índice         no. 36: maig - juny  2003

original en anglès

Matrícula de Barcelona
Alexei Sayle
Traducció de Xavier Dilla

La nòvia del Barnaby trobava que la cosa més divertida del món era que la gent es morís mentre feia vacances. I no es referia a la típica mort per desgràcia, sense cap interès: que a un l’apunyalin per robar-li la màquina de fer fotos, que l’escanyi un soldat ras britànic o que mori asfixiat per una fuita de l’escalfador. El que a ella l’entusiasmava eren més aviat les morts ridícules, tontes, absurdes. Una de les que preferia era la de l’alemany que s’anava de vacances i moria esclafat per un elefant en plena festa d’obertura d’un nou supermercat a Phuket, a Tailàndia. Un pallasso sobreactuat espantava l’elefant, que formava part de la fastuosa cerimònia d’obertura del supermercat. L’alemany havia entrat al supermercat tot just per comprar un antidiarreic. Aquesta història l’havia fet riure durant unes quantes setmanes. Una vegada, durant un dinar amb els pares del Barnaby, un diumenge, en un restaurant italià sinistre i dolent de South Wimbledon, els havia explicat la història de mort en vacances que trobava més fantàstica. Era per veure-la com es petava de riure i li queia el menjar de la boca mentre explicava allò de la parella de francesos arrossegats pel mar en un matalàs de plàstic, des de la platja del Club Med de Corfú on s’estaven, i que havien arribat a les aigües territorials de la –aleshores, però per poc temps– comunista Albània, on els havia metrallat un guardacostes i havien mort. Amb prou feines podia parlar de tant que es reia.

Però la veritat és que la seva nòvia tenia raó. En part, anar-se’n de vacances és trist, commovedor, vulnerable i patètic, representa el triomf de l’esperança sobre el sentit comú. Un es pensa que pel sol fet d’anar-se’n a Egipte ja s’ho ha de passar molt bé. Però només cal que miris al teu voltant, tros de beneit, fixa’t en aquest ramat de beneits com tu pujant i baixant d’autocars per anar a veure pedres antigues. Ningú no s’ho passa molt bé, els egipcis és clar que no, i això que ells a Egipte hi són sempre. Si te les arregles per morir d’una manera extravagant i lamentable i et converteixes en motiu d’anècdota en restaurants dolents dels pitjors extraradis, la veritat és que t’ho has buscat.

El Barnaby va comprendre que s’havia equivocat de mig a mig anant-se’n de vacances en el mateix moment que va llegir el llibre de visites de la casa. Se n’havia anat de vacances després de separar-se de la seva nòvia. S’havien separat perquè ella havia gravat accidentalment una cinta de casset amb cent vint minuts de la seva vida de parella. Havien viscut junts cinc anys i tots dos havien pensat, sense arribar a parlar-ho en cap moment, que algun dia s’acabarien casant. Ella era professora d’anglès en una d’aquestes escoles professionals dels suburbis de Londres que semblen tenir com a raó de ser que els nanos negres hi vagin a fumar droga al vestíbul i a recollir les seves nòvies després o, fins i tot, enmig de les classes, en vells Ford Escort que tenen les finestres fumades per no poder veure on van, encara que no vagin col·locats d’entrada. La nòvia del Barnaby volia gravar una obra de la ràdio que consistia en un monòleg de dues hores sobre les desventures d’una noia amb anèmia de cèl·lules falciformes que patia abusos sexuals. La idea era utilitzar la cinta per discutir-la un dia a classe. De manera que va treure el vell Sony portàtil estèreo, el va endollar, va sintonitzar Radio 4, va agafar una cinta de cent vint minuts, va començar a gravar l’obra des del principi i va canviar de cara puntualment al cap de seixanta minuts. Però, en comptes de prémer la tecla que hauria gravat el monòleg, va prémer la que engegava el micròfon incorporat i va gravar cent vint minuts de la vida domèstica d’ella i en Barnaby, que consistia auditivament en "Vols un te?", "No, gràcies". I en un pet esmorteït un moment que ella havia sortit de l’habitació. Ve-t’ho aquí. I res més. Ells creien que eren feliços però la cinta explicava una altra història, demostrava que s’equivocaven. Ningú que visqués cent vint minuts en aquell estat d’apatia podia ser feliç. La seva vida era d’un avorriment aclaparador. Al cap de dues setmanes, la nòvia del Barnaby es va enrotllar amb un bomber especialitzat en vessaments químics perillosos. Van pensar que ho podrien superar escrivint a Zelda West Meads, la reputada columnista del Mail On Sunday que donava consells a les parelles. Però les seves recomanacions van ser inútils. La nòvia del Barnaby se sentia encara molt insatisfeta. "Vull canviar el món!", va cridar al Pizza Hut, "Vull ser diferent". Tots dos sabien que només ho aconseguiria prescindint del Barnaby, perquè estaven d’acord que ell mai seria diferent.

Per això, el Barnaby, pensant que li aniria bé fer vacances, era en aquell cony de casa. L’havia trobat a Internet: "Una petita i encantadora casa rural, al poblet de Chite, enclavat a la vall del riu Lecrín. A 25 minuts de la històrica ciutat de Granada". El Barnaby va anar fins a Màlaga en un vol chàrter i allà va llogar un cotxe en una agència espanyola molt assequible. El cotxe que havia llogat era de la categoria B, és a dir, Volkswagen Golf, Renault Clio o similars; el seu era un Fiat Uno Turbo de color blanc. L’única cosa rara d’aquell cotxe era que, tot i que l’havia agafat a l’aeroport de Màlaga, portava matrícula de Barcelona. El Barnaby es fixava en detalls com aquests: que la matrícula d’un cotxe de Madrid començava amb una M, la d’un de Sevilla amb SE, la d’un de València amb V, etcètera. La del cotxe del Barnaby començava amb una B de Barcelona. La majoria dels cotxes que circulaven pels voltants de la casa duien la GR de Granada a la matrícula, però el Barnaby va pensar que els hauria escaigut més l’FR de frau.

A l’anunci de la casa deia que tenia tres dormitoris, i els tenia, és veritat, l’un al damunt de l’altre, com tres capses de sabates apilades que s’enlairaven amunt d’unes escales molt empinades. També tenia el que els llogaters anomenaven "piscina", en realitat un fètid safareig de rajola on vivien tots els mosquits de la comarca, entaforat a l’esquifit pati posterior. Fins i tot en el cas que el Barnaby s’hagués proposat seure amb aquell llot verdós cobrint-lo fins a la cintura, s’hauria fet enrere perquè, encara que a tota la casa hi feia una calor infernal, el pati quedava a l’ombra i, per la raó que fos, aconseguia tenir una temperatura glacial, de manera que a la piscina no hi podies posar ni la punta del peu.

Però va ser el llibre de visites el que va resultar veritablement decisiu. A la casa tenien una llibreta on els visitants podien anotar els seus comentaris, i prou que ho feien, sense que els aturés la falta d’idees, de talent o d’intel·ligència. La majoria s’ho havien passat de fàbula, o si més no ho feien veure. Uns quants hi havien escrit coses que es pensaven que eren poemes:

Només els americans eren sincers a l’escriure sobre la decepció que havien tingut: "El poble de Nigüelas és brut i polsegós, i només té un cine. Els bars estan bé, sempre que no t’espanti la presència dels sonats del país", havia escrit un. Un altre era evident que havia passat la pitjor experiència de la seva vida:

És la primera vegada que venim a Europa des dels Estats Units i la veritat és que ens ho hem passat molt bé. Ens ha costat una mica adaptar-nos a la diferència horària i això ha fet que no treiéssim tot el profit de les oportunitats que hem tingut. Per exemple, el primer dia que vam ser aquí volíem anar a l’Alhambra, i vam sortir cap a Granada a dos quarts d’onze. Quan vam ser al cotxe em vaig adonar que al meu rellotge eren les quatre de la tarda (l’havia estat mirant al revés). La Setmana Santa és una mala època per intentar visitar l’Alhambra. Vam passar uns quants dies passejant per Granada i ens vam divertir molt. No ens hem acostumat gaire al menjar d’aquí. La primera nit vam sopar al Bar Garvi, el qual recomanem evitar a qualsevol preu. El menjar era horrorós i, encara que ens moríem de gana, amb prou feines vam ser capaços de menjar-ne la meitat. Per intentar no ser maleducats, li vam demanar al cambrer si podia embolicar el menjar sobrant per emportar-nos-el. Sense pensar-s’hi gens, l’home va abocar tot el menjar en una bossa de plàstic (ens va agafar un atac de riure). Menjar a casa i al McDonalds de Granada han estat els moments culinaris estel·lars de la setmana.
         Les processons de Setmana Santa són totes més o menys igual: vista una, vistes totes. Les encapçalen uns paios que semblen sortits d’una reunió del Ku Klux Klan. Després vénen una figura de Jesús, una banda musical i una figura de la Verge Maria. La banda toca una cosa que sembla la música d’El padrí. I no hi busqueu res més. Trobo que el millor d’aquest viatge ha estat el fet que he disposat de temps per estar amb la meva dona i la meva filla, sense que ens interrompés el telèfon o la televisió. O sigui que no us amoïneu si no arribeu a veure o a fer tot el que havíeu previst: en tindreu prou amb disfrutar del temps que tindreu per estar amb la vostra família.

Segur que aquests ingenus no tornarien a sortir dels Estats Units durant una bona temporadeta.

Una de les coses sobre ell mateix que més va sobtar i deprimir el Barnaby va ser adonar-se com trobava a faltar la tele. Últimament, a casa, el temps s’havia convertit en una caixa rígida, de partes dures, on no hi havia prou lloc pel munt de coses que li omplien la vida: arribar a casa a temps de les notícies del Channel 4, tornar a sortir al pub, al cine o al Hampstead Theatre Club, sense oblidar-se de gravar Frasier, El nan vermell o el futbol, per acabar el dia estès al llit amb la boira de l’alcohol o endormiscat pel murmuri de la tele. Després, l’esperaven Sky News o The Big Breakfast per dir-li bon dia amb la seva alegre xerrameca. Ara, a Espanya, el temps era com una enorme bossa de viatge extensible de color blau, d’aquestes que compres en una botiga de l’aeroport: podies anar-hi obrint cremalleres i botons i revelava tot un dèdal de butxaques suplementàries i de compartiments secrets… No hi havia manera d’acabar d’omplir-lo, el punyetero. Ara sabia què era la desesperació. S’havia adonat que també s’havia equivocat emportant-se la rèplica danesa a la Breu història del temps com a única lectura. També trobava a faltar el fet de menjar amb altres persones. No és que al Barnaby li desagradés menjar sol; al contrari, li agradava molt: quan l’empresa l’enviava a Manchester o a Leeds, era l’home més feliç del món quan seia en un restaurant d’hotel amb un llibre davant, imaginant-se com un veritable i misteriós home de món. El que li molestava era ser sempre l’única persona del restaurant, condemnat a escoltar el seu propi eco. Els espanyols sopaven tan tard, fins i tot a les dues o les tres de la matinada (havia vist un cartell que anunciava un espectacle infantil de titelles que començava a dos quarts d’una de la matinada), que l’única presència que l’acompanyava mentre menjava era la dels cambrers que badallaven. Així, va ser capaç d’enllestir un àpat de tres plats i vi en només vint-i-tres minuts.

Aleshores, què feia el Barnaby per passar el temps? Agafava el cotxe. Conduir li omplia el dia. El segon dia de les vacances va agafar el Fiat i va fer dos-cents quilòmetres fins a Jerez, parant només per posar benzina i menjar un plat de morcilla. El Barnaby no va trigar gaire a adonar-se, fixant-se en les mirades que li llançaven els altres conductors a les estretes carreteres dels voltants de Chite, que als espanyols de la província d’Almeria (matrícula AL) no els agradaven aquells catalans de Barcelona que conduïen miserables Fiat Uno i es veien a ells mateixos com uns pencaires europeus del nord més que no pas com a inútils llatins del sud.

Així que el Barnaby va ser conscient d’aquesta tensió tribal, va començar a agafar gust a conduir tan malament com podia (i li va costar una mica conduir prou malament per destacar entre la resta). Sabia que, d’aquesta manera, els conductors cabrejats, els vianants terroritzats i els nens espantats que anés trobant pensarien: "Català de merda!", mentre els deixava enrere com una exhalació, enmig del núvol de fum del tub d’escapament.

El tercer dia va arribar fins a la ciutat industrial de Valladolid, al nord, abans de cruspir-se un plat de callos i tornar enrere: catorze hores de viatge d’anada i tornada. El quart dia va arribar fins a la capital, Madrid, en menys de cinc hores. Una mica més al nord va parar per posar benzina. A la cafeteria de l’estació de servei hi havia una botiga on el Barnaby va decidir comprar una mica de menjar: un paté industrial, pa del dia i uns tomàquets ben grossos. Després va pensar que li aniria bé tenir un ganivet per poder seure al camp i tallar el menjar com un autèntic pagès. Per sort, totes les cafeteries de carretera d’Espanya tenen una esplèndida vitrina amb una àmplia oferta de ganivets d’aparença perillosa i de tots els estils i colors. De fet, el Barnaby juraria que havia vist una màquina expenedora de ganivets en un bar obert les vint-i-quatre hores, a prop de Guadix. Va escollir una clàssica navalla d’Albacete, que tenia un mànec corbat cap endins d’aire vagament moresc per ocultar la veritable amplada de l’enorme fulla cromada que s’obria i es tancava amb un clic del tot satisfactori. Va agafar l’E90 que surt de Madrid en direcció al nord-est i a la setena hora de viatge ja era a Saragossa. Arribat en aquest punt, els tres primers dies hauria tornat enrere, però el sol pensament d’un altre vespre assegut en un restaurant silenciós, entregat a un solitari campionat de deglució ràpida, el va impel·lir a continuar endavant. Tombant cap a l’est va agafar l’A2 i va anar a parar a la costa catalana, una mica per sobre de Tarragona, i va enfilar cap al nord. Ara es trobava entre la seva gent catalana, aquí tots els cotxes tenien matrícula de Barcelona. Es va aturar al restaurant Via Veneto, en algun lloc més o menys cèntric de la ciutat. Després d’haver avorrit la vulgar cuina rústica del sud, va voler provar el plat més complicat de la carta. Es va decidir per uns "Pequeños calabacines en flor en salsa de hígado de oca", una autèntica exquisidesa. Va sopar satisfet, somrient amb complaença als seus compatriotes catalans (perquè a Barcelona sopaven més d’hora), i en acabat va tornar amb pas vacil·lant cap al Fiat. No sabia què fer a continuació: era massa tard per agafar el camí de retorn a Andalusia, i per això es va dir: "Tira milles, Barnaby". Va seguir cap al nord i aviat es va trobar la frontera francesa a la Jonquera. Va omplir el dipòsit en una estació de servei de la Shell, a la sortida del poble. Aquell lloc li resultava familiar. Va recordar què era. Quan tenia poc més de vint anys i pocs calers a la butxaca, va viatjar a Espanya amb la nòvia que tenia aleshores, aprofitant una oferta de vacances: dues setmanes a mitja pensió a l’hotel Relax, a la Costa Brava, viatjant de nit en autocar, tot per seixanta-cinc lliures. Com que no es podien permetre pagar el preu dels àpats a les cafeteries de les parades en ruta, es van emportar preparada una generosa quantitat de provisions. Sabien, per amarga experiència, que necessitaven portar molt menjar perquè en anteriors viatges en autocar s’havien cruspit tots els entrepans abans que l’autocar hagués sortit de Victoria Station. De fet, a vegades el sol fet de veure un autocar els feia tornar a casa volant a preparar uns enormes entrepans que endrapaven a mesura que els anaven fent. De manera que, després d’un esgotador viatge nocturn, havien canviat d’autocar a la Jonquera i, sorprenentment, encara els quedava teca. Una mica atordit per no haver pogut dormir gaire, el Barnaby s’havia assegut en un muret per acabar l’última llauna de paté i, en aquell estat d’ensopiment, havia fet caure sense voler la llauna, un plat metàl·lic i la seva navalla a l’altra banda del mur, on tot havia aterrat tres metres més avall en una confusa barreja de mates i cactus. No hi havia manera de recuperar-ho, i lamentablement allà s’havia quedat tot.

Ara que tornava a ser a la mateixa estació de servei, era possible que la navalla, el plat i el paté encara fossin allà? Amb una estranya agitació, el Barnaby es va acostar al muret i va mirar cap avall: indefectiblement al peu del mur, entre els cactus, tot rovellat i fet malbé, però amb una invencible persistència, encara hi havia el paté, la navalla i el plat. Es va sentir reconfortat i emocionat. Durant uns instants, va tenir la sensació de trobar-se quiet en un món que giravoltava. Va anar a buscar la càmera fotogràfica al Fiat, es va repenjar sobre el muret tan enfora com va poder i va disparar un rodet sencer, esquinçant una vegada i una altra amb el flaix la foscor que envoltava l’estació de servei. Els dependents de l’Snappy Snaps on portava a revelar les fotos es quedarien perplexos al veure que durant les vacances s’havia limitat a retratar, únicament i exclusivament, un munt de porqueria rovellada al peu d’un mur. El Barnaby va decidir també que explicaria a alguns amics la història d’aquell paté. Estava convençut que a molts els agradaria viatjar fins allà per saludar el seu plat, el seu paté i la seva navalla; fet i fet, la gent no buscava altra cosa al fer vacances sinó un lloc on anar i alguna cosa per veure un cop hi era. El Barnaby va pagar la benzina i va comprar també un ase amb barret de mexicà que va deixar tirat al seient posterior.

El Barnaby va travessar França durant la nit: només es va aturar per omplir el dipòsit i per dormir unes horetes en un aparcament als afores de Lyon. Ara ja sabia on anava i volia arribar-hi com més aviat millor. A Calais a l’alba, després el Shutle, bip-bip-bip, cagant llets, l’M20, l’A20 i a la tarda ja tornava a ser a Londres. Era una sensació absolutament extraordinària. Se sentia lleuger, lliure, flotant com un globus en una festa. Tothom el feia a Espanya durant tres dies més i, indubtablement, el cotxe que conduïa tenia matrícula de Barcelona. De fet, el Barnaby hauria pogut passar per espanyol i tot. Mai no havia viscut aquella sensació d’alliberament. Com diu l’Schwarzenegger a Desafiament total: "Vagis on vagis de vacances, no deixes de ser tu mateix", tot i que potser no era l’Schwarzenegger sinó un paio que parlava amb l’Schwarzenegger i que l’Schwarzenegger després se’l carregava amb un tret al cap, i potser tampoc eren aquestes paraules exactament. Però el Barnaby no era el Barnaby, sinó un espanyol amb un Fiat Uno Turbo. Mentre travessava França com una exhalació havia rumiat una bona estona on s’allotjaria, i al final havia decidit que només hi havia un lloc on anar: s’allotjaria al Garth Hotel. Qualsevol que hagi sortit de Londres cap al nord per l’M1 o l’A1 durant els últims vint anys coneix el Garth Hotel. Encara que no el conegui, el coneix. Segur que el coneix. El Garth Hotel ha crescut amb una persistència orgànica superior a la dels tristos arbres i matolls que creixen ací i allà a la vora de la carretera. Hendon Way, entre Finchley Road i la Circular Nord, té sis carrils de trànsit que van i vénen de l’M1. A banda i banda hi ha cases dels anys trenta, moltes amb endreçats jardinets al davant i lletges finestres modernes de vidre doble. El Barnaby s’havia traslladat a Londres el 1970 en una camioneta Simca 1100 blanca que conduïa el seu amic Harry. Segurament aleshores es devia haver fixat per primera vegada en el Garth Hotel, quan només ocupava una casa d’una mansana que en tindria unes deu, entre Garth Road i Cloister Road. La vegada següent potser devia ser tornant a Hull en l’autocar de la National Express, a mitjans dels anys setanta: va mirar per la finestra i va veure que el Garth havia crescut guanyant dues cases més de la mansana. I així va seguir, creixent sempre. Un dia, atrapat en un embús causat per una bomba de l’IRA a Staples Corner, el Barnaby es va fixar, des del Rover 800 de l’empresa, que el Garth Hotel ja ocupava sis cases. I actualment ja s’ha menjat tots els edificis possibles, tret que comenci a expandir-se per darrere cap a Cloister Road, que potser ho farà qualsevol dia. Vet aquí, doncs, el Garth de Hendon Way, un hotel ben ampli, amb el seu restaurant italià, el Tivoli, i la seva sala de congressos, la Meridian, però que, fet i fet, no deixa de ser, com salta a la vista, una successió de deu casetes unifamiliars.

El Barnaby va arribar al Garth Hotel cap a l’hora de dinar. Tenia la vaga esperança, mentre aparcava el cotxe a l’atrotinat pati de davant de l’hotel, entre moltes matrícules holandeses, alemanyes i franceses, que l’interior de l’hotel encara conservaria les restes de les deu cases tal com eren, que la recepció de l’hotel ocuparia la sala d’estar d’una, amb el tresillo i la tele al racó, que el bar i el restaurant estarien formats a partir dels menjadors d’un parell de les cases, que els clients menjarien en taules de Mobles MFI, que les begudes se servirien en tauletes de rodes domèstiques i que els dormitoris estarien tal com els havien deixat els inquilins anteriors, amb tots els detalls, inclosos els pòsters descolorits de Human League a les parets i els avions de miniatura Airfix penjant del sostre. La veritat no era gens d’aquesta manera: hi havia terra de marbre, una recepció com Déu mana i ascensors, però tot plegat tenia un aire que no semblava anglès, potser més aviat jordà o eslovac.

El Barnaby es va registrar i va pujar a l’habitació. No portava equipatge. Va caure plegat al llit, va engegar la tele i es va empassar sis hores de Sky News, el Discovery Channel i el UK Gold. Va veure tres vegades el mateix episodi de The Bill. Llavors es va sentir preparat per sortir.

Era conscient que només disposava d’una sola nit a Londres, perquè l’endemà hauria de anar-se’n, si volia tornar el cotxe a l’agència de Màlaga i arribar a temps d’agafar el vol de tornada a Londres on, indubtablement, es trobava ara. Per tant, no podia perdre temps i només havia de fer una cosa: conduir.

Mentre circulava cap al centre de Londres, el Barnaby disfrutava d’una peculiar sensació de llibertat, la llibertat de no amoïnar-se. Normalment, s’amoïnava quan un cotxe se saltava un semàfor, quan un conductor llençava un paquet de tabac per la finestreta, quan es fixava en els demencials angles d’inclinació de la selva de semàfors que s’amuntegaven en cada cantonada. El Barnaby va pensar que, tots aquells anys, havia portat un turista estranger imaginari al seu cap, i que cada vegada que es fixava en algun dels vergonyosos signes de la bruta i lletja vida que el caracteritzaven a ell i als seus col·legues britànics, es moria de vergonya pel que devia pensar el turista. Però ara ell era aquell turista i, la veritat, se la bufava tot plegat; Londres era sens dubte molt diferent de la seva Barcelona, però ara ho veia tot tal com era, de manera clara i nítida com si fos la primera vegada: Londres era nervi i tensió, no pas brutícia o depressió; Londres era marxós, no pas merdós; modern, no pas fred i humit.

Camden Market: veure els traficants de droga al costat de l’estació, això mola; s’ha de ser molt sòmines i molt inútil per no trobar que això mola. El Barnaby va decidir comprar una mica de droga. El negre se’l va emportar en un carreró i li va passar la droga. Després, amb l’ajuda d’un amic, va intentar robar al Barnaby, però ell va treure la navalla que havia comprat a l’autopista a prop de Madrid i els va marcar la cara amb dos ràpids moviments, un directe i un revés, zip, zap.

Es va prendre la droga, estava molt bona: el Barnaby va entendre per què a la gent li agradaven les drogues.

A Earl’s Court va deixar el Fiat aparcat en diagonal al mig del carrer, de tal manera que mig tallava Warwick Road, i va provocar un embús de tals dimensions que en van parlar a les notícies de la London News Talk Radio. Al pub gai, un xinès ben plantat va cridar l’atenció del Barnaby, se’n van anar al cementiri i el jove es va tirar el Barnaby bastant violentament. També ara va entendre per què a la gent li agradava això. El Barnaby va sortir cagant llets amb el Fiat Uno cinc segons abans que arribés la grua, però a ell se la bufava. El Soho: no, aquí no hi havia res a fer, tot ple d’oficinistes amb gavardina engrapant botellins de cervesa pel coll, plantats a fora dels bars mirant desesperadament a totes bandes a veure si una vida millor els arribava en taxi. Absolutament res a fer, aquí. Walworth Road estava més bé. La lluïssor d’acer blau de les aixetes de cervesa al pub de fusta clara. Pinta rere pinta de cervesa rossa de sabor químic. Fa el fet, no és per avergonyir-se’n: aviam per quins set sous un estranger perepunyetes arrufaria el nas davant aquesta cervesa; li trencarien la cara si s’hi atrevís, no els frenaria pas la navalla que porta al cinturó.

Hanway Street, la Petita Espanya, a les tres de la matinada, els antres on els cambrers espanyols que ja han plegat sempre donen la benvinguda a un compatriota. A les sis, al Garth Hotel. A l’hora de deixar l’habitació ja estava en ruta un altre cop, però ara en direcció inversa: l’A20, l’M20, el Shuttle, l’N3 pel nord de França; es va confondre a l’extraradi de París i es va trobar fent via cap al centre, llançat, dirigint-se cap al sud gairebé per instint. La seva nòvia li havia dit que no canviaria mai el món, però el Barnaby ho havia fet millor: s’havia canviat ell mateix. Va passar pels Champs-Élysées a cent vint per hora, derrapant sobre les llambordes a l’agafar la corba del Carroussel i baixar per l’avenue Franklin D. Roosevelt. Mentre entrava a la place du Canada i donava un cop de volant per agafar el Cours Albert 1er, un Mercedes 280 negre amb quatre persones a dins va irrompre al seu costat i el va avançar a cent cinquanta per hora. Per ser un cotxàs potent com aquell, no forçava la màquina. El Fiat Uno, petit i lleuger, va agafar la limusina mentre tots dos vehicles es llançaven costat per costat cap al pas subterrani de sota la place d’Alma. Conduint com el català despreocupat que era, mentre l’ase de palla rodolava al seient posterior, el Barnaby va avançar el Mercedes; després, fent un cop sec de volant, va canviar de carril sense avisar, emportant-se el paraxocs davanter del cotxàs. Trastocat el seu letàrgic equilibri, el Mercedes va trontollar; tot seguit es va estampar contra el tretzè pilar del túnel i va giravoltar, perdent alhora velocitat i diverses peces, mentre el Barnaby sortia disparat per l’altra boca i s’endinsava en la nit de París. Se la bufava el Mercedes.

Alexei Sayle és comediant, actor, productor, escriptor, i molt conegut per la seva participació en la sèrie televisiva còmica anglesa dels anys vuitanta "Els joves". És autor de dues col·leccions de relats: Barcelona Plates (2000) i The Dog Catcher (2001), publicades totes dues per Hodder & Stoughton. El seu proper llibre apareixerà al setembre del 2003.

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització

tbr : no. 36: maig - juny  2003

Narrativa
      Alexei Sayle Matrícula de Barcelona
      Adriana Bàrcia Por
      Laia Campamà Full en blanc
      Peu de foto

www.Barcelonareview.com   anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il