índice         no. 34: gener - febrer   2003

Traducció de
Gabriel Vinyals

I
La dolça son, que feia tant que no em cobria les parpelles, m’havia suspès els mals, aquell vespre, amb una curta treva. La febre abrusadora que em consum els dies i la joventut s’havia adormit, desproveïda de la seva ferocitat.

II
De sobte, m’he sentit aferrat per una mà potent i, sota les ales d’un guia misteriós, desconegut, he franquejat l’espai del cel. Al cap d’una estona, s’ha abatut vers el sòl com una àguila ràpida que acaba de perdre proa, i m’he trobat en una extensa plana, entre osssaments, cadàvers, ruïnes i tombes.

III
Entorn meu no hi havia res amb vida: les plantes i una rara herba estaven com cremades per l’efecte d’una llarga sequera; i els esparsos arbres només tenien algunes fulles ennegrides, a través de les quals ressonava l’agut xiulet del vent, de la tempesta.

IV
Com que l’esguard se’m passejava, amb l’estupor de l’esglai, damunt d’aquesta escena de desolació i de dol, el guia, dret i immòbil vora meu, m’ha mostrat a la llunyania, una immensa piràmide, al cim de la qual resplendia una incomprensible lluentor, semblant al far que apareix enmig dels horrors de la tempesta.

V
Jo alçava els ulls cap al meu guia, per tal de demanar-li què significaven aquell monument i aquella flama, quan, llegint-me el pensament, ha agitat de sobte les ales sonores i, prenent-me pel braç, m’ha dut amb la rapidesa d’una sageta fins al peu de la piràmide que jo havia percebut en els límits de l’horitzó.

VI
Aquest monument, més extens i antic que no pas les piràmides de Memfis i Gizeh, i que no deu la seva construcció a mans mortals, no era bastit amb els materials que els homes solen emprar en la construcció. Estava format per deixalles de tot allò que havia tingut vida. Era un ossari immens que el temps, en lloc de destruir, engrandia i conservava per sempre.

VII
Dues àmplies portalades ocupaven les cares de l’edifici que corresponien a llevant i ponent de la cometa sinistre que regnava en aquest món de destrucció. Aquests dos passos, que menaven vers l’interior de l’edifici, els vigilaven dos genis, anomenats la Forma i el Canvi.

VIII
Però allò que més m’ha frapat de l’exterior d’aquest monument incomprensible, és veure les històries del món dels vius i els esdeveniments remarcables i els fastos de l’imperi, esculpits amb un art tan meravellós que els personatges eixits del cisell semblaven encara animats per totes les passions de la vida.

IX
Els crims dels reis i les desgràcies dels pobles, les diverses religions la majoria de les quals estan horrorosament tacades de sang; les batalles sagnants, la pesta, la fam, els incendis memorables, totes les desgràcies que els torbaments del cor de l’home i els errors de la seva raó n’havien estat la font, tots els mals produïts pel furor dels elements, estaven descrits amb una fidelitat que la llengua no pot mostrar.

X
El regne dels més famosos conqueridors hi mantenia un lloc immens: Alexandre, Sesostris, Genghis, Àtila, Napoleó i, per damunt de tots ells, el poble-rei, personificat en l’estàtua d’un immens gegant, semblaven imprimir encara entorn d’ells, en aquestes mudes representacions, els moviments que havien donat al món.

XI
S’hi veien les diferents migracions dels pobles, l’enfonsament dels continents oblidats, el naixement d’illes llançades a la superfície de les ones per volcans submarins, la descoberta del nou món, la destruccció de les Índies i l’anorreament de tantes altres races devorades per les revolucions físiques del globus, el seguici de les quals era més que nombrosa.

______________________

Escriptor maleït del Romanticisme francès, reivindicat per André Breton com "surrealista de la mort" en el Manifest de 1924, Alphonse Rabbe (Riez, Baixos Alps, 1786 – Paris, 1829) va dur una existència grisa, poc brillant -fins al punt que se’l sol confondre amb el novel·lista alemany Wilhelm Raab-, i la seva obra és a penes coneguda i, molt menys, llegida.

Va fracassar en els seus intents d’esdevenir polític, artista, músic, actor i administrativista. En vida només va publicar alguns treballs de vulgarització històrica. Havia intentat escriure una novel·la, "La soeur grise", però no va passar del títol; quan algú li preguntava què feia, Rabbe responia sistemàticament que treballava en aquest llibre. Tant ho va dir que s’ho va acabar creient, fins arribar a estar segur que la inexistència del llibre només era deguda al robatori del manuscrit per part d’algun envejós.

La sífilis i les drogues li van anar destruint la vida. "El vi, l’alcohol i l’opi, auxiliars de consol i de mort, vénen sovint a ajudar una filosofia reduïda a un destret", escriví.

Durant uns anys, va mantenir una amistat força intensa amb Victor Hugo, el qual va assitir a la ceremònia de la seva inhumació, junt amb Dumas i Dumesnil.

Un cop mort, un nebot es va cuidar d’aplegar els seus papers i fer-los públics sota l’epígraf de "Album d’un pessimiste" (1835). Dins seu s’hi troba "Philosophie du désespoir" (un conjunt de textos encapçalats per "Du suicide" on especula sobre les causes i les conseqüències d’aquesta acció final), "Entre la vie et la mort" (literatura aforística, sovint d’una extrema amargor i lucidesa existencial: "Existir és extingir-se; és de mort que es viu", i "No hi ha res més gloriós que acabar la vida abans de morir" són fragments que fan de Rabbe un precedent de Cioran), "L’enfer d’un maudit" (conjut de breus assaigs existencials) i, encara, un sèrie de textos de creació literària a mig camí de la "nouvelle" i el poema en prosa, que mostren un excel·lent domini estilístic, una acurada adjectivació i un intel·ligent ús de la frase llarga.

En el text reproduït, "Sísif", destaca el to apocalíptic i visionari, altament poètic, que tant va suggestionar els surrealistes, fins a considerar-lo un precursor seu.

tbr : no. 34: gener - febrer  2003

Narrativa
      Alphonse Rabbe: Sísif
      Joan Josep Camacho: La noia a la finestra
      Jordi Ubach: El meu veí
      Peus de foto

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il