 EL MEU VEÍ
Jordi Ubach
Avui fa tres dies vaig rebre una visita del tot inesperada. Si no
fos pel meu pobre veí, un vellet amb problemes emocionals i antecedents suïcides, o per
algun familiar que es deixa caure molt de tant en tant, jo viuria en la més absoluta
soledat. No estic acostumat a rebre més visites que no siguin aquestes. És per això que
quan sento el timbre de la porta sempre em vénen al cap les mateixes dues o tres
persones.
El cas és que havia passat el dia buscant un llibre
per tots els racons de la nostra ciutat. De fet, ja feia molt de temps que hi anava al
darrere, i finalment va ser aquell dia que el vaig anar a trobar al lloc més impensat de
tots, com acostuma a passar, per cert. Havia patit tant buscant-lo, havia passat tant de
temps fins a trobar-lo que ara, assegut al sofà del meu estudi del carrer K, amb el
llibre a la falda, no em decidia a obrir-lo. L’excitació era tanta... havia esperat
tant aquell moment que ara que en tenia l’oportunitat m’esforçava a allargar
aquell instant com més millor. El mateix passa en rebre una carta molt esperada de fa
temps. Agafem la carta amb les mans i mirem el remitent, de seguida el destinatari, el
segell, observem la carta a contrallum, la palpem tendrament amb els dits intentant
endevinar el que hi ha a dins, el gruix que té... El plaer en la impaciència de
l’espera acaba esdevenint quasi tan plaent o més que la lectura de la carta. És el
dolor de l’espera, el sofriment inconscient el que sovint ens atrau i ens fa actuar
de maneres del tot recargolades.
Tornant al meu llibre, no us diré el títol per
motius més que obvis, i encara menys el seu autor, però si que us diré que el títol
és llarg. Encara recordo les cinc paraules que el componen, totes cinc d’una bellesa
increïble. Vaig llegir diverses vegades el formidable títol del meu llibre, resistint-me
a obrir-lo. Devia ser la tercera o quarta vegada quan algú trucà a la meva porta. Com ja
us he dit, no acostumo a rebre visites, i encara menys a hores tan avançades del vespre,
quasi les nou, així que el que primer em vingué al cap fou el meu desgraciat veí de
replà. Vaig deixar el llibre sobre la tauleta i vaig córrer cap a la porta. Estava
disposat, fos qui fos qui truqués a aquelles hores, a desfer-me’n al més aviat
possible. Realment havia escollit un mal moment. Vaig obrir la porta sense mirar per
l’espiell, tan convençut estava de la identitat del meu visitant.
Efectivament, es tractava del meu veí. Com acostumava
a fer, encara no havia acabat d’obrir del tot la porta, que ell ja era a dins.
Respirava sorollosament. Jo m’havia habituat a les seves visites setmanals. El pobre
home patia en solitud la seva vellesa i les seves malalties; jo patia la solitud en la
meva joventut. En fi, ens aguantàvem l’un a l’altre perquè només ens teníem
a nosaltres. Estic segur que si jo disposés d’un cercle d’amistats, per petit
que fos, i ell tingués dona o un fill que el vingués a veure encara que fos una vegada
al mes, ni ell trucaria a la meva porta, ni jo l’hi obriria.
–Hola, amic meu –digué mentre corria
d’una banda a l’altra de l’estret menjador sense saber on aturar-se–,
molesto? Segur que no? Puc respirar, doncs! Crec que és tard, no duc rellotge, l’he
perdut o me l’han robat, així que no sé quina hora és.
–No em molesta. –L’aspecte del meu vell
amic em sorprenia. Respirava com si acabés de pujar les escales corrent; a més, duia els
pocs cabells blancs que li quedaven tot esbullats, i els ulls li sortien de les conques.
Semblava ben bé com si un terrible malson l’hagués despertat en plena matinada. De
la mà dreta penjava una bossa de supermercat.
–Tot just pujava les escales que m’he
dit : passa a veure el teu bon amic. Fa dies que no ens vèiem i m’he decidit.
Les amistats s’has de cuidar, oi tant que sí!
Amb prou feines si feia dos dies que no ens vèiem.
Vaig tancar la porta ràpidament. A vegades em feia vergonya que algú em pogués veure
amb aquell vell boig. Vaig fer-lo seure en una cadira i, després de dur-li un vas
d’aigua de la cuina i d’oblidar-me del meu llibre durant una bona estona, vaig
seure al sofà, davant d’ell. Però l’home no semblava calmar-se. Què li
passava?
–Així que ve de comprar? -vaig dir-li, observant
la bossa.
–No, no... He sortit a passejar una estoneta, he
passat pel parc... ai... –En aquell moment una suor freda començà a córrer pel
front del meu vell amic–. Haig de parlar amb vostè d’una coseta...
–L’escolto...
–Haig de parlar-ne amb algú, i de seguida he
pensat en vostè, oi que ho entén? Ai, ai...
–I tant, però abans begui una mica. –Em va
fer cas, però de seguida començà a parlar una altra vegada.
–Com ja li he dit, he estat al parc, el que hi ha
entre els carrers M i F. Últimament acostumo a anar-hi després de dinar. A més, a
aquesta hora quasi no hi ha ningú i és quan tots els bancs són lliures i puc triar
seure allà on vull. Més tard he volgut fer un riu entre uns arbustos, a vostè potser li
sembla ridícul, però és que a vegades no puc esperar a arribar a casa. La qüestió és
que he apartat l’arbust de sempre quan l’he vista. A un primer cop d’ull
l’he confosa amb una pilota de futbol, ja pot riure ja... però no sap quina ha estat
la meva sorpresa! Oi que ho entén? –respirava amb dificultat.
–Però què és el que ha vist exactament?
–Com? Que no l’hi he dit prou clarament?
–féu ell, confós.
–No era una pilota, doncs? -vaig dir, amb un
somriure entremaliat.
–No era una pilota. Era un cap.
–Un cap, sense cos? -vaig fer, incrèdul.
–Sí, el cos no ha aparegut per enlloc. És
estrany, no troba?
–És horrorós. I què ha passat?
–És precisament del que li volia parlar... Ai,
ai...
Aleshores agafà la bossa del terra i de dins en
tragué una caixeta que deixà sobre la taula, entre tots dos. Tot seguit llençà la
bossa a terra i, sense mirar-me en cap moment, em digué:
–Obri la caixa.
Jo estava espantat, però de totes maneres vaig
obeir-lo. No era una caixa gaire gran, potser de vint per vint centímetres, però pesava
moltíssim, i alguna cosa es va moure quan la vaig tocar. Un so sec que s’estengué
per l’habitació. Finalment vaig obrir la caixa. Després del primer ensurt i de
certificar, tal i com ja m’havia imaginat, que es tractava d’un cap humà, vaig
reconèixer el cap d’una nena d’uns vuit o nou anys. Mentre observava amb
atenció i fàstic el curiós souvenir que el meu veí s’havia endut del parc,
aquest em mirava amb impaciència, esperant el judici que jo en faria. Pel que semblava,
la nena feia ben poc que era morta; el cutis estava en molt bon estat, només quatre grans
de sorra a la galta dreta i els cabells bruts de fang. El més angoixant de tot era el
coll. L’individu que havia fet aquella macabra feineta havia filat prim, però tot i
així algunes venetes s’entossudien a caure cap avall, esquitxant amb unes
minúscules gotetes de sang el fons de la caixeta. L’espectacle era tan dantesc i
abominable que vaig haver de deixar la caixa on era de seguida per no vomitar sobre la
nena.
–Què pensa fer? -vaig dir.
–No sé ni per què l’he agafada... Ha estat
el primer que m’ha passat pel cap! Ja està fet. Vostè no l’ha vista allà al
parc, a terra, enmig del fang i les escombraries... qui ha pogut fer una cosa com aquesta?
–El pobre desgraciat suava de valent.
–No ho sé pas...
–Un pertorbat, un boig rematat... –deia
mentre es col.locava la caixeta a la falda i en mirava l’interior amb tristesa-.
Miri-la, què li han fet, pobreta. –I al cap d’un moment–: Quins ullets tan
dolços... Ai...
Dues hores després em trobava sol altra vegada. Però
el llibre ja no atreia la meva atenció. Un únic pensament em rondava pel cap, i mai tan
ben dit. La imatge d’aquell cap tan petit i indefens em trastocà de tal manera que
no vaig poder aclucar l’ull en tota la nit. Així que tancava els ulls i procurava
agafar la son, la mateixa imatge que es repetia una vegada i una altra. Fins i tot us
diré que en més d’una ocasió em semblà veure un esbós de moviment en els seus
llavis, com si per un moment volguessin dir-me quelcom. Aquesta imatge em torturà tota la
nit. Mai abans no hauria cregut possible que una sola nit pogués arribar a a ser tan
llarga.
L’endemà no vaig baixar al carrer en tot el dia.
Esperava l’arribada del meu veí. Per què no venia? M’havia confessat el seu
secret només la nit abans, i ara em deixava de la mà de Déu, s’oblidava de mi.
Què estaria fent a casa seva? On seria el seu tresor? Eren ja les vuit del vespre quan
vaig decidir anar jo a casa seva.
Plantat davant la seva porta vaig esperar uns instants
fins a recuperar la respiració. Després vaig trucar al timbre. M’obrí uns segons
més tard i, contra el que m’havia imaginat, aparentava un estat d’allò més
relaxat i tranquil, tot i que no pogué amagar un gest de sorpresa en veure’m.
–I ara! Quina sorpresa que em doneu!
Malgrat els esforços inicials per no deixar-me
entrar, finalment es veié obligat a fer-me passar. El pis era modest, però endreçat i
força net. Hi havia pocs mobles i, en general, l’aspecte que oferia era d’una
buidor agradable. Sempre m’han agradat els espais oberts, sense objectes innecessaris
que sovint acaben molestant. Hi ha pisos que semblen museus, i on fins i tot resulta
complicat moure’s. En aquest aspecte, el del meu veí era dels que a mi
m’agraden, amb els mobles justos i imprescindibles. No hi havia res que em cridés
l’atenció en especial, a part, és clar, d’aquesta buidor en l’ambient de
la qual ja us he parlat. El vell em conduí directament a la cuina. Una pica feta malbé,
quatre plats a mig rentar, una taula vora la finestra amb dues cadires, i una nevera
petitona. El meu vell amic sabia perfectament el motiu de la meva visita; de fet, la meva
primera visita des que ens coneixíem.
–Creia que no vindria mai -digué amb ironia
mentre preparava cafè.
–Algun dia havia de ser la primera vegada.
–Sí, ell sabia perfectament per què jo era allí. Però això no deixava de ser
obvi. Alguna cosa en el seu comportament em deia que no era el mateix vellet d’anit.
Només obrir-me la porta havia establert una distància insalvable entre nosaltres. A
més, encara no havia dit ni una paraula del que havia passat a casa meva la nit anterior.
Què esperava, doncs? Definitivament ho feia a posta, em feia patir i s’hi recreava
cruelment, hi disfrutava terriblement. Ens envoltava un silenci angoixant. Mai fins aquell
moment no hauria sospitat que aquell vellet trist i malenconiós pogués amagar dintre seu
aquella desproporcionada maldat infantil. Que disfrutés torturant un amic d’aquella
manera. Els seus ulls escopien rancor i una ràbia salvatge. Llavors, com intuint ja
l’inevitable, digué sense apartar els ulls del cafè:
–L’hi ensenyaré una última vegada i
després no tornarà mai més. –S’aixecà pesadament, obrí la nevera i en
tragué la caixeta del dia abans. Després la deixà sobre la taula amb gran delicadesa.
El meu cor va fer un bot, i un calfred em recorregué el cos. Vaig enretirar la tassa de
cafè i la sucrera. El meu veí s’havia assegut al meu davant i em mirava d’una
manera estranya, barreja de gelosia i odi atroç.
–Estic esperant! -cridà.
Vaig acostar la caixa al meu racó de la taula i la
vaig obrir. Sí, el cap era allà, idèntic a la nit anterior. Els rínxols rossos lluïen
de netedat i acondicionador. També el cutis oferia un aspecte fresc i saludable, i els
ullets transparents espurnejaven d’alegria i vivor. I un detall encara, a la base del
coll, on ahir penjava un manyoc descuidat de venetes, hi havia una base de marbre blanc,
que permetia que el delicat caparronet s’aguantés per si sol en qualsevol
superfície. La feina era esplèndida. Qui podia ni tan sols imaginar que dins aquell
caparró ja no hi quedava ni un bocí de vida?
Vaig acariciar amb els dits la galta glaçada de la
nena. Després vaig recórrer els seus llavis prims i d’un incipient to blavenc.
Però el meu amic es posava cada vegada més nerviós. Tant devia ser l’odi que li
despertava en veure’m acariciar els llavis de la nena que s’aixecà de cop i
volta, llançant la cadira cap enrere amb tanta força que es trencà una pota. Agafà el
cap de les meves mans i, desant-lo a la seva caixa, cridà:
–Fora de casa meva!
–Però es pot saber què... –vaig
aixecar-me, a la vegada que ho feia ell. El cap em començà a donar voltes, vaig
agafar-me a la taula per no caure. M’havia aixecat tan bruscament que per uns
instants em semblà que cauria en rodó allà mateix. Mentrestant, ell guardava la caixeta
al congelador sense perdre’m de vista en cap moment. Quan encara no havia recobrat el
coneixement del tot, el vell ja m’empenyia pel passadís cap a la porta. Tenia el
rostre crispat i d’un vermell intens. El seu alè de rata vella em bufava de ple al
clatell, el cap em donava voltes i veia passar tot d’objectes pels costats a mesura
que avançàvem camí del rebedor. Aleshores, amb un moviment sorprenentment ràpid i
àgil per les condicions en què em trobava, vaig aconseguir agafar un llum de peu alhora
que feia mitja volta sobre mi mateix i vaig picar al cap del meu pobre amic amb les poques
forces que em quedaven. Immediatament després d’això devia perdre el coneixement,
perquè no recordo res.
Em vaig despertar uns minuts després. Vaig veure
l’enorme bassal de sang i el cos encara tebi i sense vida del vell. Recobrat
l’equilibri, vaig córrer a la cuina per recuperar el que em pertanyia des del
principi. Després vaig tornar al meu apartament.
Però d’això fa ja dos dies, i he tingut prou
temps per refer-me quasi del tot. No he tingut més rodaments de cap i, com més temps
passa, millor em trobo. Pel que fa al meu veí, se’l van emportar ahir mateix amb un
d’aquests cotxes negres i llargs tan brillants. El que em temo que no sabré mai és
com han sabut que el desgraciat era mort.
He reprès la lectura del meu llibre. M’assec
durant hores senceres llegint incansablement aquesta obra mestra. Qui, qui ha pogut
escriure mai d’aquesta manera? De quin cap han nascut paraules tan brillants?
Llegeixo fins a l’extenuació, rellegeixo una vegada i una altra cada paràgraf , i
encara continuaria fins a acabar el llibre, cosa que no faig per poder continuar llegint
més tard. Una altra vegada allargo el sofriment de l’espera. Gaudeixo amb la meva
tortura particular. I que en som de retorçats! Faríem el que fos per tal de satisfer les
nostres perversions més rebuscades, allò que s’amaga als racons més obscurs de
nosaltres mateixos, i que moriríem abans de confessar a ningú.
Al carrer s’ha girat una bona ventada. A través
del vidre de la finestra veig el cel negre i ennuvolat. Aquesta nit plourà, potser caurà
un bon xàfec. Des de la meva posició arribo a veure el bloc d’edificis del davant.
I una mica més a la dreta, quasi a l’escaire més extrem, veig el reflex del meu
rostre seriós i cansat. De seguida giro la vista cap a la nena. Per ara l’he deixada
sobre el televisor, crec que és el lloc més encertat, encara que no descarto canviar-la
sovint. El que no acabo d’entendre, per més que la miro i m’hi fixo, és aquest
misteriós somriure que em mostren els seus llavis blavencs. |
Poesia