 POR
Adriana Bàrcia José
MENTRESTANT
La Milagros roman a terra, estesa sobre la moqueta verda tacada pel fil de sang
espessa que li surt del nas. Aixeca el cap. Al seu voltant, intueix les siluetes mig
esborrades de la taula, la televisor, les cadires entapissades. És com si un vidre
translúcid s’interposés entre ella i la realitat.
La Milagros no sent el pes de les pestanyes negres,
atapeïdes, llargues. No sent res més que els ossos que li cruixen quan gosa, debades,
aixecar-se. Ressona pertot un crit mig ofegat. Tot gira, tot li cau a sobre,
l’estreny, l’escanya mentre jau al límit de l’inconscient.
I sempre li diu el mateix:
—Ja saps que t’estimo i que només vull el
teu bé. Tot ho faig per tu, només per tu. Perquè t’estimo i vull que tinguis el
millor, ja ho saps, amor...
S’ajup. Li fa un petó als llavis en què es
barreja la vermellor del maquillatge amb el regalim de sang que la Milagros s’eixuga
amb la màniga d’un blanc fins fa poc, immaculat.
La Milagros no pot suportar veure la bata amb el seu
nom brodat reduïda a quatre trossos. Però ell és més fort, la immobilitza, la venç; i
com un quadre d’estranya morbositat, entre les parets acabades de pintar, resta un
cos mig nu, el seu, estomacat.
Per fi percep un cop de porta. S’arrossega com un
rèptil fins al bany. De mica en mica es redreça, malgrat que les cames flaquegin massa
per mantenir-se dreta. Al mirall, una cara deforme li és retornada com un monstre. No
aguanta aquella imatge i fuig d’un rostre que l’espanta.
El cotó amb alcohol li cou massa quan s’hi
repassa el cos macat. La Milagros es desprèn del que queda de la bata. Es mou a
batzegades fins a l’habitació on s’estira, al llit, nua. El simple contacte amb
la roba li fa mal, sempre li’n fa quan les ferides encara no han absorbit
l’alcohol. S’arrauleix en posició fetal. Tremola.
Mentrestant, a fora, els termòmetres assenyalen
quaranta graus. Per la finestra penetra un tumult de vida ardent i la Milagros encara
s’arronsa més. S’abraça, i al simple redreçament sent com se li obren els
talls i li tiben les crostes que no han tingut temps de ressecar-se.
Un altre dia, un altre maleït dia en què, tot
d’una, a mig matí, a la tarda, tant li fa, apareix amb la camisa mig descordada i
l’ampolla a la mà. La petoneja, l’estaborneix, la penetra violentament, li
esquinça la roba i la rebota d’un lloc a l’altre, del llit al sofà,
l’arrossega per terra, li clava cops de puny al ventre, a les galtes, al nas i li
mossega els pits com un llop afamat, com una bèstia que s’ha escapat dels barrots
d’acer amb el collar de punxes rovellades. La Milagros és com una nina a punt de ser
llençada qui sap on, potser on és ara, en un pou molt fondo del qual és incapaç de
veure’n el final.
És la seva quotidianitat, és l’espera angoixant
que la consumeix com un animal que la devora de mica en mica. No hi ha cap racó del seu
cos que no s’hagi ressentit de tant d’amor. No existeix ni un centímetre de la
seva pell que hagi evitat la coïssor, el mal i la sang que degota sobre la moqueta verda
amb taques amagades per les potes del llit, de la taula, de les butaques amb fundes de
tonalitats opaques.
La Milagros és presa d’una por que
l’envaeix, no pot pensar. Fins i tot els pensaments li fan mal. Una sola llàgrima i
la sal li lliscaria per les galtes nafrades.
El telèfon esclata amb un so agut, continuat. La
Milagros estira el braç fins a la tauleta. A l’altre costat, una veu mig trencada.
—T’espero, no facis tard...
—Sí... Surto de seguida —la Milagros respon
però no es reconeix la seva veu, li costa pronunciar qualsevol so, qualsevol paraula
convertida en un obstacle per a les seves mandíbules apallissades.
S’aixeca i es vesteix tan de pressa com el cos li
ho permet. La por l’atabala. I si torna? I si l’enxampa traient la maleta de
sota el llit? I si puja del bar per tornar a penetrar-la fins al moll de l’os? És
com una espasa que se li clava endins, la forada i crida follament mentre li tapa la boca
amb la mà i la magreja tota. La pudor de whisky amb tabac és fastigosament quotidiana
per a la Milagros que sap què li pot passar si, en aquests moments, la sorprèn preparant
el que ha de ser un viatge sense bitllet de tornada.
L’ha amenaçada tantes vegades, li ha arrencat
tants de cabells quan li diu refregant el bigoti per la seva galta:
—Que no dius res? Ets meva... Mira’m!
I és aleshores quan la Milagros sent un acer fred que
va pujant per les cames fins que s’atura punxant-li l’entrecuix.
L’habitació s’omple de rialles histèriques. Li agrada resseguir el cos de la
Milagros amb la navalla, dibuixa formes estranyes en una pell marcada, transformada en un
cendrer per enfonsar-hi impetuosament els cigarrets.
Ara sí, la Milagros s’atura a mig vestir i veu
el llit de matrimoni amb el capçal presidit per un Crist. Se’l mira.
L’inquireix sota les ulleres de sol que li oculten la mirada insistent. Es treu
l’anell de brillants, i el de compromís i el de casada amb les xifres gravades
d’aquell dia tan feliç, el dia del sí.
Tanca la maleta i l’estreny contra el pit.
L’ascensor és al quart pis. Ha d’esperar que s’apagui el llum per prémer
el botó per tal que s’escurcin els minuts en aquest replà en què sap que les
portes veïnes són de paper mullat. La Milagros no s’ho pot creure. Els nervis la
posseeixen i no pot controlar el moviment reiterat del peu que ressona escala avall.
Se sent observada i això la impacienta encara més.
Es concep com una nena dolenta que fuig de casa perquè els pares li han clavat una bona
plantufada. Un pessigolleig l’acusa. Però, de què? D’escapar-se? De fugir del
mal que la rosega per dins? Només té por d’una cosa: d’ell. Així doncs, de
què l’acusen aquelles portes darrere les quals ha de repetir la mentida resclosida
que ha caigut per les escales, que s’ha fet mal mentre rentava la cuina, els fogons o
l’extractor ple de greix de fa vint anys? Què s’han pensat? Aquella hipocresia
que l’engoleix quan surt del seu cau coberta amb un mocador al cap i les ulleres de
vidre fumat, la corroeix més del que ningú es pugui imaginar.
—És que tinc els ulls infectats i no m’hi
veig prou bé. El metge em diu que em posi les gotes, a més, amb aquest refredat
m’haig de tapar... —repeteix la Milagros com si es tractés de la tornada
d’una cançó més que macabra.
—Si la puc ajudar en res —respon
l’altra amb posat interrogant tot i que coneix la crua realitat—, ara anava a
comprar, si vol li puc pujar el pa i la llet.
—No, no cal —la Milagros abaixa el cap
ocultant part d’un rostre exageradament maquillat—, gràcies. Haig de marxar
perquè el meu marit m’espera i no li agrada que tardi tant. Adéu-siau.
Ja en té prou d’aquella història,
d’aquella estúpida conversa en què una sap que no sap res però coneix la veritat.
I què? A part de murmurar, de criticar-la quan passa, de mirar-la amb una compassió
barrejada de vergonya aliena, ningú ha fet mai res per ella; tan sols, la Maria. Això a
part, la Milagros s’ha hagut d’empassar una mentida que fa molt de mal. Fa temps
que conviu amb nus a la gola, amarg.
La Milagros sentí per la ràdio de la cuina que les
mentides esclavitzen, que la hipocresia acaba amb tot, amb les persones, amb la veritat
com única via per sentir-se realment lliure. Aquest és l’únic pensament que la
trasbalsa, és l’única raó per continuar vivint, l’única sortida. I ara,
s’ha de sentir culpable quan per fi ha decidit marxar? On? Ningú ho ha de saber.
Només vol marxar ben lluny i obre l’ascensor que la hi portarà mentre crida a les
portes que la miren de biaix:
—Adéu-siau, senyora Paquita, adéu Emília i
companyia i gràcies per tot, cuidin-se, sobretot!
La seva veu tergiversada ressona per l’escala i
s’esmuny mentre es reclou a l’ascensor, sola. Surt al carrer esperitada. La
senyora Paquita corre cap al bar on entra i crida:
—Ep, Manolo, que la teva dona se’n va!
ABANS
Bon dia, senyora Emília, què farem? La permanent amb reflexos daurats? Sí, no
es preocupi, li posaré el mateix color de l’altra vegada. Li va agradar, eh? Ja li
deia jo que un canvi fa miracles. És com una nova etapa. Esperi’s que li poso la
bata i ja pot passar al rentacaps. Vostè mateixa... Què diu? Què l’aigua és massa
calenta? Ai, perdoni, és que l’aixeta se’ns va espatllar ahir a la tarda i
encara l’han de venir a arreglar.
No vol pas una revista? Diuen que la princesa
s’ha casat amb aquell fill de l’empresari australià. Sí doncs, aquell que ara
no sé com es diu, sí, aquell ros, alt, te bon tipàs, és ben plantat. A la Lourdes li
agraden els homes així. Eh, Lourdes? Sí, fa veure que no em sent perquè té
l’assecador posat. Fa deu minuts que hi és i s’hi ha endormiscat. Més val que
la vagi a mirar que si no li quedaran uns rínxols massa marcats...
Què li deia? Sí, allò de la princesa, i mira que
n’és, de guapa. Què diu? Que aquest és el vestit que portava al casament de la
seva germana l’any passat? Potser sí. Aquell verd i blanc amb pedretes al pit? Ja,
però és tan elegant... I mira que és estrany que repeteixin vestit, són tan rics
aquesta gent que deuen estrenar cada dia; però miri, senyora Emília, jo duent aquesta
bata ja sóc feliç.
Li posaré aquest xampú que ha portat el viatjant,
diuen que el cabell queda tan brillant com les del cine, les de les pel·lícules de la
tele. Doncs, com li deia, miri la Lourdes com s’ha despertat i es mira la revista.
Què dius, maca? Sí, sí que té bona planta... És ben sorda, però li agraden els
jovenets, eh? Ai, quina Lourdes!
Ja pot passar al tocador, Emília. Sí, diuen que
plourà, això que tinc la roba estesa. Sempre passa el mateix. Sí que és guapo,
Lourdes, sí..., i és que només parla del mateix, sort que no ens sent gaire i a més,
amb l’assecador al cap...
Jo? No en dic res, d’aquest noi. Què diria el
meu home si em sentís parlar dels altres, encara que siguin de revista. Primer li posaré
els bigudins i després ja li tallaré les puntes Emília, reina...
Doncs sí, és tan gelós el meu marit, és clar. Quan
vaig arribar de Sanjurjo de los Santos no volia que treballés. Em va dir que ell, amb el
bar, ja feia prou diners per a tots dos. I és que m’estimava molt, sí. No volia que
sortís de casa per res, tan sols per anar a comprar. Com que el bar, el tenim prop de
casa... Em veia sortir a les deu i quan tornava, em saludava des de dins, mirant-se el
rellotge, i jo carregada que gairebé no em podia aguantar dreta amb aquell cabàs i ell
dient-me que tardava massa.
Sí, dona, una mica més curt. Doncs això, que no
volia que tardés gaire a comprar, perquè ja se sap. A Sanjurjo, com que hi ha quatre
cases, la llet i el pa ens els portava la meva sogra (que en pau descansi, pobreta!) i jo,
amb prou feines havia de sortir. Però aquí, a ciutat, és diferent. Hi ha molta gent i
és clar, tot es complica.
Digues Maria, sí, ja tancaré jo, avui. Vés
tranquil·la a buscar el nen a les vuit que si no, et plorarà... Ai, perdoni Emília si
li he estirat massa... Deia que a Sanjurjo, allà a Almeria, tot és diferent, jo ho crec!
Quan vaig arribar no sabia què fer. Sempre tancada a casa, però ja m’anava bé, ja,
m’agrada cuinar, fer els llits i quan vaig tenir la nena...
I com aquell que diu, el bar anava tot sol, perquè en
Manolo coneix tanta gent! Sí, fins i tot li vaig dir d’ajudar-lo a servir taules i
fer entrepans, però es va posar com una fera..., i és que els homes, ja se sap... I el
meu marit és molt home, com diu ell, sempre diu que la dona a casa i com menys surti,
millor, que ja té prou feina.
Ara li trec l’assecador, Lourdes, a veure si
se’ns rostirà... I encara se’l mira, el xicotàs de la revista, aquesta
Lourdes... Si el meu home em veiés mirant-lo així, ja m’hauria mort...
El bar? Ja fa molts anys que el té, el meu marit.
Sí, perquè és d’ell i prou. Quan un dia m’hi va deixar estar per fer
entrepans i unes quantes tapes, no va tardar gaire en repensar-s’ho i fer-me’n
fora de seguida. Sí, deia que no havia de treballar, que amb el seu sou em fèiem prou i
que no volia que fos allà, amb tant d’homes, amb tant de fum i tants de nois que
entraven i em demanaven cervesa i patates braves, que és la meva especialitat.
Tingui, ja la hi porto, l’altra revista. Sí, és
clar, com que és vídua de fa anys, la Lourdes, ja se’ls pots mirar, aquests noiets
tan massissos, com diria la meva mare, i és que la trobo tant a faltar!
Què? La nena? Sí, és a l’estranger per
estudiar anglès. Ja sé que fa dies que no la veu, però és que va marxar dilluns
passat. Que coixejava? Sí, una miqueta, és que va caure escales avall quan baixava la
motxilla per marxar. Que la Paquita la va veure? Sí, ja m’ho penso. Miri que eren
les set tocades, però a la Paquita, no se li escapa res.
Sí, Maria, ja pots anar-hi tranquil·la, a buscar el
nen, que no et plori. La meva filla també se’n feia, un tip de plorar quan tardava.
Anava a comprar i amb allò de les cues i la gent, m’endarreria cinc minuts de res,
però la mainada, ja se sap... Oh, el meu marit em renyava. Sempre em deia que era una
mala mare i que no servia per res, que ni per cuidar els nostres fills, però, és clar, a
Sanjurjo, tot era diferent...
Apa, adéu Maria, adéu. Sí, ja has cobrat a la
Lourdes, apa, doncs, adéu-siau. Que vagi al metge a fer-me mirar l’ull inflat? Si ja
hi he anat, i com sempre, sí, com sempre, m’ha receptat les gotes per a la
infecció. Sí senyora, ja ho sé que sempre estic igual, però aquest ull, no hi ha
manera que se’m curi, és molt delicat.
Vol dir que perquè és vídua, la Lourdes, es mira
tant els xicotassos? Potser sí, però a Sanjurjo, això estaria mal fet. Si et cases i el
marit es mor, has de dur dol durant molts anys. La meva sogra se’n va anar a la tomba
de negre, i és que el meu sogre va patir un atac de cor. Que com va anar? No ho sé,
però diuen que va ser cosa dels nervis, una batzegada massa violenta i l’home va
deixar de respirar d’un plegat, ja veu. Emília, les dones són d’un home,
allà. Jo vaig conèixer en Manolo als quinze anys, em va trobar guapa, ens vam casar i ja
està.
Ara li afluixo els bigudins que no li tibin, dona, no
pateixi. Què? Ah, sí, ja em trobo més bé, de l’esquena. Havia d’anar
arronsada perquè el metge va dir que havia estat un pinçament de no res. No, no cal que
em pugi el pa i la llet, ja m’espavilaré. A més, amb la nena a fora, ja m’ho
puc combinar bé.
S’ha d’esperar uns minuts i ja li podré
treure el líquid d’arrissar, vol la revista de la Lourdes? Jo? No, no, ja
m’espero asseguda que les cames em fan mal. Faci, faci, vostè mateixa. A més, si el
meu marit em veu aquí mirant aquestes coses, després ja em repassarà...
Quant fa que sóc aquí? Ui, molts anys. Sí, la nena
ja és tota una doneta. La gata que tenia? Doncs miri, un accident. El meu marit se la va
endur al bar i no l’he vista mai més. Estava prenyada, i això que la nena i jo
volíem els gatets amb una il·lusió... Però el meu marit la va arreplegar per no sé
què i no la vam veure més. Diu que se li va escapar pel celobert i que sortí al carrer
on un cotxe l’esclafà. Sí, una tragèdia, ja ho pot ben dir. De fet, al meu marit,
no li va agradar mai. Deia que ja en tenia prou, de femelles a casa que només serveixen
per rentar i quedar prenyades. I com que la gata més que rentar, ho embrutava tot, ja
veu, ell sempre ha estat igual, i no pateixi, que no canviarà.
Sí, i quina desgràcia, allò de l’Enriqueta.
Diuen que no va ser a temps de prendre’s les pastilles, que no va poder evitar caure
mentre podava els rosers prop del garatge i que no se sap com la benzina del cotxe es va
encendre i esclatà. Quina desgràcia, tota una desgràcia... Sembla que no pugui passar,
que sigui una pel·lícula d’aquelles de dos quarts de quatre. Ploraven molt les
seves filles; ara que, el seu marit és valent, no va deixar anar ni una llàgrima,
s’ha de ser fort per a aquestes coses. Sí, el que diu en Manolo, molt home; sí, és
molt home, el marit de l’Enriqueta.
Fixi’s Emília que després de
l’enterrament, va anar al bar a prendre’s un conyac d’aquells que es pren
sempre després de dinar. En Manolo li’n serveix un cada dia passades les tres, i
aquell dia, el ja vidu de l’Enriqueta, tot vestit de negre, va anar com sempre a
prendre’s el conyac! Sí, això, diria en Manolo, és ser tot un home, sí, sí...
Fins i tot el va acompanyar, perquè quan tornà a casa li sentia una pudor de conyac...
Però jo ho entenc, en uns moments com aquests, beure sol no és bo, això és el que em
va dir el meu marit. Tot ho haig d’entendre, jo. Però deixem-ho estar, que és
terrible, tot plegat...
Ara li assecaré el cabell, una mica de laca i ja
estarem, Emília. Li agrada el tallat? Gràcies, dona, gràcies, no és el primer cop que
em diuen que en sé molt, de tallar. I miri que n’he après aquí, perquè a
Sanjurjo, no n’hi havia, de perruqueries. Cadascú s’arreglava com podia i jo, a
casa, m’hi entretenia, quan era soltera, és clar. Sempre m’ha agradat, però
del que es diu ofici, ho he après sobre la marxa.
Quan la Maria em proposà que l’ajudés, li vaig
dir que sí de seguida. En Manolo es va posar com un boig, quan em va veure amb la bata
entrant a la perruqueria, sí. Si fins i tot venia d’amagat a espiar-me, perquè
durant la primera setmana, no vaig gosar dir-li res. Però quan es va assabentar, va ser
un terrabastall. Que si jo no havia de sortir a fer res, que si això era un cau de
xafarderies, que si no havia de guanyar diners, que si volia marxar, que només ell havia
de portar el sou a casa i que jo només havia d’anar de la cuina a l’habitació
i que a partir d’ara la compra, me la portarien del supermercat... Li va costar molt
acceptar que vingués a treballar, i és que, a Sanjurjo, és diferent. I com que la Maria
em deia que ho feia tan bé i que m’hi podia dedicar...
Apa, miri’s amb aquest mirall des del darrere
perquè li ha quedat preciós, un cabell de revista, sí, vinga, són tres mil, Emília.
Aquí té el canvi i fins aviat. Jo també marxo que avui ja he treballat prou i estic una
mica cansada, la veritat.
No, i ara, que diu que ha sentit fressa a casa meva
aquesta nit? Uns cops? Crits? No, no érem nosaltres, no. Devien ser els de baix, sí,
aquells estudiants que han llogat l’entresòl... El jovent, ja se sap, criden, beuen
i s’engresquen que sembla que tot hagi d’anar avall. En canvi, la nena a les deu
ja és a casa, que si no, en Manolo ja la repassa, ja, la castiga sense televisió i ja
està.
Adéu, adéu. Ara, a les set ja comença a fer-se
fosc. Almenys refresca, que amb la calor d’aquests dies, ja convenia, ja. I que
n’és, de tard! Aquí a dins em passa el temps volant... En fi, escombraré la
perruqueria demà, la tanco i marxo corrents que si no troba el sopar a taula començarà
a botzinar, i és que arriba tan afamat...
A reveure, Emília, i gràcies per tot!
DESPRÉS
—Com et sents?
—No ho sé, una mica... —fa una ganyota que
li deforma les galtes que inconscientment han pres un color vermell intens.
—Tranquil·la, estem soles —diu mentre es
frega el nas i es posa les ulleres— Què et sembla si m’expliques coses?
D’on és?
—Doncs, va néixer a Sanjurjo de los Santos, a
Almeria. Jo no hi he estat mai, però a vegades em conta com vivia allà. És un poble
molt petit, tothom es coneix, com al barri —respon amb la veu esqueixada i clavant la
mirada en un terra on es pot emmirallar.
L’altra l’observa a través d’uns
vidres de cul d’ampolla que ha rentat amb un drap de cotó blanc. Sosté un bolígraf
gruixut, negre i daurat, i al seu davant, s’entreté repassant un plec
d’impresos. Els desa sota la taula, pensa que fan nosa, que s’interposen i
entrebanquen la conversa.
La incomoditat del silenci s’imposa al mateix
temps que l’angoixa d’una i la confiança de l’altra. Un ambient
impertorbable impregna la sala, cosa que a poc a poc se les endú cap a una estranya
complicitat. La quietud es trenca. Un reguitzell de paraules i gestos esclaten.
—Li agrada molt fer de perruquera. Abans, quan em
duia a l’escola, no treballava, s’estava a casa i netejava, netejava. Sí, es
feia un tip de netejar. La veia a terra fregant de genolls. Deia que així el terra
quedava més net, tant que podia emmirallar-m’hi, com en aquest —assenyala una
rajola amb el peu embenat— Treia la pols dels mobles, escombrava, rentava els plats,
estenia i planxava la roba, cosia... A casa, sempre feia una cosa o altra, tot el dia
feinejava sense parar. Al carrer, només la veia quan em venia a buscar a l’escola.
Les meves amigues anaven al cine amb els seus pares, m’explicaven les pel·lícules i
que si havien menjat crispetes i que si tenien un apartament a la platja i que si a
l’estiu marxaven de vacances amb els avis... Jo no he anat mai enlloc. Un dia la mare
em va portar a passejar pel parc. En tornar, el pare la va renyar molt. Li deia que
s’havia d’estar a casa, que era una mala mare i que no em convenia, que no sabia
comportar-se i que era una desvergonyida. Cridava molt aquell dia, el pare. Jo era petita,
però me’n recordo. Els sentia barallar-se des del meu llit. Sempre m’hi amagava
quan el pare pegava la mare perquè deia que no feia les coses bé, que no servia per res
i que li havia de donar les gràcies perquè es va casar amb ella. D’ençà
d’aquell dia que sempre m’hi he amagat, sota el llit. Al principi,
m’enganxava els cabells amb el somier, però m’era igual. Tampoc em podia
queixar, perquè si el pare em sentia, m’hi trobaria de seguit. Després, quan la
mare ja no sortia, ens quedàvem a casa. A vegades, m’ajudava amb els deures, però
no gaire, perquè ella no ha estudiat anglès ni socials i és clar... Però li agradava
veure’m estudiar i em preguntava com m’anava a l’escola i si hi tenia
amigues amb qui jugar. Jo li deia que sí, que totes les nenes de la classe eren molt
simpàtiques, que ens divertíem molt al pati i tot plegat. Jo li mentia perquè així
sabia que la deixava tranquil·la. Només en tenia una, d’amiga, i quan estava
malalta, em quedava sola esperant que tornés ben aviat. Les altres no em feien cas, deien
que la mare era estranya, que el pare, els feia por amb aquell bigotàs i jo havia de
mentir perquè si no, la mare es posaria encara més trista...
—Estava trista, la mare? Llavors, tu què
feies?— segueix interrogant i la conversa esdevé cada vegada més estreta, més
confessional.
Les paraules brollen, incessants. Nota que s’ha
esbotzat la porta que la tenia enclaustrada, que la mantenia sola i aïllada en una
espècie de forat. El pit, se li eixampla.
—Durant un temps va deixar de rentar tant. Es
queixava dels ossos, l’esquena i el braç. Com que sortia a comprar tan tapada, que
només se li veia el nas, totes les nenes deien que era un fantasma. Potser sí, perquè a
casa, quan ja no podia rentar com abans, es quedava asseguda al sofà mirant enlaire. Quan
tornava de l’escola, la trobava allà, quieta, amb el llum apagat i no volia que
l’encengués. Parlàvem a les fosques i no li podia veure la cara, potser sí, que
era com un fantasma. Plorava molt, la mare. Ho sé perquè la sentia al migdia, quan el
pare tornava al bar i jo era a punt de marxar a l’escola, sí, cap a les tres.
Llavors, com que ja era gran i el col·legi era al costat, el pare m’hi deixava anar
sola, encara que em vigilava fins que hi entrava. Doncs la mare es tancava la lavabo
durant molta estona i jo, darrere la porta, li deia adéu, però una veu que amb prou
feines reconeixia, em contestava. Era la veu de la mare, però entre els gemecs,
m’era difícil d’entendre-la. Estava molt trista, la mare, molt, ara, ja no.
—Que potser ha canviat?
Amb el peu embenat prova de creuar les cames asseguda
a la sala de cadires disposades en forma circular. Mira al seu voltant commoguda. Tem una
solitud que alhora la reconforta. Pensa que tant d’assossec l’inhibeix. Es
lliura a la confidència tot i que no pot desempallegar-se de la por que la rossega. És
en un món desconegut al qual li costa d’habituar-se, de conviure-hi, perquè no sap
moure’s en una llibertat tan desconcertant.
—No ho sé —s’entrebanca.
—Segueix, fins ara anaves molt bé, endavant
—li respon l’altra pausadament i es treu les enormes ulleres que li oculten els
ulls d’un verd gairebé transparent.
—Doncs marxa de casa ben aviat. Es maquilla i es
posa una colònia que fa molt bona olor. Va a la perruqueria i no torna fins al migdia, a
l’hora de dinar. Després torna a marxar i no la veig fins que arriba al vespre, just
per fer-nos el sopar. No l’havia vista mai a fora, amb bata i treballant. Sempre era
a casa, i ara no s’hi està tant. Els dissabtes ve a escalfar el menjar congelat del
dia abans i se’n torna de pressa perquè a la perruqueria l’estan esperant. Hi
ha molta gent, els dissabtes, quan passo pel davant, els vidres estan entelats i la mare,
no la veig, perquè hi ha un munt de senyores assegudes que parlen molt i els assecadors i
les laques i la ràdio... És un enrenou, i jo, em quedo a casa a estudiar, perquè ara,
els dissabtes, m’haig de quedar sola, no com abans.
—I això, t’agrada?
—No m’agrada quedar-me sola perquè el pare
puja del bar i comença a cridar i no calla. Jo em tanco a l’habitació. Però està
bé que faci de perruquera, perquè a ella sí, que li agrada. Abans plorava i ara em
sembla que no. Bé, de fet, jo no li ho he notat, com que només la veig per dinar i
sopar... Està molt enfeinada, m’explica coses de la perruqueria i em pentina abans
d’anar a dormir. Sí, sí que m’agrada, perquè la veig contenta. De fet, no fa
gaire que ha començat a treballar. Ja no tanca els llums i no parlem a les fosques. Les
de classe em truquen per si vull anar al cine o a passejar. La mare de seguida em va dir
que sí perquè li feia molta il·lusió que sortís a divertir-me. Diu que ella no
n’ha tingut, d’amigues, aquí. Allà al poble en tenia una que era com una
germana. Sempre m’explica que ho va passar molt malament quan arribà, que no
coneixia ningú, com que no sortia gaire... Les veïnes només la visitaven si els faltava
sal i poca cosa més. Tothom se la mirava al supermercat, però no li deien res. Quan
conegué la Maria va ser diferent. Li trucava per fer un cafè i el pare s’enfadava.
Llavors, jo ja no m’amagava sota el llit, i fins ara el que faig és tancar-me a
l’habitació perquè la mare va posar un pestell sense que el pare ho sabés. Ara ja
no l’hi tinc, el pestell. El pare el va arrencar d’una estrebada, però poso la
cadira ajustada a la maneta de la porta —sembla que res li farà aixecar el cap.
—I què més? Saps que aquí ningú et farà
mal...
—La mare diu que ha caigut per les escales però
no és veritat. Sempre crida i l’estomaca per tot arreu. De vegades, és la mare qui
em tanca a l’habitació, però jo ho sento tot. Un dia va dir que la mataria si
tornava a treballar, si tornava a la perruqueria, té un ganivet molt llarg...
Un sanglot la impossibilita per continuar parlant. Es
decideix a alçar el cap una mica. "Té una mirada neta", pensa, i un brot de
confiança li neix a dins sense saber per què. Es redreça.
Coixeja quan pren les crosses i en cercles ressegueix
la disposició de les cadires. La sala és acabada de pintar. El tuf que desprèn
contrasta amb la colònia, els tints i les cremes per als cabells que li recorden la mare.
Pressent que algú l’observa minuciosament. És
com un instint rar i inherent, sempre alerta; és inevitable, com un sisè sentit fruit de
la inèrcia.
No sap on és, només sap que en algun lloc. On? En un
país estranger? Potser sí, hi ha algunes de les noies que ha vist que parlen diferent.
Li és igual. És en alguna part del món lluny de gairebé tot, i amb això, ja en té
prou. Només sap que fa dies que res li trenca el son.
—Com et sents? —insisteix— Digues tan
sols una paraula...
—Por —i una suor freda xoca amb les galtes
enceses—. Que puc trucar?
—Sí, és clar, tu mateixa —li passa la mà
per l’espatlla mentre marca el número.
—T’espero, no facis tard —voldria
gratar-se el peu embenat, la coïssor l’exaspera...
—Sí... Surto de seguida —la Milagros respon
a l’altre costat.
___________________________________________
Aquest conte va obtenir el primer
premi del 4t premi de Relats Breus 8 de març (Girona, març del 2001).
|
Poesia