Adam Johnson: El jardi de casa

El jardí de casa
Adam Johnson
Traducció d’Alexandre Gombau


És la pudor picant i oliosa de la pell de tigre el que em desperta bruscament, i la primera cosa que faig és buscar el meu fill, a qui he somiat a màxima velocitat. La fetor s’ha esvaït abans que ni tan sols obri els ulls; però un pols accelerat encara em batega als canells quan m’assec per veure el meu fill mirant una reposició de Starsky & Hutch amb el volum tret. Tots dos van dins el cotxe de la ratlla blanca amb les ulleres de sol posades.
      M’ha agafat la dèria de dormir al sofà perquè és estiu i perquè en Mac és un noi amb massa temps a les mans i un pare que ha de dormir durant el dia. La setmana passada em vaig despertar perquè vaig notar les seves mans al meu cinturó intentant pispar-me la clau de les manilles, que ni tan sols m’havia adonat que havia perdut. Ens vam mirar. «Tinc dret a romandre en silenci», va al·legar voluntàriament, que consti, i jo me’l vaig quedar mirant mentre ell escampava la boira pel nostre veïnat de Phoenix sud cap on caram fossin les meves manilles. Però avui sembla satisfet amb Starsky & Hutch. Em trec la camisa caqui de guarda jurat del zoo que duia ahir a la nit i em frego els ulls a causa del sol de migdia que s’escola per les finestres. Avui torna a ser un noi normal i corrent, un petit indi damunt la moqueta ratada, amb les cames encreuades i les espatlles encorbades, mentre llegeix els llavis de l’Starsky.
      La Sue diu que ha estat explicant als nens del barri que el seu pare torna a ser agent de policia, que val més que vagin amb compte, la qual cosa afegeix a la seva teoria que el fet que jo abandonés el cos va empitjorar encara més les coses per a ell. Resulta difícil saber què fer amb tot plegat. Ella està a punt de perdre la paciència amb tot això dels exàmens i un noi com en Mac. Darrerament s’ha limitat a estudiar amb un cronòmetre i a parlar amb frases curtes acabades amb un «vinga!»: «a l’habitació, vinga!»; «recull les joguines, vinga!».
      Veig la Sam movent-se per sota de la catifa i la contemplo mentre travessa lentament la sala d’estar. És una boa mexicana d’un metre i mig que vaig heretar del zoo una nit. Hi ha un forat a la catifa, darrere del sofà, per on entra; i amb la calor de l’estiu, ronda per tota la casa com una ànima en pena entre el feltre fred i la pols. Les altres mascotes en desconfien, com ara el meu dàlmata, el Toby; de manera que les coses rutllen. La Sam s’esmuny al costat d’en Mac, que no es mou i que s’ha acostumat a aquesta forma fosca i sinuosa. La Sam també es mostra indiferent pel que fa al que pugui estar passant; es gira i llisca cap al televisor, on l’Starsky i en Hutch apareixen ara mateix en una autopista de cinc vies. Amb el cotxe vermell de la ratlla blanca, el llum d’emergència i aquesta velocitat semblen un llamp.
      —Creus que són ells dos realment els que condueixen? —pregunto.
      En Mac sap el que en penso, d’aquesta sèrie. Ni tan sols aparta els ulls de la pantalla.
      —Vull les meves sabates.
      —Aquest cotxe ni tan sols ha sortit a fer un tomb de veritat. No té ni una rascada als laterals, i els embellidors estan immaculats. Mai no ha rebut ni un copet.
      —Enxampen un munt de paios dolents —replica.
      —Enxampen antigues estrelles del cinema, velles relíquies.
      —Almenys estan patrullant per allà fora —m’etziba—, i no en codi nou a casa.
      Intento que això no surti de mare, sobretot per culpa d’una sèrie que en Mac normalment diu que és com un «consolador», un terme amb un significat que ell, un nen de nou anys, sembla conèixer prou.
      —I a tu què et converteix en un expert del codi nou? —li pregunto.
      Es gira cap a mi per primer cop, una mica massa envanit pel fet que jo ara li vegi que li han fet un ull de vellut per aquí a fora.
      —Tu —m’etziba amb prou dramatisme per fer-me pensar que ha sentit el terme en alguna banda i que assumeix que vol dir alguna cosa més que no pas fora de servei, simplement.
      Intento reaccionar com un policia davant de tot plegat. Miro com l’Starsky i en Hutch s’arramben a una limusina amb un jacuzzi ple de dones en bikini. Les noies salten i riuen, i llancen grapats de bombolles a en David Soul, que fingeix un gest de defensa, i, us ho asseguro, faig esforços per contenir-me.
      —Vinga —dic—. Anem a tallar-te aquests cabells.
      —A canvi de les sabates.
      És perillós concedir-li massa avantatge.
      —Un dia. Més no, entesos?
      —Afirmatiu —diu en Mac—. Canvi i fora.
      «Af-irm-atiu», sento a la cuina. Vaig trigar un any a ensenyar a aquest ocell a dir això. Però no els ho pots fer oblidar un cop ho han après a dir.
      A la cuina, agafo la màquina d’esquilar professional de la Sue i obro un paquet de frankfurts que ha deixat damunt del taulell perquè es descongelin. Enganxades amb cinta adhesiva per tots els armariets hi ha les seves llistes d’anatomia i les escales de dosificació. A la nevera hi ha penjat un gràfic del cicle dels paràsits. Faig un mos a un frankfurt mig descongelat i el mastego mentre em pregunto quanta ciència veterinària ha après en Mac durant aquests darrers quatre anys que he estat de patrulla nocturna. Només ara, que faig de policia de lloguer, penso en quantes vegades deu haver anat a agafar els cereals, el bol i la llet i deu haver llegit els secrets de l’atenció als animals. De mica en mica, sense adonar-se’n, en deu haver après alguna cosa.
      Quan entra a la cuina, li faig la primera bona mirada a l’ull; el té d’un morat marronós intens que se li infla i se li estén pel pòmul. No en fa cap comentari i jo tampoc, que és la nostra versió de la vida després de la bomba atòmica. El primer ull de vellut va ser l’any passat, i va aprendre la pitjor lliçó possible del món per a un nen de vuit anys: ben mirat, no feia tant mal com s’havia imaginat. La propera vegada, ell pegaria primer. Al noi se l’ha castigat, se l’ha recompensat, se l’ha examinat i se l’ha medicat; i fins aquí hem arribat: «després de la bomba —com diu la Sue—, robant les sabates del nostre fill».
      Fa temps que hem fet un pacte, i figurava que havia d’anar de la manera següent: ella s’encarregaria de la major part de la feina de pujar el fill mentre que jo passaria per l’acadèmia i pels tres primers anys a trànsit; després seria jo qui s’encarregués d’en Mac mentre ella anava a la facultat de veterinària. Doncs, bé, en Mac ara té nou anys, els exàmens de la Sue són a la cantonada i jo ja no sóc policia. Ja no sóc la mateixa mena de pare que una vegada va pensar que Mac era un bon nom per a un noi, ni aquell que solia descriure accidents de cotxe al seu fill a l’hora de sopar cada nit o que es referia als ferits com a ocupants, víctimes i acompanyants expulsats.
      Agafa un dels frankfurts freds del paquet i se’l fica a la boca com si fos un cigar. Tot i que mastegar frankfurts congelats els dies calorosos és un hàbit que li he encomanat, em trobo davant d’un retrat d’ell en allò que sembla ser el seu estat natural: avorrit, magolat i sinistrament indiferent a qualsevol cosa que podria aportar el fet de passar una tarda amb mi. Agafo alè, obro la porta i surto a la calor estival.
      Un cop a fora, el col·loco damunt d’un tamboret perquè pugui observar la seva tallada de cabells a través de les baves de gos i marques de grapes de la porta corredissa de vidre. Empunyo la màquina d’esquilar de la Sue i em poso darrere seu: un pare suat i el seu fill amb un ull de vellut reflectits a la porta d’un jardí. És massa peça per a la seva edat, té les espatlles d’un bou i unes mans tan grosses que fa l’efecte que saben com fer la seva.
      —He sentit a dir que hi ha hagut problemes al barri —dic, i selecciono la posició de les fulles.
      Ell simplement arronsa les espatlles i s’inclina cap endavant, recolzant la barbeta damunt el pit mentre espera que comenci. Li dono uns copets al clatell i faig que es tombi a un costat i a l’altre mentre li passo la màquina bescoll amunt. El Toby arriba trotant amb la tortuga del desert a la boca, un objecte que porta a tot arreu, i ens l’ensenya a en Mac i a mi mentre clissa primer la màquina elèctrica i tot seguit la meitat del frankfurt a la mà d’en Mac. La tortuga fa temps que s’ha resignat a dur aquesta creu i fins i tot deixa les cames penjant a fora, la qual cosa serveix perquè hi regalimi la bava.
      —La mama diu que has estat dient als nens que he tornat al cos.
      Ho deixo anar i, tot d’una, no estic segur de si ho estic abordant de la manera correcta; però sento el seu cap relaxat i dòcil sota la meva mà, té els cabells curts i suaus com quan era petit.
      —I què?
      —I doncs, és cert, això?
      —La mama m’ha dit que no vas tornar la insígnia. Diu que hi pots tornar quan vulguis.
      Tan tranquil·lament com parla, sacseja el frankfurt amunt i avall davant del Toby, que el segueix amb el cap tot bavejant, però que no s’imagina la manera de menjar sense deixar anar la tortuga.
      —Saps que no és cert.
      Arronsa les espatlles.
      Li faig girar el cap noranta graus perquè em pugui veure de reüll.
      —No hi penso tornar, o sigui que deixa-ho córrer, em sents? Creu-me. S’ha acabat. —Però fins i tot quan li dic això, veig que està emprenyant el gos. Sacseja el Toby pel nas i li pessiga els narius, de manera que l’animal esbufega per les galtes al damunt de la tortuga—. Deixa el gos en pau.
      Ho fa, i jo deixo anar el cap d’en Mac, que li torna a caure damunt del pit.
      —Al gos d’en Brad, si li claves un cop de totxo ni s’immuta.
      —Ho dic de debò. No penso tornar al cos. Que has clavat un cop de totxo a un gos?
      —Només ho deia —deixa anar, i s’espolsa els cabells del braç.
      —Ho has fet, sí o no?
      —El què?
      —Llançar-li un maó.
      —La mama diu que ets un mandrós, diu que vols estar en codi nou.
      Quan pronuncia «codi nou» puc percebre com se li torça el llavi, puc sentir-li la indiferència desvagada a les espatlles, i tot d’una ja no tinc ganes de continuar-lo pelant. De sobte, el puc veure en un futur no gaire llunyà, amb un tatuatge al braç, potser amb un pírcing també, duent una armilla negra i la cartera penjant d’una cadena; i no vull ni tocar-lo, perquè per un moment conec aquest nano. L’he detingut un centenar de vegades.
      Apago la màquina i li dic que vagi a regar.
      —I els meus cabells? —demana, però no és cap pregunta—. Quina merda!
      —A regar, vinga! —és l’únic que em surt mentre li indico el camí cap a la mànega i la bassa del gos verda d’algues que hi ha més enllà.

Us sorprendríeu de la quantitat d’animals que es moren al zoo. En sacrifiquem de vells, de joves, de malalts, de sobrers. Els sacrifico jo. Ahir em vaig passar la major part de la nit buidant la secció d’Habitants del Desert de cries d’escorpí. S’havien escapat dels terraris de vidre pels forats de ventilació i eren per tota la sala. Vaig fer servir una xarxa per agafar-los i posar-los dins una galleda d’aigua, on s’enfonsaven com monedes gastades. La nit anterior, vaig pescar amb un salabret tots els caimans acabats de sortir de l’ou del Territori dels Rèptils. Els vaig ficar dins un tub d’alimentació i a continuació els vaig desar a la nevera de la carn per als grans felins fins que es van quedar durs com claus de tenda de campanya. Sacrifico l’excés de cries de carpa i recullo els coloms que es precipiten en picat des del capitoli. Sóc el que recol·lecta els ous d’estruç, i tret que hagueu entrat mai en un corral fosc, ple d’ocells de dos metres d’alçada, armats només amb un pal i una llanterna per intentar prendre’ls els ous no sabeu de què estic parlant. Un estruç li pot arrencar el costellam a un home per l’esquena, cosa que he vist, tot i que no per obra d’un ocell. La setmana passada vaig disparar a un tigre.
      Però aquesta nit és la mena de nit que només trobes a Phoenix, i únicament al juliol. La lluna puja per damunt dels turons Papago com en la pantalla distant d’un autocinema, i jo m’oblidaré dels ulls de vellut i dels artells pelats, i faré una àmplia volta a la gàbia buida dels tigres mentre rondo pels camins del zoo a les fosques amb el meu cotxet de golf pintat de ratlles de zebra. Tinc penjada al retrovisor del cotxet la llista dels animals que em toca sacrificar aquesta nit, i al meu costat, damunt del seient, hi ha les vambes Converse brutes del meu fill: una mesura temporal que conec, una dèbil esperança que aquesta nit, com a mínim, no marxarà gaire lluny de casa mentre sóc fora. Seria perillosament simple agafar l’hàbit de somiejar en una feina com aquesta, posar-me a reflexionar sobre la vida al bell mig d’un zoo que dorm, rumiar en els animals d’aquesta llista i continuar mirant aquestes vambes. Ja em conec aquesta trampa, i aquesta nit he decidit que no hi haurà res més enllà d’aquest cotxet, res tret del tuf de l’aire tebi i viciat que em puja per les mànigues de la camisa i quatre hores més de foscor. Taral·lejaré pels expositors, aniré tatxant la llista i més tard, espero, no recordaré res.
      Al lluny puc sentir un gran felí esgarrapant el filat del seu clos. D’alguna banda arriben els udols fluixos d’un gran duc que plana dins el seu reduït aviari; i aleshores em deixo arrossegar per la mena de sensació que solia experimentar quan era agent de policia i patrullava pels barris residencials. Podia voltar pels atzucacs durant hores amb el cap repenjat enrere, un polze al volant i únicament els llums d’encreuament posats mentre passava per davant de les pulcres gespes dels propietaris de cases, amb els aspersors giravoltant bruscament en la foscor i els llums d’alarma detectant el meu cotxe patrulla, que ara i adés espantava una figureta capgirada al mig del caminet d’entrada o uns gronxadors buits. No hi havia absolutament res tret del fulgor verdós del meu tauler d’instruments; enllà del parabrisa, el món esdevenia una sèrie de cases a les fosques que no desentonaven, i la ment em quedava en blanc.
      Ara també vaig amb els fars apagats com feia aleshores, però aquesta nit és a causa dels conills. Enfilen cap al llit sec del Salt River provinents de l’abocador de la ciutat, i el zoo n’està envaït. Hi ha ulls de color rosa pertot arreu, orelles que es giren les unes darrere de les altres, i en veure’m de sobte, que travesso veloçment el zoo, els falta temps per llançar-se ben sols davant dels llums enlluernadors de la fatalitat. Us en faríeu creus, de què són capaços. Quan es fiquen a l’Oasi, es mengen safates senceres de panets de frankfurt de cop. I acaben atrapats als cubells de les escombraries, als conductes d’aire, a les bombes d’aigua o a les tanques electrificades, i encara que trobessin la manera d’introduir-se en un lloc com ara els Depredadors de Sonora, a aquests no els faria cap bé, perquè es tracta de conillets d’abocador, alimentats a còpia de menjar podrit, ple de cucs.
      M’endinso en l’aroma nocturna d’eucaliptus humit, passo entre un embut d’ulls taral·lejant sota un fanal i mirant endavant perquè no vull conèixer els animals de la mateixa manera que faria la gent. No els poso noms ni en segueixo atentament els moviments. Parlant novament de patrullar, quan passava per davant de les cases i dels carrerons, mai no mirava dins aquelles finestres ni em preguntava si els fills ja eren al llit; perquè si entraves en aquest terreny, si deixaves que el teu pensament divagués, no hi havia ni una sola casa que no t’imaginessis sense línies de guix als caminets d’accés o cinta groga a la porta. No parlo pas de nostàlgia, ni de la veu d’un expolicia amb dona i fill i nou anys al cos. Darrerament els meus objectius són menys ambiciosos. Ara sóc guarda jurat, afortunat per tenir aquesta feina; i aquesta nit, mentre la lluna tenyeix de color blau l’asfalt en pujar davant meu, només caço conills.
      Tinc un petit Remington del calibre 22, però és poc aconsellable disparar a qualsevol distància dins un zoo; per tant, faig un tomb amb el cotxet per comprovar una sèrie de paranys d’ós rentador que acostumo a parar durant les primeres rondes. El zoo és situat al peu dels turons Papago, que baixen fins a la plana de Phoenix sud, que és on solia patrullar. Ara i adés, entre les clarianes dels arbres, puc veure la resplendent graella de la ciutat que s’estén a sota i que, a cada cantonada, a cada carreró, em retorna com una claror ataronjada. Reconec aquells punts de les rondes nocturnes on la meva antiga vida reapareix insospitadament i d’una manera massa enlluernadora, i és per això que m’he entrenat a clavar la vista al meu cafè encaixat al petit suport del tauler mentre mantinc les mans al volant de plàstic; perquè ja ha passat abans que he vist llums vermelles i blaves, silenciosos allà en la distància, i m’he preguntat si seria en Ted o en Jose o en Woco empaitant algú pels carrers. I aleshores resulta massa fàcil començar-se a fer preguntes sobre el fugitiu: quina edat té i de què fuig.
      No, intento mantenir-me concentrat en la feina que tinc entre mans. De vegades, nois d’institut miren de saltar la tanca i, de tant en tant, es presenta algun problema a l’aparcament principal a causa de la llibreria de publicacions per a adults que hi ha carrer avall; però, a banda d’això, val més estar per les rondes i prou. El senyor Bern, el director del zoo, encara desconfia una mica de mi, de manera que parlem mitjançant notes. Arribo a la feina, arrenco la nota de la caseta del guarda i faig el que em mana sense qüestionar-m’ho. Les conjectures no canviaran pas el destí dels animals de la llista. Donar-hi voltes no farà tornar el meu fill dels aparcaments i dels carrerons dels voltants del canal.
      Giro el cotxet sobre la flonja capa de palla i fulles del Zoo de les Mascotes i enfilo turó amunt cap a la secció anomenada El Jardí de Casa, que conté espècies de menor interès, com ara ases i porcs, animals que la majoria de la gent s’està de visitar per culpa de la pujada que s’ha de fer per arribar-hi. A dalt de tot, passa el de sempre: el zoo recula davant d’un bany de llum de Phoenix, vacil·lant i insegura amb la calor, que et fa mirar, apartar la vista i després tornar a mirar. Al punt més alt del parc, el zoo també queda empetitit; ara només existeix la capçada dels arbres, una creixent alenada del verd, i per un moment, em compadeixo d’aquests xais i aquestes ovelles, davant dels quals aquesta perillosa ciutat es mostra brillant i seductora. De més avall arriben els crits apagats dels lèmurs, i tot d’una tinc la pensada de girar cua amb el cotxet i comprovar els paranys amb les primeres hores de la matinada, perquè, sincerament, em podria passar hores i hores contemplant l’espectacle d’aquesta ciutat. Però aleshores m’acosto a la primera trampa i la vista em fa aturar trepitjant el fre. Obro els fars i agafo el semiautomàtic.
      Hi ha un gos a la trampa d’óssos rentadors; està mig ajagut, amb les anques recollides, arraulit contra la tanca; i això, també, és part de la meva feina. Està tan atrapat que no pot ni seure ni estar dret; i s’espera allà, mig paralitzat i en silenci, com capturat a mig salt. El seu pelatge grisós sobresurt a cada costat a través de la malla, i el pont del musell i del front s’aixafen contra l’extrem de la gàbia, de manera que sembla com si es contemplés les urpes profundament abstret. M’ajupo per comprovar si porta collar, però no en té cap, només hi trobo l’alè gairebé imperceptible i tremolós. Rodejo la gàbia per veure-la des de tots els angles, i el gos sap que això no és bo, que les coses s’han esgarriat completament; però està tan atrapat que els seus ulls no poden seguir res tret de les evolucions de les meves sabates.
      Que aquest gos no em pugui seguir bé els moviments és un petit alleujament, tot i que amb això no n’hi ha prou per deixar-me de preguntar si, quan arribi el moment, el seu cos tindrà prou espai per saltar o si es comportarà com si no passés res i després serà igual de dur treure’l. El pensament no és ni commovedor ni fred. La meva serp era una d’aquestes notes. I el meu ocell també. Però de gos ja en tinc, i al final has de decidir quantes mascotes et pots permetre mantenir. Un parell d’anys a trànsit t’ho ensenyaran, això. Primer et destinen a trànsit perquè així t’acostumis a aquestes coses. A trànsit veus ossos de la pelvis partits contra eixos de la direcció, caixes toràciques a través de les quals hi pots veure, dentadures encastades als taulers d’instruments... La mena de sidral que et fa treure els budells per la boca. Treure els budells per la boca era el procediment estàndard. Els policies veterans et deien que, a la llarga, fins i tot t’acostumes a veure nens que han resultat ferits, tot i que jo vaig abandonar el cos molt abans d’això. Malgrat tot, aixeco el fusell. Després em serà més fàcil de treure el gos de la gàbia, decideixo, i giro l’esquena als llums de la ciutat mentre ell em mira les gastades sabates de policia que he deixat d’enllustrar.
      Tanmateix, això em neguiteja, aquest gos mirant-me les sabates; de manera que em moc per situar-me darrere de la gàbia i m’imagino que des d’allà ho podré fer. Però de seguida m’adono que m’equivoco, perquè ara li veig les anques i em pregunto fins a quin punt ha d’estar afamegat un gos per introduir-se dins una gàbia amb menjar per a conills. Li veig la cua travada al dispositiu de tancament del parany i començo a pensar en el meu gos un moment; i, abans de considerar si està més bé així, ja estic ajupit per alliberar-li la cua. Desfermo el ressort amb el polze, i l’única reacció del gos és un petit riu d’orina. Dret, les coses empitjoren, perquè tot d’una em trobo de cara al gran banc de llums de la ciutat.
      Abans que m’adoni del preu que em suposarà deixar divagar la meva ment, em quedo clavat un moment, com hipnotitzat, perquè gairebé tota la gent que m’importa és en alguna banda allà fora aquesta nit, com ara el meu fill, en Mac. Estic palplantat, amb la boca oberta, quiet, fins que torno en mi, fins que recordo el gos i amb el dit acaricio el fiador del semiautomàtic. La manera com dispares a un tigre és la mateixa manera com fiques el cap dins la finestreta fumejant d’un cotxe que ha fet una tombarella. És la manera com obres d’un cop de peu la porta d’un pis o la manera com treus el cobrellit per enfocar amb la llanterna els llençols de l’escenari d’una violació. Simplement has d’agafar alè i endavant. És la mateixa manera com portes el fill a casa amb el cotxe en sortir de l’escola després que hagi trencat els dits a un company, tres per ser més exactes, sense cap raó, segons diu. És la manera com continues rumiant en allò que significa dur els pixats d’aquest gos a les teves sabates gastades de policia. Simplement has d’agafar alè. I endavant.

L’endemà, en Woco i la seva nova xicota, la Tina, vénen a casa al capvespre per fer una barbacoa. Jo ja he netejat amb la mànega les cadires i la taula del jardí, i he mantingut encès el foc de la graella, que encara té prou flama per no fer fum. La Sue està callada mentre talla les verdures. S’ha passat el dia a la biblioteca i encara té aquella brillantor fluorescent a la pell. La veïna l’ha informat que l’ull d’en Mac és el resultat del seu «arrest» i de la seva «detenció» juntament amb dos nois del final del carrer; i el fet d’arribar a casa amb la notícia que tenim companyia per sopar és un altre cop baix, als seus ulls. No li fa gens de gràcia el meu pla, diu mentre neteja les pastanagues amb energia. No s’ha afaitat les cames des de fa una setmana, afegeix. Enmig de tot plegat hi ha en Mac, enfilat dalt d’una cadira de la cuina murmurant unes paraules una vegada i una altra al lloro gris africà. Dels cabells del nen, la Sue no en fa cap comentari.
      Per tant, és amb reserves que obro la porta quan ells arriben. En Woco dispara un tret ràpid quan entra al rebedor i en Mac fa una giragonsa i cau al terra de la cuina. La Sue llança una mirada assassina a en Woco per damunt de la ratlladora mentre contemplo com el meu fill s’aixeca d’un bot i somriu després de l’experiència quasi mortal.
      —Guaita aquests cabells! —deixa anar en Woco, fent ressonar la veu per tota la cuina—. No m’estranya que al noi li hagin fet un ull de vellut, amb una tallada de cabells com aquesta. I després què, li fareu dur vestidets de nena? —Però fins i tot aquest gest sembla forçat, i en Mac ben bé no s’ho creu.
      Un cop al jardí del darrere, poso els frankfurts a la graella i passo les cerveses. Seiem en una taula de pícnic amb una calorada infernal; la Sue es repenja en un fanal amb els peus damunt de la meva falda i la Tina fa un massatge a en Woco a les espatlles. Seria agradable, aquesta escena; però després de les salutacions inicials ens envaeix un estat de desassossec. La Sue fa glopets de cervesa. La Tina fingeix cert interès pel pati buit que hi ha darrere meu.
      En Woco obre la boca un parell de vegades, però s’atura i s’ho rumia més bé totes dues vegades. Darrerament dubta de quins temes podrien ser segurs com a motiu de conversa, i sense notícies de robatoris amb violència o de conductors que s’han fugat després d’un atropellament, hi ha poca cosa per explicar i estem en silenci.
      D’un temps ençà, aquests són els moments perillosos a la meva vida. Mentre els frankfurts espetarreguen i els ulls vaguen pel jardí, sembla que tots ens preguntem quants més vespres d’aquests ens queden, quant trigarem a deixar-ho córrer tot. Al cos, hi havia dos nivells de resposta a les coses: u i deu. O bé era un educat: «sap que això és una zona d’escoles?»; o bé buscaves amb el polze el tancador de la pistolera. Al cos no hi havia mitges tintes. El que he après durant l’últim any, des de la vegada en què el meu fill va sentir per primer cop com se li trencava un dit de la mà, és que la vida en el primer dels casos és més dura que en el segon.
      Finalment, la Sue trenca el silenci.
      —Penses dir-li-ho?
      En Woco somriu i la mira ara a ella, ara a mi.
      —El què?
      —Vés a buscar els plats de paper —diu a en Mac.
      Ell simplement es grata el clatell afaitat.
      —Per què?
      —Al taulell de la cuina, vinga! —diu, i treu foc pels ulls fins que ell hi va i tanca la porta. Ella es torna a repenjar i parla amb la teulada del porxo, no completament amargada, però més o menys resignada—. Té un pla. Es pensa que si us dóna tots els seus uniformes vells davant d’en Mac, això ho resoldrà tot. Els ha dut a la tintoreria i els té a l’armari del passadís, preparats perquè us els endugueu. Quin gran pla! Uniformes!
      En Woco em mira buscant una confirmació. En escoltar la Sue descrivint la situació, m’adono que és una bestiesa. «El gran acte simbòlic —ho anomena—, la solució del meu marit per la bomba». Faig que no amb el cap a en Woco.
      —Quin mal pot fer, arribats a aquest punt? —li pregunto—. Vull dir que val la pena provar sort.
      —Provar sort! —remuga la Sue mirant cap a la teulada.
      Ara parla la Tina. Passa una mà per sota de la barbeta d’en Woco i li agafa un glopet de cervesa.
      —De què va tot això?
      En Woco li acarona la cama per sota de la taula.
      —Res, l’entrada a l’adolescència del nen.
      —És alguna cosa més que l’entrada a l’adolescència del nen —puntualitzo mentre en Mac surt per la porta menjant una pastanaga. Camina amb l’altra mà a la sivella del cinturó i ens fa la rateta, un costum que ha agafat de mi. Somriu sorneguerament amb la boca empastifada de color taronja; per tant, sé que alguna cosa passa. L’observo fins que arriba al banc, on deixa caure els plats de paper de cap per avall.
      A dins, sentim cridar el lloro dos cops i tot seguit escoltem: «codi... nou». El que ahir era la frase poca-solta d’en Mac ara em sulfura i em desconcerta amb un esverament sobtat fins que m’adono que el lloro parla amb la deficiència de recepció exacta d’una ràdio. «Codi nou», repeteix el lloro, i un somriure maliciós d’allò més obscè travessa la cara d’en Mac i em deixa acollonit. Llavors veig com la seva boca articula: «et fots».
      Sento com passo a l’extrem deu.
      —Li has ensenyat tu a dir això a l’ocell?
      En Mac mastega amb aire absent la pastanaga.
      —Ho repetirà sempre més. Ja ho saps, oi? —Ara el mirem tots, i de cop i volta ja no li resulta tan fàcil somriure. Se li arruga el front, es posa nerviós, i a mi ja m’agrada. Vull que m’entengui bé. Vull que s’adoni que està a punt de passar la ratlla del deu—. Sempre més! Ja ho has pensat?
      —Molt bé —diu la Sue—. Prou!
      —Contesta’m —l’adverteixo—. Contesta’m!
      Però llavors passa una cosa estranya. Se sent un xipolleig a la bassa del gos, un soroll fort. Alguna cosa rebota a la barbacoa i fa saltar espurnes a fora. Llavors ho veig: una pluja de pedres provinent del carreró. Se sent l’enrenou de peus a l’atzucac, i les pedres reboten a la teulada i cauen dins el porxo mentre un grup de nens escridassa i escarneix en Mac.
      En Mac travessa corrents el jardí abans que jo me n’adoni. Amb una passa enlaire i un salt supera una tanca de dos metres i tot el que veig d’ell són els escarafalls d’uns braços en començar la persecució. La Sue remena el cap com donant a entendre que jo hauria d’aixecar el cul i seguir-lo, però no ho faig. No empaitaré pas el meu fill pel carreró com si fos un fugitiu.
      —A prendre pel sac la gran solució! —deixa anar.
      Seiem allà, en silenci, mirant-nos a través del fum dels frankfurts cremats i escoltant la remor de peus que s’escapen. Al cos, les coses serien fàcils. Al cos, jo sabria què fer. Però ara, no hi ha procediment, ni tan sols puc tancar els ulls i intentar no pensar-hi.
      Al cap d’una estona reapareix, panteixant, per la porta lateral. El costellam li puja i li baixa mig asfixiat; té els peus tan encetats que fa angúnia de veure.
      —Necessito les meves sabates —declara, i es posa les mans damunt dels genolls, panteixant intensament—. Necessito les sabates!
      La Sue em mira.

Al zoo, una nota de color groc m’espera a la caseta del guarda. No em fan gaire il·lusió aquestes notes, les feinetes extra que el senyor Bern m’encomana; però val més tirar pel dret i enllestir-les. Tot i que aquesta nit no aconsegueixo sortir-me’n. Tinc en Mac al cap, l’hi tinc des que ha marxat pedalejant per l’avinguda a la posta de sol, i mentre me l’imagino dient adéu amb la mà tot endinsant-se en el veïnat a les fosques, no puc evitar intuir certa connexió entre el meu fill i una nota distant que gairebé no puc llegir, tot i que sé quina mena de missatge conté.
      És una ximpleria, ho sé, estar palplantat aquí, a l’aparcament, acollonit per una nota. Per primer cop crec que hauria preferit que el senyor Bern m’hagués dit en persona quins animals havia de sacrificar aquella nit que em va seguir per veure quant temps es trigava a dur a terme el que diuen les notes. Però, com ja he dit, n’està fins al capdamunt, de mi; i només em va agafar perquè els professors de veterinària de la Sue van parlar clarament a favor meu perquè se’m contractés. Quan la gent s’assabenta que eres policia, pots veure com les opcions se t’escapen davant dels nassos: no ho devia suportar, no devia ser prou bo, devia ser poc honrat... O encara pitjor, s’imaginen la tràgica escena de vida o mort que et fa renunciar i que et canvia per sempre: la bala perduda que troba al seu camí un turista, el nen amb una pistola de joguina... La gent mai no s’atura a pensar que aquestes escenes poden deixar de ser tragèdies al cap d’un temps.
      Us ho asseguro, l’única cosa a la qual vaig disparar quan era al cos va ser a una vaca, que precisament va ser una de les raons perquè el senyor Bern em contractés. Tot i així, no crec que ell hagi disparat mai a res. M’agradaria acompanyar-lo per trànsit un dia, ensenyar-li com agafar aire abans de ficar-te sota els eixos d’un remolc de camió en un atropellament. Si la gent hagués passat un any a trànsit, tots parlaríem un altre llenguatge. La meva dona i jo acabaríem en silenci a la cuina, completament distants. No caldrien notes grogues.
      Al lluny, un caribú refrega les banyes contra la tanca i bramula en zel. És un braol solitari i decideixo que aquesta nit no pararé cap parany. Em sobreposo, em repeteixo que aquests pensaments són ximpleries, que només empitjoraran les coses. Però abans de fer dues passes cap a la caseta del guarda, m’ho torno a rumiar. Em passa pel cap que potser m’equivocava, que ningú hauria de passar per trànsit, que el meu fill no hauria d’haver-se d’enfrontar al món real abans de ni tan sols haver fet els deu anys. I, naturalment, ha après de mi tot el que ronda per allà fora.
      La nota, tanmateix, no és el que m’esperava. Simplement diu: «recorda’t dels llops». L’estudio atentament sota el fluorescent. És la primera vegada que em demanen que tingui cura d’un animal en comptes de demanar-me que me’l carregui; i mentre duc el cotxet cap a la part enclotada del zoo, no puc evitar de sentir-me una mica animat. Condueixo més ràpid que de costum i encenc els fars per fer un cop d’ull als animals, que giren el llarg coll per veure’m passar. En travessar la secció anomenada A les Antípodes, un cangur petit es posa a saltar i em segueix el pas per dins la gàbia. A continuació, m’endinso en la boirina de l’Illa dels Flamencs. En sortir dels Depredadors de Sonora els veig, amb els ulls brillants clavats en mi des d’un tancat temporal a prop del rocam que marca els límits del zoo.
      N’hi ha tres; són llops vermells mexicans, els observo tota la nit i m’oblido de tota la resta. Mai no havia vist un llop abans, però sé que aquests acaben d’arribar directament de les muntanyes. Tot i que el clos només fa quatre metres i mig de tanca metàl·lica, les femelles aconsegueixen ocultar-se prou. Ara bé, el mascle és un exemplar magnífic, amb un pelatge d’un ambre profund, i és més prim i més petit del que et pensaries. Aviat em trobo recorrent l’exterior de la tanca amb ell, camatort, fent voltes al clos amb un moviment de cavallet de balancí mentre s’enlaira i es queda immòbil amb els sorolls apagats dels conills distants, ara una mica menys segur pel que fa a baixar al zoo. Està acostumat a ser perseguit. I jo estic acostumat a perseguir, per això ens engresquem de manera natural en aquesta bellugadissa.
      Planta les orelles i s’atura. Immediatament, m’aturo amb ell. Avui mateix, hores abans, ha ruixat aquestes estaques noves per marcar-les com a territori seu, com dient: «el món no pot passar d’aquí». I en aquesta pausa només se sent el panteix mutu de la nostra respiració, la fortor de mesc del seu pixum, que puja com carburant vessat, i l’absolut silenci dels conills. M’agenollo al costat de la tanca i el llop no sap què fer amb mi. Està quiet, alerta i encongit, preparat per ser abatut; però, per un moment, tots dos parlem el mateix llenguatge i no té por. Sembla com si ens adonéssim que tots dos venim de la salvatgia per reconèixer que la cacera s’ha acabat.
      Un cop a casa, tot està en silenci i a les fosques, i jo espero il·lusionat passar mitja hora al llit amb la meva dona abans que es llevi per anar a la facultat. Deso la pistola damunt de la nevera i em despullo a la cuina. Nu, avanço pel passadís. La pell em desprèn un lleuger tuf de llop i me n’alegro. Al dormitori, hi ha llibres escampats als peus del llit, i la Sue, en el son més profund, l’omple alguna cosa més que la mera placidesa. Aquesta nit no tindré el somni d’en Mac; ara, en contemplar-la, ho sé prou. És un somni simple, curt com una obra infantil de teatre, tot i que pot aparèixer de cop i volta, oprimint-me els pulmons, com els cromats d’un bòlid.
      Fico la cama sota els llençols i em sento arrossegat cap a l’escalfor de la seva esquena i la fragància lleugerament agra dels seus cabells. Està cargolada d’esquena, però tomba el cap i l’estira per damunt de l’espatlla. Obre un ull. Dilatada i desenfocada, la pupil·la es passeja pel sostre mentre se li mou entre les parpelles inflades com si ho fes en aigua salada.
      —Au —murmura—. Vine dormí ammí.
      L’envolto amb el braç fins que encaixo els dits als solcs de les seves costelles. Ella deixa anar un únic gemec curt. Amb l’aroma de les seves espatlles i el so de la seva xerrera endormiscada, la conec tan profundament que això em fa desencaixar la mandíbula i sospirar exhaust.
      El seu peu llisca per gratar-se la picor contra els pèls de les meves cames i, gairebé adormit, sento: «recorda’t» dels llops. Ho repeteixo per a mi mateix, ara preguntant-me si en comptes de «tenir cura» dels llops, vol dir «vigila amb» els llops. «No t’hi acostis». «Alerta». Tot d’una em pregunto què somia en Mac sota els seus llençols de Bart Simpson. Li vam donar l’habitació que dóna al carrer lateral quan era petit, i me l’imagino amb un son irregular i regirant-se mentre passen els cotxes, ben entrada la nit, escombrant furtivament les finestres amb els fars.
      Els meus ulls se senten atrets cap a la paret, cap a un nen ocult a menys de sis metres, i voldria que estigués inquiet, que somiés ulls de vellut, que somiés dits torçats; però sé com està en realitat: mort per al món, amb els ulls en blanc i els llençols per terra, tan immers en el seu son que té sort de respirar. S’ha esbravat tant amb el puny com jo amb el llop, i jo voldria que això ens pertorbés el son. La meva mà atreu cap a mi la illada de la Sue.
      —Dorm, ’inga —diu mentre la seva mà troba la meva, l’estreny i la deixa morta.

Decideixo que els cabells d’en Mac val més que els tallin professionals, però agafar el cotxe fins al centre comercial, segons sembla, és una mala idea. Fins i tot el migdia, en un dia feiner, ens veiem obligats a aparcar a mig quilòmetre. Durant el dia, generalment, tot se’m fa més difícil, i el fet de passar un dia sencer cara a cara amb el meu fill, d’un temps ençà m’ha donat raons per estar recelós. La possible empenta que sentia ahir a la nit ha quedat reduïda a un irritant desassossec en haver de caminar per l’asfalt bullent per la calor i a una mena de sensació d’ofuscació que potser prové d’un mar de cotxes emissors de fums. He decidit que avui estaré animós, com un pare despreocupat, malgrat que en Mac es nega a dur les sabates, notícia amb la qual m’ha despertat tot anunciant que eren per a figaflors.
      I així és com avancem per l’aparcament: jo, duent-li les vambes, vaig pel mig del carrer; ell, bellugant-se en ziga-zaga al meu davant, es trasllada de l’ombra relativament fresca d’un cotxe fins a la següent i crida: «ai, ai!». I aquesta manera d’anar pel forn en què s’ha convertit el centre comercial em sembla molt que és l’essència de la nostra relació.
      A en Mac no li han tallat mai els cabells en una perruqueria, i són les eines de l’ofici el que li crida més l’atenció. S’inclina per aixecar ell mateix la cadira amb la palanca. Fa servir el tub de l’aspiradora per formar-se cercles vermells al braç amb la potència d’absorció. Ensuma el líquid blau on hi ha les pintes. La noia que li talla els cabells li diu alguna cosa i ell riu. Tanca els ulls i gira el cap per somriure cap a l’espatlla de la noia; i jo, en el reflex del mirall, veig un noi que ha oblidat la seva sorruderia, que ha oblidat que el seu pare, l’expolicia, l’espera amb les vambes a la mà.
      Però amb un tall de la maquineta al seu clatell, veig com aixeca els punys instintivament i sento una rampa al ventre que fa que em vulgui plegar en dos. Seu rígid, recte, amb el cap girat tot de sobte per observar la noia de la pinta. El que cal que entengueu pel que fa a això, el que cal que us deixi clar, és que, malgrat el que digui la Sue o qui sigui, he perdut aquest nen, l’he perdut. El puc recuperar, ja ho sé, això. Però el que em fa mal quan sóc aquí, en aquest banc, enmig de les tongades de famílies que passen, és que no tinc ni idea de com fer-ho.

A la feina m’esperen tres notes grogues a la caseta del guarda, però les passo de llarg i em dirigeixo al quadre frontal de comandaments, des d’on tanco tots els llums del zoo. Entro al cotxet i, durant una bona estona, simplement miro amb els ulls perduts a través del parabrisa una nit que jo he enfosquit. Un lleuger ventijol, infreqüent en aquest indret, baixa des dels turons Papago i porta una flaire de llop com d’amoníac tebi; i aleshores recordo aquelles notes penjades a la caseta del guarda, darrere meu. Tot d’una el sento udolar. La veu del llop puja i omple el clot que forma el zoo, m’envolta i em ressona dins els ossos. Les dues femelles se li afegeixen i els seus ga nyols reboten a les roques com si fos metall polit, amb un eco clar i sonor que penja enlaire i em commou força estona després que s’hagi acabat; i espero que la crida s’escampi turó avall per la ciutat, que faci que la gent s’incorpori de sobte, arrencada del seu son.
      Trec el fre de mà i condueixo el cotxet voltant en direcció als animals menors, el cérvol, el ruc del desert... fins al lloc on vaig disparar al gos. Una esgarrifança em recorre el cos en recordar el cop sec que va fer quan, agafant-lo per les potes, el vaig llençar al contenidor. Sento l’impuls d’anar al lloc on el vaig trobar atrapat per tornar-hi a donar un cop d’ull. Però no ho faig. El que faig en arribar al cim del turó és seure i contemplar durant hores el braser dels llums de la ciutat de sota, sotjant i sotjant.
      Al final escolto el breu escàndol d’una sirena de la policia a l’aparcament principal i accelero per la pista del cotxet fins que veig en Rocco a baix de tot, ajupit al costat del cotxe patrulla, picant amb la llanterna la roda del davant i observant com la llum s’encén i s’apaga. M’aturo i miro des de certa distància com s’acosta a la tanca metàl·lica amb una capsa de cartró del laboratori de criminologia; llavors hi caic: finalment han buidat el meu armariet de la comissaria. És allà palplantat, amb les meves antigues pertinences a les mans, esperant-se més temps del que em fa sentir còmode, i és com a la barbacoa de l’altre vespre: la incomoditat, la distància, el desig de saltar al seient de l’acompanyant del seu cotxe patrulla i sortir a tota velocitat amb ell, l’espera en silenci perquè marxi.
      Més tard, després d’haver llegit les notes del senyor Bern i d’haver enllestit la feina, marxo aviat del zoo i patrullo pels antics barris amb els llums llargs encesos. Giro amb el Ford pels carrers mal il·luminats i passo una residència rere l’altra, on els propietaris de les cases pugen la seva prole. Hi deixo quatre cadells de guineu abans de marxar. El zoo els ha tingut en llista durant tres setmanes al Banc Nacional d’Animals, però ningú no volia guineus, de manera que el senyor Bern deu haver decidit que avui era el dia. La seva nota suggeria que fes servir Ambutol, però no ho he fet. És una droga lenta, desagradable de veure com actua, i es mereixien alguna cosa millor. El cinquè és al seient del meu costat, dins una capsa buida del laboratori de criminologia, amb els ulls oberts de bat a bat i insegur. Els seus pixats ja han traspassat el cartró i han mullat la tapisseria. D’aquí a uns mesos començarà a marcar la casa amb orina de guineu, una de les pitjors, i hauré de desempallegar-me’n. Però, de moment, el món a fora de les finestres del cotxe no l’ha d’amoïnar pas; ara, simplement seu amb les potes eixarrancades enmig de la foscor, que desfila mentre avancem, i intenta no caure quan girem.
      Sóc a prop de casa, a dos carrers del meu, quan veig una figura que s’aparta de la calçada il·luminada precàriament pels fanals, una forma de nen, em sembla, amagant-se darrere dels arbusts. Vaig a encalçar-lo. Tiro pel carreró i busco amb la mà el llum de projector que ja no hi és. Rondo pels carrerons posteriors del meu veïnat, imaginant l’ombra, empaitant-la, fins que la guineu es queda adormida, fins que passo patrullant per davant de casa meva.
      Un cop a casa, en Mac és a la cuina menjant cereals tot sol. Entro i el miro fixament, les mans, les costelles, els peus... com si encara el delatés algun rastre d’allò que he intuït allà fora.
      —Què et passa? —pregunta, i s’estira mentre es frega els ulls; i jo no sabria dir si aquest gest és sincer o no, si és un nen de cinc anys mig endormiscat o un noi de quinze que se les sap totes.
      —Una mica més i t’enxampo —dic.
      Em mira de reüll. Aixeca el bol de llet ensucrada i tot seguit el deixa a la taula abans de posar-se dret i tornar en silenci a la seva habitació.
      —Sóc aquí —diu des del final del passadís.
      És quan em disposo a desar la pistola que paro esment en una cadira arrambada contra el moble de la cuina i en les petjades del taulell a sota dels armariets que es tanquen amb clau. El pany i les frontisses no han estat forçats, estan intactes; però puc sentir-hi la seva presència, puc sentir que ha estat rumiant llargament sobre allò que amaguen, amb la galta contra la fusta; i aleshores, aquí mateix, a la cuina, arribo a la conclusió que pensa disparar una arma.
      Travesso el passadís a grans camades i, un cop a la seva habitació, li engrapo el canell. Dues hores més de foscor, penso, mirant-lo als sediciosos ulls, i li torço l’articulació de l’espatlla mentre l’arrossego pel passadís fins al cotxe, que encara espera amb el motor en punt mort al carreró.
      Un cop a l’altre costat de les portes del zoo, ell es reressaga mentre travessem el pontet que ens porta al parc. Així és com el veig acostant-se a mi, com un perfil fosc retallat contra el banc de llums de la ciutat darrere seu; i quan agafo el rifle del 22 i dues capses de cartutxos de la caseta del guarda, desitjo que pogués mirar als ulls groguencs de leucèmia d’un tigre. Però només em queden els conills per aconseguir espantar el meu fill i que torni.
      Quan surto, en Mac seu al seient del conductor del cotxet i, sense parlar, marxem i deixem enrere la Col·lecció d’Arizona amb allò que sembla la primera i poc excitant experiència al volant d’un vehicle. Condueix amb una sola mà i amb els ulls oberts i extraviats, un estil que ha après de mi. Li dono indicacions perquè el zoo fa un cercle, tot i que ell no ho sap, i agafa a bona velocitat revolts desconeguts trepitjant a fons el pedal, decebut que el cotxet no vagi més ràpid.
      Deixem enrere els principals expositors i, mentre ens acostem a la banda del darrere del zoo, apago els llums, m’estiro per treure la clau del motor just quan passem el clos provisional dels llops i, a continuació, deixo que en Mac vagi en punt mort fins més enllà de les últimes tanques. Dalt dels camps que limiten amb els turons Papago, els estels brillen malgrat la resplendor de la ciutat a sota, i jo li mostro com manipular les petites bales, el dispositiu de seguretat i la mira. Ell examina el rifle com si el contemplés amb admiració a través de les ulleres d’un altre noi. Faig que en Mac en tregui el fiador i m’asseguro que pugui realitzar l’operació a les fosques, però això em tranquil·litza ben poc.
      Moc el cotxet i poso en Mac al davant, a terra, amb les cames encreuades a l’estil indi i el canó recolzat contra el reixat del radiador. Apunta a la llunyania, en la foscor.
      —S’encendran els llums i veuràs els conills —li explico—. S’incorporaran sobre les potes del darrere i els brillaran els ulls. —Gira la vista de la foscor cap a mi i novament cap a la foscor—. Apunta únicament en aquella direcció, si no les bales podrien rebotar cap als llops o els rucs. —I assenyalo cap al camp a les fosques, però ell no mira cap allà.
      —On són els llops?
      —Allà. —Es gira per mirar, però només veu el capot del cotxet—. Estàs segur que ho vols fer?
      Encara s’estira més per veure el clos dels llops. Tot seguit alça la vista amb cara inexpressiva i el fiador tret.
      —Afirmatiu —contesta.
      Camino fins al pal de la llum amb la inseguretat de si no estic cometent un greu error. «Gran acte simbòlic número dos», sento dir a la Sue. Agafo alè per tots dos i activo l’accionament dels focus de dalt. Irradien un fulgor ataronjat i somort abans d’encendre’s amb una llampada per mostrar un camp buit. Poc després, apareixen uns conills que de mica en mica comencen a incorporar-se sobre les potes del darrere i a mirar cap a nosaltres enlluernats. El semiautomàtic cobra vida bruscament quan en Mac l’alça per fer onze rondes a una velocitat prodigiosa, tal com li he ensenyat: carrega apunta respira prem, carrega apunta respira prem.
      Petites taques terroses resten immòbils al lluny mentre ens hi acostem junts, amb les ombres que es projecten allargades davant nostre. En Mac obre i tanca la recambra per ensumar el fum. Intento desxifrar l’expressió de la seva cara i, quan s’acosta el moment que he estat esperant, el moment en què vegi què pot fer una arma, de què és capaç ell, començo a canviar de parer i espero que tant de bo hagi fallat.
      M’equivoco. Trobem un conill estenallat al costat d’un brot i m’adono que ha passat el pitjor: en Mac no està ni espantat ni angoixat, sinó merament indiferent. L’arreplega per les llargues orelles com si agafés una gerra de la llet. El conill giravolta lentament per la pell tibant. Amb el dit li inspecciona el foradet del pit. I amb el dit li obre la boca i mira a dins.
      —Potser el podríem donar a en Sam —comenta.
      —Negatiu.
      —«Deu-quatre» —deixa anar burlant-se de mi, i en veu un altre a uns quants metres. És més gros que el primer i en Mac l’arreplega i el sacseja—. Què me’n dius d’aquest? —demana, enlairant-lo com si el sospesés a la llum. I jo contemplo com belluga les potes davanteres enlaire.
      «Collons!», penso.
      —Deixa’l a terra.
      —No. Encara és viu —diu, i el sacseja fort. El cosset s’arqueja una mica, alça lentament les potes del darrere, com si es disposés a envestir, i de sobte li esgarrapa el braç. En Mac el deixa caure i tot seguit fa el gest de clavar-li una puntada de peu; però jo l’aturo. El subjecto per l’espatlla i l’estiro cap enrere, estrenyent-lo contra el meu estómac fins que sento els meus batecs a la seva esquena. El conill s’escapoleix i desapareix en la foscor, i jo em quedo aferrant el meu noi contra meu mentre penso en la manera d’explicar-li la diferència entre matar un animal i apallissar-lo.
      El giro, però no puc enfrontar-me amb la seva cara sorruda i enfadada. El braç d’en Mac té una bona esgarrinxada. Però ni tan sols puc enfrontar-me a ell. Agafo el rifle, li passo la llanterna i anem a buscar la farmaciola. L’hauria de portar al cotxet, on la llum és millor, però, sincerament, aquesta nit no el vull veure de tan a prop.
      La ràbia ha deixat pas a una mena de buidor quan arribo al cotxet. Trobo la farmaciola i torno a poc a poc on s’espera en Mac, el meu fill, a qui he d’apedaçar amb gasa i mercromina. Recorro el límit del desert obert i de seguida m’adono que hauré de trucar la Sue perquè el vingui a buscar, perquè fins i tot aquí, en un camp sota els estels, no sóc l’indicat per a res d’això.
      Arribo al lloc on hauria de ser en Mac i trigo un moment a baixar dels núvols i adonar-me que no hi és. Em giro lentament abans de veure’l palplantat davant del clos dels llops, sense la camisa i amb un conill a la mà. El refrega temptadorament contra la tanca metàl·lica mentre la llanterna segueix amb el feix de llum la imatge imprecisa d’un llop en la foscor, més ulls que altra cosa, caminant de gairell i donant voltes sobre les àgils potes. En Mac diu coses que no puc sentir amb claredat. Els dits lliures agafen la malla i està una mica ajupit, parlant en xiuxiueigs.
      El crido però no respon. Sembla que acaba de dir el que diu i el seu cos encarcarat es redreça. La llanterna s’apaga. Tot seguit aixeca el braç i llança el conill per damunt de la tanca, i jo m’hi començo a acostar. Veig com el conill fa dues giragonses enlaire i ara gairebé corro. Aterra a l’altre costat, a menys d’un metre i mig d’on ell resta petrificat, amb els dits aferrant la tanca.
      —Mac! —crido.
      Ell tomba el cap per mirar-me inexpressivament i jo afluixo el pas. Aviat m’aturo, panteixant amb dificultat i mirant des del darrere. Es fa el silenci i, mentre sento el «sss» dels cotxes ben entrada la nit per l’avinguda Van Buren, em pregunto què m’ha fet córrer ara fa un moment. Aleshores apareix el llop, que surt de la foscor, amb cautela i les potes alerta, i vigila en Mac mentre s’acosta prou per agafar el conill amb la boca abans de tornar a desaparèixer. En Mac està hipnotitzat per l’escena, i la idea que se senti unit a aquest animal l’apropa a mi de l’única manera que no desitjo pas.
      Tot d’una el llop torna. Només és una ombra grisa a la llum de la lluna, però amb la panxa fregant el terra es torna a acostar a la tanca. S’atura i ensuma, tot seguit s’hi atansa més; jo no he vist mai una cosa així: aquest llop i el meu fill. A través de la xarxa metàl·lica, li recorre els texans amunt i avall amb el musell, i en Mac sembla gairebé enganxat a la tanca mentre l’altre l’ensuma amb el coll estirat cap a les cames brillants. Llavors el llop se n’aparta, com si volgués marxar, però s’atura. Primer em penso que ensuma el lloc on ha caigut el conill, però la bèstia abaixa el cap i amb un estremiment dels quarters posteriors envia tres ruixades d’orina escumosa, amb la qual cosa deixa en Mac xop de cap a peus.
      En Mac es tomba bocabadat, desprèn un baf fètid i l’omple la mena de terror al qual jo estava acostumat quan era al cos. Avanço per abraçar-lo de tot cor, però quan em veu córrer cap a ell, toca el dos; va com un esperitat, la silueta d’un noi allunyant-se com un llamp pels camins a les fosques.
      El persegueixo. Agafo alè i corro, les claus m’esquellotegen, la xapa amb el meu nom em cau i queda damunt de la gespa d’un verd fosc. Correm amb totes les ganes i aviat em deixa enrere, de seguida es converteix únicament en un centelleig d’omòplats bellugant-se i d’arcs blancs que li formen els colzes a la llum de la lluna, i encara corro més. Corro fins que la saliva m’omple la boca i només puc seguir-li la pista gràcies a la ferum. Sento com la cartutxera agafa el familiar ritme de galop curt, i me l’imagino saltant la porta del zoo per fer-se fonedís avinguda Van Buren avall sota la llum tènue dels fanals, entre el trànsit, corrent descamisat per davant de la llibreria de publicacions per a adults. Llenço a la cuneta la llanterna, el revòlver i la cartutxera, i em trec la camisa fins que només se sent el panteix de la meva respiració sobre l’asfalt. Faig cap a l’espai obert d’El Jardí de Casa i en aquell moment prenc consciència que se m’ha escapat; de cop i volta tinc la impressió que he empaitat aquest noi un fotimer de vegades, en un instant torno a córrer pels antics carrerons i jardins, salto bardisses i travesso passos elevats. I quan començo a sentir fiblades a un costat, l’únic que puc fer és seguir aquesta fetor tan desagradable que desprèn el meu fill, i espero que no l’abandoni mai, perquè no hi cap altra manera de trobar-lo en la foscor.