Carles Hac Mor: MICROASSAIG SALVATGE SOBRE NO RES:CREA (QUÈ?) TIVITAT? (COM?)

MICROASSAIG SALVATGE SOBRE NO RES:
CREA (QUÈ?) TIVITAT? (COM?)
Carles Hac Mor

La creativitat, en art, només fa nosa.
Enric Casasses

chm_ani.gif (21288 bytes)

La creativitat és per a la publicitat, que la fan els creatius, com els estilistes fan perruqueria i les esthéticiennes tenen salons d'estètica. Tot pensador -i tothom ho és- es guanya la seva autoritat; renunciar-hi és suïcida. Tanmateix, al capdavall la creació ho és, de suïcida; no existeix sinó sota la forma de recreació i de dubte per retardar la putrefacció. La correcció d'un discurs -que pot rajar joiós o pot gotejar dolorosament- avança la seva putrefacció. Dins els límits del pa de cada dia, hi trobem la fascinació de l’anihilació creadora d'allò que no pot ser acceptat. El poeta ni tan sols és profeta. Aquí hi ha una escletxa: hi passa un corrent que ve de la cruïlla de totes les contradiccions, de l'epifania de tots els paradigmes reprimits. Dins el parèntesi del cos, hi ha una sintaxi petrificada. No hi ha interpretacions si hom ateny l'aparença del caos, que és el cos amb una o afegida. Una forma en té dintre una altra d'idèntica. Un mur separa un mur d'un altre mur. Enderrocats tots tres murs, n'hi resta el record. La memòria com a mur entre gana i set. Una ullada a la flor blava permet de copsar les seves línies de força. Un mateix acaba essent un pes mort; els antidéus s'aixequen contra nosaltres com a enemics de l'escriptura que encara no existeix i que per ventura no existirà; els semidéus són inferiors als déus, que, a llur torn, són més inferiors als antidéus, que no arriben ni a la sola de la sabata de les deesses, superiors als déus. Tots plegats, amb llurs lluites, influeixen en l'escriptura paraparèmica: creació de contradiccions; un joc d'ous; s'atansa el Judici Final: pàtria de David, rovell de l'ou, bacteri que sura en la llet quan aquesta és calenta. La paradoxa suprema s'amaga en la necessitat absoluta, un impost que hom afegeix a les nostres vides: fer babarotes a qui té fam i no vol menjar, funeral d'un bonastre important, fórmula carregosa que sovint i menut jeu a la roda de tallamar, botó de l'univers món, etc. No hi ha resposta perquè la pregunta ha estat mal formulada. Ara: si hagués estat ben plantejada, tampoc no n’hi hauria hagut cap, de resposta; i nogensmenys aquesta és evident, són totes les preguntes que ens acabem de fer. Quina n'és la deducció, doncs? Que l'escriptura que encara no ha estat creada és diferent en cada individu que la conrea. Allò més estrany esdevé rutinari. Pràctica radical de subjecte, o no, que va cap a la fi del món, en direcció inversa al vector cap a la Creació que en realitat és la recta de Pascal. La Gran Negació Creadora, la crisi radical, i encoratjadora, de tots els valors albirada per Nietzsche, la tenim a la cantonada: serà l'esclat de la suma i resta de totes les paradoxes al carreró sense sortida lògica on insistentment ha revifat l'art. I els seus succedanis continuaran fent la viu-viu sense pena ni glòria en una versió molt feble del Credo quia absurdum. Els gèneres han de rebentar i el pus pudent que en sortirà crearà un nou gènere que no serà cap mixtura de res i sí una nova epopeia del Sí. Del sí i del no? Llamp del sostre tan llarg d'ungles! Ja hi tornem? L'any de les tàperes, Artaud va carregat de front i dorm més que el guix! Finestres cegues, palmeres espavilades, sorra embetumada, croquis que van de ventre. De com la llengua es mostra llarga de veure al taló d'Aquil.les. La llengua al taló o el taló que treu un pam de llengua. Misericòrdia, miserere, misèrrims, còlics. M'ho sé de memòria i no sé d'on ho he tret: la tasca de la filosofia és la creació de conceptes; existeix un malentès que Deleuze ha denunciat repetidament: hom pren la filosofia per una reflexió quan en realitat és creació, invenció; un hom es pensa que dóna molt a la filosofia en atorgar-li aquest poder de reflexió; en realitat, però, en fer-ho, li ho traiem tot; la filosofia no té pas vocació de ser la disciplina que sobrevola tots els altres coneixements; és creació, com ho són l'art i la ciència, bé que no de la mateixa manera: el que és propi de la filosofia és crear conceptes; l'art crea art i la ciència funcions; el filòsof inventa conceptes o els recull per modificar-los, tot imposant-los exigències i relacions noves (mobilitat del concepte); entre les distintes línies de creació (art, ciència, filosofia) no hi ha jerarquies, ni interdisciplinarietats; cadascuna d'aquestes línies crea la seva pròpia mobilitat, que interfereix sense parar en les altres. Afegim-hi que les ratlles presents no pretenen pas de ser filosofia. No les escriu un filòsof (tothom ho és). La tasca de l'escriptor paraperèmic és la feinada -absolutament contradictòria- d'escriure un mot rere un altre tot procurant -sense poder-ho atènyer- que es vagi esborrant el sentit que hi va emergint. Tot déu té sempre tota la raó del món. Per la naturalesa del seu quefer, l'escriptor paraparèmic s'aparta de l'escriptor que fa de poeta, i l'escriptor paraparèmic que fa de poeta s'allunya de l'escriptor com a creador de sentit: un embolic no resoluble si no és per mà de la traïció -que pot ser positiva- a la paraparèmia. Així, podríem subratllar que, per Lacan, l'aposta de Pascal desemboca en això: aquesta veritat que coneixem d'aquesta manera no la podem, per tant, conèixer? Adæquatio rei et intellectus: és com hom defineix el concepte de veritat des que hi ha carallots que ens menen per les vies de llur avantpensament. L'extermini dels cananeus no va pas contra la bondat de l'Altíssim, car el decret divinal d'anatema contra aquest poble es basa en la justícia infinita del Creador. En l'esperit de Baudelaire hi ha una mecànica celestial. Satanàs, que significa adversari, alçant-se contra el seu alter ego; Beelzebub en un llibre que lloa els dimonis, i Déu afegint-hi setanta vegades set el que hi ha de dolent a la Creació. L'angúnia fangosa, la nàusea viscosa. Solament quan, amb l'aparició de forces productives gegantines -la gran indústria-, va sorgir el proletariat modern, els homes van poder assolir una comprensió completa del desenvolupament històric de la societat, i transformar en una ciència els coneixements que tenien de la societat; aquesta és la ciència del marxisme. Déu-el-gos i la seva llengua, que és la deessa-gossa-llengua-buida. I detalla el Llibre Primer de les Cròniques: hi havia un home d'estatura alta i que tenia sis dits a cada peu i a cada mà; tots plegats vint-i-quatre. Venir a llegir a les cantonades amb els cavalls, començar a regnar sobre els motors, conspirar contra les màquines i santificar les adversatives. Un concert cap enrere, una teoria de la lletjor, un rebuig de la naturalitat, dels símils, dels rucs com a bèsties de càrrega. Hi treu la llengua Paolo Uccello. Tota la Terra fou empastifada del suc lletós dels papers en blanc. La persona, privada de l'autor, romangué a l'ombra. A l'ombra privada de la persona, l'autor fa de supòsit tàcit. La fantasia inclou novetats imprevistes i capricioses en traduccions més adaptades que no literals. El progrés social no és pas involució estètica. Escriure cap enrere, fer llum cap endavant. Travessar un riu gràcies a l'ombra d'una muntanya és el motiu d'una llegenda: un riu d'ombres mític desviat per una muntanya en la qual les seves tres gràcies resten al marge, a les cunetes d'una carretera que uneix els dos pobles i que no continua més enllà de cadascun dels dos, ja que només es comuniquen entre si, amb l'agreujant que hi ha moltíssima distància entre l'un i l'altre, que no hi ha camins i que és impossible d'escapar-se'n camps a través. Mentrestant, l'escepticisme va donant lloc a paradoxes semàntiques sobre l'harmonia visual i auditiva, d'origen pitagòric, sí, emperò amb arrels en la civilització egípcia. De sobte, Uccello nota com se li infla el penis, que es fa tan exorbitant que l'esperma que llança es cargola en l'estratosfera. De fet, la vida és l'arrel enèsima extreta de totes les concepcions de la mort. La intel.ligència existeix com a realitat en els actes vitals dels homes. No es pot fer una història evolutiva de les visions del món i de la vida amb què un hom s'empatolla al llarg de la història. Tohom estira a dreta i esquerra, aquí caic i aquí m'aixeco; i forces centrípetes i centrífugues s'anul.len en la tendència a la varietat manllevada de l'estat de misteri i estímul absolut de l'altra meitat de l'esperit creador, el que no és entès per Fichte, si fem cabal de Novalis. Tanmateix, Fichte tingué l'encert d'estudiar allò que Kant havia omès. La resta, per ell, era lletra morta. Allò escrit superat com a lletra morta! La mística de la matèria trenca o obre tota immanència a fi de seguir l'impuls creador. La paraparèmia és materialista. Paga la pena d'elevar el sí a l'enèsima potència i d'eliminar el no per evitar la repressió i allò negatiu en benefici d'una creativitat -no: creació- sense entrebancs. No crear opinió. Pensar, opinar, pensant, opinant. Saber no tancar els interrogants. Resistir-se a dir. Callar com a lluita contra la sobresaturació d'afirmacions i negacions. El pesanervis d'Artaud suposa l'existència d'un hiposeptimí desqualificat i no anihilat per Déu, que no mata mai cap dels éssers que ha creat, car els envia tots a la Vida Eterna. El pesanervis, però, no és pas cap dels hiposeptimins, els quals cal no confondre amb els dimonis. Un huracà separa el pesanervis de la seva estimada; aquest vent tan fort ha estat provocat per l'hiposeptimí. Tots els personatges, inclòs Déu, parlen en llatí. Amb embuts per al vi que fumeja, anem entrant en matéria d'ereccions davant badocs: són faves comptades; fugiu-ne, que baixen forts d'armilla per posar-nos en remull! Obrers i passavolants, gran creació ex nihilo que ha triat qui no sap que forma part dels elegits. La supèrbia aplega la criatura i el creador en un indici de corrupció dels instints. En comparar la pintura de Lucas de Leyde amb la descripció que en fa Antonin Artaud, hom veu que una pila de detalls han estat inventats per ell. És com si creés una nova escenificació del tema. Una cullerada d'allioli millora substancialment els rossejats, suquets o calderes de peix. Només té un inconvenient: torna a la boca i deixa un baf indiscret i delatador. Remet a l'home provisori, fins diria a l'home-carronya, a qui tot put a decadència i a pus. Servidor de l'Anticrist, Artaud neda en la sopa creada per la matèria-entorn, la resta de totes les restes de l'univers. L'espaitemps ens és inimaginable. D'una banda emergeix un electró i de l'altra un positró, i hi apareixen tres conceptes contraposats: la matèria, l'antimatèria i la no-matèria. L'actor ara és un drac de dos caps: el de Pascal i el d'Artaud. Juno, asseguda al tron davant el quiosc, va ratllant pa. Sap que no serà occida per son fill. I entre l'acrimònia dels crits del carrer va creant petites unitats polítiques. Recorda la destinació de l'antic dolor entendridor, i de seguida té la temptació de l'elegància que sovint li permet de dissimular entre remolins passionals. La seva ànima és fum que s'enfila venes amunt directa als peus del llit roent que il.lumina les voltes de la basílica amb pires humanes de sacrificis sublims animats per les esmentades ereccions davant babaus que patien d'una molt honesta opacitat mental. És la seva creació ex nihilo. El Nil, el seu curs i, sobretot, les seves fonts foren, durant tota l'antiguitat, un gran enigma que originà tota mena de teories i llegendes. Artaud crea un cos sense òrgans. Si juxtaposem Kafka i René Char, que ben poc tenen a veure, hi veiem signes de psicosi i l'ésser íntim d'allò que no es produirà en una religió, en una solitud forassenyada; hi notem aquell fervor que travessa de punta a punta, lluny de tot, la creació literària i que canta una set irisada quan la irrealitat retarda uns quants minuts de reflexió en aixecar-se el teló: en una llotja del segon pis hi ha una dona de cara baronívola, i, arribat que sóc a la primera fila, m'adono que cap herència no precedeix el nostre testament no fet. Mentre el pensament se sotmetia a les exigències d'un ésser immòbil i rígid, triomfava, des de la voluntat, la vida creadora de l'ànima. En tot coneixement intuïtiu, sensible, hi ha activitat racional, acció del subjecte, com a factor decisiu. Vivim un malson: la tensió de la tercera orella, la de qui s'indigna contra l'atavisme de la supèrbia que aplega la criatura i el creador en un indici de corrupció dels instints amb perífrasis i fletxes de l'antagonisme entre afirmació i negació. El pensament no figuratiu entra al laberint de l'horitzontalitat i s'hi expandeix tot desfent les normes i conceptes que va creant. Aquesta és l'escriptura sempre en procés de Deleuze, una dissolució permanent de l'ordre mental en què mirem d'aixoplugar-nos. Crear és congriar paradoxes. Un incest i allò que no existeix, en la mesura en què es complementen, són i no són metàfora de paradoxa, i són i no són moltes coses més, sincrònicament. Olaf Stapledon: "El creador d'estrelles", una obra mestra de la ciència-ficció, i també un gran poema; i ho digué Borges: cap autor vivent no s'atansa tant a Dante. No consolidar res: aquest és l'objectiu suprem, que cal trair per no consolidar-lo com a suprem. Per ventura només és veritable per als gurus d'una casta creada sobre una doctrina? A quina doctrina ens referim? Doctrina? La de l'ordre imaginari del significant? La del desordre del significant? Absalom respon que sí i treu de la capsa de l'Arca de Jahvè els ratolins d'or; i els morts tremolen sota terra i sobre les aigües llurs habitants s'escalden. Absalom, Absalom, les columnes del cel trontollen, s'espanten de la teva amenaça! Podem parlar d'una religió de l'escriptura? L'escriptura situada lleugerament al marge esquerre de la literatura? Pel que fa a la mort de la realitat, aquest és un concepte que cal matar, i no pas perquè torni a viure la realitat, ans més aviat per crear-ne una altra, i no a través de l'escriptura o literatura, sinó mitjançant aquesta, sense que sigui travessada per cap voluntat, inclosa la pretensió de modificar les opinions. Suspensió del judici.

© Carles Hac Mor

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització