Alicia Erian Quan els animals ataquen

Quan els animals ataquen
Alicia Erian

      —M'has de fer un favor —em truca un dijous ma mare, secretària executiva.
      Sóc a la cuina, rentant un pollastre que vull fer al forn per sopar. De cop, em preocupa moltíssim la salmonel·la, un dels pitjors enemics de la mare, a més de l'estreptococus i del guano de rata-pinyada que, tal com assenyalen els estudis, es troba sovint en els productes orgànics que comprem yuppies com el Cyrus i jo. La mare, sovint m'insisteix en aquests estudis.
      —No —contesto en previsió.
      Els seus favors acostumen a comprometre'm a preguntar —a gent que gairebé ni coneix, com la família del meu home o els companys de feina— sobre els seus colors o gustos preferits, per tal de comprar regals extravagants que no volen dir res més que està boja i que jo també ho dec estar, pel fet d’haver-la ajudat des del primer moment.
      —Aquest matí, quan anava a la feina, he recollit un fugitiu —continua la mare—, un noi molt agradable que necessitava cent cinquanta dòlars per tornar amb la seva gent a Florida. Arribarà demà a Orlando a un quart de cinc i vull que el rebis a l'estació d'autocars i li parlis sobre sortides professionals abans que se'n torni cap a Tampa.
      —No —repeteixo, mentre trec els menuts del pollastre i els poso a un bol d'acer inoxidable—. Deixa-ho córrer.
      —I doncs, per què no? —em pregunta indignada.
      Sóc orientadora acadèmica, feina que la meva mare troba que és semblant a la de metge, pel fet que estic obligada a ajudar tots els estudiants angoixats a totes hores, dia i nit.
      —Demà seré a la feina a un quart de cinc —responc.
      —Doncs ara és un quart de cinc i no hi ets —replica ella.
      Poso el pollastre en un plat i començo a fregar-lo amb un tovalló de paper.
      —Mare —pregunto— has donat cent cinquanta dòlars a un estrany?
      —Li interessen els animals —explica, neguitosa—. Per això vaig creure que podries animar-lo a estudiar per veterinari. La seva família, saps, sembla gent senzilla i jo pensava que ell, parlant amb tu, podria encaminar-se bé.
      Me la imagino davant la taula del despatx a Nova Jersey: el pintallavis color de corall esvaït pel cafè que beu a glopets interminables; els cabells esbullats per un condicionador poc efectiu; el medalló en altre temps dedicat a mi i al meu germà (però, ara que la mare i el Farrell no es parlen, hi ha col·locat la imatge del Cyrus quan era nen) reposant sobre l'embalum (l'espaiós prestatge?) de la seva pitrera. Al telèfon sento el doctor Mondo, el seu cap, degà de comunicacions, estossegant amb el seu enfisema. Ell i la meva mare es comporten com un matrimoni, encara que el doctor Mondo està casat amb una altra i que la meva mare va renegar dels homes quan el meu pare la va deixar, fa anys, per una de molt més grassa. Per la mare, va ser una ofensa personal perquè, si ell pensava abandonar-la, almenys podia haver-ho fet de manera que semblés que era el seu aspecte el que no suportava i no la seva companyia. Va ser la vergonya que va passar, insistia ella, que li va fer perdre prestigi davant totes les amigues, mentre que el Farrell, fart que el truqués plorant a mitjanit, li va assegurar que no, que era només el seu caràcter fastigós que havia atacat de nou. Vet aquí la pèrdua del seu lloc preferent en el medalló.
      —Llavors, hi aniràs? —em pregunta la mare.
      —No! —responc, posant la mà sobre el prestatge de la meva panxa d'embarassada de sis mesos d’una nena que el Cyrus vol que es digui Georgiette. La meva mare, però, ja li ha fet saber que és inacceptable i que la meva proposta de Twyla encara resulta pitjor. Tinc clar que no acceptarà cap nom que no sigui Meredith, el seu, cosa que ha fet que en Cyrus i jo anomenem la criatura per la seva construcció cromosòmica: Doble X.
      —Ai, no siguis tan cruel! —es queixa la mare.
      —Escolta la teva mare! —crida el doctor Mondo des del darrere.
      —Com pot ser que la meva idea de sentit comú equivalgui a la teva de ser cruel? —pregunto.
      —Qui sap quina merda d'ideals vas aprendre a la facultat? —respon la mare, enfadada, mentre que el doctor Mondo riu sorneguer allà a prop—. De tota manera —segueix amb una veu perillosament suau— resulta que has d’anar a buscar el noi.
      —Per què? —pregunto.
      —Perquè té una cosa per a tu.
      —Què?
      Mentalment, faig una llista ràpida de coses sense les què podria viure feliç: diners, roba infantil, una dotzena de bons bagels.
      —Les teves fotos de petita —contesta la mare—. No me les vas demanar?
      De fet, és veritat. Estic embarassada, tinc trenta-quatre anys i sóc orientadora acadèmica; fa poc vaig trobar a faltar les fotos de petita, les vaig demanar a la mare i ella, per la seva banda, no es va mostrar gens disposada a enviar-me-les, perquè no en té els negatius i el servei de correus és del tot incompetent.
      Em rento les mans amb sabó antibacterià de taronja, després m’acosto al taulell on hi ha un pot amb llapis i un bloc de notes Post-it.
      —Molt bé, mare —li dic—. Recorda’m a quina hora arriba.
      Em repeteix l’itinerari del noi i no em preocupo d’assenyalar-li que segurament no serà a l’autobús, i que ella no em tornarà a veure el cul de quan tenia tres mesos rentant-lo a la pica de la cuina.
      Pengem. Torno a la cuina i unto la pell del pollastre amb oli d’oliva, sal, all i pebre. El Cyrus no trigarà a tornar a casa i quan vegi que he fet el sopar em besarà per totes bandes i em dirà que lliurar-se de cuinar aquesta nit és un goig. Després em comentarà que segur que no trobaré cap fugitiu demà a l’estació d’autocars de la Greyhound, i jo li parlaré de les fotos de petita, i renegarà de la meva mare i de la classe de biologia de demà a la tarda que no pot cancel·lar. Proposarà de trucar el Farrell, el meu germà, que viu a prop, però jo li asseguraré que l’estació d’autocars és un lloc públic i que estaré sana i estàlvia. Després de molt estira-i-arronsa acceptarà que sóc una dona madura que sap cuidar-se, tot i que si em passa res a mi o a la Doble X, jura que serà definitiu pel que fa a la seva relació amb la Meredith.
      L’endemà m’acovardeixo una mica i truco al Farrell. És a Orlando tan sols una temporada, estudiant, per al Servei Meteorològic Nacional, el curs de les tempestes a la ciutat amb més descàrregues elèctriques naturals per any. Al mateix Farrell li va caure un llamp a sobre quan era adolescent, un matí d’abril. Acabava d’escridassar ma mare perquè ens havia explicat al pare i a mi que ell devia haver tingut un somni eròtic, perquè no s’entenia sinó que es rentés els llençols ell mateix abans d’esmorzar, després va sortir corrents de casa, amb l’amenaça de no tornar mai més. Testimonis presencials el van veure pedalejant com un boig, dibuixant vuits en el terra del pàrquing relativament buit de l’escola (era dissabte), quan va caure la tempesta i un llamp arrugat i groc el va llançar a terra. Els metges van justificar la seva supervivència per la seva força física (era defensa de l’equip de futbol americà de la universitat) i al fet que els pneumàtics de goma de la bici de deu marxes no eren bons conductors d’electricitat. Tot i això, no va poder tornar a jugar a l’equip després de l’accident, i patia de curtcircuits a la memòria. Per a la felicitat de la meva mare, encara que ell li guardava ressentiment, no recordava exactament de què. La mare va fer que el pare i jo prometéssim que no li recordaríem l’episodi del somni eròtic i jo vaig estar-hi d’acord, no per ella, sinó perquè no volia incomodar el Farrell una altra vegada. La meva mare llavors va llençar els llençols vells i li va fer el llit amb uns de nous. Quan el Farrell va tornar de l’hospital i li va preguntar per què els havia comprat, va sacsejar el cap amb un gest de tristesa pel mal que havia patit la ment del seu fill, i li va recordar que havien estat els seus llençols des de petit.
      Com que dirigeix un grup d’investigació a Orlando, sé que el Farrell pot plegar de la feina quan vulgui, sobretot si hi ha en joc la seguretat de la seva estimada neboda. Per aquest motiu em dic que en tot cas el trucaré. Ara no hi ha perill que es posi massa violent amb les neures de la mare. La Doble X necessita que la protegeixin costi el que costi. Tothom hi estaria d’acord, amb això.
      —Mala puta!— crida el Farrell quan l’enganxo al telèfon.
      Són dos quarts de quatre de la tarda i acabo de tenir la darrera entrevista del dia, amb una índia de l’últim curs que plorava perquè els seus pares ja li estan arreglant el casament per quan es graduï. No hi ha res que em faci sentir més impotent que les cultures d’altres pobles. Si almenys hagués estat embarassada o sigut drogaaddicta, potser l’hauria pogut ajudar de veritat.
      —No diguis puta, Farrell —l’esbronco, cansada.
      —Per què, no?—pregunta.
      —Perquè és molt masclista —l’instrueixo. —No existeix cap paraula igual de despectiva per als homes, així que fins que no la tinguem, siguem equitatius.
      Això em funciona molt bé amb els alumnes, en el sentit que sembla que els doni una estranya esperança de cara al futur. El Farrell també ja ho havia sentit, però el llamp no li permet de recordar-ho.
      —D’acord —contesta —, ho havia oblidat.
      —Entesos. —faig jo.
      —Però si està com una cabra! Això d’agafar nois a la carretera i donar-los diners només perquè ho demanen! Encantat de conèixer-te, tonta de merda!
      —Sigui com sigui —insisteixo—, he acceptat d’anar a buscar aquest xicot a l’estació d’autocars i la veritat és que no em ve de gust anar-hi sola.
      —No ho sé, Joyce. S’acosta una gran tempesta.
      —Au va, Farrell —afegeixo— per la criatura.
      Sospira.
      —Mentre estigui de tornada a l’estació meteorològica abans de la tempesta...
      —A quina hora comença? —pregunto.
      —Ah, doncs posem per allà dos quarts de vuit, les vuit.
      El Farrell és l’única persona que conec que espera el mal temps com s’espera un convidat molt apreciat a sopar: amb nervis i grans expectatives d’una vetllada esplèndida.
      —A aquesta hora ja haurem acabat de sobres.
      —Va enviar-te cap foto meva de petit? —demana.
      —No ho sé. Vull dir, estic segura que surts a alguna de les meves —A no ser que m’hagi retallat.
      —Ho dubto, Farrell.
      —Puta de merda.
      —Farrell!
      —Què? —pregunta, innocent.
      —No importa —responc.
      —Al despatx de fora, la Gwynn, la meva secretària, menja bombons d’una capsa que la meva mare va enviar la setmana anterior.
      —En vols un? —pregunta guaitant per la porta.
      —No, gràcies —responc.
      —Per què n’ha tornat a enviar, la teva mare? —demana—. Refresca’m la memòria.
      A la Gwynn li agrada riure de valent, i decideixo donar-li una alegria.
      —Perquè —explico, procurant recordar les paraules exactes de la mare— està tan contenta de del fet que tu, al contrari que moltes secretàries, sàpigues quin és el teu lloc i no em guardis ressentiment pel simple fet que jo sóc qui mana aquí.
      —I si augmento les pulsacions per minut? Què en trauré?
      —Satisfacció professional—replico.
      La Gwynn torna a riure i em diu puta, cosa que li admeto molt de tant en tant, i ens acomiadem fins l’endemà.
      Dins el cotxe, anant cap a l’estació d’autocars, veig que la tempesta del Farrell ja s’acosta —un seguit de núvols grisos i foscos com per fastiguejar el cel d’un estiuejant. Em recorden el Farrell i el mal averany que ens va portar a la família desprès de l’accident. Perquè així que van passar els anys, es va anar tornant cada vegada més agressiu amb la mare, i ella responia ploriquejant i volia saber què li havia fet, al capdavall, a part de cuidar-lo fins que s’havia posat bo.
      —Prou bé que ho saps, el que m’has fet!— li repetia ell, no del tot segur del què, i els altres el recolzàvem perquè era veritat. Vaig decidir que si el Farrell mai em preguntava res d’aquell dissabte d’abril, de seguida li diria la veritat, però no m’ho va preguntar mai i jo no podia ser la primera de treure el tema del somni eròtic. En part per vergonya i en part per egoisme, ja que havia arribat a disfrutar amb els seus esclats contra la mare. En la seva fúria, parlava per tots dos. Sovint em veia tan histèrica com el Farrell, escridassant la Meredith i escanyant-li el coll carnós amb totes dues mans, però a mi no m’havia caigut cap llamp i per tant, no tenia excusa.
      L’estació de la Greyhound és una d’aquestes estructures modernes de maons que podrien portar-se com a casc si algú decidís d’encongir-les. Mentre deixo el cotxe al pàrquing veig que el Farrell ja ha hi és, amb el motor del seu camió negre encara encès. La matrícula personalitzada de Nova Jersey diu LLAM-PEC, amb les restes de fletxes lluminoses que en una ocasió li van caure a sobre.
      Quan em veu venir, el Farrell atura el motor, surt del camió i dóna un cop d’ull al cel, seguint el seu costum. Continua sent un home corpulent, però es mou a poc a poc i adolorit, com si encara tingués electricitat als ossos. L’únic que se li mou de pressa són els ulls, atents al més mínim canvi atmosfèric. El seu uniforme habitual consisteix en texans, calçat esportiu i una samarreta ajustada i, mentre se m’acosta, ensumo la típica olor de colònia English Leather.
      —Ei, Doble X! —saluda, i fa veure, graciós, que em dóna un cop de puny a la panxa, un gest que posa dels nervis el Cyrus—. Ei, Joyce!
      Ens abracem sense entusiasme i ens dirigim a l’entrada de l’estació.
      —Per cert, com es diu el noi? —pregunta el Farrell mentre m’obre la porta principal.
      —Ellsworth —responc, en to greu.
      —Ellsworth! —crida ell, i diverses persones de l’interior es giren cap a nosaltres—. Això no és cap nom.
      —Tranquil·litza’t, Farrell —li aconsello, mentre dono un cop d’ull a l’estació.
      A l’esquerra hi ha les taquilles, la zona d’espera ocupa la part central de l’edifici, just davant nostre, amb tots els seients de plàstic i els imprescindibles televisors de pagament. A la dreta hi ha una filera considerable de màquines expenedores i a l’altre extrem, a la vista dels qui tinguin gana, hi ha una cuineta que ofereix hamburgueses a la carta. Fa pudor de tabac (tot i que hi ha senyals de Prohibit Fumar pertot arreu), i està ocupat sobretot per adolescents despentinats que arrosseguen les seves motxilletes i de dones cansades que arrosseguen els seus infants.
      —És aquí per on ha d’entrar? —pregunta el Farrell, assenyalant les portes al llarg de la paret de vidre que envolta la sala d’espera.
      Faig que sí amb el cap. Cada porta dóna a una de les diverses dàrsenes, on ja hi ha dos autocars aturats, amb el motor en marxa perquè alguns passatgers es beneficiïn de l’aire condicionat en la calor agressiva de maig.
      —Per aquella d’allà —responc, i assenyalo la Dàrsena 6, encara buida.
      El Farrell fa que sí amb el cap i mira el rellotge.
      —Només ens queden uns minuts. Tens gana?
      —Sempre tinc gana, Farrell —responc, i em duc la mà a la panxa.
      Ens acostem al taulell i demanem dues hamburgueses cadascú , amb patates fregides i refrescs.
      —Assegura’t que estiguin ben fetes —diu el Farrell a la noia que ens prepara el menjar—. Hi tenim una dona embarassada, aquí.
      Temorosa, fa que sí amb el cap, mentre es posa els guants de manipuladora d’aliments. A dins se li veuen les ungles llargues i rosades, mentre que sota la xarxa dels cabells s’intueix un pentinat meticulós just a punt de desfer-se.
      —No diguis aquestes coses a les jovenetes, Farrell —el renyo—. Les espantes.
      —Has sentit mai a parlar de l’Escherichia coli —contesta —. Em donaràs les gràcies quan aquest vespre no hagis d’anar corrents al vàter.
      No treu els ulls de damunt del menjar que ens preparen i jo no els trec de damunt seu, buscant-li senyals de vermellor a la cara o suor a les temples que m’indiquin que la seva ràbia interior no està lluny de la superfície. Però, a part de la tensió muscular del clatell, no sua per enlloc.
      El Farrell insisteix a pagar, ens asseiem a taula i espremem escanyant les bossetes de plàstic amb quetxup i mostassa indiscriminadament sobre tot el menjar.
      —Bé, què farem quan arribi aquí? —pregunta el Farrell , engolint a la primera queixalada un terç de l’hamburguesa.
      —Si és a l’autocar —dic, mentre em llepo el greix dels dits —penso agafar les meves fotos i tocar el dos.
      El Farrell afecta fa un trinat de falset que vol imitar la mare:
      —Així que no l’aconsellaràs sobre sortides professionals?
      Ric i em fico una patata a la boca.
      —No ho crec.
      —Doncs vet aquí el què —explica el Farrell —. Ja sóc aquí . Tinc una mica de temps.
      —I...? —pregunto.
      —Potser l’aconsellaré jo.
      —Sobre què?
      —Sobre sortides. Sóc un meteoròleg consumat. Puc oferir una pila de coses a un marrec.
      —Sols cal agafar les fotos i marxar, insisteixo.
      —Agafarem les fotos i veurem què passa. No decidim res, ara.
      S’empeny l’últim tros de la seva segona hamburguesa a dins la boca i assenyala la meva segona, que encara no he tocat.
      —Em puc menjar aquesta? —pregunta, i li faig que sí.
      —Segurament no hi serà, a l’autocar —comento, i de sobte sento que les llàgrimes em vénen als ulls.
      —Les meves fotos de bebè deuen estar ara escampades en alguna cuneta de l’autovia de Jersey.
      —I quina pinta fa, el noi?
      —La mare diu que està prim com un secall i que va amb jaqueta texana. Diu que sembla una mica gai.
      —Què collons vol dir, això?— respon el Farrell. Sospiro.
      —Diu que porta els cabells nets i brillants i que sembla que hi entén força, de productes capil·lars.
      —Vaja puta plena de prejudicis.
      —De veritat que m’agradaria que no ho tornessis a dir, això.
      —El què?
      —Puta.
      —Per què no?
      —Perquè és ofensiu. A mi m’ofèn. ¿Què passaria si algú ens digués puta a mi o a la Doble X? Com t’ho prendries?
      —Però és que no us ho dirà ningú, això.
      —I tant que sí.
      —Davant meu, no. Tindrien massa por.
      —O sigui, que mentre tu no ho sàpigues, ja t’està bé?
      —Joyce —fa ell, trist —, és l’única paraula que tinc per descriure la mare. No en tinc d’altra.
      Se’l veu una mica angoixat, així que el deixo tranquil. Arrepleguem les restes a les safates de plàstic, les llencem a la paperera i ens posem davant de la Dàrsena 6, on tot just s’atura l’autocar de Jacksonville i un xicot de cabell negre i brillant és el primer a baixar per l’escaleta metàl·lica.
      —Senyora Marquette!— crida l’Ellsworth entrant com una ràfega a l’estació per la porta de vidre. Dedueixo que la mare li ha dit que estava embarassada i que és per això que m’ha pogut identificar tant de pressa.
      —M’alegro molt de conèixer-la, al final —em saluda, i se m’acosta amb la mà estesa. De moment quedo parada, ja que a cap dels nois que assessoro sembla haver après dels seus pares aquest gest tan senzill. Agafo la mà a l’Ellsworth, l’encaixo i quan estem, obre la bossa que diu «I LOVE NY» i em branda l’àlbum de les fotos de quan era petita.
      —Primer de tot —m’indica, amb un alè dolç mig de xocolata i mig de marihuana—, deixi’m donar-li això. Estic segur que l’ha tinguda preocupada. Ja li vaig dir a la seva mare que no m’ho donés per un cas que passés alguna cosa, però em va contestar que es fiava de mi com d’un fill, així que aquí ho té!
      —Que què va dir?— pregunta el Farrell.
      Està començant a posar-se una mica vermell i em temo que aviat ja no podré fer que m'escolti en absolut.
      —Ellsworth— els presento, prement l'àlbum de fotos sota el braç—, aquest és el Farrell, el meu germà.
      —Oh! —exclama l'Ellsworth — i la cara li canvia una mica d'expressió, cosa que em fa comprendre que la meva mare ha estat molt ocupada parlant de nosaltres. Amb tot i amb això, li allarga la mà i diu:
      —Encantat de conèixer-lo, senyor.
      El Farrell agafa la mà de l'Ellsworth i l'estreny amb força, quan es deixen anar, l'Ellsworth es posa la mà al darrere con si amagant-la pogués esborrar la seva incomoditat.
      —Així que confia en tu com en un fill, eh? Bé, em sap molt greu haver-te de dir, Ellsworth, però això no és cap compliment.
      — Sí, senyor —contesta l'Ellsworth, assentint amb el cap.
      —I per cert, quines bones maneres són aquestes? — Li pregunta el Farrell— em pensava que els fugitius no en tenien, de bona educació.
      —El meu pare pertany a les forces aèries, és d'allà d'on ho vaig aprendre, em penso.
      El Farrell fa que sí.
      —Torna amb la seva família a Tampa?
      —Sí, senyor —respon l'Ellsworth—. Vaig tenir una llarga conversa amb la seva mare i pensa que de debò és el millor per mi.
      El Farrell i jo el mirem sense comprendre. No sabem de ningú que pugui seguir els consells de la Meredith. Llavors l'Ellsworth somriu i ensenya amb encant unes dents tortes que és evident que no han vist mai correctors i que, per ser sincers, no els necessiten. Aleshores es treu de les espatlles una motxilla vermella i atapeïda i la posa a terra al costat de la seva bossa. Finalment, en vista del nostre silenci deixa anar:
      —Sra. Marquette, la seva mare és tan dolça! Vostè ha d'estimar-la per força.
      —Això és una mica fort, no? —diu el Farrell, inquiet, però els ulls de l'Ellsworth estan fixos en mi, esperant la meva resposta.
      —En certa manera —responc amb dificultat.
      Per més que ho intento, em sento incapaç de fer sentir còmode aquest jove o de protegir-lo del meu germà que, pel que veig, en prepara alguna. Si almenys fóssim al meu despatx de l'escola, amb una tarja a la porta que diu el meu nom i que sóc orientadora acadèmica, sabria allò que hauria de fer. Si almenys fos aquí la meva secretària.
      —Ella l'estima a vostè, ho sé —diu l'Ellsworth.
      —I a mi? — pregunta el Farrell.
      —Ah, és clar!—li contesta l’Ellsworth assentint de seguida amb el cap.
      —De totes maneres —continua— estava pensant què us semblaria si els convido a alguna cosa per dinar i conversem una mica sobre universitats, Sra. Marquette. És que vull tornar a posar la meva vida en ordre, sap?
      —Només per aclarir les coses —diu el Farrell—, qui exactament paga el dinar?
      L’Ellsworth se'l mira, després em mira a mi i torna a mirar al Farrell.
      —D’acord, bé, segur que aquesta és una bona qüestió. Perquè suposo que la vostra mare us ha informat que m’ha ajudat molt a nivell financer i, de fet, aquesta és la veritat. Diguem-ne que, tècnicament, és ella qui paga el dinar.
      Farrell assenteix amb el cap.
      —És clar que, al final, seré jo qui el pagui, perquè li penso retornar fins l’últim centau. Crec que això era tot el que volia dir amb això de pagar jo.
      —Sí, senyor! —l’engresca el Farrell, mentre li dóna uns copets a l’esquena—. Ho has dit clar com l’aigua!
      Llavors recull l’equipatge del noi, ens adrecem plegats de nou cap al mostrador del restaurant, on el Farrell i jo demanem dos hot dogs cadascú. La noia darrere el mostrador em somriu i ens saludem. Porta una placa que diu «CLARICE».
      L’Ellsworth paga el dinar, tal com havia promès, i ens guia de nou cap a la nostra antiga taula, d’on la Clarice encara no ha tret els esquitxos dispersos de quetxup i mostassa del nostre àpat anterior.
      —Déu meu!—exclama l’Ellsworth, mentre fa servir el seu propi tovalló per netejar part del desastre —. La gent mengen com porcs!
      Darrere seu el Farrell i jo ens mirem. El meu germà em somriu amb serenitat, doncs l’Ellsworth li acaba de fer un regal: una raó per atacar. Des que li va caure el llamp, he arribat a imaginar el seu cervell com una complexa sèrie de filferros en comptes de vasos sanguinis. Filferros que ara em telegrafien un missatge: «Has sentit això? Ens ha dit porcs!»
      Gens no importa que el Farrell i jo mengem com autèntics porcs; el que importa ara és que l’Ellsworth entengui que l’afecte que comparteix amb la nostra mare no el converteix en el nostre germà. Lamentablement i de forma del tot involuntària, li pico l’ullet al Farrell.
      Seiem. El Farrell l’emprèn amb agressivitat amb les bossetes de condiments.
      —De qualsevol manera, Sra. Marquette —comença l’Ellsworth, evitant mirar com el quetxup i la mostassa comencen a brollar—, li estava explicant a la seva mare com m’agraden els animals quan va ella i em suggereix que em faci veterinari.
      Trec del meu got una mica del quetxup del Farrell i assenteixo.
      —Ai, espera —diu el Farrell, mentre es busca un bolígraf a la butxaca.
      Agafa un tovalló i hi escriu «VETERINARI» al capdamunt; llavors, a sota, posa els «PROS» i els «CONTRES» i dibuixa una línia entre les dues paraules per fer columnes.
      —Oh —fa l'Ellsworth—, mirant-se'l.
      —Quina bona idea, Farrell —afegeixo jo, esperant que l'Ellsworth es pensi que realment m’ho crec.
      El Farrell diu:
      —És un petit truc que faig servir per tenir la ment en ordre.
      Mira l'Ellsworth i després es dóna un copet al cap.
      —Ja saps, pèrdua de la memòria a curt termini i tot això.
      L'Ellsworth s'aclareix la gola.
      —De quan li va caure el llamp, senyor?
      El Farrell fa que sí amb el cap.
      —Puc preguntar-li què se sent?
      —És com follar amb un esbarzer —li contesta el Farrell.
      L'Ellsworth assenteix a poc a poc, després beu un glop de Coca-Cola.
      —Sap alguna cosa més dels veterinaris, Sra. Marquette —em pregunta després de beure.
      I em trobo dient-li:
      —Que t'agradin els animals no vol dir que hagis de ser veterinari.
      —Ah —contesta ell—. No m’ho havia mirat mai des d'aquesta perspectiva.
      —Què et sembla tot el tema de la sang i els excrements? —pregunta el Farrell—. Perquè es tracta d'això, ja ho saps. És una porqueria.
      —Mm —fa l'Ellsworth.
      —És igual que el part —li dic—. Tothom t'explica que és tan maco, però no ho és. És desagradable. Fins i tot puc arribar a cagar-me en l’intent.
      —Ostres —exclama l'Ellsworth.
      —No és com treballar en una granja rural, redéu! —afegeix el Farrell.
      —No —respon l'Ellsworth—. Vull dir, no em pensava pas que ho fos. Per descomptat que, si ets un veterinari, de vegades hauries de mimar els animals, no? Perquè es tranquil·litzin?
      —Suposo que sí —li contesto.
      —Pensava una cosa —comença el Farrell, a poc a poc —dels teus cabells. Tens uns cabells bonics i brillants, Ellsworth.
      L'Ellsworth es passa la mà pels cabells.
      —Oh, gràcies.
      —T'has fixat en els cabells de la meva mare? —Li pregunto.
      Ell fa que no amb el cap.
      —Fa servir un condicionador qualsevol. És per això que els té tan estarrufats. És una mica garrepa.
      —Oh, de debò? Mm. Vull dir, m’imagino, suposo que va ser molt generosa amb mi.
      —No ho crec! —contesta eixut el Farrell, i s’aixeca de la taula. Se’n va cap a les màquines expenedores i comença a passejar amunt i avall. Els cabells, curts i rinxolats, els porta despentinats, tot i que no recordo que s’hi hagi passat les mans.
      L’Ellsworth s’inclina cap a mi per sobre la taula.
      —Ell està bé, senyora Marquette? Vull dir, no voldria semblar maleducat, però la seva mare assegura que està com un llum. Diu que va haver de treure la seva fotografia del seu medalló, perquè era massa dolorós per ella continuar veient-lo com era abans.
      —Aquesta és la qüestió —responc, comprensiva—. Em penso que tot el que el meu germà prova de dir és: «Heu tingut en compte el sector de la perruqueria?»
      —Com diu? —replica l'Ellsworth.
      —A tots dos ens ha semblat que fas més pinta de perruquer que no de veterinari. T'interessa el tema?
      —Bé —contesta l'Ellsworth, tornant al seient—. Crec que m'agraden més els animals. Em pensava que em podria donar algun consell, ja que la seva mare em va dir que vostè era orientadora acadèmica.
      Just llavors, el Farrell torna amb paquets d'Oreos per tots.
      —Ell no vol ser perruquer —li dic.
      —Però per què! —crida el Farrell.
      Algunes persones de la sala d'espera es tomben per mirar-nos i el Farrell els ho agraeix anunciant:
      —Aquest noi és un fugitiu que finalment torna a casa!
      La gent s'estima més no ficar-s'hi, encara que sigui veritat, i miren cap a una altra banda.
      Llavors l'Ellsworth s'aixeca.
      —Em temo que estic abusant de vostès —diu, tremolosament—. Me'n torno a Tampa per matricular-me a la Universitat estatal. Els prometo que investigaré molt sobre el que realment implica ser un veterinari, tenint en compte el que m'heu explicat avui aquí. Moltes gràcies per l’ajuda.
      Amb això que recull les seves bosses i es dirigeix cap a un seient que porta incorporada una televisió de pagament amb monedes. El Farrell i jo mirem com respira fondo unes quantes vegades, després posa un quart de dòlar a la ranura i comença a veure l'Oprah.
      —Sortim d'aquí —indico al Farrell.
      Ell fa que sí amb el cap i, abans que ens n'adonem, seiem a les cadires amb televisor, a banda i banda de l'Ellsworth.
      —Ei, Ellsworth —saluda el Farrell.
      —Ei —contesta l'Ellsworth.
      —Marxarem aviat —li asseguro—. Aquest vespre el meu home, el Cyrus, i jo tenim una classe de balls de saló i el Farrell està seguint la pista d'una tempesta.
      L'Ellsworth fa que sí educadament.
      —Què mires? —pregunta el Farrell.
      —El show de l'Oprah Winfrey —respon l'Ellsworth. El Farrell fa que sí amb el cap. Li dóna a l'Ellsworth el tovalló amb els pros i els contres que havia escrit abans, encara que, ara, la paraula «VETERINARI» està ratllada i al seu lloc hi diu «PERRUQUER».
      —Pots guardar això si vols —diu el Farrell—. Potser t'ajudarà a decidir-te més endavant. L'Ellsworth agafa el tovalló, el llegeix i se'l posa dins la jaqueta texana.
      —Ellsworth —li dic jo, provant de semblar sincera—. Sento no haver pogut ser de més ajuda.
      Ell assenteix de nou, sense treure els ulls de la tele ni del convidat de l'Oprah, un noi que veurà el seu pare desaparegut per primera vegada.
      —Tens cap altra pregunta sobre sortides professionals? —li demano.
      Belluga el cap de manera que els lluents cabells negres reflecteixen els llums fluorescents del damunt i gairebé brillen. A l'altre costat, el Farrell sembla que no pot evitar d'allargar la mà per acariciar el cap del noi. Unes llàgrimes cauen dels ulls de l’Ellsworth. Tot i això, refusa el mocador de paper que li ofereixo. Tot d’una el Farrell s’aixeca.
      —Bon voyage, vailet —li diu.
      Aleshores gira i se’n va. Tots dos el mirem com surt de l’estació a grans gambades. Durant un segon tinc la idea de seguir-lo, però hauríem de parlar-nos i no sé pas què ens diríem. De totes maneres el meu treball és ara amb l’Ellsworth.
      Cal desfer l’embolic en què la meva família i jo hem ficat la seva vida juvenil. Al final, m’accepta el mocador.
      —Justament aquesta no era la meva idea —diu —. Jo volia anar a viure a Nova York per intentar de trobar una feina, però aleshores la vostra mare em va dir que, si no tornava a casa, destrossaria la vida de la meva mare. Ja es veu que no la coneix, la meva mare!
      Li faig que sí.
      — No ho havia de fer, jo això.
      Li allargo un altre mocador de paper. M’explica alguna cosa de la seva família de Tampa. I, amb gran sorpresa seva, li aconsello de no tornar-hi. En comptes d’això li compro un bitllet per Nova York i encara li dono tots els diners que porto a la cartera, una mica més de 80 dòlars. Li adverteixo que es mantingui allunyat de la meva mare i que, si mai té una bicicleta, no hi transiti els dies de pluja.
      Sembla comprendre tot el que li dic. Quan l’autobús arrenca, a les set de la tarda, ell somriu i em diu adéu amb la mà, mentrestant, jo me l’ imagino dormint en una caixa de cartró sota el pont de Brooklyn.
      Fora, al pàrquing, ja fa estona que la camioneta del Farrell ha marxat mentre que la tempesta revoloteja allà dalt. Em seguirà a casa, amenaçarà una mica la meva seguretat i el meu benestar, després se'n anirà a una altra banda a fustigar algú altre. Mentrestant, el Cyrus i jo ballarem el fox-trot amb la música d'Abba que li agrada posar al nostre monitor, i li explicaré al Cyrus una versió arreglada del que ha passat a l'estació d'autocars, una que no ens faci quedar tan malament a mi i al Farrell. Li diré que no tinc espera per que neixi Doble X perquè tinc el pressentiment que seré una mare excel·lent. Tres mesos més tard, quan finalment aparegui ella i jo escodrinyi els seus ulls per trobar algun record de les meves transgressions, només veuré gana i ràbia.