Anna Carreras L’ALQUIMISTA O LA SEDUCCIÓ DEL VERS MUSICAT: DESLECTURA DE PALAU I FABRE

RESSENYES
Memòries! de Matthew Tree
Despresentació de Metafonia, de Carles Hac Mor
Litúrgies poètiques: deslectures de Palau i Fabre
Rebosteria selecta
********************

Josep Palau i Fabre

L’ALQUIMISTA O LA SEDUCCIÓ DEL VERS MUSICAT: DESLECTURA DE PALAU I FABRE
Anna Carreras

Recentment va iniciar-se al CaixaForum un cicle de tres recitals poètics d’homenatge a tres de les figures poètiques més fructuoses de la literatura catalana del segle XX, sota el títol de Litúrgies poètiques. El primer d’aquests homenatges, a cura de la poeta i lingüista Cinta Massip i del compositor i guitarrista Toti Soler, va ser l’únic acte d’aquesta interessant trilogia que va poder comptar amb la presència del poeta homenatjat, en aquesta avinentesa, Josep Palau i Fabre. El segon dels homenatges, previst pel dia 19 de febrer, recau en Miquel Martí i Pol, i compta amb la presència de l’actor Jordi Dauder i el cantant i amic del poeta Lluís Llach. Per a finalitzar les litúrgies, la poeta lleidatana Dolors Miquel i el Grup la Violeta reten homenatge a Maria Mercè Marçal.

Sovint sovint l’home s’oblida de sentir, de volar. El vertígen de la velocitat de la vida d’avui no sol donar llicència a l’encís, no dóna l’agulla per poder cosir emocions, sinó més aviat empeny l’oblit cap al matèric i la desmemòria. Lluny, per tant, de l’espai de la paraula que anomena...

Quan es tracta d’homenatjar un poeta –i d’homenatjar-lo bé– el món fa giragonses i l’esperit s’enlaira. Per si això fos poca cosa, si l’homenatjat és Josep Palau i Fabre, el poeta de l’alquímia, i l’escenari s’amaga sota les escales blanques i conceptuals d’una antiga fàbrica modernista com el CaixaForum, el producte final de tal privilegi no pot ser cap altre que la màgia més essencial, més pura i sentida, d’una escriptura per ser dita i d’uns textos que són música.

El públic amatent, delerós de vers, es trobà amb un escenari de fusta i tres cadires en semicercle amb els seus corresponents faristols daurats. I al lateral esquerre –segons la perspectiva de l’amfiteatre– un micròfon dempeus, expectant, a les palpentes... esperava el Cant.

A mitja llum, amb fragància ataronjada i clima crepuscular, s’obre la porta lateral de l’escenari i el fil blanc del focus indica el camí a un home i a una dona que, vestits de negre amb elegància frugal, perfilen la mirada marina de la Cinta Massip i el tacte òrfic del Toti Soler. Ambtot, s’encén entre el públic un punt roig, petit però intens: la càmera de vídeo (art) de l’Esther Xargay comença a composar imatges i veus –o a descomposar des-imatges i des-veus. I comença el somni...

El mèdium que passa la llum per camins amagats -i fonts secretes– podria volar pels sostres parisencs sense ales ni cel i oferir alquímicament el comiat que no ha d’arribar mai. Beatus ille que viatja com les aus quan han perdut el fill i, al seu torn, a la manera de Rimbaud, té la sensació de variar, en les traces d’un pentagrama, l’aventura que el transporta cap a l’ombra musical de l’Anna qui, consellera d’algú que viu sense cos i a cegues, arrenca un full del dietari i el fragmenta, l’esquinça per tal que el poeta li entregui, a manera de penyora, a la noia d’ulls negres, ben negres, que li roba el son i el manté en vigilància odisseica: Sor Mariana Alcoforado, que alliçona amb femenina duresa a l’infernal Don Joan.

De tanta claror, l’arena de l’amor dibuixa, lentament, un sonet que pren, entre les flors, un signe intrauterí primigeni, originari i unió de contraris. Altrament, si fos esperit i rebés un diluvi d’estels a la matinada estimaria la ‘dona-poema’ –com la Cinta Massip estima la ‘veu-vers’ i el Toti Soler abraça la ‘guitarra-cos’. Després, es donaria a qui el volgués, per un bes, només, i crearia un altre món en paral·lel que és invitació al trajecte i pregària al buit.

El demiurg surt de la caverna i convoca la tragèdia amb els seus mots de ritual. Només resta el repòs del cant, la llum del viure sense cos: l’esperit, el Cant Espiritual (al micròfon altre, el dret expectant), sense dir res i parlant del Tot.