per la llibertat
Poesia i denúncia
Davant de la injustícia, només hi ha un vehicle possible: el de l’acció i la vivesa dels fets i les paraules. La Barcelona Review se solidaritza amb tots els detinguts polítics d’Euskal Herria, i molt especialment amb Karmelo Landa, amic, professor de Literatura Universal a la Universitat del País Basc i amant de la poesia. És per això que us oferim aquest petit i modest homenatge en forma de paraules, solidaritat i poesia. A totes les persones que l’heu fet possible, moltes gràcies.
Enllaç a l’editorial del número 60 de la Barcelona Review
______________
| Carles Hac Mor | Gerard Horta |
| Francesc Parcerisas | Gabriel Pena |
| Montserrat Abelló | Koldo Izagirre |
| Lluís Calvo | Leire Bilbao |
| Ester Xargay |
CARLES HAC MOR
EUSKADI
No sé què dir-me’n,
de tantes coses
contradictòries
com me’n puc dir.
FRANCESC PARCERISAS
EL CIRINEU
En aquest carreró de les espècies
el cirineu sol pensar en els profits
–dàtils de Síria, llavors d’Etiòpia, pebre de Damasc,
el nòlit que reclama al mercader de Jaffa…–
i en el sabater del mercat que posa el fill
a fer-li competència. Si no se li torça res,
d’aquí uns anys podria comprar al germà
un tros amb oliveres. Està cansat
–i la cobdícia dels romans sempre l’emprenya.
Ara haurà de tornar a entrar els sacs que ha tret
fins al davant de les escales. Els soldats
no entenen res i la quitxalla aprofitarà
per pispar-li alguns grapats de panses o avellanes.
Només falta que el natzarè se li aturi
davant de la botiga. –Apa, noi, empeny amunt
–li diu mentre l’ajuda–. No sé per què et fiques
en aquesta mena d’embolics. –I gira la mirada:
que ningú no toqués res de les cistelles,
que passi l’aldarull i tornin les dones
que li regategen el pes i el preu
i que no paren de fer bromes
sobre la muller jove que té a casa.
Deixa la creu i el reu cinc parades més amunt,
es refrega les mans al davantal,
sent els crits i els insults que van quedant enrere.
“L’únic que en traurà profit”, pensa,
“és Herodes, que no vol dialogar”.
MONTSERRAT ABELLÓ
NO T ’ESMUNYIS CONTRA EL VENT
Que no saps quina negra història
destruirà el seu cor innocent.
Ni si la nit que s’acosta serà
clara o negra i trista
On s’esberlarà el seu crit
contra un mur de gent que no escolta
No t’esmunyis contra el vent
I encara que el cor t’esclati
mira tothom cara a cara
I sentiràs com et reneix
fort i altiu un nou coratge
No t’esmunyis contra el vent!
(D’Al cor de les paraules)
4
LLUÍS CALVO
COERCIÓ
De les preguntes últimes que assetgen el caminant
hi ha aquella que sorgeix com la flor del marge,
talment la borratja híspida i poc apreciada
o la malva ruderal dels llocs de pas.
Diguem que és aquell interrogant
que es demana, circularment, “què hi faig aquí”;
tot plegat més o menys adobat amb la retòrica
que ha permès, feliçment, uns quants mil·lennis
d’apassionant filosofia i discussions post mortem.
Tanmateix, no cal fer-se gaires il·lusions:
sabem, prou bé, que l’únic paper que ens és donat,
ara i aquí,
és el de ser vigilats de ben a prop.
Tant se val si la nostra tasca és ridícula o exigua,
augural o lligada a les garrofes del carrer.
En l’esglaó que calgui, en el tram que convingui,
sempre hi haurà algú disposat a controlar els nostres actes,
a silenciar-los
o a incloure’ls en un grup determinat.
I els arguments i els recursos seran, sempre,
malignes i variats.
Al capdavall,
també un poema és una manera, ben subtil,
d’emmanillar els qui el llegeixen.
(De La tirania del discurs)
ESTER XARGAY
TANKA LEGALITZADA
Independènciacolors arrels llengua
amb veu política
de l’ésser la paraula
i els crits que ho reivindiquen
GERARD HORTA
BALADA DE L’HOLANDÈS ERRANT (Fragment)
Canta, pescador, canta.
¿Què hi ha entre els peixets,
amor?:
¿dones musulmanes per cristians
quatre-cents cops violades?
¿milers
de vailets malformats,
quitxalla morta
per l’urani empobrit
amb què s’arrasà l’Iraq?
¿el terror ´democràtic`
nodrit
per somriures de governants
i assentiments ciutadans
i jutges i lectors
i televidents i televisors
i euros i petroli
i cotxes i ignorància i diòxid de carboni?
¿Què hi ha entre els peixets,
amor?:
¿les notícies de la borsa?
¿sindicalistes del capital?
¿miracles, vides,
prodigis viciats
com ara sobreviure al Raval?
Lloem el capital, esclaus,
la precarietat, la indigència, la marginació...
lloem la democràcia burgesa,
estats, estatuts, consum,
caixes, bancs i explotació,
i la fossa comuna dels miserables
i cucs transgènics plastificats dins taüts
per als amants assassinats
en nom d’Espanya i la seva Constitució...
Lloem l’ordre, esclaus!
Llença la xarxa, pescador
i abandona-la al capdavall de tot
de la mar,
i el teu mal espanta’l
cantant la cançó insípida
dels temps morbosos
de la fi
d’una puta civilització.
Jo no sóc occidental,
sinó basc i català
gallec, galleda i occità
caçador-recol·lector boiximà ¡kung
inuit nevat
toro contra torero
bretó ratllat
irlandès revolucionari
anarquista flamenc
cors
sard
sami polar
indi de les praderes i gitano magiar.
(De Balada de l’holandès errant)
GABRIEL PENA
TERRA DE DIAMANTS
A l’àmbit del terrat,
ben a la vora de l’abisme,
hi ha qui busca un espai on poder tancar els ulls,
encara que només per deu minuts.
Vist des de l’angle abonyegat
que t’ofereix el cul d’un diamant,
les lleis acaben per filtrar-se
entre els clivells de l’extractor,
oblidant l’escorrim d’un oli fastigós
que regalima sobre el front
de qui descansa a la masmorra.
Així són les goteres de la història.
8
KOLDO IZAGIRRE
MILANOKO TRENAK
Iruñean sartu zen, ile kirrua harro, buruan tximeleta beltz erraldoi bat zekarrela esan ahal izateko beste harro. Beranduaren zergatia jakin nahi izan zuen, eta ezker-eskuin behatu zuen gero aulkien zenbakiak non zeuden ezin asmaturik. Aldameneko hutsean abandonatua neukan liburua hartu nuen ostera.
Tximeletaren hegalak kilikatu zidan masaila.
Burua doi bat atzeratuz jaso nituen begiak. Niregana jiratu zen eta irri eder bat eskaini zidan. Gerezi mulkoak belarrietarik, kablerik ez, hitzen batzuk egin beharko genituen bideetako lan amorragarriez. Bitartean, biok ere konplimenduzko hitzak aukeratzen genituela, erreleboko txoferraren eta irteeratik autobusak zekarrenaren artekora jarri ginen, ozen egiten baitzuten eta ahoan bilorik gabe. Interesgarria zen hagitz, entrepresaz ematen zuten irudia.
-Askoz hobea da trena.
Maiz bidaiatzen ote zuen galdetu nion ezkerreko begia arriskatu gabe, aitzina beha, tximeletaren ikara masailetik milimetrotara. Horrela solastatu ginen puska batean, aurreko sorbaldari mintzo. Karibeko doinu eztian egiten zuen, baina ilun samarrak egiten zitzaizkidan zenbait hitz, mailegu ingelesak edo, halako zerbait. Hasperen egin zuen, eta aurkezpenak amaitutzat ematen zituelako seinalea iritzirik, liburua zabaldu nuen auskaloko orrialdean.
-Trena askoz hobea da.
Trena aipatzeko «treno» esan zuen bietan ere.
-Italiarra zara?
Ahizpa Milanon zeukala ezkondua.
-Italia...! Jende atsegina!
Hala uste nuen, ez okerrik...
-Hitz politak ugari, baina italiarrek ez dute gure larruazal hau onartzen, ez naizen horietakotzat hartzen naute beti.
Bartzelonaraino zihoala, handik trena hartuko zuela Milanora, hura bai hiria, edonorako trenak noiznahi. Nik hurrengo geldialdian jaitsi behar nuen, eta oparitxo bat egin nahi izan nion bere konfidentzien truke.
-Ez gara Iruñera ordubeteko okerraz iritsi ertzainek eduki gaituztelako txoferrak esan dizun bezala, ez digute bost minutu kendu.
Altxatu zen leku egiteko, irten nintzen pasillora, agurraren behakoa eskaini nion eta bai, lortu nuen A rivederci ez esatea.
-Bidaiarien kontrola!
Polizia espainiarraren plaka sudurpean lurra zapaldu baino lehen. Neure espainiartasuna bilatu nuen jaka barruan.
-Zu bazoazke.
Eta autobusean sartu ziren nire nor non nondik norari jaramon egin barik. Bi eta paisanoz. Segre ibaiaren bazterreraino urrundu eta sagarra jaten geratu nintzen autobusari zorrotz. Labur batean irten ziren morroi biak, erdian zekartela. Ukondoetarik oratu zioten, eta geltokiko ilunpe batean suntsitu zitzaizkidan. Neure aurretik pasatu zen autobusa berehala, 24 eta 25 aulkiak hutsik.
Lleida zaharreko karriketan galdu, aspaldian agindutako bisita egin eta trena hartzera abiatu nintzen. Kaira iristeko, eskanerraren uhalean ipini behar izan nuen lepazakua. Ni neu ere uztai batetik pasarazi ninduten.
-Barka ezazu, terroristen herrialde batetik nator eta han ez daukagu eskanerrik geltokietan.
Ezpaina luzatu zuen zeharka, dominikarra izan banintz ez ninduen dotoreago menostuko bidaiari zaildu hark.
-Zuek ez daukazue abiadura handikorik...
Burdinbideko hegazkin batean sartu nintzen beraz, harrigarria dirudien arren tenoreko heldu ez ezik gelditu ere egin zenez. Turista gazteak zekartzan, Erasmus antolamenduko ikasleak nonbait. Ez dakit liburua zabaldu nuen, zabaldu baldin banuen ez nuen askorik irakurriko. Alorrak idor zeudela oroitzen naiz.
Bartzelonan euria egin zuen ilunabar hartan.
Hala ere polito azaldu zen jendea testu batzuk euskaraz irakur nitzala eskatu zidaten ekitaldira. Afari legean bildu ginen gero zenbait euskaldun eta dozena bat katalan. Politiko bakarra genuen taldeko, baina garaurik ez izatera ere «arazo espainiarra» ibiliko genukeen ahotan: ez ote diogu berari zor katalanek eta euskaldunok geure adoskidetasuna? Barkatzeko otoi zigun, barrezka, telefonoaren sinfonia. Altxatu zen, bazter batera urrundu zen «Bai, zer dugu!» esanez gure hizkuntza dohakabean. «Non izan da?» eta «Bihar bertan» entzun genizkion. Inguratu zitzaigun, eztul diplomatiko bat egin zuen arreta eskatuz.
-Esaten nizuena, mahai nazionaleko lagunak atxilotu dituzte.
Guztiok laga genion olibak jateari.
-Orduan, zu ere...
-Ez zara Euskal Herrira itzuliko, ezta? Etorri zen eta lanean jarraitu zuen. Ez nuen geroztik ikusi harik eta iragan astean poliziek oratzen ziotela azaldu zen arte prentsako argazkietan. Espero ez nuela, trenetan bizi nahi lukeen emakume hura ekarri zidan gogora. Eta akordu horrek sortu zidan menturaz itzultzen den hartarik ihes egin behar izaten duelako zaiola eder Milano, edonorako trenak behar oroz dauzkan leku arriskutsua.
ELS TRENS DE MILÀ
Va pujar a Iruñea, cabells superbs, superbs com per poder dir que portava una enorme papallona negra al cap. Va voler saber el motiu del retard, llavors va mirar a dreta i esquerra, tot provant de descobrir els números dels seients. Vaig tornar a agafar el llibre que havia deixat el del costat.
Una ala de papallona em va pessigollejar la galta.
Vaig aixecar la mirada, tot movent el cap una mica cap enrere. Va girar-se cap a mi i em va mostrar un somriure preciós. De les orelles li queien penjolls de cireres, res de cables, així que hauríem d’intercanviar algunes paraules sobre les desesperants obres de la carretera, potser. Mentrestant, mentre escollíem les paraules inicials, vam escoltar la conversa que mantenien el xofer de relleu amb el que venia amb nosaltres des de l’origen. Parlaven alt i sense pèls a la llengua. No era molt reconfortant el que comentaven sobre l’empresa.
–El tren és millor.
Li vaig preguntar si viatjava molt, sense arriscar l’ull esquerre, mirant cap endavant i mantenint a prudents mil·límetres el pessigolleig de la papallona. Vam parlar així una bona estona, dirigint-nos als respatllers del davant. Malgrat que tenia un dolç to caribeny, se’m feien estranyes algunes paraules, préstecs anglesos o alguna cosa així. Va fer un sospir i, interpretant que donava per acabats els compliments, vaig obrir el llibre per qualsevol pàgina.
–És millor el treno.
Com que es va referir al tren anomenant-lo “treno”, em vaig atrevir.
–És vostè italiana?
La seva germana era casada a Milano.
–Itàlia...! Gent simpàtica!
Així ho creia jo, però em va fer saber que, tot i que el seu cunyat és una bona persona, tots els milanesos són racistes.
–Moltes paraules maques, però no accepten la meva pell, em prenen per alguna cosa que no sóc.
Anava a Barcelona, d’allà a Milano en tren, Milano sí que era una ciutat, sortien trens a tot arreu i a totes hores. Jo havia de baixar a la parada següent, i vaig decidir fer-li un petit regal per totes les seves confidències.
–No hem arribat amb una hora de retard a Iruñea perquè l’Ertzaintza ens hagi retingut una hora a Adoain com li ha dit el xofer, no ens han retingut més de cinc minuts.
Es va aixecar per deixar-me passar, vaig sortir al passadís, li vaig fer una mirada de comiat i, sí, vaig aconseguir no dir A rivederci. Quan vaig posar el peu a terra vaig trobar-me una placa de la policia espanyola als nassos.
–Control de passatgers!
Vaig buscar la meva documentació a l’interior de la jaqueta.
–Vostè pot marxar.
I van entrar a l’autobús sense interessar-se per la meva motxilla engruixada. Dos i de paisà. Em vaig allunyar fins a la barana del Segre i em vaig quedar allà menjant una poma, tot fitant l’autobús. Van baixar en pocs minuts, la portaven al mig. L’agafaven pels colzes, i els vaig perdre entre l’obscuritat de l’estació. L’autobús va arrencar d’immediat, va passar pel meu costat amb els seients 24 i 25 buits.
Després d’admirar el centre de Lleida i de veure un antic company, vaig anar a agafar el tren. Per a arribar a l’andana vaig haver de deixar la meva motxilla a la cinta de l’escàner. Jo mateix vaig haver de passar per un arc detector.
–Perdoni, vinc d’un país de terroristes i allà no tenim escàner a les estacions.
Va assajar de fer un somriure, si jo hagués estat dominicà no m’hagués menyspreat més elegantment aquell viatger, acostumat no ja als trens, sinó a les naus ferroviàries.
–Vostès no tenen trens d’alta velocitat...
I vaig pujar en un tren d’alta velocitat, perquè tot i que sembli estrany, va arribar a temps i a més va parar. Venia ple de joves turistes, potser eren estudiants d’Erasmus. No sé si vaig obrir el llibre, i si el vaig obrir no crec que llegís gaire. Me’n recordo dels camps, secs.
Aquell capvespre va ploure a Barcelona.
Va ploure, però va venir força gent a la presentació, m’havien demanat de llegir uns textos en èuscar. Llavors vam aplegar-nos uns quants bascos amb una dotzena de catalans en un sopar informal. Només hi havia un polític al grup, però el tema de la nit va ser “el problema espanyol”. Quanta solidaritat li devem bascos i catalans! Ens va demanar que disculpéssim, si us plau, la simfonia del seu telèfon. Es va aixecar, es va allunyar a un racó tot dient “Sí, què passa?” en la nostra bonica llengua. Vam escoltar com deia “On ha estat?” i “Demà mateix”. Va tornar al grup, va tossir diplomàticament, demanant atenció.
–El que us comentava, han detingut els companys de la mesa nacional.
Vam deixar les olives.
–Llavors, tu també...
–No tornaràs al país basc, oi?
Va tornar i va continuar treballant. No el vaig veure des que la setmana passada en van aparèixer fotos a la premsa, entre policia que el portava detingut. Inesperadament, em va venir a la memòria aquella dona que preferia viure als trens. I vaig pensar que potser sempre es vegi obligada a fugir d’on sempre torna, i per això li agradi tant Milano, lloc perillós que envia trens a tot arreu.
LEIRE BILBAO
KRABELINA
Astelehen goizean izan da. Astea ostera hastera eta beharrera joateko haria mehe. Kafesne katilura zerealak bota bitartean entzun dut berria. Eskuburdinak jarrita atera zaituztela Alde Zaharreko etxetik, zu eta ordenagailu parea. Zerealak esnetan nola hondoratzen diren begira jarraitu dut, zure etxean ere norbait bakarrik gosaltzen ari dela pentsatuz.
Autoa hartu eta Bizkaiko izenik motzena daukan herrira abiatu naiz. Lana beti dago norberaren zain. Puntuan zabaldu ditut bulegoko ateak eta ohiko orduan etorri da zure ama ere. Ez dakit zergatik baina ez naiz harritu, errutinak bizi gaitu. Egunonak eman dizkit, ohi bezala. Gaur, ordea, ez naiz adoretu eguraldiaz edo bere begietako ebakuntzaz hitz egitera.
Berba bakarra atera zaio ezpainetatik: betikoa. Eta guztia berba bakarrean laburbiltzen dela begitandu zait neuri ere. Lau silaba luze: Be-ti-ko-a.
Ezinbestean, zutaz oroitu naiz egunean bigarrenez. Eta poesia egunak eta gero, zilar paperean bilduta ekarri zenidan krabelin gorriaz.
Une horretan, paperez gainezka daukadan artxibategian loreren bat edukitzea besterik ez dut desio izan, zure amari bueltan emateko, eskatu didan betiko horren trukean. Ez neukan halakorik ordea.
Ateranzko bidea hartzeko buelta erdi eman duenean ohartu naiz. Aurretik ikusi ez dudan zerbait zegoen bere erosketen poltsatxoan, ogiaren eta egunkarien ondoan. Inoiz ikusi dudan gorriena. Orduan jakin dut, zeuretzat gordeta dauka.
EL CLAVELL
És dilluns al matí. Comencem de nou la setmana, el camí a la feina és un fil fi. He sentit les notícies mentre posava els cereals a la tassa de cafè amb llet. Diuen que t’han tret de la teva casa del Nucli Antic amb les manilles posades, tu i els teus dos ordinadors. He continuat mirant com s’enfonsen els cereals a la tassa, pensant que a casa teva una altra persona també està esmorzant tota sola.
He agafat el cotxe per anar al poble amb el nom més curt de Biscaia. La feina sempre ens està esperant. He obert les portes de l’oficina amb puntualitat i aleshores ha vingut ta mare. No sé per què, no m’he sorprès; la rutina ens guanya. M’ha dit bon dia, com sempre. Avui, però, no m’he atrevit a parlar amb ella del temps o de l’operació de la vista.
Dels seus llavis ha sortit una sola frase: el mateix de sempre. M’ha semblat que tot es resumeix en aquesta frase. Sis llargues síl·labes: el ma-teix de sem-pre.
He tornat a pensar en tu per segona vegada. I en aquell clavell vermell que em vas dur després dels Dies de Poesia, embolicat amb un paper d’alumini.
En aquest moment he desitjat tenir la flor al meu arxiu ple de documents, per poder-la tornar a ta mare, en comptes d’aquell el mateix de sempre que m’ha demanat. Però al meu arxiu no hi ha flors.
En girar-se cap a la porta, m’hi he fixat més bé. Al cistell d’anar a comprar, amb el pa i el diari. La més vermella que hagi vist mai. Ho he sabut llavors mateix; el guarda per a tu.
© tbr etc
Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda
sense el permís explícit de l´autor. Us preguem que llegiu les condicions d'utilització
revista.barcelonareview.com ------- març-abril 2008