 ENTREVISTA A FLAVIA COMPANY per Ana Alcaina |
Escriptora, traductora, professora de tallers literaris diversos, crítica literària i columnista a la premsa diària, Flavia Company va néixer a Buenos Aires el 1963 i va venir a Barcelona amb només deu anys. Es va llicenciar en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma i va estudiar piano al Conservatori Superior de Música del Liceu. Molt polifacètica, també té estudis de patró de barco. Va publicar la primera novel·la, Querida Nélida, als 23 anys i el 1997 va rebre el Premi Documenta per Ni tu, ni jo, ni ningú. Actualment viu a cavall entre Barcelona i Sant Carles de la Ràpita. Escriu indistintament en català i en castellà i, en literatura, li interessa sobretot obrir nous camins narratius, experimentar. Melalcor és la seva última novel·la. 1. Deixes Buenos Aires als deu anys i vens a viure a Espanya. Quins records tens d’aquest canvi i d’aquells primers anys? En primer lloc, he de dir que jo “no vaig venir” a Espanya, sinó que “em van venir”. Amb deu anys acabats de fer, ningú o gairebé ningú no pot escollir on vol viure. De manera que el que recordo sobretot d’aquell canvi és haver tingut per primer cop la sensació que la vida, lamentablement, molts cops no és com una vol que sigui. El desarrelament, el trasllat, representa sempre una tasca molt dura d’adaptació, d’aprenentatge, de replantejament de la major part de certeses amb les quals una ha hagut d’anar obrint-se a la vida... Probablement enriqueix, però és evident que fa mal. 2. Has dit en alguna entrevista que va ser als 12 o 13 anys quan et vas adonar de fins a quin punt t’importava escriure. Com en vas prendre consciència, d’això? A aquella edat m’estimava tant els llibres... Era una cosa màgica. Més que ara, és clar. En aquella época els llibres, per a mi, eran veritables móns tancats en paper. Un paper que feia tan bona olor... Eren un misteri absolut. I crec -perquè ara no sé amb certesa què era el què pensava aleshores-, crec que d’una o altra manera volia formar part d’aquell món i em va semblar que escriure era acostar-m’hi... començar a acostar-m’hi, a “formar-ne part”, a fondre-m'hi... Necessitava sentir que pertanyia a alguna cosa, i aquesta cosa va ser, era, continua sent la literatura. Un antídot contra la soledat, segons com es miri, no? 3. Com vas viure la publicació de Querida Nélida, la teva primera novel·la? No et feia por publicar una novel·la escrita als disset anys? En vas reescriure fragments? En realitat la vaig escriure als disset però es va publicar més tard, quan en devia tenir uns 23... És estranya la manera en què vaig arribar a publicar. Havia acabat feia un parell d’anys la carrera de filologia i volia trobar feina... Llavors estudiava dotze hores diàries de piano per preparar la meva primera audició seriosa -després vaig tenir una tendinitis terrible que em va impedir fer-la, però això és una altra història-. Una amiga meva, la Rosa Berlanga, em va dir que coneixia el director de la revista literària “Quimera”, que el podíem anar a veure per si em podia oferir-me una feineta a la revista... En  Miguel Riera,
a més de director de “Quimera”, era editor de Montesinos, i el vam anar a
veure. Vam tenir una conversa molt entretinguda durant la qual recordo haver-me tornat
vermella diverses vegades. Finalment em va preguntar si escrivia... Li vaig dir que sí.
Em va demanar que li portés alguna cosa... Vaig sentir que no podia negar-m'hi, és clar,
que li havia de demostrar que escrivia perquè pensés que podia ser útil a la revista...
I vaig haver de treure del calaix “Querida Nélida” i uns quants quaderns de
poesia... Quinze dies després de entregar-li el manuscrit em va escriure, precisament des
de Buenos Aires, per dir-me que feina a la revista no me'n podia donar perquè no
n’hi havia, però que havia decidit que, si jo volia, em publicava la novel·la. De
sobte, el vertigen, el desconcert. Sobretot, la inconsciència, crec. Vaig acceptar. No
vaig corregir ni una sola paraula. I aquí va començar tot. El meu agraïment a en Miguel
Riera és infinit. 4. Creus que un escriptor escriu sempre el mateix llibre? Quines serien les teves obsessions particulars? La "institució caduca", com anomenes la família a Melalcor? La parella, l’amor? Fins a cert punt, aquesta idea que sempre s’escriu el mateix llibre és un tòpic. Només fins a cert punt, insisteixo. El que passa és que una és sempre -més o menys- la mateixa persona i, encara que pugui evolucionar, l’obra és el reflex més directe de l'aprenentatge, de la maduració, de la percepció sobre la vida i el món. I de la relació amb el que t’envolta i amb els altres. En aquest sentit es podria parlar, sí, d’una sèrie d’inquietuds o de temes recurrents. En el meu cas podrien ser, potser, la frontera entre ficció i realitat -entre bogeria i enteniment-, les relacions humanes, la incertesa sobre l’existència d’alguna veritat, la llibertat... 5. Escrius per a un lector utòpic, per a tu, perquè t’estimin...? Per què escrius? Per què fem el què fem? Per què algú treballa a un banc, a una botiga de roba, a una perfumeria? Per què un es fa jardiner i un altre es fa periodista? Tot el que fem representa el nostre compromís amb el món, amb la vida. El nostre esforç. La nostra justificació. Molts fem el que fem perquè ens estimin: fusters/es, escriptors/es... És la nostra forma d’intentar que ens estimin, de mostrar que estimem. Hi ha altres persones que fan el que fan perquè els envegin, o perquè els temin, perquè “els respectin”. Els nostres actes ens fan ser el que som. Escriure és una forma de vida, res més. 6. Dame placer. Què representa per a tu aquesta novel·la? Com és el procés d’escriure un tractat sobre la passió i el desamor en forma de monòleg tan íntim i intimista, tan musical, amb sentències com que "a las cosas y a los lugares no se puede volver ni siquiera volviendo" o "las oportunidades no se presentan dos veces, porque tienen su orgullo, y si las dejas pasar ya no vuelven"? Com la definiries tu? “Dame Placer”... Es difícil dir què representa per a una mateixa una de les obres que has escrit. Cada obra és un pas en el projecte d’escriptura, una aventura més, una nova exploració, un nou intent de trobar allò que s’ambiciona, aquell moment màgic suposat en què s'aconseguiria reunir tot “allò” que una voldria entregar definitivament, de cop... Aquest “allò” que una voldria assolir per tal de poder dir: “era això; això era el què buscava, és aquí, era això”. De vegades, com a molt, aquesta sensació l’he tinguda amb alguna frase. Sobre la definició de Dame Placer... la veritat, em sembla molt bé la manera en què la defineix la vostra pregunta. Potser l’únic que canviaria és això de “tractat”, que sona a estudi gairebé científic... 7. Hi ha un enorme salt formal entre Dame placer i Melalcor. Com esculls la forma de les teves novel·les (si és que l’esculls)? Tens intencions formals prèvies a l’escriptura d’un llibre en concret? Com es materialitzen aquestes intencions en el cas de Melalcor? Per què aquesta ambigüitat del protagonista? I ja, quant a la trama, per què aquest final feliç com de conte de fades? L’aspecte formal de les novel·les gairebé vé donat per ell mateix, pel to, per la veu, per la mirada. És per això que cada novel·la requereix la seva forma, els seus codis, les seves claus. És una mica com un joc: cadascun té les seves regles. Que hi són precisament per saltar-se-les, és clar. Per inventar-se trampes, camins diferents, estratègies. Però, per saltar-se-les, cal conèixer-les. En aquest sentit, “Melalcor” és una novel·la que trenca amb algunes de les convencions formals més arrelades: la veu narrativa, el temps... Però és que aquesta ruptura formal va en concordança amb les ruptures temàtiques: la família, la parella, l'ambigüitat de gènere... La mateixa explicació pot servir per al final. 8. "Però per ser heterodox, s’ha d’estar en desacord. I per estar en desacord, s’ha de saber ser lliure. I la llibertat és incòmoda, perquè és el més difícil d’organitzar que hi ha al món" (Melalcor). Hi ha una filosofia de vida darrere d’aquestes paraules? Llibertat versus necessitat? Per fer ús de la llibertat cal tenir la valentia necessària com per assumir que, de vegades, l’exercici de la nostra llibertat implica la renúncia a la satisfacció d’una necessitat o, més encara, la revisió d’allò que nosaltres anomenem necessitat. Darrere la història o històries que s’expliquen a “Melalcor” hi ha, sens dubte, un discurs a favor de la tolerància, del qüestionament, de la capacitat crítica no només pel que fa al món sinó, sobretot, pel que fa a una mateixa. També hi ha la idea de la importància indubtable de l’amor, que és sens dubte una de les formes més difícils d’exercir la llibertat, que en aquest cas implica el respecte, la tolerància... 9. Podries parlar-nos del projecte de portar al cinema una de les teves novel·les? És un projecte massa “cru” encara... 10. Quina opinió et mereix l’anomenada "literatura femenina"? Estàs d’acord amb aquesta etiqueta (si és que penses que és una etiqueta)? Remeto amb entusiasme justificat al llibre “Literatura y mujeres” de Laura Freixas. No tinc res més a afegir. 11. Melalcor ha aparegut tant en castellà com en català i tu firmes les dues versions. Hi ha autors "perifèrics" com Manuel Rivas o Eduardo Mendoza a qui els resulta una feina molt difícil traduir les seves pròpies obres per la temptació/necessitat de refer o corregir la primera versió. Et va passar res semblant quan traduïes d’una llengua a l’altra? Quines dificultats concretes de traducció vas tenir? Diuen que tota traducció implica en certa manera una traïció... Trair una autora que resultes ser tu mateixa té una part lúdica important. D’altra banda, és interessant veure com s’influeixen les diferents versions l’una a l’altra, ja que a fi de comptes és del que es tracta, de versions més que de traduccions. Òbviament, traduir-se una mateixa és molt diferent de traduir altres autors. On és la diferència? Doncs, sobretot, en el fet que, al capdavall, davant del dubte de què era el que volia dir l'autora amb una determinada frase, poder-se preguntar una mateixa què volia dir facilita molt la feina. I, sens dubte, sents que téns dret de modificar el text. Sense anar més lluny, i ja per acabar, deixeu-me posar un exemple: a “Melalcor” surt citat el poema escrit per la senyora Savalt, mare de la veu narradora/protagonista. Doncs aquest poema és un a la versió castellana i un altre totalment diferent a la catalana. |
| © 2001 The Barcelona Review Aquesta obra no pot ser arxivada ni distribuïda sense el permís explícit de l´autor. Us preguem llegiu les condicions d'utilització |
Narrativa