RECLAM PER A PERVERSOS


perversos poesia d’alt voltatge en homenatge al surreal genet del cavall-llanterna

RECLAM PER A PERVERSOS

Carles Hac Mor

A la mena de manifest publicitari perversos (fet per Meritxell Cucurella com a nota de premsa), hi destaca una taca de sang, o de pintura roja, sobre el llençol immaculat de la poesia benpensant. El to postavanguardista d'aquesta imatge, però, tot i el justificat desprestigi de les avantguardes, tan i tan pretèrites, no la invalida gens, la imatge del llençol, si entenem que la poesia benpensant, que pensa com cal, és l'antítesi de la poesia de la perversió, que despensa no pas com cal, sinó com ragen la veu i l'escriptura per fer líquida una pràctica, la poesia, que tendeix sempre cap a la solidificació i la institucionalització, cap a la professionalització (que és el defecte més lleig de tots), cap a l’elaboració de menja espiritual per als lectors i escoltadors de poesia, que encara són més benpensants, ecs!, que no els poetarros que pensen bé només perquè volen ser condecorats, perquè miren de passejar el seu ego entre audiències que van a escoltar allò que els plau per tal com ho han sentit deu mil vegades.

La menja espiritual és tothora menja benpensant, i perversos, per contra, se'ns anuncia com a versos per a la incandescència, per calar el foc roig i negre de l'anarquia, per escampar la negació i la no-condescendència pel que fa a qualsevol cosa, inclosa la suposada perversitat de voler tacar el llençol de la poesia benpensant.

Per tant, aquest discurs de més amunt es mossega la cua; quan sembla que s'acaba, torna a començar; els perversos d'avui poden ser els benpensants de demà; l'os pervers tal vegada branda la perversió a fi de ser escoltat, que és un anhel que pot donar peu a una poesia de veritable alt voltage, que vol dir que enrampa. I és que l'os de la música és el que se'ns enrampa quan ens donem un cop al colze.

ni fer cops de colze per ser més llegit o escoltat que els altres. Fins i tot potser per fer aquest trencament més val no moure's del no-res, car llavors els engranatges formals i conceptuals ja ni funcionen.

D'altra banda, la distinció entre forma i concepte o contingut no existeix pas. Tot és forma, la forma és el contingut i aquest és la forma, o a l'inrevés: tot és contingut o concepte.

Per acabar-ho d'adobar, Ivanow, el nom de la nau de perversos sona a soviètic, a una revolució que va acabar, literalment, com el rosari de l'aurora. I tot amb tot, l'èpica s'hi manté, al nom de la Nau Ivanow, a la taca del llençol, a la mena de manifest contra la poesia benpensant, al roig i negre de perversos, al voltatge de l'os de la música de la lletra que devora i de la veu que crida, al foc de l'anarquia, de la utopia. L'èpica utòpica, doncs, ha escrit aquest reclam de Meritxell Cucurella per a la presència de tothom a la Nau Ivanow. La utopia de l'èpica àcrata del no-res torna a néixer amb perversos. I amb això ja n'hi ha ben prou per acudir-hi expectants.

I, com que aquesta èpica n'és l'envoltori, de perversos, i com que, al capdavall, l'únic que compta en tot és l'individu, el més bon subratllat del reclam és assenyalar que, arran d'una iniciativa de Meritxell Cucurella, hi haurà, a la Nau Ivanow, l'antipoeta, Gerard Altaió, i un antidj, un tàndem antidj, un mecenes, dues saxofonistes, i Eduard Escoffet, Josep Pedrals, Joan Vinuesa i Ester Xargay.

Val a dir que aquest cicle de poesia (que proclama que no és pas un cicle més -ni menys- de poesia) brolla enmig d'un seguit anàrquic de recitals, lectures i trobades poètiques que, aquí caic aquí m'aixeco, van canviant força de pressa el panorama de la poesia, escrita i oral, i ho fan sense gaires escarafalls teòrics i sense pretensions excessives, tot i que sí amb engrescament, perseverància no gens forçada i humor. Caldrà escriure més coses, on sigui, sobre perversos, bé a mesura que el cicle anirà avançant, bé quan haurà acabat, ja que ara ho hem fet tot just amb el referent d'un text per a la premsa i dels noms, coneguts, d'uns poetes.