índice         no. 34: gener - febrer   2003

Si cada poètica és una política en què l’ètica esdevé estètica, la hipòtesi paraparèmica –sempre provisional i amoïnada amb la dèria de portar-se la contrària- suposa una actitud incívica, antibleda, en què una contraètica forassenyada mira d’anar més enllà i més ençà de l’estètica, i doncs de la política: nihilisme, anarquisme, no separació entre vida i poesia, no jerarquies entre conceptes.

El poeta és un ésser humà en procés d’esdevenir ca per tal de qüestionar l’home des del ca, i el ca des de la paparra. La idea podrida que la poesia dignifica l’home i la societat és infame: des del jo que fa versos, el primer lloat i enaltit és ell mateix, el poetarro, que ho distorsiona tot amb imatges a les quals es lliuren els benpensants per pasturar-hi.

El millor lloc per recitar poesia són les clavegueres. Fa anys, hi vaig coorganitzar un recital, entre la pudor i el brogit de les aigües fecals, a sota el passeig de Sant Joan, a Barcelona, abans que hi fessin un museu del clavegueram. Les estrofes hi agafaven uns matisos indisciplinaris insospitats en altres indrets.

La poesia com a lluïment personal és política de senyors de dreta extrema que no saben que ho són, i que es pensen que poden donar lliçons de sensibilitat i menja espritual als qui no escriuen poesia.

I el perill de caure en aquestes pretensions, el té també, és clar, i permanentment, el poeta paraparèmic, per poeta, per humà i per paraparèmic. Per això és bo de fer el ridícul, en privat i en públic. Cal picar la cresta dels poetastres, començant per la d’un mateix. La paraparèmia és una vergonya que no es pot amagar.

tbr : no. 34: gener - febrer  2003

Narrativa
      Alphonse Rabbe: Sísif
      Joan Josep Camacho: La noia a la finestra
      Jordi Ubach: El meu veí
      Peus de foto

www.BarcelonaReview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il