Miquel Tuneu: APUNT DE DIETARI SOBRE LA POESIA DE SEGIMON SERRALLONGA

APUNT DE DIETARI SOBRE LA POESIA DE SEGIMON SERRALLONGA
Miquel Tuneu

És obvi que la vida mental ens priva de relacionar-nos amb el que és el real objectiu (no filtrat per noms, prejudicis, idees o repulsions i afectes). Suposo que l’experiència del real d’en Segimon no es altra cosa que poder prescindir per uns instants de la vida mental, de la visió de la realitat mediatitzada pel pensament omnipresent; aleshores el real es manifesta com una meravella permanent. La perpètua creació del món a cada instant, un fet inexpressable… Per què, aleshores, l’esforç inútil de voler expressar amb mots (fent poesia) l’inexpressable? Dubto que aquesta sigui una pregunta que se li pugui fer. I la cosa és ben estúpida: veig que és veritat que tot és segons el color de les ulleres (mentals) amb què es miri, perquè sempre mirem únicament a través de les ulleres, dels estats d’ànim, de prejudicis, dels noms, de les definicions apreses i interioritzades, i veiem només el que volem veure. Prescindir de les ulleres mentals és veure la realitat que és ara i només ara a cada instant, brillant i nova sempre perquè no té nom que puguem dar-li. Amb les ulleres, en canvi, és vella i repetitiva. Passat el moment de la joia (sigui ell o sigui en Riba) tornen a ser intel·lectuals, forjadors de mots i de poemes que volen abastar l’absolut amb eines impròpies. D’altra banda també en deuen ser conscients, però no tenen res més a mà per expressar-se entre els homes.

D’on ve la necessitat d’expressió? Diu que no volen comunicar, sinó expressar, però expressar per a qui? Per a qui ja sap? Únicament per a qui ha viscut l’experiència del real?, de la joia? Amb mots foscos (ho són inevitablement) volen expressar la claredat. Aleshores llegir poesia és llegir entre els mots, no pas els mots (entre línies, entre versos). Llegir allò que els mots (carregats semànticament i emocionalment) no poden dir però que volen dibuixar, acotar, atermenar, assenyalar…, expressar. Potser sí que la poesia és la forma d’expressió que més s’acosta a l’experiència, perquè no expressa el que diuen els mots, sinó el que els mots no diuen, allò a què els mots apunten, i els lectors mirem els mots com qui mira el dit que assenyala la lluna.

La voluntat d’incardinació de Segimons i Ribes en la literatura universal és simplement un posar-se al costat dels que han entès, dels que "saben" i s’han expressat (han expressat) amb més o menys fortuna al llarg dels segles, els seus iguals, els seus germans, amb qui poden avenir-se o barallar-se, però amb qui mantenen una afinitat profunda. Certament no hi deu haver res a "comunicar" perquè és una experiència única per a cadascú i intransferible, un instant de consciència (de lucidesa) únic i universal alhora. La poesia és únicament la misteriosa necessitat d’expressar l’incognoscible que tot home té (té necessitat i té incognoscible). Forma part del ser (tothom s’ha d’expressar d’una manera o altra, diu en Segimon). Suposa que forma part del ser home, com haver de menjar o d’estimar. Ser és expressar-se, i sobretot quan es fa una descoberta. Hi ha qui ha d’expressar un enamorament juvenil –la seva descoberta– i qui ha d’expressar l’experiència del real, del misteri universal. Res més senzill, vist així. Però és ben vist?

I per què no? La meva visió o comprensió senzilla de la cosa és tan bona com la seva. El fet que ara ens separa és que ells vénen carregats d’erudició. Disposen de bisturís més afilats, però ni el bisturí més afilat no arriba a partir els àtoms. I també: l’erudició els pot arribar a ser un obstacle, un llast a l’hora d’expressar, perquè els fa expressar amb erudició, que no té res a veure amb la saviesa (que també tenen).

Però, però…, hi ha això, això tenim de més precís. Voler arribar més enllà és acordar-se amb el silenci i el silenci no diu res (o sí). Aquest és un gran dubte pel qual tots els poetes de veritat han passat o al qual han sucumbit –com Rimbaud o qualsevol dels bartlebys apuntats per Vila-Matas. El poeta seria doncs un "expressador" no pas un "comunicador", un intermediari més bo o més dolent entre l’absolut i l’home assedegat d’absolut. (De fet no sembla que ho estigui gaire, d’assedegat, si ens hem de refiar dels índexs de lectura de poesia. Potser és culpa de la incapacitat dels poetes que no puguin arribar a un públic més ampli? Potser és que volent expressar l’absolut només arriben a expressar erudició sobre l’absolut? Inevitablement, és clar, puix que han de fer-ho amb mots, una eina tan basta, tan humana, tan imprecisa… L’erudició els ajuda a fer-la més precisa, més afuada, però també més complexa i carregada (diguem difícil, hermètica) per al lector no erudit.)

I per això, tornem-hi, volen mostrar la seva experiència d’absolut per "entre" els mots. Fer poesia és voler matar rates a cops de sac o mosques a canonades, però no tenim alternativa…, com a mínim ens diu que hi ha rates o mosques i que tots les podem veure una hora o altra, que és cosa nostra de veure-les. Perquè no és el seu poema que importa (que pot ser bellíssim), sinó l’absolut al qual assenyalen, com el dit (que pot ser bellíssim) la lluna.

(L’absolut –el real, la joia– és l’experiència per antonomàsia, però qui diu absolut diu qualsevol experiència important per a qui la té.)

I: la poesia, com l’horitzó, és sempre un pas més enllà del poema.

I ara penso, ¿quan el poeta xinès ens mostra la lluna reflectida al riu, no ens diu, potser, que de la lluna inabastable que el dit de la poesia assenyala, només podem gaudir-ne, a la mesura de l’home senzill, el reflex, la part no "real", però més a l’abast, més a mà, "la lluna posada a la terra"? La nostra vida quotidiana és un reflex, una emanació d’aquest absolut enyorat i inabastable. Aleshores el poema ens diria: gaudeix del que hi ha aquí: és tot l’absolut que t’és donat d’haver.

Per això, finalment, el poeta mesopotami acaba recomanant que siguis aquí de veritat (no pas pendent d’un núvol mental de desitjos i frustracions) i gaudeixis del que hi ha, el real quotidià: On vas Gilgames tan adelerat? / La vida que tu cerques no l’has de trobar mai / … / Aplega en festa cada dia els teus amics, / de dies i de nits tu dansa i juga. / Porta la roba fresca i el cap net, / que l’aigua t’hagi banyat tot el cos. / Mira amb tendresa el fill que portes a la mà, / que la muller frueixi als teus genolls. / Aquestes són les belles obres dels humans.

Aleshores el real a què apuntaria en Segimon no seria el real absolut (sense ulleres mentals) del començament, sinó el real quotidià viscut com a reflex o emanació del real absolut, l’únic que a l’home li és donat d’haver. En resum, acordar els nostres desigs a la realitat. Estimar el que hi ha i viure-ho amb intensitat, com si fos, que ho és, sagrat.

Aleshores entenem per què vol que els seus versos no menteixin en res; per què no vol anar a petar a llocs morals inexistents i per què ferma tan curt els seus poemes. La distància de "saviesa" ja no existeix entre el poeta i el lector, només els separa la distància que marca l’erudició, la traça, la capacitat de l’un d’expressar i del l’altre de copsar, l’afilada que tingui cadascú la seva eina.

__________________
vegeu també:
SEGIMON SERRALLONGA: EVOCACIÓ D’UN LECTOR
Gabriel Vinyals
TBR 30

© Miquel Tuneu
© Foto ?

Miquel Tuneu és editor
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització