Josepmarc Solà TOT I DESPRESENTANT METAFONIA

RESSENYES
Memòries! de Matthew Tree
Despresentació de Metafonia, de Carles Hac Mor
Litúrgies poètiques: deslectures de Palau i Fabre
Rebosteria selecta
********************TOT I DESPRESENTANT METAFONIA

Josepmarc Solà

Dins l’esfera de les lletres, la presentació d’un llibre no resulta innovació. Quan s’hi implica la partícula des-, però, s’esdevé un capgirament de tota concepció arcaica i convergent: l’escriptura que germina en l’hemisferi esquerre del cervell de Carles Hac Mor. L’auditori que es va reunir al Palau Robert de Barcelona, el dia 28 de gener de 2004, va poder assistir a una veritable despresentació de l’obra de l’escriptor paraparèmic, o bé del desescriptor de poesia, o encara, d’un deslector àvid de significant, militant del FAE, multifundador, multipresident i multipromotor d’aquesta iniciativa independentista, entre d’altres.

Negre sobre vermell i vermell sobre negre, presentadora i presentat, poema visual de ressons brossians en processó cap a l’escenari. Quatre cadires per a l’autor (Hac Mor), l’editor (Toni Clapés), la despresentadora (Anna Carreras) i l’esperit d’un Paul Celan a qui s’homenatja indirectament, desllegit, dislocat. Toni Clapés defineix Metafonia; valgui la utopia! perquè en l’univers paraparèmic la mateixa definició queda reduïda a la no-definició en el moment de ser formulada. Ens esquitxa amb el doll que esclata d’una llengua que s’entesta en crear tot fent i desfent la il·lusió de ser poeta que no significa absolutament res.

La lectura del neododecàleg d’Hac Mor, d’un fragment de Metafonia com a interpretació de Metafonia, i d’un collage –realitzat a partir d’una ressenya de l’Anna Carreras sobre l’obra i els e-mails de l’autor que la complementen– configuren el context despresentador i representatiu de com desllegir una deslectura. Assolir el grau zero, o subzero, o sotazero de l’escriptura, explorar els límits del llenguatge, trencar les cadenes que el significat lliga a l’entorn del significant, introduir-se en l’escriptura de tothom i de ningú des del monòleg interior són, invariablement, els objectius que s’ha fixat el text. Molt encertadament, l’Anna Carreras realitza una anàlisi de Metafonia des de la qual, més enllà del missatge, posa en relleu l’essencialització dels versos de Celan, configuració d’un hipermercat textual, sense signes ortogràfics, al capdavall innecessaris, atesa l’evolució vertiginosa del llenguatge i de les ments privilegiades que s’hi poden endinsar. La deslectura de Paul Celan no és arbitrària, amb el benentès que allò que s’està desllegint és tota la tradició que prové de l’avantguarda i del textualisme des dels seus inicis.

Met-afonia i meta-fonia, dues propostes per al títol tan vàlida l’una com l’altra que menen l’escriptor a interpel·lar Vicenç Altaió, present entre el públic, per tal de trobar una hipotètica definició de la partícula met-, tot i concloent, aquest últim, que el sentit horitzontal de les coses no condueix enlloc. Contràriament, el monóleg interior de Metafonia sí que condueix a alguna banda, concretament cap a una veu que s’unifica en la multiplicitat, en la relació que s’estableix entre el jo i tots els seus tus que, tal i com apunta l’Ester Xargay, resideixen en la fusió dels pronoms (-me, -te) que s’amaguen en el prefix met-. D’aquesta interacció entre el jo i els seus tus se’n desprèn la presència de l’amor cortès a l’obra, fet que comporta un breu debat sobre les possibilitats de l’expressió desamor cortès, o amor descortès, i fins i tot, desamor descortès.

La deconstrucció com a origen de la reconstrucció, un camí d’anada i tornada, l’estructura de Metafonia és heroica i antiheroica: talment Ulisses en un viatge que fa i desfà, talment Penèlope teixint i desteixint, Hac Mor pren l’agulla del tapissaire tot decidit a cosir per les dues bandes un llenguatge de doble fil, un llenguatge que troba el seu sentit en el no-sentit. En la despresentació del llibre hi ha de tenir cabuda l’eterna polèmica entre comunicació i expressió. Una de les moltes portes que Anna Carreras obre amb la seva deslectura remarca l’exercici de violentar l’escriptura de tal manera que el material fònic del llenguatge assoleixi un clímax que el remeti directament a l’afonia, fet que lliga indiscutiblement amb "l’afonia-mot" de Celan i amb l’estructura de Metafonia, que Antoni Clapés defineix com piramidal. Ambtot, la participació del públic sempre és d’agrair per les opinions que poden aportar. Ara bé, tampoc es tracta d’intentar guanyar més protagonisme que l’obra presentada amb preguntes que no acaben mai, que de fet són no-preguntes, i que no deixen de ser valoracions subjectives. A la gent no li va caler sopar perquè, tal i com diria l’Hac Mor, s’hi van flipar sobrassades còsmiques.