HA ESCLATAT LA INSURRECCIÓ

En sortir de l’Espai escènic Joan Brossa, atordits per la detonació de LA CONFESSIÓ O L’ESCA DEL PECAT, de Josep Palau i Fabre, dirigida per Hermann Bonnín, veiem per tot arreu, als rètols de les botigues, a les tanques publicitàries, a les tapes de les clavegueres, a les parets, els imperatius “subvertiu!”, “transtorneu!”, “pertorbeu!”, “desordeneu!”, “revolucioneu!”, “destruïu!”.
       Les interpretacions dels tres actors -Marta Domingo, Joan Díez i Francesca Piñon-, igual que la posada en escena, són no pas memorables, sinó del tot inoblidables. Ells, Bonnín, l’encertadíssima escenografia i vestuaris de Paco Azorín i la destresa de tothom qui hi intervé han sabut ser tan fidels a l’esperit de la peça que aquesta, com ho demana la seva escriptura, es transcendeix a si mateixa, va molt més enllà del que hi hem vist i sentit.
       L’obra i la seva representació no són sinó un crit a la revolta per la revolta –l’única revolució que porta a la llibertat–, a l’anihilament de la cultura, d’aquest tramat de costums i de normes destinat a reprimir l’individu, i això –i passi la paradoxa–, amb el benentès que tot, absolutament tot, és cultura.
       Amb l’excusa, tan agosaradament desenvolupada, del desig com a desvetllador de veritats i enderrocador de falsies socials i, doncs, subjectives, aquest prodigi teatral ens indueix a alçurar-nos, o sigui, a mancar (enfurint-nos, altivant-nos, rebel·lant-nos) a la mansuetud acostumada, al respecte i la submissió.
       La nit de l’estrena, hi assistiren Antonin Artaud, Jean Genêt, el marquès de Sade, Picasso i Jean-Paul Sartre, els quals, enardits per aquella epifania mística de la luxúria, en acabat felicitaven Palau i Fabre.
       I els mots que tots cinc profetes proferien provocaven escarafalls de reprovació en un benpensant nostrat, un conegut prolongador del noucentisme, que, ofès, havia fugit als cinc minuts i que esperava la sortida de la seva filla, que reia força (cosa que empipava Sartre) i que no trobava cap motiu ni mig per indignar-se amb el terratrèmol que trasbalsava l’escenari.
       L’art de Palau i Fabre i de Bonnín –sense voluntat d’escàndol– planta cara a les convencions, i, al capdavall, podem dir que no importa a quines en particular, que allò més interessant n’és l’actitud d’enfrontament, la capacitat d’indisciplina, de demolició, d’anorreament.
       De fet, tot plegat és molt senzill, amb absència de pretensions intel·lectualistes, amb uns diàlegs i monòlegs que són una meravella literària i amb unes composicions escèniques picassianes que superen tot allò vist en escena des de fa anys i panys.
       Si aneu a veure allò terrible que cada nit fa tremolar les esferes, us vindran ganes de posar-ho tot potes enlaire. I si no hi aneu, l’alè subversiu us arribarà igualment. No hi ha escapatòria! Aquesta flama incendiarà.

(Publicat al diari Avui el 2006)

© CARLES HAC MOR

Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem que llegiu les condicions d'utilització

NAVEGACIÓ

revista.barcelonareview.com ------- març-abril 2008