(Trastevere)
Perdre’s per aquest barri de cases humils, lluny dels grans palaus i les esglésies
barroques. Lluny de cúpules, de guixos daurats, de discursos en trompe-l’œil.
Façanes color ocre vell, ferros malmesos, arena tenyida de pols antiga, murs esquerdats,
escrostonats, pudors insuportables: lepra que avança silenciosa i tot ho penetra, com una
metàfora del poder a qui dóna l’esquena.
(Caravaggio a San Luigi dei Francesi)
Una llum afeblida, malalta, il·lumina l’estança on quatre homes i un adolescent
seuen entorn una taula fent balanç de la recaptació d’impostos. Una finestra, roman
tancada, amb els vidres polsosos. Llum morent.
La penombra amaga dues figures: Jesús i Pere, abillats amb túniques.
Entre els dos grups hi ha un buit. El buit de l’absent.
I un salt en el temps.
De sobte, una altra llum, intensa i melosa, il·lumina els cinc rostres. Prové d’un
indret invisible, ubicat damunt dels nouvinguts.
Levi, el fill d’Alceu, se sent interpel·lat per aquesta llum i pel dit de Jesús que
l’assenyala i li diu "segueix-me".
I ell, alçant-se, abandonarà l’ofici per seguir-lo. Per sempre.
El temps passat i el temps present esdevenen un mateix temps, reduït a un instant.
L’instant de la il·luminació.
(via di Monserrato)
Camino, i un poema ve a cercar-me. M’encalça.
Com que no l’anoto, un altre poema li prendrà el seu lloc, més endavant –o
mai.
(Sí, un poema en pot amagar un altre. I no sempre per millorar-lo.)
(Quirinale)
Les hores breus de la tarda, fugint.
L’atzur aturat.
L’Etern.
(Sant’Agnese in Agone)
Què en resta, de l’antic bordell
on la jove Agnès va ser martiritzada?
Ni un ble de cabell, ni un lament.
Ni un no-res.
Avui, una guitarra esdevé el pou
on s’ofega tota música.
(Vil·la Borghese)
Fatigats de tanta bellesa, oh pins de Roma,
no us adoneu d’aquest cel d’hivern
que s’obre per entre núvols de por,
ni de la serenor inacabable dels espais
que s’estenen més enllà de les muralles
fins al port d’Ostia, i més enllà
encara. Tanta riquesa atresorada,
com un efímer homenatge a la futilesa
humana, que només vosaltres
compreneu de debò. Els dies passen,
com aquesta nuvolada ho fa ara,
empesos pels vents de l’oblit
mentre la memòria traeix el pensament.
Una ullada de sol s’ajoca per uns instants
damunt d’un mur de color mangre
i la tarda s’incendia d’amor.
No, el món no seria món
sense tu, Roma, i els teus pins.
Narrativa