 textos crítics 2
L’artista de la llengua electrònica
Vicenç Altaió
Una poètica política: amb sense
Antoni Clapés
"Che lamenti?" Lectura d’un
poema de Jordi Domènech
Sam Abrams
Jordi Domènech : el radical sentit
Víctor Sunyol
Jordi Domènech: Amb sense tot
Víctor Sunyol
Transcripció de les notes...
Carles Hac Mor
Amb sense. Una lectura
Miquel Tuneu
_________________________________
Víctor Sunyol
Jordi Domènech : el radical sentit
Manllevo el títol d’un llibre d’Antoni Clapés amb la
certesa de no trair-ne lletra ni esperit, i la certesa del consentiment de tots dos.
Justament perquè la radicalitat ha estat el nucli, la raó i el sentit de l’obra de
Jordi Domènech. Una obra, ja en els seus inicis, gestada des d’una actitud vital i
literària molt diferent de l’habitual; situada no pas en els límits, com bé podria
dir-se, sinó allà on la paraula "límit" o "lloc" no tenen raó de
ser; perquè no es tracta d’una ubicació dins una hipotètica geografia poètica o
estètica, sinó d’una radicalitat essencial que mou i constitueix tots els aspectes
de la seva persona.
Radicalitat entesa com a consciència vital, i no com a posa o artifici (com tanta
falsa radicalitat que estem acostumats a veure). Una radicalitat que no es pot entendre si
no és al costat de la bondat i la generositat, i la discreció; sense escarafalls. Una
radicalitat que és amor i passió en l’àmbit humà i el literari (que són,
naturalment, el mateix) i que és treball conscient i meticulós en la construcció
d’una obra poètica rigorosa que es basteix des del cor de la llengua i de la vida
donant-los, a la llengua i a la vida, una nova naturalesa i un nou significat en la seva
arrel essencial i en una postura sense cap concessió a res: radical.
L’aparició pública de Jordi Domènech en literatura s’havia fet el 1974 en
el llibre col·lectiu i li estreba les vetes de la cotilla, que podria ser
considerat un manifest generacional i territorial, i després en l’edició bilingüe
en gallec i català del Poema en deu trossos que hi havia publicat (A Coruña,
1974). Uns inicis editorials ben eloqüents: primer en un llibre col·lectiu i després en
una edició fora del país i en gallec. La seva aparició normalitzada en el panorama
editorial serà el 1984, a Llibres del Mall, amb el volum En comptes de la revolució,
que serví a Vicenç Altaió per anunciar i teoritzar l’"Escriptura sense
llançadora". El llibre, si bé de manera callada, constitueix un trasbals important
en la literatura d’aquells moments, i la seva lectura (com la de tots els seus
llibres) encara ara mateix posa el lector davant d’una de les més arravatadores
experiències de contemporaneïtat vital i literària; arravatadores i arravatades, però
des d’una profunda i esfereïdora consciència de l’escriptura, la llengua i el
seu sentit veritable, absolut; pouat en les aigües de la cultura, la literatura i la
vida, viscudes com a freda (o quirúrgica) passió; passió que atorga al fruit
d’aquest impuls un control i una contenció absoluts. De nou, cap concessió; de nou,
radicalitat.
Així, des del pol oposat a la lírica, la poètica de Domènech es retroba amb una
lírica essencial, feta des de la mirada més objectiva fixada en allò que hem convingut
a dir "la cara oculta, o fosca, del real" i que no és més que la seva única
realitat. Una "lírica" dura i estremidorament neutra que a cada vers fa
qüestionar si aquest no és el veritable color de la poesia. Una poètica radical que en
la no complaença troba raó de ser i complaença.
El 1995 vingueren Història de l’arquitectura i Alba Pratalia; el
2001, Vine, Venusvenècia a l’aigua i el 2002, Amb sense, un dels
llibres més bells i torbadors publicats els darrers anys, centrat precisament en la
pèrdua, la mort, com a experiència personal i universal. Entremig, traduccions de
l’italià (Ungaretti, Montale...), dels italians dialectals i del gallec/portuguès,
en la convicció que la traducció és un dels puntals de la literatura.
En la cronologia bibliogràfica s’observa un progressiu augment de les edicions.
Després d’anys de silenci i incomprensió (als quals respongué sempre amb la seva
humilitat, bonhomia i generositat), d’uns anys ençà la crítica i els lectors
havien començat a valorar la seva proposta i la seva obra. Una clara mostra
d’aquesta actitud va ser la presentació a l’Espai Mallorca, la primavera
passada, del llibre Amb sense, on noms cabdals de totes les generacions
d’escriptors pogueren manifestar-li l’estima que tenen envers la seva obra i la
seva persona.
De la persona ens en queda el record i una amistat sense límits. I l’exemple
d’exigència insubornable. L’obra ens queda damunt la taula, a les llibreries,
per anar convencent-nos, cada vegada més, que la seva poesia és un dels punts essencial
del nostre present poètic (i que si no ho és, malauradament, és mostra que no tenim
present; ni futur).
Aquest article va ser publicat al Quadern d’El País el 23
d’octubre del 2003
______________________
Víctor Sunyol
Jordi Domènech: Amb sense tot
El 1983 l’aparició del llibre de Jordi Domènech En
comptes de la revolució serví a Vicenç Altaió per anunciar la naixença de
l’Escriptura sense llançadora, escriptura que prescindeix de trama i ordit per
esdevenir simplement ésser en el teixit, en l’escriptura. Vint anys i uns quants
llibres després, el naixement (o re-naixement, o visió) del Front d’Alliberament de
l’Escriptura, constatat per Carles Hac Mor i Ester Xargay, coincideix amb
l’aparició d’un altre volum de Jordi Domènech: Amb sense. I no és
casual coincidència, sinó lògica confluència, geografia mental. Escriptura sense
llançadora o alliberament de l’escriptura, l’obra de Jordi Domènech es troba
sempre al punt on la literatura dóna mitja volta i s’adona que rere seu no hi ha
camí i que al davant tot és encara per fer.
Entremig, vint anys: traduccions (italià ?Ungaretti?,
italians dialectals i gallec/portuguès), una colla de plaquettes i tres llibres: Història
de l’arquitectura (1995): la confirmació d’una obra densa i continguda,
exuberant, extrema, arriscada, sense concessions; Alba pratalia (1995): que també
hi ha lloc pel joc i la màscara, que la veu múltiple esdevé, al capdavall, única; i Vine,
Venusvenècia, a l’aigua (2001): estirar el fil de l’aigua i forçar-lo
perquè esdevingui llibant fort i vigorós que arrossegui paraula i significat.
I ara, Amb sense, una suite en tres moviments: la constatació de
l’absència, la falta, la pèrdua: la llengua, la poesia.
El primer moviment és "L’ombra del vespre". Vint-i-tres poemes,
titulats de la "A" a la "Zeta", vint-i-tres visions des de la nit i
des del caos projectades cap a l’interior d’un jo fet mosaic de records i
experiències. Imatges a les quals la descripció minuciosa (feta des de la freda
constatació, des de l’al·lucinació o des dels ulls de la ment) dóna un to de
visió o d’alta paraula. El desordre del món i el desordre en el jo es diuen
mútuament i la paraula n’és mirall i ordre des de les mirades sempre fetes primera
mirada. Aquí no hi ha retòriques ni figures literàries: la llengua sola les és totes,
perquè la gran imatge, el gran sentit de tot, rau en el lloc d’on surten llengua,
textos i mirada; rau en la consciència de la pèrdua, del buit, de l’absència. Una
consciència que neix i pren cos en i amb els mateixos poemes que ella mateixa engendra,
creadora d’aquesta mirada salvadora encarnada en el discurs.
"Serp de records", el segon moviment, posa un tel damunt de l’absència;
un tel, però, que no la cobreix, no l’amaga, un tel transparent que ens la fa veure
des d’imatges del record (la serp oculta, enroscada a l’ésser) i del després.
Premonició, temps en espiral, la impossibilitat del record si no és en present, la
impossibilitat del present, només record. I de nou l’absència d’acció, de
verb; només mirada, només objecte, constatació, registre. És en aquesta objectivació
extrema que es realitza el procés d’inversió que permet penetrar més endins dels
ulls i la pell. El tremolor de l’absència abans de l’absència, inconscient. El
tremolor de després, l’assumpció.
I el llibre es clou amb "Seqüència d’un renaixement". El títol és
del tot explícit: la successió dels vint-i-vuit poemes diu del renaixement d’un
món que ha estat a punt d’esfondrar-se, literalment; i, lligat a aquest, diu
d’un renaixement propi, d’una nova mirada a l’exterior; i diu del
renaixement, de la mirada de Giotto. La capella d’Assís amb els murals de Giotto
sobre la vida de Sant Francesc va estar en perill d’enderrocar-se en els
terratrèmols de 1998. La idea d’aquesta pèrdua acabà de configurar en l’autor
el gran buit al qual s’enfrontava. La capella va resistir, i aquest renaixement de
l’obra d’art prefigura un renaixement personal i alhora un renaixement de la
mirada, que inicia un camí de retorn des del buit i el caos. Una mirada que es passeja
per cada un dels murals de Giotto i s’hi descobreix ella mateixa. Domènech, amb la
seva descripció neutra i objectiva, que esdevé tot el contrari un cop escollits
l’objectiu i la veu, es descobreix en Giotto. Fixa la seva atenció en aquells
elements a les vores i al marge de l’escena principal o al darrere de la mirada
hagiogràfica, i hi sap retrobar la pròpia mirada sobre el món i la mirada paral·lela
d’un Giotto còmplice d’aquest seu retorn. Retorn, però, al mateix món de
sempre, ara amb la veu i la mirada allunyades del caos, del buit. Ara, amb una veu i una
mirada que, reconciliades amb elles mateixes i amb el món, poden de nou recrear-lo,
fer-lo renéixer, explicar-se’l des d’aquest "amb sense" en què vivim
des que comencem a ser, a saber ser. Una veu i una mirada que són estilet i bisturí, i
agulla hipodèrmica injectant en la mirada la inquietud de la llengua, injectant en la
llengua la perplexitat de la mirada.
Aquest article va ser publicat a Transversal n. 21, juliol 2003.
______________________
Carles Hac Mor
TRANSCRIPCIÓ DE LES NOTES MANUSCRITES QUE VAIG LLEGIR A LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE
"AMB SENSE" DE JORDI DOMÊNECH A L’ESPAI MALLORCA, EL 7 DE MAIG DEL 2003.
En Jordi Domènech és un dels poetes amb qui m’identifico
més, tant com amb Víctor Sunyol, que és molt més auster, més àrid i esquerp.
El títol "AMB SENSE" podria ser d’en Sunyol.
I l’Antoni Clapés, en un article per a "Caràcters", els compara.
Sunyol i Domènech, com jo, formem part del F.A.E. (Front
d’Alliberamet de l’Escriptura).
I val a dir, per tot el que argumentaré ara, que en Jordi
Domènech té una capseta amb unes fitxes, i cada fitxa és un vers, i les va traient de
la capseta, i així, per mà de l’atzar, va fent versos.
En aquests poemes de Jordi Domènech no hi ha coherència,
no hi ha lògica. Sé, però, que això és discutible.
En aquests poemes no hi ha significació coherent i lògica;
no hi ha sentit comú, no hi ha sentit normal i corrent.
No expressen ni comuniquen res des del sentit comú, des
d’una significació comuna.
Diríeu que al poeta, a en Jordi Domènech, no li preocupa
la significació,
diríeu que no vol dir res,
que no vol expressar ni comunicar res,
que no ho vol, que no té la intenció de dir-nos coses;
i que en no voler dir res, deixa que el llenguatge parli,
deixa que qui ens digui coses sigui el llenguatge, no pas el poeta. AQUEST NOMËS FA -I JA
ÉS MOLTÍSSIM- QUE EL LLENGUATGE PARLI, i que ho faci al marge del jo del poeta, al marge
de les seves intencions i voluntats.
El poeta, com a subjecte, hi és, als seus poemes: hi és
com a demiürg mitjançant el llenguatge.
L’estil del poeta, d’en Jordi Domènech (perquè
hi ha un estil Jordi Domènech), es manifesta en la manera com deixa que parli el
llenguatge, en la manera com fa que el llenguatge (més que no el poeta) ens digui coses.
Hem afirmat que en aquests poemes no hi ha significació
comuna, que no tenen un sentit comú, normal i corrent. El poeta, en Jordi Domènech, en
despreocupar-se de la significació dels seus poemes, en no voler dir res, ni expressar ni
comunicar res, en no voler imposar als poemes la seva voluntat o la seva intenció, sap,
però, que la significació és indefugible, que tot, qualsevol cosa, té sempre alguna
significació (de fet moltes), que tot sempre vol dir alguna cosa (moltes coses).
Per això ell es pot despreocupar -i es vol despreocupar- de
dir coses. I és per aquesta despreocupació que el llenguatge pot dir coses a través del
poeta.
Paradoxalment, en no voler dir res, el poeta Jordi Domènech
diu molt més que si volgués dir coses. Quan no tenim res a dir és quan en diem més, de
coses. Perquè quan volem dir coses, aquestes coses que volem dir ens impedeixen de dir
tot allò que ni tan sols ens ha passat pel cap de dir.
Aquí, en aquests poemes, doncs, hi ha una creació. El
poeta Jordi Domènech fa que el poema digui coses -que el poema crei- allò que abans
d’escriure no existia ni al seu cap.
Els seus poemes no són pas jeroglífics per treure’n
l’entrellat.
Llegim el poema de la pàgina 61, titulat "Finnegans
Wake".
A fora, plou. A dins, l’espasa de
l’espera cau entre els conversadors
dements: pensen el foc que es cala al fons
del cel (la circumcisió del cel)
(un vel humit recobreix els carreus).
Comença així: "A fora, plou. A dins,". Fins
aquí el poema és coherent: "a fora", i, en contraposició, "a dins".
Llavors ja deixa de ser coherent, i diu:
"A dins, l’espasa
de l’espera cau entre els conversadors
dements:"
(que són dements perquè:)
"pensen el foc que es cala al fons
del cel (la circumscisió del cel)
(un vel humit recobreix els carrers)
"Plou" (mullat) al començament i "un vel
humit" (que pot no ser el de la pluja) al final, "recobreix els carreus".
El poema és il.lògic, és incoherent, no ens diu res dins
un sentit comú, crea una mena de situació sense lògica comuna.
Què vol dir, el poema? (Repetim que no és pas una
endevinalla que tingui una solució).
Doncs el poema vol dir això, i només això i tot això:
A fora, plou. A dins, l’espasa de
l’espera cau entre els conversadors
dements: pensen el foc que es cala al fons
del cel (la circumcisió del cel)
(un vel humit recobreix els carreus).
Escriure perquè serveixi a un mateix, i, si cal, ja
servirà als altres.
No anar contra la poesia de l’experiència ni contra
res.
Fer instal.lacions o vídeo o art sonor no vol dir pas anar
contra la pintura, com la pintura abstracta o va contra la figurativa.
Les contradiccions hi són, i s’han de treballar, no
s’han de voler obviar.
No faig crítica literària, ni d’art, tot i que en
tinc un premi.
Vaig escriure un article a l’AVUI sobre un llibre de
Sam Abrams abans d’acabar-lo de llegir, i ho deia a l’article. Allò no era una
crítica.
Si eliminem el "contra" (contra això i contra
allò) que hi queda?
Aquesta discussió la vaig portar fa poc a Girona (amb en
Víctor Sunyol i en Feliu Formosa). Allà vaig defensar, sense oposició, la postura de no
anar contra res, de no anar en contra de cap tendència. Jo per què haig d’anar,
posem per cas, contra la poesia de l’experiència? I per què no em poden agradar
alguns dels poetes de l’experiència o alguns dels seus poemes? La qüestió és què
passa quan eliminem l’anar en contra de les coses? Què passa si no anem contra res?
Això de mantenir una postura i, en nom d’anar a favor d’aquesta postura, anar
en contra d’altres postures, em sembla fora de lloc, una cosa antiga, antiquada, és
una rèmora de l’actitud de les avantguardes.
En art: pintura abstracta, figurativa, vídeo,
instal.lacions, accions. Tot s’accepta. El "tot s’hi val" horroritza
als benpensants, perquè destrueeix les escales de valor i les jerarquies.
No m’agraden les imatges, però... Eugènia Balcells:
cada artista és una finestra diferent cap a un paisatge diferent. I no tenim perquè
establir jerarquies entre aquestes finestres i aquests paisatges.
El camí poètic de Jordi Domènech va començar fa molt, va
passar per un llibre cabdal, EN COMPTES DE LA REVOLUCIÓ (Altaió: escriptura sense
llaçadora), i que cada lliurament de poesia que fa sorprèn sense que el sorprès hagi de
fer escarafalls.
Dit en un article a l’Avui:
"AIGUA, un llibre amb imatges d’Albert Novellon,
poemes de Jordi Domènech i pròleg de Sam Abrams,
Aquests poemes no tenen ni argument ni referents -externs,
és clar, als versos-, tot i que, segons com, n’entrellusquem algun.
Són, doncs, poemes tancats en si mateixos i que,
precisament per això, o sigui, paradoxalment, s’obren a infinites, sí, infinites,
possibilitats significatives. I tanmateix aquest no n’és pas el tret més
destacable, fins i tot el podríem menystenir.
El poeta fa un ús abundant de la puntuació, parèntesis
inclosos, així com, subtilment, de la disposició tipogràfica dels mots. És com si
volgués posar assuts per impedir que el sentit s’hi escoli. Per això la lectura pot
avançar a poc a poc, amb temps marcats per deixar que els suggeriments verbals els
completi el lector. Aquesta és la lectura que demana el poeta.
El lector, però, com davant qualsevol altre text, té tota
la llibertat del món per llegir com vulgui els poemes. Posem per cas, en pot suprimir
tota la puntuació, tots els jocs tipogràfics, que són mínims, i hi pot convertir les
majúscules en minúscules i suprimir les ratlles en blanc entre les estrofes.
I llavors el poema transcorre lliurement, sense pauses o amb
les pauses que el lector mateix es posa, sense les imposicions de la puntuació. I així
els poemes, que no són pas extensos, configuren uns petits magmes -ja evidents en la
versió amb puntuació- que són la concreció del desideràtum de qualsevol poeta que vol
fer poesia i prou, que és moltíssim.
Amb puntuació o sense, aquests poemes s’acosten als
millors poemes possibles: aquells que no han estat escrits mai. I s’allunyen
d’aquells que han estat escrits tantes i tantes vegades de moltes maneres diferents.
Vet-en aquí un tast, tots els versos d’un poema amb la
puntuació de l’original suprimida: "la campana de ferro / aire sense aire /
veure els ossos / de l’escocès Kirkland / i dels altres dinou / a través de
l’aigua / pel càteter / cambra de compressió / la baixada a l’infern / on és
/on l’he vist / cables d’acer / pont sobre sota / l’anàbasi /
l’estàtua / a través del fons vitri / del transformador / i de l’aigua bruta /
que fa de lent / veure els ossos vitris de la /". I, a les dues versions, acaba
així, aparentment en punxa, com si el significat s’estronqués".
Una vegada, vaig sentir a dir a Domènech (a Lisboa;
demanava que li passéssim temes per a poemes) que ell no tenia imaginació. Evidentment,
exagerava. Ara: poemes com els seus no s’escriuen pas amb imaginació, sinó
simplement amb mots i deixant que aquests vagin fent la seva, sense menar-los enlloc,
respectant-los.
CAPSA AMB FITXES: les va traient, són versos, i va fent
poemes.
És més bo o més interessant Domènech que qualsevol altre
poeta? Aquesta és una pregunta que no mereix resposta, que no cal plantejar-la. Domènech
obre un camí cap a una llibertat de l’escriptura (F.A.E). D’altres poetes no
obren aquest camí, i tanmateix ens poden aportar coses que Domènech no aporta.
Domènech diu que li ha influït tant o més l’art que
la literatura.
Comentari racionalista de texts. Els poemes, els texts diuen
el que diuen. Cal anar contra la interpretació, com diu Susan Sontag.
Que els poemes de "Amb sense" siguin inspirats per
unes pintures no vol dir que siguin simples lectures d’aquestes pintures. A més a
més, Jordi Domènech els publica sols, pelats, sense el referent pictòric que li ha
servit d’excusa per escriure.
He dit.
______________________
Miquel Tuneu
Amb sense. Una lectura
Una manera de començar un comentari sobre Amb
sense podria ser llegir-ne un poema:
Un déu criminal que ens abandona amb les dents clavades a
És un poema inacabat –o diguem-ne obert– que tanca
el primer recull del llibre –tanca inacabadament, o d’una manera oberta.
Aturem-nos-hi un moment. Hi ha un déu que ens abandona amb les
dents clavades a… Amb dents clavades al nostre coll? Amb les dents clavades al món?
Amb les dents clavades a la vida?
Però ben mirat, el poema parla de les dents de déu, o parla de
les nostres dents? Llavors seria un déu que ens deixa amb les dents clavades a… on?
Clavades a ell? Clavades a la recerca d’alguna cosa? Vol dir que ens hi fem amb
ungles i dents…?
Sigui com sigui és un déu cruel que ens deixa. Que ja no hi és.
Però, per què cruel? Perquè ens deixa, precisament? Perquè ens deixa fent-nos-hi amb
ungles i dents sense el seu ajut poderós?
Hi era, però ara estem sense. Amb, però sense.
Aquest brevíssim poema existencial és un eix sobre el qual gira
tot el llibre.
El llibre ens parla, a la seva manera distanciada, sense implicació emocional, de tres
amb sense, de tres absències: la d’Ilària, la de déu i la del mateix poeta.
Amb sense no és solament absència, és la consciència de
ser amb algú però sense aquest algú. Amb sense és l’aguda consciència de
l’absència.
Llegeixo el llibre com el retrat d’un debat, el debat
d’una consciència. Però no el retrat d’un flux de consciència –amb el
sentit que té de fluid i de continuïtat– sinó un retrat fet d’instantànies,
de retalls, d’escenes entretallades i per això més complex de llegir com un tot,
més difícil de dibuixar com a globalitat. De fet, en l’absència del déu, el món
es deslloriga, perd la unitat i la cohesió que el déu li dóna. La consciència ja no
és consciència d’un cosmos integrat on cada cosa té sentit en funció del conjunt,
sinó que passa a ser consciència de les coses una per una, sense cohesió entre elles ni
amb el conjunt. El món s’ha desmembrat, s’ha desordenat, s’ha tornat
caòtic. Els objectes i els organismes, els fluids vitals i els objectes es barregen, es
mesclen, es confonen. La realitat i el desig han perdut la delimitació. És amb, però
sense. Hi ha vida, però sense allò que li donava sentit i cohesió, que la feia
harmoniosa i comprensible. És un pas cap al caos o és un pas cap a la lucidesa? On és
l’engany? Era abans o és ara? Quina és la realitat real, l’anterior o
l’actual?
Aguda consciència de l’absència, deia. Fins i tot el tercer
recull del llibre, el de les pintures del Giotto, tot i basar-se en escenes plenes de
sentit en presència d’un déu, vistes ara són tota una altra cosa i donen peu a uns
poemes com aquests, cruels, freds, distants, que ja no poden acceptar el relat que el
pintor ens hi donava, un mite caduc. La desconstrucció és absoluta i la lectura es torna
fragmentada, incomprensible, ja no hi ha mite, ja no hi ha relat.
Tot i això el poeta fa un esforç d’ordenació i
d’equilibri, agafa referents comuns per intentar una orientació, per salvar-se del
caos. Ordena els poemes amb les lletres de l’alfabet o pren com a base els frescos
del Giotto de la capella d’Assís. Fins i tot compta les síl·labes. Intenta defugir
el desordre, procura situar el poema en un entorn coherent i estable, mesurat, que faci
sentit. Amb, però sense. El relat que ens dóna, però, no és un relat, són
instants de consciència fragmentaris. El relat d’una fragmentació. Ordenada i
relligada, però fragmentació. No pot fer un tot global perquè és amb, però sense.
Tan sense que no hi ha ni poeta. Els versos se’ns adrecen
en infinitiu: Veure, cantar… És un temps verbal sense acció. Un temps verbal sense
temps, fora del temps. Amb poeta, però sense. Únicament en el darrer poema
apareixen una primera i una tercera persona.
El protagonista principal del primer recull del llibre és ella.
Una ella desconeguda, una Illaria del Carretto que hi és, però que no hi és. Hi és en
efígie, en imatge, però no hi és.
El protagonista de la tercera part és, a les pintures, sant
Francesc d’Assís, però, i als poemes? Als poemes el protagonista és la crueltat.
La meva idea del llibre és, ja ho he dit, el retrat d’una
consciència enlluernada per l’absència, una absència còsmica, una absència a la
vida real del poeta i una absència al cosmos. Van estretament entreteixides, fan una sola
absència majúscula, punyent, que ocupa tota la visió del poeta i que li fa veure el
món a la manera kantiana, sense poder saber mai què són les coses en si, què són les
coses per elles mateixes, quin sentit tenen elles soles, sense mites, sense il·lusions,
sense amor, diria, sense aquest amor que segons el Dante fa moure el sol i les altres
estrelles i que dóna coherència a totes les coses. Sense aquesta coherència, sense
aquest adhesiu còsmic, sense aquest encantament, què són les coses per elles mateixes?
Què som nosaltres per nosaltres sols? (Organismes semilíquids en mans dels cirurgians?).
Això és el que vol respondre’s el llibre. I el resultat que
hi llegeixo és que som fragmentaris, no coherents, i que la vida pot ser un malson cruel
vist amb aquest lucidesa extrema, amb aquesta aguda consciència de l’absència. Aquest
és un món amb sense. I el llibre és un viatge al fons de la nit, al fons de la
consciència, allà on estem sols amb les coses i on les coses estan soles entre elles i
amb nosaltres. Estem amb, però sense.
Hi ha poetes que giren, retorcen, liquiden, fan explotar els mots
per tal de fer-los expressar de nou. Domènech fa el mateix amb la mirada que posa sobre
la realitat: sobre els fets reals, sobre els fets culturals: en treu el significat
compartit, acceptat i ja in-significant, i ens mostra una realitat completament nova, una
realitat per reconfigurar, a la qual donar sentit, a la qual mirar de nou per veure-la
nova, com realment és en els nostres dies.
Domènech no és tant un poeta dels mots com un poeta de la
mirada, i mirada vol dir veure-hi, vol dir interpretar. La seva és una mirada adàmica,
la mirada de quan les coses encara no tenien nom, quan encara no s’havien establert
relacions entre les coses, quan encara no significaven.
Sense correspondències, sense relacions, sense sentit donat a
priori, el món es mostra fred com les coses a l’alba, nou com les coses a
l’alba, agusat com l’aire del món a l’alba. Encara ho tenim tot per fer;
tot per denominar; tot per comprendre; tot per relacionar: encara podem gosar ser
creatius. Aquesta és la virtut del poeta. Aquesta és la virtut de la poesia.
|
Especial
Jordi Domènech