 FULL EN BLANC
Laia Campamà
El llum de l’escriptori s’abatia
damunt el paper blanc. Volia escriure i el pensament li fugia. S’estava bé a
l’estudi, amb l’escalfor de l’estufa, la companyia dels prestatges plens de
llibres, l’última claror de la tarda que entrava per la finestra...Va imaginar-se
que agafava el llum i el movia, il·luminant diversos punts de l’estança: el llibre
que havien comprat aquell matí (abandonat en el racó fosc d’un dels prestatges),
l’esquena d’ell (l’hauria mirada amb celles interrogants), la bandera
(col·locada entre les dues taules, decantada cap a la dreta, començava a tenir pols), el
mirall de la paret (s’hauria produït un gran llampec de blancor encegadora). Però
el petit llum de taula, quiet, tan sols il·luminava el full en blanc. Es preguntava si
les seves paraules tindrien algun efecte, com les que havia pronunciat ell al matí, amb
el nas enganxat a l’aparador de la llibreria, que havien format un tel de boira al
vidre: "Tota la vida pensant-me que l’enciclopèdia de la Segona Guerra Mundial
tenia sis volums, i aquí en tenen vuit!... I donava la història per acabada!" En
silenci, la rodona blanquinosa havia anat fonent-se molt de pressa, i dubtava. ¿Per què
escriure? La llibreria de vell. La seva arquitectura l’havia meravellada.
S’havia quedat palplantada a l’entrada, mentre que ell s’havia llençat en
picat a fullejar un llibre d’avions de guerra. Mai no havien entrat en aquella
llibreria, i la va contemplar. S’havia imaginat que sentia la remor de tota una
ciutat de llibres anònims vivint amuntegats, en edificis de plantes i més plantes; el
brunzit imaginari d’una societat amorfa, sense vida real. I havia avançat unes
passes per copsar més bé aquell rumor. "¡Mira qui he trobat!". Retornant,
havia girat el cap vers ell, que tenia agafat un llibre entre les mans, aixecant-lo amb
els braços per sobre del cap, en una posició que li va semblar victoriosa; i li va
somriure, obrint molt els ulls, apujant les celles, per demostrar-li que compartia aquell
triomf. Després, insistent, el rumor l’havia atreta cap a una prestatgeria ben plena
i havia acariciat els lloms (la imaginació havia seguit el seu procés): calia buscar,
interessar-se per aquella multitud d’inquilins, trucar a la porta de cada pis. Quina
aventura! I preguntar-los: demanar per l’autor, descobrir el títol del llibre,
l’any en què va ser creat... També havia experimentat l’emoció (el cor
bombejant amb força) de retrobar-se amb algun vell amic: la porta s’obria i darrere
apareixia una veu familiar, una veu que portava records, l’escalfor d’una
companyia. A mesura que havia anat trucant a les portes, la ciutat anònima s’havia
anat individualitzant en veus cada vegada més properes, vitals. Havia somrigut (mentre
s’ho imaginava) amb un llibre de Canetti a la mà: "Vols venir a casa meva? Et
convido a un cafè, a un sofà, a un llit, on poder parlar." I amb l’elecció ja
feta, havia rumiat, prement ben fort el llibre contra el cos: quan la porta es tanqués de
nou i quedés en la penombra d’un prestatge, si la conversa havia estat prou
interessant (una veu humana), la solitud ja no seria tan freda, alguna cosa hauria
canviat. I ara el llibre s’estava al prestatge i sentia la necessitat de parlar amb
el vell amic. Ben mort i alhora tan viu! Llegir. Li hauria agradat convidar-lo a la taula,
ocultant, així, el full en blanc. No, no podia ser; havia d’escriure, ja llegiria
més tard, al llit. El full en blanc seguia intacte i no valien excuses. Volia escriure,
volia escriure, però la mirada li fugia al racó fosc del prestatge; i sense voler-ho,
amb el paper davant, mentre guaitava d’esquitllentes la foscor de la prestatgeria,
lliscant per la memòria li van arribar dos versos: Quan jo era petit vivia arraulit en
un carrer negre, el mur era humit, pro el sol hi era alegre. El calfred. Tenia nou o
deu anys quan els va llegir per primera vegada: no els havia oblidat mai més. Els versos
descrivien (així s’ho imaginava) aquella sensació estranya que havia viscut temps
enrere: sentir el mur de calç freda a l’esquena i, alhora, deixar que el sol
escalfés la pell, fins que aquesta s’eriçava en un calfred inevitable... Potser el
versos no tenien el sentit que ella els donava... Havia viscut aquella sensació de fred i
calor alhora en una excursió per la muntanya i no podia recordar aquells versos sense
reviure-la. Potser expressaven un sentiment de vida: la foscor, la llum; el fred,
l’escalfor... L’estufeta. Potser, els versos només significaven... El llum
il·luminava el paper en blanc. Aquella nit somiaria llençols. Segur. Hauria
d’escriure damunt de llençols i llençols talla XXX, sota un sol de justícia, que
reverberarien la llum, amb els ulls empetitits, adolorits, i després, algú ficaria
aquells llençols escrits amb lletra menuda en una rentadora gegantina i, au! Torna a
començar. Per què escriure? Volia escriure. I per què humit i no fred?
És clar, havia de rimar amb arraulit..., sí, aquella posició del cos recalcava
la desemparança: arraulir-se de fred, arraulir-se de por. Per força el nen havia de
col·locar l’esquena contra la paret, i així agafar-se les cames i fer-se una
pilota: recollir-se tot ell. No, no es podia descriure de cap altra manera, era més
important la força d’arraulit i per això, Maragall havia optat per humit.
Per què s’imaginava els seus somnis? Si gairebé mai no en recordava cap! Potser per
aquest motiu li calia imaginar-se’ls. Era divertit exagerar les seves obsessions,
desigs, pors... El full seguia en blanc. Ara volia arraulir-se ella. Va girar el cap i va
mirar-lo. Escrivia. Les seves celles estaven contretes formant una ona: radiaven
concentració. També quan llegia se li movien imperceptiblement, com si puntuessin el
text. Va mirar la bandera, va espiar el full d’ell. Hi havia escrit unes quantes
línies, havia dibuixat unes vinyetes... havia utilitzat dos colors! I el seu full seguia
en blanc. Concentració: volia escriure sobre la vida... volia dir que projectar...
parlaria de la gent que... la seva visió sobre el tema era... un full en blanc. Un te, un
te li aniria bé.
–Vols un te? Una menta? –mentre
s’aixecava de la cadira, va adonar-se de l’excusa.
–Mmm..., un te...
El full en blanc havia quedat enrere, i ara el fred
del pis la va travessar. La claror del pati interior (la llum de les cases veïnes,
perquè ja era fosc) entrava per la finestreta de sobre l’aigüera. Després de
treure els gots del microones, va subjectar-los un moment per a escalfar-se les mans. El
primer matí que va despertar-se al pis, havia obert els ulls i s’havia trobat en una
habitació d’hotel. On era? On era la paret de l’esquerra del seu llit? Com és
que hi havia llum? Tenia el costum de baixar la persiana del tot! Neguitosa, s’havia
regirat dins el llit, i de sobte havia topat amb el cos d’ell: l’havia descobert
abandonat al seu son, amb la boca entreoberta i els cabells despentinats; i ja més
tranquil·la, havia tornat a repassar amb la mirada, fent-se-la seva, l’habitació:
la llum reixada que travessava la persiana del balcó (uns dies més tard havien descobert
com els fars dels cotxes feien moure les taques de llum pel sostre), l’armari antic
(com que era l’únic del pis, l’havien anat omplint de tota mena
d’andròmines, i quan cercaven alguna cosa en concret, havien de regirar, regirar i
buidar calaixos i departaments... Sempre deien que l’armari tenia un no sé què de
nina russa), la tauleta de nit (ara estava ocupada per diaris i llibres, i el despertador
havia anat a parar a terra; més d’un cop, sense voler, en entrar o sortir del llit,
l’havia enviat a un racó amb una puntada de peu: en la foscor, si obria els ulls,
distingia la blavor electrònica arran de terra)... Tot just feia un any que vivien junts.
De desembre a desembre... Fred, calor, fred... L’estufeta! Altra vegada a
l’estudi, l’escalfor taronjosa que desprenia l’aparell la va anar desfent:
s’havia quedat encantada a la cuina i havia agafat fred. Aguantava els gots, dreta,
davant de l’estufa, quan va redescobrir el full en blanc. Va buscar la bandera. Allí
estava, decantada cap a la dreta, amb el familiar emblema, i així i tot, no podia
moure’s d’on era. El full era una resistència. No li sortia res! Va desitjar
poder fer-se una pilota: arraulir-se. Es quedaria allí mateix, absorbint el calor,
aquella blancor l’atemoria... L’esquena d’ell es doblegava damunt la taula.
Volia abraçar aquella esquena, no! Volia escriure... abraçar-la i fer-li un petó al
coll... El cos se li va decantar una mica cap a on era ell, però va quedar retingut; una
cullera va dringar dins del got.
–Què fas aquí aturada?
–Escalfar-me.
Li va donar el te, i guaitant de reüll la seva
esquena, amb força de voluntat, va tornar a la cadira. L’aigua anava prenent un
color marronós. No, no aconseguia concentrar-se. Volia parlar de com les persones no
paren de fer projectes, de com viuen d’això. Calia trencar la gelor del paper. Un
primer pas. Una paraula. Potser, després, tota la resta vindria rodada. Va arrugar les
celles, prement els ulls. El bolígraf va acostar-se al full i es va aturar. Una paraula.
Una paraula que il·luminés el seu pensament, que li servís per endinsar-se en la vida.
Una paraula que li obrís la porta de l’escenari vital. Una paraula... el bolígraf,
tremolós, va escriure-la: "Projectar"... Amb noranta-cinc anys, l’àvia
cada dimecres jugava a la loteria. Deia que volia viatjar, veure món. Va treure la
bosseta del got. També ells havien fet molts projectes: "quan tinguem el pis hi
posarem això, comprarem això altre, intentarem que sigui així, t’imagines amb
allò altre!"... quantes il·lusions! I per què "fer-se il·lusions" tenia
com a sinònim negatiu "no tocar de peus a terra"? Esperar que toqués la
loteria, no era realista; en canvi, les il·lusions que depenien d’un mateix només
eren qüestió de voluntat. Dins de les persones viuen il·lusions de moltes menes. El
perill de les il·lusions: que no es compleixin mai. I tanmateix, hom se’n fa. Però
dins de les persones hi ha il·lusions més o menys sinceres. La solució...
D’aquella manera no arribaria enlloc. "Projectar" no era la paraula que
buscava, li faltava un tros de vida. Era evident que les persones projectaven coses:
ombres, viatges, cases, les seves vides! Va girar el cap i va mirar-lo. En el moment en
què havien començat a projectar junts molts problemes havien desaparegut. Abans el terra
sempre els havia trontollat. Inseguretat. Un bon dia (en realitat, un llarg aprenentatge)
van començar a projectar plegats: "Quan visquem junts cadascú es dedicarà a fer
feina, escriurem cada tarda, haurem de treballar de debò!" Projectar-se junts,
endavant. Va imaginar-se els dos de petits, arraulits, abraçats galta contra galta... Ah!
Però el perill era sempre tan gran! (el cor va bombejar amb molta força). Tot podia
desaparèixer en qualsevol moment i convertir-se en record. Res era segur. Ho va veure
clar. Per escriure la seva història havia de partir de la persona. Va agafar el bolígraf
d’una revolada i va afegir el pronom "se" a la paraula del full. Ara sí.
Ja la tenia. Va fer un glop, l’aigua ja no era aigua, era te. I quin sentit tenia,
llavors, projectar-se? Si en un segon les coses podien anar-se’n en orris? Canviar
totalment? Per què fer-se il·lusions? "Jo escriuré una història de la qual em
senti orgullosa." I si no l’arribava a escriure mai, la història? Hauria de
morir amb el cor fet un puny? Va fer un altre glop. L’aigua era te. Per què pensar
tant? Per què quedar-se encantada, mentre podria estar escrivint feia estona? No, encara
no podia començar a escriure. Havia trobat la paraula, però tot just començava a ser
seva. "Calma!", no s’havia de precipitar. Va girar-se per mirar la paret
del darrere, semblava que les ombres de tots dos estiguessin recolzades en un mur baix,
contemplant un paisatge... aquella panoràmica de París al capvepre. Havia plogut tot el
dia. L’ambient era nítid. Els llums s’anaven encenent en edificis llunyans, en
places, carrers, avingudes, i si tancaven les parpelles deixant només una escletxa,
creaven una explosió de raigs multicolors, una visió distorsionada, màgica, de
París... Quina ciutat! Una ciutat per viure-hi! Li hauria agradat mostrar-li les ombres,
recordar-li el joc de les parpelles, però no va gosar; havien après, amb el temps, a
força de voluntat, a no escapar-se amb presses cap al llit, a no acabar rient i rodolant
entre els llençols. Els primers dies no ho aconseguien; una mirada entre ells provocava
l’abandonament immediat de la feina. Per això, un vespre que s’estaven al llit,
havien fet broma, intentant ocultar un cert remordiment: s’havien proclamat els
defensors de l’escriptura, de la creació... del full en blanc que tant atemoreix!
Havien fet la promesa de no donar-se per vençuts: lluitar, lluitar, lluitar... mai
abandonar. Amb els llençols posats com a túniques, rient, havien fet el jurament. I
sobre un drap, havien dibuixat amb retolador una petita làmpada de coll llarg que
il·luminava un full en blanc: el seu emblema. L’havien lligat a un pal
d’escombra i l’havien col·locat entre les dues taules. Ho havien aconseguit? En
un any, tres contes: una misèria. Hores sense parlar-se, treballant cadascú en els seus
projectes, i petites recaigudes, temptacions com l’esquena, un llibre, un te... Per
què escriure? Va buscar el mirall de la paret. A contrallum, la cara li quedava fosca. El
primer poema que havia escrit era sobre portes i foscor, l’ombra d’una nena.
Quan era petita s’inventava jocs a l’hora d’esbarjo, ho trobava molt
divertit. També quan es ficava al llit s’imaginava cabanes al bosc, que van
convertir-se, amb el pas dels anys, en dibuixos de plànols de ciutats ideals. Creava
l’escenari: dibuixava el teixit de carrers, cases, llacs, muntanyes... I també els
seus habitants: els arbres genealògics, amb noms inventats, edats, caràcters,
relacions... S’ho passava molt bé mentre projectava on col·locaria aquella casa, o
quants germans tindria aquell personatge o a qui estimaria. Però, al final, la ciutat
sempre quedava sense vida... Tres contes en un any. Tres plecs de fulls desats al fons
d’un calaix. Va fer un altre glop del te. Projectar-se... Ho seguiria intentant. El
llibre del prestatge podia esperar, el vell amic! Després de sopar s’arraulirien
tots dos, sota els llençols, per donar-se escalfor. Parlarien, es petonejarien,
abraçaria la seva esquena. La bandera. Havia fet un jurament que en realitat no li calia
fer: era la seva més íntima responsabilitat. Qui li demanaria comptes, si no ella
mateixa? El llum il·luminava el paper. Projectar-se sense descans, fins al final (el cor
bombejava molt de pressa)... El full en blanc era una possibilitat. Què hi feia si omplia
tot un calaix de contes? En definitiva, què se’n duria? Perquè plantejar la
pregunta a la inversa, què deixaria, seria plantejar-la malament... Va somriure. Ho
intentaria de nou: el full en blanc era la possibilitat.
[Ja era de nit. Feia més de dues hores que escrivia.
El got era buit. Havia treballat molt: la història, al final, després de tant esforç,
anava prenent cos. Va guaitar, amb un somriure la bandera: l’espolsaria. Va aixecar
els braços i va estirar-los cap als costats, per desentumir els músculs de
l’esquena. Després va girar-se i la va veure de perfil, concentrada: escrivia].
|
Poesia