  |
índice no. 48: maig - juny 2005 |
|
índice no. 48: maig - juny 2005 |
ON O QUAN... Vaig escriure aquesta "autobiografia" la primavera de 1989, quan vivia amb la meva família a Finlàndia, a Helsinki. Si una autobiografia, com va dir en una ocasió el director de cinema Stan Barkhage, és "la vida seguint-se la pista ella mateixa", no hi ha dubte que aquest llibre ho és. Però, com també va dir un altre amic, és francament estrany que una biografia no esmenti ni una sola vegada el nom de la dona que un té en aquell moment o ni tan sols el de la ciutat on tots dos han viscut tant temps. Doncs que ho sigui. En el millor dels casos és un reflex, i tot el que no s’hi trobi hi és absent per alguna bona raó, que simplement vol dir que encara no s’ha convertit en un passat inevitable. El motiu pel qual vaig escriure-la era que una editorial que es dedicava especialment a la investigació literària em va oferir mil dòlars. Aquesta empresa publicava col.leccions d’aquesta mena d’"autobiografies" i així vaig poder ocupar el meu lloc amb els altres reunits a la Sèrie d’Autobiografies d’Autors Contemporanis, Volum 10. Curiosament, tot i haver-hi amics presents, trobar-me allà al mig em produïa una sensació de solitud, si no de depressió. M’imaginava prestatges de llibres a biblioteques inacabables, cadascun d’ells cridant perquè l’agafessin i el llegissin. Ja hi tornàvem a ser, enfrontats l’un a l’altre per veure qui havia tingut la infància més provocativa, qui havia aconseguit els seus propòsits. Tot plegat era com si fóssim en una gossera. Mai no vaig tenir un projecte clar. Ni tan sols vaig saber que seria poeta fins al darrer moment, com aquell que diu. Sembla que els sentiments són la tija més duradora, en el sentit que havia subratllat Ezra Pound: "Només l’emoció perdura." Aquells amb qui he viscut són sempre la companyia sòlida i, si he viscut la vida, és aquí on l’he trobada... i en els llibres amb què he anat ensopegant des dels quals la gent em parlava, ben bé com si fossin asseguts al meu costat. El 1990, la meva Autobiografia va ser rescatada del seu lloc inicial per dos amics exigents i molt generosos, Raymond Foye i Francesco Clemente, i va ser publicada per Hanuman Books en una edició francament encantadora. És un llibre físicament molt bonic que em cap al palmell de la mà, i ha viatjat –com ho fa ara, gràcies a Dolors Udina— a moltíssimes persones i a llocs als quals mai no havia gosat pensar que arribaria. Però així és la vida, com diuen. Creieu-me! Waldoboro, Maine |
| © Robert Creeley Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
| navegació: | no. 48: maig - juny 2005 |
|
|
www.Barcelonareview.com anglès | castellà | francès | pàgina de l'editor | e-m@il |
|
Narrativa