Biel Mesquida: Alcover i Costa i Llobera contra els assassins de la llengua catalana o dóna’m llengua i ama’m

Alcover i Costa i Llobera contra els assassins de la llengua catalana o dóna’m llengua i ama’mIn memoriam

Blai Bonet i Nadal Batle, amadors i lluitadors
de la llengua i la cultura del País Català

Biel Mesquida

Feliç, joiós i encoratjador dia a tots els amadors de la llengua i la cultura catalanes i dels llibres catalans.

M’agradaria viure en una nació europea normal, dins una cultura europea normal i amb una llengua europea normal. Si tot això fos així, el meu paper de pregoner podria ser molt lliure i alegre: un cant a la festa de la lectura, una cantata dedicada als llibres. Em sentiria amb cor, com a lector fervent, de fer dècimes desbaratades dedicades als escriptors catalans i espotpublicitaria els que ador, perquè fan literatura de la bona i sense data de caducitat, i em carregaria els que fan tot el contrari. O bé m’enrotllaria amb els meus mecanismes de lectura i, d’una forma clara, entretinguda i subjectivíssima, contaria què és per a mi la lectura metafòrica, la lectura metonímica, i acabaria amb l’explicació raonada d’una confessió íntima: sé si un llibre és bo o dolent amb una regla senzillíssima: si el llibre em fa escriguera, el llibre és bo.

Emperò no són temps per anar de berbes, i, si no volem perdre els verbs i la verba catalana, no ens queda més remei que prosseguir la lluita empresa pels catalanoparlants des dels Decrets de Nova Planta i amb fites tan significatives com la dictadura de Primo de Rivera, els quaranta anys de la dictadura franquista i l’aznaritat neofranquista actual. I dir i repetir i insistir en les mateixes evidències científiques que amollam des que sortírem del feixisme i emprenguérem aquesta transició, de la qual m’atreviria a dir que encara no s’ha acabat, malgrat que certs polítics i certs historiadors ens vulguin vendre que habitam en un procés democràtic meravellós en què la normalització lingüística i cultural catalana ja s’ha aconseguit.

Ni a prop fer-hi! La unitat de la llengua catalana, aquesta realitat científica i, com a tal, objectiva i universal, és atacada des de l’Estatut de la Comunitat Valenciana, fet per uns polítics extraordinàriament ben definits per mestre Joan Fuster. Ho conta Enric Valor aixuixines:

‹‹—Joan Fuster deia coses molt boniques, a voltes, perquè un dia estàvem parlant de la manera en què, a partir de la pèrdua dels Furs, van intentar, els imperialistes antivalencians o anticatalans, destruir l’idioma, i Fuster em deia:

"—Mira, la dreta és molt intel·ligent; té una gran pràctica perquè em sembla que fa uns sis mil anys que manen, des de Babilònia, Enric, des de Babilònia manen i se les saben totes. Han provat durant tres-cents anys de destruir l’idioma, no han pogut i han girat full, i ara s’han dedicat a defensar-lo:’no, que no és català, defensen el valencià’. És una manera de destruir-lo, aïllant-lo de tots els germans, aïllant-lo, quedant-nos sense un gran territori dels que compren llibres, dels que n’escriuen, etc.’. Això em deia Fuster. Diu: ‘Ara intenten destruir-lo alabant-lo, però aïllant-lo.’ Clar, si es mira el mapa, el territori valencià és molt petit. No és per mantenir un gran mercat; per mantenir una gran llengua com és el català nostre, el català clàssic, que és el valencià, simplement. Però la dreta això ho sabia: ‘És igual, canviem. Ara direm que el valencià és preciosíssim i que s’ha de defensar per damunt tot.’ A veure si es mor d’una vegada.››

A les Illes Balears, els polítics que consensuaren l’Estatut d’Autonomia foren cultes i escriviren que la llengua pròpia era el català, i que la Universitat seria la institució que vetllaria i tendria cura de l’idioma. A poc a poc, durant la llarguíssima quinzena d’anys de govern del PP, amb la feina i l’esforç de tècnics universitaris, es feren les lleis i els decrets que ajudaren mestres i professors a fer, amb dedicació i treball, uns inicis de normalització lingüística. El desplegament de noves disposicions que ajudassin la llengua en territoris com el judicial, l’empresarial, el comercial o el social, no es va dur endavant de forma clara fins al Govern del Pacte de Progrés. Amb aquestes polítiques, la llengua i la cultura catalanes a les Balears començaven a trobar espais de normalitat i, dins una societat tan complexa i tan poc cohesionada, no hi va haver cap confrontació social per motius de llengua.

Just començar el 2003, amb el Govern Balear del PP de Jaume Matas, apareixen signes de catàstrofe. El conseller d’Interior, José Maria Rodríguez, fa un decret que retalla l’exigència de nivell del català per accedir a l’Administració de la comunitat autònoma. Es produeix una oposició social majoritària, fins i tot per part de la Direcció General de Política Lingüística del mateix Govern. Comissions Obreres duu el decret al Tribunal Superior de les Balears i aquest se carrega l’exempció del coneixement del català als majors de 50 anys perquè és injusta. El final del 2003 ve marcat aquí per la rebaixa del pressupost per a la normalització lingüística, l’anunci d’una tevé autonòmica bilingüe i el tancament de Som Ràdio, i, per afegitó, el Govern del PP espanyol estableix l’ensenyament del valencià a les escoles oficials d’idiomes com a llengua distinta del català.

El conseller de Cultura i Educació, Francesc Fiol, del Govern Balear, el passat 16 de gener de 2004, presenta un conjunt de mesures lingüístiques amb una llista de sis punts per protegir les modalitats insulars a l’ensenyament, defensar els drets individuals en l’ús de la llengua dels estudiants i crear una secció filològica a l’Institut d’Estudis Baleàrics per fer els llibres en text modalitari i passar totalment de la saviesa universitària. Tot això implica, pel cap baix, un procés d’involució de la normalització del català, la creació d’una societat més fragmentada, en què la integració dels immigrants serà impossible i el català quedarà marginat.

Un conjunt de veus institucionals i individuals s’aixequen contestant tots els punts d’aquest intent de crear una guerra lingüística i un blaverisme a la balear. Amb el programa del partit com excusa i una lectura pepera de la llei de normalització, es proposen fer un atemptat contra l’ensenyament en català, llevar l’autoritat lingüística a la Universitat de les Illes Balears i col·laborar en l’assassinat de la llengua catalana amb una teoria perversa i acientífica del bilingüisme territorial, que restringeix l’us del català en aquells àmbits en què la nostra llengua ha assolit una certa implantació i no fa res per tal d’estendre l’ús del català en aquells altres àmbits en què resta totalment marginat, que són molts.

L’Obra Cultural Balear es manifesta davant el Consolat del Mar amb un text contundent, llegit per Maria del Mar Bonet, on s’exigeix: Rectificau! Rectificau! La UIB i el Departament de Filologia Catalana denuncien, amb tots els ets i uts, aquestes mesures, que ataquen les funcions universitàries que li són pròpies segons l’Estatut, i les qualifiquen d’intromissió inadmissible del poder polític en el terreny científic. El món cultural fa un manifest, signat per unes seixanta persones, que envesteix aquesta política lingual com a demagògia irresponsable, en una situació en què retrocedeix l’ús social del català, i com a pràctica d’un electoralisme enverinat perquè els ciutadans oblidin els problemes medioambientals, autoviaris, turístics, econòmics, amb una manipulació de les idees del personal afavorint guetos i creant odis a costa de la llengua i la cultura pròpies. Cent seixanta-tres claustres de centres escolars, associacions de pares i mares, consells escolars, cooperatives, sindicats i moviments educatius, fan detallats i justos comunicats, declaracions i manifests en què denuncien la prepotència i la irresponsabilitat de la política lingüística del Govern Balear del PP, el qual, amb recursos populistes i manipulant la realitat, cerca la crispació social i vol fer servir, amb aquesta finalitat, el que hauria de ser eina d’unió social: la llengua pròpia de la comunitat. També es desmunten cadascuna de les idees del conseller Francesc Fiol sobre l’aprenentatge i la tria de la llengua, que són contestades amb raonaments basats en la llei, per un cantó, i en la pràctica pedagògica, per l’altre.

Milers de mestres i professors duen més de 25 anys fent una feina dura i complexa per un tractament prioritari de la llengua catalana com a llengua vehicular de l’ensenyament, la qual cosa és l’única garantia científicament contrastada perquè l’alumnat no catalanoparlant surti ben preparat per usar les dues llengües. I milers de ciutadans, per tots els mitjans de comunicació, per les tertúlies, per les converses domèstiques, fan befa d’aquest gonellisme ferotge, que sobrevola com un fantasma quan la vicepresidenta Rosa Estaràs amolla que "ells" volen ‹‹potenciar ses modalidats mallorquines, eivissenques, menorquines i formenterenques com deien en Moll, n’Antoni Alcover i na Maria Aguiló.›› Seria pateticocòmic, si no fos que representa un menyspreu i una ignorància cultural per part d’uns polítics sense vergonya, que parlen de Sara Mago o de ‹‹la concertista gallega Carmiña Burana››, i no saben que Marian Aguiló va escriure aquells dos versos: ‹‹Poble que sa llengua cobra / se recobra a si mateix.››

Hi ha cartes al director que comparen l’Institut d’Estudis Baleàrics i la seva nova secció filològica per damunt la UIB —que impulsarà les modalitats de les Illes i les introduirà als llibres de text— amb una Acadèmia de la Llengua Valenciana nostradíssima, que acabarà defensant un diccionari d’escriptors baleàrics i un modalitari balear separat del català a les escoles oficials d’idiomes.

Els senyals d’alarma sobre la nostra llengua i cultura s’han posat a sonar a les totes. Qui no vulgui sofrir submissió lingüística, perquè creu que el català és la llengua pròpia, útil i necessària (i només podem considerar com a imposat l’aprenentatge d’aquelles llengües que socialment no són necessàries), sap ben bé que, en el segle XXI, sols sobreviuran les llengües petites fonamentades en la voluntat col·lectiva de fer tots els esforços imprescindibles per mantenir-les vives.

I a començaments del segle XX, dos homenots poetes, que enguany fa 150 anys que nasqueren, Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, feren tots aquests esforços imprescindibles per aconseguir crear i fructificar una llengua literària catalana que podríem considerar la predecessora de l’actual llengua estàndard. La seva paraula viva és la que ens ha de donar aliment i coratge en aquests temps de misèria. Les seves veus, que han travessat el temps sense perdre veritat i vitalitat, han de ser com un far en aigües de naufragi. Com introducció als mots del dos poetes, com ja ens mostraren en unes ben diferents circumstàncies històriques i politicosocials Alcover i Costa, he cercat un fragment del lingüista Gabriel Bibiloni, perquè explica, amb la veu de la ciència, que la comunitat lingüística va lligada a la consciència col·lectiva:

‹‹La formació de llengües respon a unes forces històriques independents del grau d’uniformitat o de diferenciació interior d’aquestes llengües. Hi ha llengües amb moltes diferències interiors i altres amb molt poques. Són les relacions de poder i de subordinació entre els grups humans els factors decisius. Al cap i a la fi, la compactació i la descompactació lingüístiques en un espai geogràfic determinat no existeix perquè sí, sinó que també són resultat d’uns fets politicosocials. Nosaltres no som catalans perquè parlem català, sinó que parlem català perquè som catalans; perquè els nostres avantpassats s’organitzaren políticament d’una manera que permeté crear les condicions d’interacció social que, al seu torn, permeteren l’aparició de la varietat lingüística que el procés històric convertiria en la llengua catalana. Les llengües estan fetes per uns processos d’integració que giren a l’entorn de la construcció de varietats de models, que avui coneixem com a llengües estàndards, a les quals se subordinen les varietats no estàndards o dialectes. L’ús dels estàndards com a tals en un espai geogràfic determinat —lligat sempre a un marc polític i administratiu— fa la funció d’unificar i cohesionar grups de varietats lingüístiques i contrastar-lo amb grups de llengües diferents; els estàndards defineixen llengües i comunitats, al cap i a la fi són fets de consciència col·lectiva.››

I ara Alcover in vivo: un fragment de la conferència llegida a l’Ateneu Barcelonès el dia 30 d’abril de 1904 i que és una font de vida. Alcover dixit: ‹‹Sent, senyors, que em quedi poc temps per a lo que més me reca: dirigir una paraula a la joventut catalana. Darrera vosaltres, jo hi veig l’ombra, hi sent batre el cor de Catalunya. Però, ademés, tinc títols personals, l’afecte, la sang, el llinatge, no per la raça, sinó per la família. D’infant, Catalunya fou per mi la regió del somni. Figureu-vos una àvia que parla an el seu nét; l’enyorança de cabells blancs evocant la imatge de la pàtria absent, i la il·lusió de la infantesa recollint ses paraules. Com la pintarien! Així aprenguí a amar a Catalunya i a veure-hi la prestigiosa prolongació de ma pàtria natural. Després, aquests carrers i aquestes Rambles foren per a mi la via triomfal del primo entrar di giovinezza. Si aquests vincles (i la barba bastant florida) disculpessin mon agosarament, jo diria als joves de la terra: sieu artistes, sieu homes, sieu catalans. La història, la vitalitat i l’empenta del renaixement ho imposen. No valdria la pena engelosir-se per l’ús exclusiu de l’idioma, si no fos mantenidor i verb a la vegada de l’esperit de Catalunya. ¿De què serviria l’obsessió de la personalitat i de la vida pròpia, si el poble català i els seus artistes i escriptors no s’entenguessin ni es comuniquessin? A totes bandes, perquè l’art prosperi, és convenient que s’oregi, que perfumi l’atmosfera social i s’incorpori a la vida col·lectiva. Literatura catalana no vol dir escrita en la llengua d’en Llull; no vol dir literatura belga o francesa o alemana traduïda a la llengua del país; vol dir autèntica expressió de la vida catalana: aquest és el títol suprem que consagra la llengua materna. Salvar l’ànima catalana; salvar-la dins l’arca santa de l’idioma. Sense això, tant se valdria arreconar-lo, declarar nial l’empresa de la renaixença literària i esborrar d’una plomada l’obra d’un segle. No ha acabat, no, la missió dels escriptors i artistes a Catalunya. Ella i ells poden i deuen nodrir-se mutualment. Ells poden influir en què el veritable esperit catalanesc s’escampi a Catalunya i pacíficament preponderi fora de Catalunya, vencent, no per exclusió, sino per llegítima gravitació de la força moral i per l’imperi de la simpatia. Catalunya és admirada i mereix ésser amada i oïda; i pels seus artistes i escriptors principalment s’ha de veure l’esponera, i sentir-se les palpitacions de la infinita vitalitat, i fer-se escoltar i respectar en els consells de família. No els pertoca ésser a tothora ciutadans i seguir tal o qual senyera, i entregar-se a l’obsessió d’una causa i al culte d’una idea, per bona, per santa que la creguin: els pertoca recordar-se de la terra que trepitgen, dels horitzons que els rodegen, de la sang que duen a les venes, de que la realitat vivent, on la fantasia dels poetes ha d’alletar-se, té aquí la fesomia, les entranyes, el nom de Catalunya. El qui es desperta comença per recordar i mirar a l’entorn seu. Així, la musa catalana primer visqué d’enyorança, remembrant l’antiguitat històrica; després prengué possessió de l’herència viva de la pàtria; finalment, per enriquir el patrimoni espiritual, ha llançat la mirada i el pensament enfora. Primer els arxius, llavors la pagesia, i fa deu o quinze anys l’exploració dels grans centres de cultura. Això ha determinat la crisi actual que jo tenc per favorable. En bona hora posem a la lira noves cordes; vaporitzem la forma per fer-la flexible i delicada; sorprenguem els secrets de laboratori; anotem les impressions subtils i fugitives; aclimatem a casa nostra els elements exòtics assimilables; més tot això sense perjudici de la nadiua originalitat. Voleu triomfar fora de Catalunya? Sieu catalans. Voleu ser universals? Conserveu l’aire de família.››

I no s’atura de ser clar i català. El 12 de desembre de 1916 deia paraules tan esmolades que semblen escrites suara i per atacar els maltractadors i els assassins de la llengua: ‹‹Pecar contra la llengua és pecar contra la pàtria. I afegiré: pecar contra la llengua és fer-la víctima d’un amorós maltracte, malmetent-la i llatzerant-la per excés de negligència familiar, com a cosa d’estar per casa, que ens dispensa de tota cura i cerimònia. Pecar contra la llengua és acantonar-se dins la intransigència dialectal, que ve a ser a fi de comptes l’esperit de barri disfressat de sub-regionalisme, la lliurea ‘patuà’, forma indirecta, conscienta o inconscienta, de castellanofília. Pecar contra la llengua és envilir-la amb el llot de la corrupció. No estem aquí, per estrany que sembli, en possessió pacífica de l’orgue natural d’expressió; i per això l’idioma, discutit i pledejat, se troba, com si diguéssim, en situació militant, i porta espasa i elm en defensa pròpia i en defensa dels drets que representa. La llengua és una flama viva i palpitant que es reflecteix en totes les manifestacions de la cultura i l’espiritualitat catalana.›› El Govern Matas, Estaràs i Fiol hauria de llegir dos dits d’Alcover per aprendre a estimar, a bentractar, a discriminar positivament la llengua catalana. Les paraules del poeta Joan Alcover, carregades de potència lluitadora, són una bona arma de defensa contra els que volen fragmentar la llengua catalana, contra els que volen convertir-la en un element folklòric i familiar amb porta d’entrada al secessionisme lingüístic, contra els que la volen gonellitzar, contra qui l’assassina a cops de decrets.

Del mestre Miquel Costa i Llobera també he cercat dos fragments en què amb paraules alades ens mostra l’amor a sa materna llengua. El ‹‹Discurs de salutació›› que va fer als membres del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906 deia:

‹‹Com un ressò de Mallorca, sense altre títol que esser-ne fill, present en aquest acte solemníssim la coral salutació de ma terra a tots els germans de la materna llengua catalana i a tots els estrangers aquí aplegats per enaltir-la. No podia mancar a la inauguració de l’actual Congrés una senzilla expressió, encara que impensada, d’aquell país a on primer es propagà el nostre idioma des de son agre nadiu. Amb la primera brivada jovenil del gran Rei en Jaume, amb la primera expansió de Catalunya arribada a la plenitud de sa florida jovenesa, la regió de Mallorca i de les altres illes Balears quedà constituïda com a primogènita de l’antic casal que té aquí sos fonaments indestructibles. Escau a la primogenitura conservar el distintiu del propi llinatge, fins i tot dins l’escassa fortuna. Per això Mallorca i ses illes adjuntes, encara que petites i modestes de cabals i de força, conserven avui entre variants i degeneracions, el sentit intern, el geni de la llengua catalana. Aquest és el vincle sagrat, corresponent a una regió que ha donat a la pàtria un Ramon Llull. Rebeu, doncs, ara mateix, germans volguts i honorables forasters aplegats en festa, la salutació de Mallorca, si no brillant i ufanosa com caldria, sincera i entranyable, com un ressò d’aquell sentit intern de l’idioma, pel qual no puc considerar-me extern a Catalunya.››

No sentiu que respirau més bé després d’escoltar aquests sentiments d’amor a una terra i a una llengua pròpies? Dos fragments de dos parlaments, un dels Jocs Florals i l’altre del Congrés de la Llengua, ambdós de 1906:

‹‹Ah! No en dubteu, senyors: la llengua catalana, posseint tanta eficàcia expressiva, té lo que principalment dóna valor i mèrit efectiu a un idioma. És per tant una llengua de magnífiques condicions literàries, i que, estant lliberta del fardatge acadèmic i burocràtic, resulta per això mateix molt més apta per a la poesia. Cal, emperò, estudiar-ne la proteica varietat, penetrar-ne l’índole, que a través de tantes variacions és la mateixa, cooperant així a l’harmònica reintegració del parlar catalanesc, obra que ja tenim impulsada pel senzill heroisme d’un apòstol com és mossèn Alcover! Sols així recobrarem la nostra herència filològica, amb tota sa riquesa de vocabulari, sols així la recobrarem amb tota la independència de sa pròpia sintaxi. (…) El dia en què tal obra de reintegració serà feta, apareixerà, admirable de força, de gràcia i d’expressiva bellesa, el verb consubstancial de la nostra raça al consistori dels idiomes indiscutibles; i aleshores tindrà ressò universal el crit entusiasta que aquí ja brolla dels cors: Visca la llengua catalana!›› ‹‹Si volem que el català visca com idioma independent amb son propi caràcter filològic, cal estudiar-lo en ses manifestacions genuïnes: la literatura de l’avior al temps de sa floreixença, i el vivent llenguage del poble dins les regions més incontaminades.››

I és amb una horaciana titulada Als joves quan mestre Costa ens dóna aquell "Siau qui sou" basat en la saviesa dels vers de Píndar: "Cal aprendre de ser qui som", i que ara podem conjugar amb la contemporaneïtat de mestre Blai Bonet dient: "No tingueu por. Siau qui i què voleu ser."

Si sabem que la situació de la llengua és un dels primers símptomes de la salut moral d’un país i que la corrupció del llenguatge és un indici de la malaltia del cos social, ja sabem què hem de fer: Contra els assassins de la llengua catalana la lluita és clara: Dóna’m llengua i ama’m: català a ca nostra, català a l’escola, català al carrer, català al cinema, català als media, català als jutjats, català arreu, català en la consciència individual de cadascú. Viure les vint-i-quatre hores en català perquè aquesta és la nostra manera de pensar, de veure, de llegir, de percebre, d’orientar-nos en el món: saber que som membres d’una comunitat que no és gens diferent a la nostra vida quotidiana, amb una cultura fonamentada en una moral col·lectiva que neix de la moral de cada ciutadà. I sabent a les totes que cada pam de llengua i de cultura que perdem és un pam de dignitat moral perduda, és una reculada cap a la barbàrie. Retorn a Joan Alcover, que diu el mateix amb d’altres mots: ‹‹La llengua no és un instrument que es deixa o es pren a voluntat, com qui tria la flauta o el cornetí per interpretar una melodia: és un òrgan vivent de la individualitat humana, i és impossible arrancar-se’l sense que el ser moral més o menys se debiliti i es dessagni.››

Pus discurs, un crit: Som i serem fidels al servei de la llengua i la cultura catalanes! Moltes de gràcies i el sus a la festa del llibre català.

Telloc, 26 de febrer de 2004.