índice   no 28: gener - febrer 2002

2

Mutilació humana de l’excrement cultural, i de rebot, social: un kop mort, un kop, només un kop directe a la cara: "Em raja sang de la cara", diu el poeta, i la veritat, en aquest cas, no és amfeta, sinó que esdevé fusta on gravar-hi amb el foc cornut del llamp lúbric això: "Tauromàquia imprevista: Croissant". La imatge senzilla, i el joc de paraules efectiu, i, de tard en tard, un estirabot que recrema amb cruesa el món preestablert per les autoritats mal dites populars d’aquest refotut santoral: "Tots feliçment condemnats". Doncs això: a resar amb el cul enlaire!

* * *

MIQUEL BAUÇÀ.

Óscar Rocabert (Castellar del Vallès, 1975) reparteix desinteressadament en fotocòpies el seu primer poemari conegut: La Mandonguilla, escrit entre els anys 93 i 97. Aquest primer llibret de carn puberal fermentada, està encapçalat per una "Presentació" no del tot desencaminada, en la qual s’afirma que els poemes de Rocabert són un tall radical de la realitat. Es tracta una mica d’aquella collonada de la pràctica novel·lesca i cinematogràfica del "reality bites", aplicada a la poesia de manera carnívora, i amb la qual han triomfat i s’han enfonsat Bret Easton Ellis, creador de Less than zero i American Psycho, i José Ángel Mañas, autor de Historias del Kronen i Mensaka. Seria tòpic dir que la poesia de Rocabert va més enllà, però el dic aquí i ara: "La poesia de Rocabert va Més Enllà!" A més, La Mandonguilla no és una "bola de carn trinxada pastada amb pa ratllat i ous batuts", sinó que és la troca de merda supurada pel cul del món on s’amaga el càncer de la cobdícia humana, i que surt retratada al pròleg Wàter: "Me siento i me relajo", poema cosí i germà del text de Pau Riba ¿A qué viene la pregunta?

El primer llibre publicat d’Óscar Rocabet, Hi ha pus res (Vic, Emboscall Editorial, 2001), segueix i madura els espasmes catòdics i viscerals de La Mandonguilla, amb una "ideia" clara de com fer un poemari unitari, precís, i atrevit. Els talls rocabertians són lobotomies de la "ralitat", que diria ell, i menstruacions poemàtiques de la Televisió (Si lo sé no vengo, p. 20), i de la música grunge, on l’ombra de Kurt Cobain plana baixa sobre les múltiples violacions literàries que apareixen al llibre (The Kafky way of living, p. 79). Sens dubte, la poemàtica que més destaca és la infracultura de la pornografia, no només la de xones i titots suprabestials, sinó també la de l’espectacle mediàtic i ofensiu de l’univers de pandereta i paella que és l’Espanyanyanya (Cant Espiritual, pp. 66-67). Els poemes de Rocabert amaguen una certa moral, no una moralina catòlica ni una provocació inconscient, sinó que hi ha una brutal voluntat de ser dadà i dantesc ("Intel·ligència ha resultat Dadaisme", p. 63; "Dada no significa res", p. 51). Les bombes de mà i la metralla de peus rocabertianes són una revolta en si mateixes, una denúncia directa i cínica de la realitat més immediata, i de la sobrenatural ("Dificilíssim viure sense déus", p. 71). Hi ha pus res és el primer poemari realment hardcore de la literatura catalana!

* * *

Els versos de Hi ha pus res són unes miniformes intuïtives que ja fluctuaven per les pàgines del llibre Em va fer Joan Brossa (1951), escrit, segons posa el títol, per Joan Brossa, valgui o no la redundància. Rocabert practica el vers lliure, i retalla la prosa vital a través de l’automatisme. El resultat és una literatura espasmòdica que deixa entreveure la "ralitat" amb un cert sarcasme existencialista: "Digue’-ho ben fluixet, / perquè no ho senti ningú: / La gent more cada dia." (poema 42, p. 57). I, aleshores, aquí comença el debat sobre la "vrîtat": ¿El poeta veu més enllà o és curt de vista? ¿El poeta és un visionari o un tocat del bolet? [Inseriu els vostres comentaris rere les portes dels lavabos públics.] En tot cas, Hi ha pus res és un poemari dedicat a les víctimes de la "Coprolàlia", una malaltia que fa dir paraulotes sense deturador, i del "Gruixut", on s’hi entreveu quelcom d’en Joan Vinyoli. A més, Rocabert no estalvia ecos de Brassens, Casasses, Cioran, Beckett, Sartre, entre d’altres notables influències, com les del grup destraler Butthole Surfers, i l’erotòman creador del còmic underground Robert Crumb.

Algú ha dit que la poesia de Rocabert és "sintètica, conceptual i antiretòrica" ("Panoràmic", núm. 2, primavera 2000, p. 16), i s’equivoca de mig a mig sigui qui sigui perquè té boca i perquè els versos rocabertins són ultraèpics, megamenstruals i proretòrics. La línia lubricoassassina rocabertiana explota al màxim rendiment amb l’inèdit Llibre de Joan Prat (1999-2000), on la mala llet, la mala bava i la mala "ideia" s’apleguen fàl·licament juntes per pixar una nihilista i extremista visió de la "ralitat", com en el poema titola-t Les putes: "Són molt bona gent: / te les pots tirar per / un preu mòdic." En això del Joan Prat hi ha ressons de la Mercè Rodoreda, de la mateixa manera que el següent llibre amagat al calaix de la tauleta de nits de l’Óscar de Rocabert, Vosaltres no sabeu que es guardà fusta al moll (2000), remet directament a Joan Salvat-Papasseit. En aquesta obra els versos rocabertins practiquen el sexe del sonet, i ataquen de cares als neonazis del nostre barri amb pit-bulls als ulls i un buit de suro al cap. Així, així m’agrada: a pit descobert amb la falç del vers en una mà, i el martell de la "ralitat" a l’altra!

El flux creatiu d’en Rocabert no s’atura, i durant l’any 2001 ha creat els poemaris Però jo ja no sóc jo, una obra dedicada als seus mestres literaris i vitals, i Decòrum, un divertit llibre escrit seguint les "noves rimades / comediades" de Jaume Roig. En aquests moments em qüestiono qualsevol teorització dels versos rocabertins, ja que estem assistint a un part amb cesària que està espellifant-nos la vestimenta del trau del món. En aquests dies em pregunto, com d’altres jorns i persones, si la poesia respon a algun tipus de funció social, a un virus destructiu de la raó, o a alguna mena de necessitat interna, encadenada a la llibertat de dir i ésser tal com raja l’escudella de la semença. Vaja, com diria l’Óscar: "Aquí vaig deixar / de llegir." (Punt de Lectura, dins Hi ha pus res, p. 64).

[kaçà, 3/XII/2001]

tbr : número 28: gener - febrer 2002 

Narrativa, Poesia, etc

Xosé María Álvarez Cáccamo Chesterfield
Lawrence Schimel Taxi d’aigua
Carles Hac Mor un poema de Jacques Lacan .....
Ester Xargay Dues bandes i pont 2
Òscar Rocabert No hi ha pus res

Ressenyes:

lowely pore de Víctor Sunyol
No hi ha pus res de Òscar Rocabert
Alguns arbres de John Ashbery
Rebosteria Selecta

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il