Cristina Pujades A propòsit de L’HOME QUE VA CONFONDRE LA SEVA DONA AMB UN BARRET

A propòsit de
L’HOME QUE VA CONFONDRE LA SEVA DONA AMB UN BARRET d’Oliver Sacks

Cristina Pujades

Segons el director teatral Peter Brook aquest no només és el títol del llibre el que l’ha fet un best-seller sinó que darrere seu hi ha un món desconegut en el qual cada descobriment que fem és al mateix temps fascinant i commovedor.

Durant molt de temps el teatre de Peter Brook ha estat buscant un terreny de base que fos capaç d’implicar l’espectador directament, sense la necessitat de tenir imatges anteriors ni imatges saturants del present. Actualment un dels temes d’interès universal és el cervell. Tots tenim un cervell, i ho sabem. Però en el moment en què fem una introspecció, ens trobem en un altre planeta. Això és el que va aprofundir aquesta troupe teatral amb la posada en escena d’aquesta obra.

Oliver Sacks (Londres, 1933) és un neuròleg –un neuròleg romàntic, com s’anomena ell mateix– per al qual l’instrument clínic més essencial és el seu propi cor. Ell es considera metge i naturalista, i li interessen de la mateixa manera les malalties que les persones. Li interessa la condició humana quintaessencial de la malaltia: els animals contrauen malalties però només l’home cau radicalment malalt.

En aquest llibre, Oliver Sacks narra vint històries mèdiques de pacients perduts en un món estrany i aparentment irremeiables de les malalties neurològiques. Es tracta d’individus que han perdut la memòria i amb ella, la major part del seu passat, i que presenten aberracions inaudites de la percepció; que han estat descartats com retardats mentals i que malgrat tot, posseeixen insòlits dons artístics o científics.

Segons Sacks són històries narrades per un viatger que torna de territoris innats, relats de Les mil i una nits. De fet Sacks juga amb les nostres experiències rutinàries per conduir-nos per les meravelloses aventures de la ment. Segons Pietro Citati és un llibre per recomanar a tots: metges i malalts, lectors de novel·les i de poesia, cultivadors de la psicologia i de la metafísica, pòtols i sedentaris.

Per a Sacks el concepte històric de malaltia introduït per Hipòcrates (història mèdica), la idea de que les malalties segueixen un curs, des dels seus primers inicis al seu clímax o crisi, i després a un desenllaç fatal o feliç, són una forma d’història natural... però res ens expliquen de l’individu i de la seva història. En aquestes històries no hi ha subjecte, i per tal de situar de nou en el centre al subjecte –l’ésser humà que s’afligeix i que lluita i pateix– hem d’aprofundir en un historial clínic fins fer-lo narració o conte.

El mateix reivindica Luria: "La capacitat de descriure, que era tant prominent entre els grans neuròlegs i psiquiatres del segle XIX, ha desaparegut quasi totalment .... Hem de reviure-la".

Precisament perquè podem dir que els personatges d’aquest llibre són viatgers que viatgen per terres inconcebibles, utilitza la imatge de Les mil i una nits, i parla de relats i faules. En aquests territoris anhelen unir-se el científic i el romàntic –Luria parlava de la ciència romàntica.

Són territoris en la intersecció del fet i la faula.

El llibre està dividit en quatre parts corresponents al que Sacks n’anomena pèrdues, excessos, arravataments i el món dels simples.

1. Pèrdues

Conté nou contes: L’home que va confondre a la seva dona amb un barret, El mariner perdut, La dama desencarnada, L’home que va caure del llit, Mans, Fantasmes, A nivell, Vista a la dreta! i El discurs del President.

Els contes es basen en pacients que presenten afàsia de Brocca: dificultats en la parla, defectes en l’hemisferi esquerre. Aquest hemisferi és més complex i especialitzat que el dret, té una funció semblant a una computadora i està dotat de programes i esquemes; l’hemisferi dret en canvi és el que controla les facultats crucials de reconeixement de la realitat amb la qual ha de comptar qualsevol ésser viu per sobreviure.

El cas més important d’aquesta secció és el primer ja que posa en entredit les bases d’un dels axiomes fonamentals de la neurologia clàssica: la idea de que qualsevol lesió cerebral redueix o elimina l’actitud abstracta i categòrica, reduint l’individu a allò emotiu i concret.

L’home que va confondre la seva dona amb un barret

El Dr. P era un músic distingit, havia estat un famós cantant i després va acabar sent professor de l’escola de música local. El Dr. P ha perdut del tot, l’emotiu, el concret, el personal, el real, i ha quedat reduït a l’abstracte i categorial, amb conseqüències particularment descompostes.

Va anar a visitar-se a la consulta del Dr. Sacks perquè tenia problemes per reconèixer les cares dels estudiants. Després de la visita va agafar el cap de la seva dona per posar-se’l com a barret: semblava que havia confós la seva dona amb el barret! I ella aparentava estar acostumada a que passés força sovint.

Les formes abstractes no li plantejaven cap problema, però en canvi no era capaç de reconèixer cap cara. Abordava les cares com si fossin proves o trencaclosques abstractes, no es relacionava amb elles, no contemplava. Així doncs, hi havia una gnosis formal però no una gnosis personal. I amb això hi havia la seva indiferència o ceguesa, a l’expressió. Era capaç de fer una descripció precisa del que era un guant, però incapaç de dir-ne el nom. I el definia com a "superfície de roba amb cinc petits sacs".

Tant l’oïda com l’olor podien transmetre-li la realitat, però la vista no. Res no li semblava familiar, i visualment es trobava perdut en un món d’abstraccions sense vida. En la seva vida quotidiana no podia fer res si no ho convertia tot en una cançó. Mirant l’evolució temporal dels seus quadres es podia observar que havia passat del realisme a l’art no representatiu i a l’art abstracte, certament, però no era una evolució de l’artista sinó de la patologia... evolucionava cap a una profunda agnòsia visual, en la qual anava desapareixent tota la capacitat de representació i d’imaginació, tot sentit del concret, tot sentit de la realitat.

Malgrat l’avenç gradual de la malaltia (un procés degeneratitu en les zones visuals del cervell) per al Dr. P la música havia ocupat el lloc de la imatge. La incapacitat del Dr. P d’identificar un guant amb un guant era degut a que malgrat que ell fos capaç de formular hipòtesis cognitives, no era capaç de fer un judici cognitiu. El judici és intuïtiu, personal, global i concret.

Per una espècie d’analogia còmica i terrible, la psicologia i la neurologia cognoscitiva d’avui en dia s’assemblen molt al Dr. P. Necessitem el real i concret tant com el necessitava ell; i no ens n’adonem, igual que ell. Les nostres ciències cognoscitives pateixen també una agnòsia similar, ja que eviten tot el relacionat amb el judici, allò particular, allò personal, i es fa exclusivament abstracte i estadístic.

El mariner perdut

Cal haver començat a perdre la memòria, malgrat que sigui només a bocins, per adonar-se que aquesta memòria és el que constitueix tota la nostra vida. Una vida sense memòria no seria vida... La nostra memòria és la nostra coherència, la nostra raó, la nostra acció, el nostre sentiment. Sense ella, no som res.

Luís Buñuel

Quin gènere de vida (si és que n’és algun), quina classe de món, quina classe de jo es pot preservar en l’individu que ha perdut la major part de la memòria i amb això, el seu passat i el seu ancoratge en el temps?

Jimmie era una home de 49 anys que havia estat enginyer de radiofonia a la marina, però la seva memòria s’havia aturat als 19 anys. Quan narrava la seva infantesa utilitzava el temps passat i per la seva joventut el present real. Els resultats en les proves d’intel·ligència van ser excel·lents però estava completament desorientat i perdut en el temps.

Sembla ser que no és que no aconseguís enregistrar les dades en la memòria sinó que les petjades de la memòria eren summament fugaces i podien esborrar-se al cap d’un minut, menys amb freqüència, sobretot si concorrien estímuls que competissin o que el distraguessin, mentre que les seves facultats intel·lectuals i perceptives es mantenien i tenien un nivell bastant elevat. Era molt bo en càlcul però si el feia a una velocitat vertiginosa.

S’havia quedat reduït a un jo humeà –de la quimera filosòfica de Hume–, és a dir un home com un mer flux i un mer canvi desconnectats, incoherents.

Altres estudis van descriure el síndrome de Korsakov, basat en la destrucció neurològica causada per l’alcohol en els cossos mamilars, petits però importantíssims, mantenint-se la resta del cervell en perfecte estat. Era possible que la malaltia l’hagués deixat sense ànima. Segons la ciència empírica no hi havia cap medi de transcendir la incoherència de la seva malaltia humeana. Però la ciència empírica, l’empirisme, no té en compte l’ànima, no té en compte el que constitueix i determina el jo personal. A Jimmy, la memòria, l’activitat mental, només la ment, no podien fixar-lo, però en canvi l’acció i l’atenció moral el podien fixar plenament, i això es podia veure en actes d’atenció espiritual.

Aquests pacients, fossilitzats en el passat, només poden sentir-se còmodes, orientats en el passat. Per ells el temps s’ha aturat i demanen, plens de terror i confusió, un passat que ja no existeix.

La dama desencarnada

Aquells aspectes de les coses que són més importants per nosaltres romanen ocults degut a la seva simplicitat i familiaritat. Els veritables fonaments de la investigació no es fan evidents, ni molt menys.

Wittgenstein

El sentit del cos el composen tres coses: la visió, els òrgans de l’equilibri (el sistema vestibular) i la propriocepció. Tenim cinc sentits evidents, que composen per nosaltres el món sensible. Però hi ha altres sentits igualment vitals però que no reconeixem. Un sentit ocult que és la propriocepció, la consciència de la posició relativa del tronc i de les extremitats, rebuda pels receptors de les articulacions i dels tendons. Es possible que només en aquesta era espacial, amb els perills i la llibertat paradoxal d’una existència sense gravetat, podrem apreciar veritablement la nostre oïda interna, els nostres vestíbuls i tots els demés reflexes i receptors misteriosos que estructuren el sentit de l’orientació del cos. Per a l’home normal, en situacions normals, simplement no existeixen.

Si la propriocepció queda absolutament bloquejada, el cos passa a ser cec i sord a ell mateix, i deixa de posseir-se, de sentir-se.

La Christina el dia abans d’una operació va tenir un somni que es va convertir en realitat al dia següent, no sentia el seu cos, es sentia desencarnada. En realitat la seva condició tònica i muscular estava col·lapsada de cap a peus. Després de diverses proves li van diagnosticar una pèrdua de propriocepció. Aquesta és com els ulls del cos, és la manera que té el cos de veure’s a ell mateix. I si desapareix com en el cas de la Christina és com si el cos s’hagués tornat cec. Ella s’anomenava a ella mateixa Chris la desencarnada, o Chris la desmedul·lada. Segons Sacks, la Chris havia perdut l’ancoratge orgànic fonamental de la identitat –almenys d’aquella identitat corporal o ego cos que per a Freud era la base del jo: "L’ego és el primer, i abans de tot un ego cos".

Ella va aconseguir una capacitat de funcionar però no de sentir! La pèrdua de la propriocepció, la seva desaferentació l’ha privat de la seva base existencial, epistèmica, i res que pugui fer o pensar alterarà aquest fet. La seva situació segueix sent una situació "wittgensteiniana".

Més endavant es van descriure casos similars deguts a la ingestió de piridixonines (quantitats enormes de vitamina B6), utilitzats pels maníacs de les vitamines.

2. Excessos.

Ray, el ticqueur ingeniós; L’enfermetat de Cupido; Una qüestió d’identitat; Sí, pare-germana; Els posseïts.

El dèficit és un terme favorit en neurologia, en realitat l’únic per indicar qualsevol trastorn de funció. Dintre de la neurologia mecanicista, la funció o bé és normal, o bé és deficient o incompleta.

¿Què dir doncs del contrari, d’un excés o superabundància de funció? Hem hagut d’arribar pràcticament al dia d’avui per trobar un neuròleg que accepti considerar almenys un excés. Hi ha dues biografies clíniques magníficament equilibrades, són les de Luria: L’home amb un món destrossat (tracta d’una pèrdua), i La ment d’un mnemotècnic (tracta d’un excés).

Els neuròlegs han hagut doncs de fer un pas crucial, passar de la neurobiologia de la funció, a la neurologia de la vida, de l’acció. A això els han forçat les malalties de l’excés, i sense aquest concepte no es pot passar a investigar les malalties de la ment. La neurologia mecanicista no ens permet arribar a les funcions superiors dels cervell com serien les de la imaginació, la memòria i la percepció.

Aquí es tracta de malalties paradoxals: la paradoxa d’una malaltia que pot presentar-se com benestar –com una sensació meravellosa de benestar i salut, i no revelar fins més tard els seus potencials malignes– és una de les il·lusions i ironies de la natura. A més ha fascinat a molts artistes, sobretot als que equiparen l’art amb la malaltia, per exemple Thomas Mann a La muntanya màgica, amb les febrils altures tuberculoses, o les inspiracions espiroquètiques del Doctor Faust i la malignitat afrodisíaca del seu últim relat, El cigne negre.

Benestar perillós, brillantor mòrbida, una eufòria enganyosa amb abismes al darrere... aquesta és la trampa amb la qual l’excés promet i amenaça, ja sigui la natura qui l’aporti o nosaltres en forma d’agent tòxic, o d’addicció estimulant.

En aquests casos els dilemes humans són en certa manera fora del comú: els pacients s’enfronten al trastorn com seducció, alguna cosa que s’allunya del tema tradicional de la malaltia com a patiment o aflicció, i força més equívoc.

Ray, el ticqueur enginyós

Al 1885, Gilles Tourette va descriure el síndrome que porta el seu nom i es caracteritza per un excés d’energia nerviosa i una gran abundància i profusió d’idees i moviments estranys: tics, espasmes, posats peculiars, ganyotes, sorolls i compulsions de tot gènere, amb una tendència a jocs de caràcter extravagant i bufonesc. Per a Tourette era evident que aquest síndrome constituïa una possessió de l’individu per instints i impulsos primitius: però també es tractava d’una possessió amb una base orgànica, d’un trastorn neurològic molt definit.

Charcot i els seus deixebles, Tourette, Freud, van ser els últims en la seva professió que van tenir una visió conjunta del cos i de l’ànima, allò i jo, neurologia i psiquiatria. En el canvi de segle es va produir l’escissió entre la neurologia sense ànima i la psicologia sense cos.

Sacks va tenir un pacient –que havia llegit un article que va escriure al NYT sobre tics–, i després de veure’l i diagnosticar-li aquesta síndrome, passejant per Nova York se’n troba tres en una hora, quan la incidència era de 1/10⁶. I es planteja si això no seria un síndrome molt més comú però que hauria passat per alt, classificant a aquells pacients com tipus nerviosos, sonats o crispats.

En aquesta síndrome, en la qual hi ha una agitació de les emocions i de les passions, un trastorn de les bases instintives i primordials de la conducta, l’alteració es localitza en les parts més altes del cervell antic: el tàlam, l’hipotàlam, el sistema límbic i l’amígdala, que és on es troben els determinants bàsics, afectius i instintius de la personalitat. En contrast, el parkinsonisme que afecta al moviment però no l’acció en si mateixa, el trastorn es localitza en el cervell mig i en les seves connexions.

Ray tenia 24 anys i estava incapacitat per múltiples tics d’extrema violència que es produïen per onades cada pocs segons. Tenia una gran sensibilitat musical i podia sobreviure per ser un genial bateria de jazz.

Quan va anar al metge i aquest li va proposar la possibilitat de treure-li els tics, va contestar: què quedaria de mi sense tics? jo estic format per tics, i res més. Semblava que només fos conscient de la seva identitat com ticqueur. Deia que no podia concebre la vida sense el tourettisme i que no estava segur que li interessés sense ell.

Com que en Sacks havia tingut pacients que havien superat els desequilibris fisiològics greus gràcies a tenir una vida estable, amb un equilibri existencial li va proposar a Ray una teràpia prèvia al tractament amb Haldol (antagonista de la dopamina). Després de tres mesos de recerca profunda i teràpia emocional i meditació, el Haldol va funcionar perfectament. Per a Ray aquests últims anys han estat un alliberament superior a qualsevol expectativa. Durant les hores de treball, Ray és sobri, ferm i normal –amb Haldol (ell es descriu com el jo haldol). És lent i parsimoniós en els moviments i els judicis, però també ha perdut les inspiracions i les improvisacions desbordants, és menys agut, menys enginyós. Ha perdut la seva "xispa". El més important per ell és que ha descobert que amb Haldol és musicalment insuls, vulgar, competent però sense energia, sense entusiasme, sense extravagància. No tenia arravataments creadors.

Ray ho descriu així: Tenir la síndrome de Tourette és delirant, és com estar sempre borratxo. Amb Haldol tot és tediós, un es torna normal i sobri, i cap de les dues situacions són la veritable llibertat ... vostès els normals, que tenen els transmissors adequats en els llocs adequats en els moments adequats en els seus cervells, tenen tots els sentiments, tots els estils, sempre a la seva disposició: serietat, frivolitat, el que sigui més propi. Nosaltres els que patim el tourettisme, no; ens veiem forçats a la seriositat quan prenem Haldol. Vostès són lliures, tenen un equilibri natural: nosaltres hem de treure el màxim partit d’un equilibri artificial.

3. Arravataments.

Reminiscència; Nostàlgia incontinent; Un paisatge a l’Índia; El gos sota la pell; Assassinat; Les visions de Hildegaard.

En aquesta tercera part s’aborda la reminiscència, la percepció alterada, la imaginació, el "somni". Aquests arravataments (que solen ser de viva intensitat i estar carregats de sentit i sentiments personals) tendeixen a ser considerats com els somnis, psíquics: com una manifestació potser d’activitat inconscient o preconscient, no com una cosa mèdica i molt menys neurològica. Tenen un sentit dramàtic, o narratiu o personal, i no se’ls pot considerar "símptomes". Es tracta del poder de l’imaginari, i de la memòria per arravatar a una persona com a conseqüència d’una estimulació anormal del lòbuls temporals i del sistema límbic del cervell. De quina manera el cervell ens pot teixir una estora màgica per arravatar-nos, per raptar-nos i transportar-nos!

La reminiscència és una irrupció convulsiva de records del passat remot. Mentre que dintre el marc de l’epilèpsia es trobaven casos de reminiscència, en els pacients tractats amb L-Dopa la reminiscència era una cosa comú.

El gos sota la pell

Stephen D. era un estudiant de medicina que consumia drogues (cocaïna, anfetamines, etc.). Una nit va somniar que era un gos, en un món ric i significatiu amb olors. En despertar es va trobar precisament dins un món així. Com si hagués estat fins aleshores cec als colors i es trobés de cop en un món ple de color. De fet havia tingut una potenciació de la visió cromàtica. Però el que el va transformar més va ser la l’exaltació de l’olfacte després del seu somni olfactiu. Era capaç de reconèixer als seus pacients per la seva fisonomia olfactiva pròpia, un rostre d’olor, molt mes vívid i evocador i fragant que qualsevol rostre visual. Podia ensumar les emocions dels demés (por, alegria, sexualitat). El plaer olfactiu era intens i li semblava un tot estètic, una concepció global, un nou significat total que l’envoltava. Era un món aclaparadorament concret, de detalls, un món aclaparador per la seva immediatesa, per la seva significació immediata. Fins al moment ell havia estat una mica intel·lectual, inclinat a la reflexió i l’abstracció; el pensament, l’abstracció i la categorització van passar a resultar-li una mica difícils i irreals, atesa la immediatesa premonitòria de cada experiència.

Després de 3 setmanes els seus sentits van tornar a la normalitat, es va trobar de nou amb una sensació mixta de millora i de pèrdua, en el seu vell món de pal·lidesa i nuvolositat sensorial, abstracte. Deia: "Ara veig al que renunciem sent civilitzats i humans. Necessitem també allò altre, el primitiu".

Freud va descriure en diverses ocasions que el sentit de l’olfacte de l’home era una "baixa", alguna cosa reprimida en el desenvolupament i civilització en assumir la posició dreta i en reprimir la sexualitat primitiva progenital. No se sap si és només això. El que es pot constatar és que hi ha una universalitat de la inhibició, la necessitat d’inhibir el que Head considerava primordial i ple de to-sentiment –el que anomena "protopàtic" –, per permetre que aflori allò "epicrític", elaborat, categoritzador, sense continguts afectius.

4. El món dels simples
Rebeca; Un Grove ambulant; Els bessons; L’artista autista.

En aquesta part es tracta dels retardats mentals. Sacks diu: les qualitats de la ment no conceptuals és el que hem d’investigar en la ment del simple.

Per aquests individus si haguéssim d’utilitzar una sola paraula seria "concreció", el seu món es vívid, intens, detallat, però simple, precisament perquè és concret: no el complica, ni el dilueix ni l’unifica l’abstracció. El concret és elemental, és el que fa la realitat "real", viva, personal i significativa.

La ciència clàssica no veu res profitós en allò concret, en neurologia i en psiquiatria s’equipara a allò trivial. Es necessita una ciència romàntica per donar-li l’atenció que requereix, per apreciar les seves possibilitats extraordinàries... i els seus perills: i en els simples ens trobem amb el concret directament, el concret pur i simple, amb una intensitat sense reserves.

********************

Aquest text va ser llegit el dia 2 de març a la tertulia dels Dillunsos organitzada per Cafè Central.

Cristina Pujades és biòloga i professora i investigadora de la Universitat Pompeu Fabra.

********************