la meva falda i ha
somrigut, un acord silenciós al que havia proposat jo, i jo he mirat cap a l’home de
coberta a l’espera d’una resposta. Ell ha clavat els ulls en el bony que creixia
en el meu petit vestit de bany blau, ha mirat un moment cap a la platja, i després un
altre cop a en Jaume i a mi.
--Molt bé --ha dit--, pugeu --i nosaltres ens hem
allunyat del costat de la barca.
Jo també m’he girat per mirar a la platja, amb
el cap bullint de pensaments: em preguntava si podien veure res des de la platja. Em
preguntava si algú ens veuria pujar a la barca i, sobretot, si els encarregats del caiac
s’empiparien amb nosaltres per deixar-lo sol. Em preguntava si les nostres coses, que
encara eren a la platja, estarien segures, o si algú se les enduria. Em preguntava si era
imprudent pujar a una barca plena d’homes estranys, si no serien assassins
proverbials que en acabat llançarien els trossos dels cossos per la borda perquè els
peixos se’n mengessin totes les proves. Em preguntava com devia ser el nostre
passatger prospectiu despullat, i amb el rem he donat un cop a l’esquena a en Jaume.
--Anem-hi --he dit.
Hem lligat el caiac a l’esglaó més baix de
l’escala i hi hem pujat, amb els rems a la mà. Al cap i a la fi, no seria gens
agradable que una onada els llancés a l’aigua mentre nosaltres érem a la barca i
ens deixessin allà perduts. A més a més, he pensat que, si els agafàvem, seria més
difícil que algun dels homes de la barca ens robessin el caiac mentre érem a bord;
encara tenia certes sospites. Però val a dir que sempre he estat molt prudent quan lligo;
fins i tot en terra, era caut si portava algú a casa, m’assegurava que no hi hagués
coses petites de valor per allà i guardava la cartera en algun lloc estrany. No havia
tingut mai cap problema, però no feia cap mal ser previsor, pensava jo.
He seguit en Jaume cap a coberta i ens hem trobat
envoltats d’un grup de potser set homes: els uns amb vestit de bany, com nosaltres,
els altres amb roba d’estiu més normal. Tots ens han mirat de dalt a baix, com si
també sospitessin alguna cosa. I qui els podia culpar? O hi havia alguna cosa més que
curiositat en la seva mirada? Què ens havien sentit comentar? I què en pensaven, els que
ens havien sentit i entès?
L’home que volia que el portéssim a la platja
era entre ells, però no encaixava del tot en el grup. Potser era perquè era l’únic
al qual reconeixia: tenia una identitat separada dels del grup perquè l’havia vist
primer a ell, inclinat a un costat de la barca quan ens cridava. A més a més, també
n’estava una mica apartat físicament, com per treure importància al fet que ell
marxava i els altres es quedaven. Mentre em mirava els altres homes, que eren un grup
d’homosexuals tan variats com es pugui imaginar, des d’una reina massa elegant
amb un tocat a un home viril que semblava jugador de rugbi, em preguntava si sempre havia
format part d’aquella tripulació tan variada o si s’hi havia acostat nedant. Li
he fet una ullada a l’entrecuix, però tenia el vestit de bany sec. És clar que
això potser volia dir que feia estona que havia arribat i se li havia assecat. Mentre
mirava, m’ha semblat que el paquet li feia un bot, com si preveiés el que havíem
planejat, i he fet un somriure, tant per la idea de la relació imminent com per la idea
que em feia de què devia sentir. He mirat els altres homes mentre em rascava
l’entrecuix com qui no vol la cosa, però no he tingut cap connexió sexual amb cap
d’ells. He entès tot d’una perquè se’n volia anar a la platja i deixar
els altres a bord.
El nostre ros no ha fet cap gest de presentar-nos o de
presentar-se ell, i m’he preguntat si havíem de fer el que fos davant de tothom. No
seria el primer cop que teníem públic, i no em preocupava gens, i estava segur que
tampoc era un gran problema per a en Jaume. He allargat la mà per ajudar-lo a descordar
les tires del flotador i l’he deixat caure a coberta. Ha fet un espetec quan les
sivelles han topat amb la fusta, i el soroll ha ressonat de manera sorprenentment forta en
absència de xerrameca social. En Jaume no s’havia mogut i encara tenia a les mans la
tira que li havia caigut entre les cames, que ara formaven dos cercles connectats amb el
flotador, i mentre em mirava les cuixes musculades d’en Jaume, me l’he imaginat
com el famós Colós de Rodes encavallat a l’estret. Quina visió seria travessar
navegant aquelles dues cuixes immenses i alçar el cap!
He allargat la mà i l’he posat sobre la polla
d’en Jaume a través de la tela del vestit de bany verd tot mirant amb desafiament
els homes que ens envoltaven. Com jo, en Jaume ja estava mig trempat i he notat com la
seva polla responia als meus dits. Els homes no deien res, satisfets, pel que semblava, de
ser voyeurs i res més. Fins i tot el ros del vestit de bany taronja estava callat, encara
que mirava com jo movia la mà, i de tant en tant alçava els ulls, em mirava fixament i
els deixava caure un cop més. Finalment, se’ns ha acostat i s’ha posat de
genolls davant d’en Jaume. He abaixat el maillot verd dels malucs d’en Jaume per
alliberar-li la polla de la tela confinadora. El ros s’ha acostat per agafar-la, i jo
he mirat els que ens envoltaven, esperant que responguessin d’alguna manera, però
estaven tots quiets com estàtues. Hauria estat molt més normal que miressin
d’implicar-se, o que fessin algun comentari, alguna mena d’indicació que, si no
ben bé participant, almenys eren presents i conscients. Fins i tot que ens haguessin
ignorat clarament, que haguessin continuat parlant com si no ens tinguessin fornicant
davant d’ells, hauria estat un reconeixement més directe.
Me’ls he tret del cap i he mirat com el cul
d’en Jaume es contreia i es descontreia mentre empenyia la polla a la boca del ros.
La polla m’anava creixent amb la visió de la polla del meu amic venerada per la boca
d’aquell estrany, i em sortia per sota del vestit de bany. Com que encara duia posat
el flotador, no me’l podia treure com havia fet amb el d’en Jaume, perquè la
tira que tenia entre les cames m’ho impedia. Però he tret la polla i els ous per un
dels forats dels pantalons i m’he posat a acariciar-me; no em volia entretenir a
descordar-me el flotador, i la pressió de la tela contra la base de la polla m’era
plaent.
M’he adonat que el ros encara portava els
pantalons taronja mentre mamava la polla del meu amic i, com si el fet que li mirés la
polla li hagués despertat un sisè sentit, ha semblat adonar-se que la meva polla també
estava lliure i delerosa d’atenció i, sense alçar els ulls ni interrompre els
moviments rítmics al llarg de la polla d’en Jaume, ha allargat la mà i ha enxampat
la meva amb gran precisió, com si tota l’estona hagués estat del tot conscient
d’on era jo amb relació a ell. Era una habilitat que sempre havia admirat en els
homes que la tenien, com la capacitat de localitzar els mugrons d’un altre home a
través de la samarreta sense haver de palpar per descobrir on eren.
He tornat a mirar els homes que ens envoltaven mentre
el ros em treballava la polla, però, pel que feia a ells, atesa la vida que mostraven,
era com si el temps s’hagués aturat. Els he mirat l’entrecuix, per veure si els
estàvem oferint un bon espectacle, però era difícil de dir si estaven trempats o no.
Com si s’hagués adonat que havia desviat l’atenció, el ros ha canviat de
moviment i de cop m’ha estirat cap endavant per la polla fins que m’ha fet
canviar de postura; he fet un pas endavant i de sobte m’he vist lliscant dins la
humitat de la seva boca. Mirava com els seus llavis pujaven i baixaven per la meva verga,
i més enllà de la cara li veia el perfil de la polla, clarament dura, dins del vestit de
bany taronja. No ha fet cap gest de voler-se-la treure de dins la tela. Em satisfeia que,
a jutjar per la seva excitació, gaudís de manera tan evident d’algun aspecte
d’aquesta escena. I aleshores he clos els ulls i he deixat de pensar per
perdre’m en la màgia relliscosa de la llengua a la meva polla. Amb els ulls encara
closos, he allargat la mà i he trobat el mugró amb piercing d’en Jaume, com si de
sobte hagués adquirit aquella habilitat que sempre m’havia sorprès, encara que em
penso que era només que el piercing ocupava una zona molt més gran per trobar-la amb els
dits. He estirat l’anella de plata amb suavitat, he somrigut i he obert els ulls, i
m’he trobat el somriure del meu amant. L’he agafat pel coll i me l’he
acostat per fer-li un petó.
A sota nostre, el ros havia agafat les dues polles i
ens masturbava mentre agafava aire. O potser només estava calculant, sospesant les polles
a les mans mentre decidia el següent moviment. Ens ha estirat per les polles fins que hem
estat dempeus l’un a tocar de l’altre i, a continuació, se’ns ha ficat a
la boca a tots dos alhora. Era una sensació estranya, perquè no era tan meravellós com
tenir un parell de llavis tancats sobre la verga, però alhora, el fet de compartir una
cosa tan íntima amb el meu amant feia l’experiència encara més intensa. En Jaume i
jo teníem les llengues travades mentre el ros recorria amb la seva amunt i avall les
sensibles corones, alliberades del prepuci per l’estat de trempament. He notat que se
m’accelerava la respiració en aquells moments previs a l’orgasme, i m’he
agafat la polla amb una mà per pelar-me-la jo mateix. En Jaume ha fet igual, i jo he
mirat el ros per veure com responia, pensant que potser faria el mateix, però he vist que
ens mirava masturbar-nos i gaudia de la visió des del seu punt de mira a l’altura de
l’entrecuix. Però aleshores s’ha inclinat cap endavant i s’ha posat a
llepar-me els ous, i un moment després jo disparava petits arcs blancs de semen sobre la
coberta de fusta. He fet tot de grunyits dins la gola d’en Jaume amb cada espasme que
em recorria la polla, i fins i tot amb els ulls tancats d’èxtasi era capaç de dir
que en Jaume havia alleugerit el ritme del moviment de la mà. La seva llengua no ha
trigat a apretar amb força dins la meva boca mentre ell, també, es corria.
El ros encara estava agenollat davant nostre, amb un
somriure ample. I, de sobte, un cop acabat el sexe, els altres passatgers han semblat
tornar a la vida. De primer, perdut en l’escalfor de l’orgasme, no he entès ben
bé el soroll, però aviat he començat a distingir les paraules i m’he adonat que
tornaven a parlar l’un amb l’altre i a fer coses com sempre, tot i que encara
ens feien una ullada de tant en tant. Potser era perquè la polla d’en Jaume i la
meva encara eren al descobert, la meva encongint-se ara que m’havia corregut, però
la d’en Jaume encara com un pal rígid; sempre li quedava una estona trempada.
--En fi, és indubtable que això mereix un viatge en
primera classe a la platja --he anunciat jo.
El ros ha tornat a somriure i s’ha posat dempeus.
Jo m’he preguntat preguntar un moment si ens pensava besar, i tenia mitja esperança
que ho fes, així la trobada es faria de cop i volta més... afable. Però el moment ha
passat i ell s’ha girat cap als altres.
En Jaume s’ha inclinat, s’ha apujat el
vestit de bany per tapar-se, i després s’ha posat les tires del flotador. Jo
l’he ajudat a lligar-se’l mentre el ros s’acomiadava dels seus amics. He
vist com els besava, als uns a les galtes i als altres directament als llavis, i m’he
preguntat què devia sentir cadascun d’ells sabent on tenia la boca feia uns moments.
Els disgustava? Estaven gelosos? Indiferents, com quan ens miraven? No n’estava
segur. I de fet m’era igual.
En Jaume i jo hem baixat primer per ocupar els nostres
llocs als rems. He pensat un moment què passaria si ens n’anéssim abans que baixés
el ros. No és que hi hagués res que ens obligués a esperar-lo, res més que la nostra
paraula. Què podia fer, queixar-se a la policia que després d’haver-nos-la mamat no
l’hem volgut portar a la platja? Segur que no ens perseguiria, perquè li feien por
les meduses. I amb raó, he pensat tot mirant una ombra blanca fantasmagòrica a
l’aigua just al costat del caiac.
L’hem esperat, un intercanvi honorable com
havíem acordat, i un cop s’ha assegut en el petit espai entre els seients d’en
Jaume i el meu, ens hem posat a remar per allunyar-nos de la barca. Els seus amics feien
crits al seu darrere, i se sentien altres crits i sorolls i paraules frívoles
d’homes que no podíem veure des de la nostra perspectiva baixa. De cop i volta la
barca semblava un lloc animat i divertit, ben bé el contrari de quan nosaltres érem a
bord. Havíem fet de força inhibidora? O potser era el nostre passatger? He tornat a
pensar que m’era igual. El meu amant i jo havíem gaudit de la nostra trobada íntima
enmig de gent, i jo, si més no, no em sabia cap greu.
Les remades ens han acostat a la platja.
--Gràcies --ha dit el nostre passatger tot saltant
del caiac a l’aigua i recorrent els darrers metres fins a la platja de sorra.
S’ha girat i ens ha saludat amb la mà, i també als de la barca, i després se
n’ha anat platja amunt. M’he preguntat quins plans devia tenir aquí, si el
veuríem més tard al ball. O a qualsevol dels de la barca...
Un dels encarregats dels caiac ha vingut corrent i ens
ha dit a crits que no ens havíem d’acostar a la platja, que havíem d’anar a
aigües més fondes o tornar el caiac. Ens hem allunyat, en Jaume i jo, remant de retorn
entre les onades més altes i les meduses fantasmagòriques. El cel era blau cristall, el
mar era pàl·lid, el meu nòvio estava amb mi i acabàvem de fer un trio amb un ros sexi,
a la platja darrere nostre hi havia una festa que celebrava el fet de ser gai: era un
d’aquells moments perfectes.
Remàvem en qualsevol direcció, gaudint d’estar
a l’aigua. Al cap d’una estona, en Jaume m’ha mirat per sobre
l’espatlla i m’ha preguntat:
--Et sembla que hauríem de tornar a la barca per
veure si algú més vol que el portem?
He fet un somriure i, sense dir res, he tornat a ficar
el rem a l’aigua com si fos un timó per desviar el rumb cap a la barca com havia
demanat el meu amant. |
crítiques breus/ressenyes (en català)
Lawrence Schimel va néixer a
Nova York el 1971. Narrador, poeta i antòleg, té un ampli ventall d'interessos i de
formes narratives. Ha publicat relats, poemes i assaigs en nombroses antologies i
publicacions peròdiques, i ha estat traduït a més de deu idiomes. El relat que
reproduïm aquí amb permís de l'autor forma part del llibre Dos nois enamorats, publicat
per Llibres de l'Índex el setembre del 2000.