índice         no. 34: gener - febrer   2003

LA NOIA A LA FINESTRA
joan josep camacho grau

Fa dies que passo per sota del viaducte del tren; ben encostipat. Vaig de casa a la feina, i de la feina a ma casa; re apassionant. El trajecte és concís, a voltes un vol gràcil, d’altres vegades un petit sofriment; així: a unces va la cosa. Aquest monstre de formigó malfereix l’esquena de la ciutat; a la manera de la luxúria. Les plantes s’enfilen per les seves potes de textura granítica; i la merda que regalima com plor de criatura. Damunt dels jardins salvatges que pengen del llom del viaducte, els rails; els rails! I, de tant en tant, el tren que hi circula a tota llet, amb viatgers o sense, amb pluja o sol, amb carbó o electricitat; amb retard. Fa temps que he perdut el meu tren; crec que és una metàfora prou sòlida en els cercles literaris ben vistos. El camí diari d’anada i tornada el conec pam a pam, i és l’únic moment, temporal i espacial, en què puc permetre’m badar a tot drap. Les molses i els fongs crescuts a recer de la ciutat; reguitzell informe de llums nuclears. Els colors dels grafits; llamps psiquedèlics gratuïts. Els edificis; mesquins. El trànsit; uf! No podria donar un pas més si no fos per la finestra aquella, la que senyalo amb el dit; aquesta, cony! Era una nit d’un tendre ben especial quan la vaig descobrir; anava tou de veres. La vaig entrellucar quan aixecava el colze per fer un traguinyol; la ciutat deserta vinguda del no-re, anava cap al no-re. La finestra de fusta corcada pel vent, i els vidres, un xic deixats; potser la nit s’hi ha cagat, amb gust. La finestra és d’una mida considerable; com una balconada d’aquelles que construeixen al nord d’ací. Hi passo per davant una mitjana de quatre cops al dia, una trentena de cops a la setmana, més d’un centenar al mes; vaja, sovint. És allò d’anar i tornar i després recular per retornar-hi; un joc d’ous. El finestral està ben penjat en un bloc de pisos a uns quinze metres per sobre del nivell del mar; hi és sempre. Des del carrer es pot contemplar l’interior; sense forçar gaire la vista. Com aquell qui no vol la cosa, tot fumant una discreta cigarreta, es pot veure un llum rodó de paper desgastat, uns arxivadors amb més d’un dit de pols, una cadira de pell negra bastant maltractada, i una taula antiga amb papers al cim. La resta del pis queda entelat per un vel d’anagrames indis; el contrallum de l’habitació inserida al finestral projecta ombres xineses. L’estança és reduïda; un cop de puny al sota del ventre. Però l’epicentre d’aquest cosmos és la noia asseguda a l’antiga cadira davant de la maltractada taula; al revés, cretí! Doncs això, que la noia sembla que està escrivint quan em deturo a mirar la seva finestra; ociós! La noia escriu amb llapis; a mà, inculte! En realitat fa literatura; mentides amb estil, en diem a ca meu. Escriu una simfonia amb un no-re sostingut a l’aire; com una bombolla de sabó que surt flotant de la banyera i explota en bilions de noves que engendren d’altres cúmuls microscòpics de vida esfèrica amb gust d’herba sintètica. Conec la noia a la finestra: jo li he donat una mirada de ceràmica cuita amb saviesa grega, uns pits ampul·losos i unes caderes calcàries, unes mans de pissarra fina i un diamantí sexe translúcid, i uns llargs cabells d’alabastre per on enfilar-me i declarar el meu amor; oh! aimant meu, agafa el mall i destrossa el pedestal de l’escriptura! Vam fugir amb el tren de la mitja nit; i el meu cap de marbre a la maleta. La finestra oberta de bat a bat; i els fulls s’envolaven i les estàtues corrien cames ajudeu-me mentre els homes i les dones dormien la son plàcida de la mentida.

[girona, 18.XII.’02]

tbr : no. 34: gener - febrer  2003

Narrativa
      Alphonse Rabbe: Sísif
      Joan Josep Camacho: La noia a la finestra
      Jordi Ubach: El meu veí
      Peus de foto

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il