Albert Roig: Vida de Tiano (fragment)

VIDA DE TIANO (fragment)
Albert Roig

Un vespre Manuel Pérez Bonfill va dir-me que els més jóvens no coneixíem Tortosa, la gent de Tortosa i la Guerra. Era ben cert. I així i tot, sentíem les larves del Riu bategar dins nostre, drenar-se'ns les séquies per les venes. Havíem baixat pel Lligallo del Gàngil, per camins encara de carro i suor fins als miratges del fangar, contra un sol que cremava el cul que les llebres, lo sol que atalba. Fins a La Cava, lo poblet de casetes baixes, de rosers i gessamins, que s'aboquen a la carretera. Al seu darrere s'escampa el cadastre de més i més rosers i gessamins i de vegades d'hortets amb tarongers, un llimoner, dues pomeres i dos presseguers i raïm. Rere les portes hi ha les escopetes i cananes deis caçadors d'ànecs i polles d'aigua i al jardí quatre o cinc bicicletes, de tots els dols, colors i edats. Són per anar al capdemort de la carretera, a una platja immensa i al bar del Galatxo. Allí per un carní de clots i pols vorejat pel can-yar i la salsura la carretera agonitza, desemboca en una mar (tancada, bruta—de sang podrida, de negra sal.

I aquell primer llibre que Zoraida Burgos Matheu va oferir-me: Notes d’un estudiant que va morir boig de Sebastià Juan Arbó. Com lo jove d'aquelles notes me n'havia d'anar de Tortosa. ¿I cap a on? ¿A Barcelona? Podent fer cap a Lesbos, a Creta, de la mà d'Odisseas Elitis. A Rapallo, el poblet d'On a Grecian urn, on encara conversen W. B. Yeats i Ezra Pound. A l'Havana de José Lezama Lima. Als aiguamolls de Manoel de Barros. A Cala Figuera, on m'esperava Blai Bonet. Als bancals i les ribes, encara intactes, dels versos de Gerard Vergés Príncep i Manuel Pérez Bonfill, al paisatge nu, a l'ample cel de Zoraida Burgos —es el centaure tot sol a l'arrossar, amb la brasa viva del Riu als dits— el soliloqui de Medea de Pier Paolo Passolini. Cap d'ells no se n'ha anat gens lluny de l’illa natal. Son aiguaders que traginen l’aigua jove, l’aigua closa, d'illa en illa. Com Aretusa, la nimfa artèmica, revessen la Mar Tancada —fíns a fer-se font a l’illa de Delos. Els aiguaders de quan jo era massa jove i no coneixia aquesta altra illa abandonada, Lemnos, l’illa dels conills i les llebres. Un erm secular on, diem, l’amo dorm i el garrofer vetlla. No en sabia res del Mar Negre del Separat —del Sol Negre de la melangia.

Ara els dies són Record apòcrif. Olors, llocs, mots. «L'intent d'arribar a l’essència del paisatge i de la memòria amb una sola pinzellada». I Zoraida Burgos Matheu només ha publicat tres llibres breus. Dit d'una altra manera: Zoraida no sempre és poeta, gairebé mai és poeta, no pretén ser poeta, simplement ho és, de vegades, fa poesia per una mena de crida tel·lúrica que no pot ajornar. Després torna el més llarg silenci. «Ja no tornaré a escriure, ja no tindré mai més la necessitat d'escriure». Fins que un dia la terra torna a dictar als cors l’última poesia de Zoraida. Va nàixer a la vora del Riu per viure-ho tot una vegada i encara una altra vegada i una altra. «Vas caminar, dolcament, sobre les aigües del meu paisatge, engany, al tard». Els munts de papers apòcrifs escrits a Lemnos.

És la vella imatge que serveix a Luis Cernuda per evocar els cossos, la joventut perduda, un om, a Río. A Escrito en el agua diu que també va estimar un pollancre i un aube blanc. Però també eren efímers. «Yo solo parecía duradero entre la fuga de las cosas». Un altre miratge que l’aboca al miratge de Déu, el seu últim ensomi moridor. L’Arbre Blanc, la més bella escena: algú tot sol vora les trèmules fulles dels xubes parla amb lo Riu. Lluents ramades d'aigües bressolen aquella ànima felic d’escoltar aires de quasi música. Llijo Jorge Guillen en uns versos adreçats a Antonio Machado, Álamos con río. I escolto el ressò del Riu i l'aube de Claudio Rodríguez.

Ara Bonfill, ja vell, en un conte de Carrer de només un, s'aboca al canyar i s'adona que el Riu ja no hi és.

Ara el contracte del vell lector amb la Ciutat i els seus governants és un full esgarrat pel mig, meitat realitat, meitat ensomis, la realitat del ventre i els ensomis que ens sabem de cor, com la olor del silenci quan calla a cau d'orella, a trenc del cant.

I el Riu li canta al Racó de la Pubilla, a Flix: «Mon cos mig mort deu ser vianda als cans».

© Albert Roig
Albert Roig és poeta. Ha escrit el recull de poemes Córrer la taronja. 1979-2001, i L’estiu de les paparres o la societat secreta dels poetes i El gos del poeta, reculls d’articles inèdits i publicats.

Aquest fragment del capítol titulat "Vida de Tiano" pertany al llibre I pelava la taronja amb les dents, Ars amandi, publicat per Edicions 62 el 2004. El publiquem amb permís de l’autor.
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització