 Ressenya
CAT:
Un anglès viatja
per Catalunya
per veure si existeix
Matthew Tree
ABANS DE MARXAR
UNA BREU
INTRODUCCIÓ
"Catalunya? Què és això?" Pregunteu-ho a gairebé qualsevol estranger
resident i podreu sentir les respostes següents, entre d'altres: Una raó per badallar;
un ens fantasma; una paraula repetida constantment pels mitjans de comunicació fins al
punt de convertir-se en un gruny sense sentit; el flagell dels estrangers que només volen
aprendre espanyol; un pseudoestat ple d'egoistes malcarats que no deixen d'emmagatzemar el
seu or; una fàbrica odiosa on treballen els honestos immigrants andalusos; una nosa
immensa; una cosa sense importància...
La reacció de la immensa majoria d'estrangers no-residents sol ser encara pitjor.
Per ells, Catalunya és, senzillament, un nom, la icona del qual és una bandera espanyola
amb més ratlles que les habituals. I punt. No serveix de res explicar-los que tal i tal
menjar, o tal i tal masia, és "molt català", perquè la instrucció mental
"Arxiveu sota Catalunya" els és desconeguda i no hi ha res més difícil que la
creació de carpetes noves en un cervell aliè.
Impossible, doncs -entre l'anticatalanisme habitual dels estrangers residents i
l'acatalanisme dels turistes- ser català de cara a la galeria internacional. Per això
l'adopció, per part de molts catalans, d'alter egos més acceptables a l'estranger
mitjà, perquè aquest no els passi per alt. Per això l'ambiguïtat que es respira arreu
de Catalunya; per això la propensió de tants catalans a convertir-se, en un tres i no
res, en ciutadans del món, en mediterranis, en ibèrics, en espanyols, en barcelonins a
seques, en qualsevol cosa reconeixible a la resta del planeta. I els estrangers com ara jo
que hem passat anys i panys de la nostra vida coneixent-los tal com són, sense que portin
cap màscara, que l'hem suada per aprendre el seu petit idioma no-estatal (i per tant
menyspreable als ulls del món), que ens hem esforçat per conèixer la seva història i
la seva literatura (ambdues igualment menyspreables als ulls del món per la mateixa
raó), nosaltres som els que quedem amb un pam de nas quan veiem que davant d'altres
estrangers (saturats de tòpics i acabats de baixar de l'Easyjet) els catalans que
pensàvem que coneixíem tan bé es tornen grotescament falsos en el seu afany de ser
agradable als nouvinguts. ("Ser agradable", s'entén, equival a fer veure que no
són catalans).
Aquest llibre, per tant, és (en part) una resposta a tots els catalans ambigus
-és a dir a gairebé tota la població catalana- per part d'un estranger que mai no ha
compartit la indiferència agressiva i la ignorància aclapadora amb les quals tants
estrangers els assetgen, però que tampoc comparteix l'esquizofrènia identitària dels
nadius, i que n'està, a més a més, fins als collons.
Això, doncs, és un viatge a la deriva a través del país per veure si encara
n'hi ha, de país, després que tants dels seus ciutadans hagin fet la puta i la Ramoneta,
com si diguéssim, durant més de dues dècades. Això és un comentari no partidista,
adreçat tant als barbuts de la transició com als pàmfils del nou mil·lenni; això és
per als catalans que volen ser-ho, els que no volen ser-ho, i els que no hi han pensat
gens, sigui quin sigui el seu equip preferit, tinguin el nombre de fills que tinguin,
parlin el que parlin. Això és per als berbers, els africans, els gitanos i els aranesos
residents en aquest territori. Això és per als que creuen que Catalunya és solidària o
no, tancada o no, acollidora o no, Això és per als anarquistes i els independentistes, i
també per als autonomistes, els federalistes, els espanyoleros empedreïts i els
carlistes amb boina. Catalans! Això és -o vol ser- per a tots vosaltres.
*
Qui escriu això va aprendre el català quan va venir cap a un poble d'Osona l'any mil
nou-cents setanta-nou, amb la intenció d’estar-s’hi durant sis mesos, després
d'haver robat un exemplar de "Teach Yourself Catalan" de la llibreria Foyle's de
Londres.
(A tall d'anècdota: Per evitar que els empleats tinguessin la temptació de pispar
algun volum, l'aristòcrata nècia que regia aquest establiment insistia que els que
havien estudiat ciències anessin a treballar en les seccions d'art i literatura, i els
que havien estudiat lletres, en les seccions de geografia i bioquímica; aquesta política
tenia dos resultats: els dependents no tenien ni la més mínima idea dels llibres que els
clients buscaven; i sentien tan poca estima pel lloc on treballaven que feien els ulls
grossos sistemàticament cada vegada que veien algú, com ara un servidor, sortint de la
botiga amb una pila de llibres sota el braç).
Amb el "Teach Yourself Catalan" a la butxaca, doncs, vaig travessar la
frontera francoespanyola i vaig pujar al tren a Port Bou. Assegut al seient davant meu, hi
havia un home gran, vestit de pagès. Al seu costat hi havia una nena rossa d'uns cinc
anys. Jo era més o menys conscient que no tothom enraonava en català a Catalunya, però
suposava que aquest senyor -amb la seva pinta de masover de cinquena generació- sí que
el parlava. Tot assenyalant el terra del vagó, vaig preguntar:
-Això, per Barcelona?
Em va dir que sí. Llavors, va assenyalar la nena i va dir:
-Qué rúbia, esta, verdá?
Molt a poc a poc, vaig dir:
-No l'entenc. Estic aprenent el català. Parla català?
Una parella de joves a l'altre seient van esclafir el riure mentre l'andalús em
mirava amb un somriure perplex.
*
Ara bé, si mai havia tingut algun dubte pel fet d'haver decidit d'aprendre l'idioma que
el pagès andalús del tren (encara) no entenia (i que els catalans que coneixia temien
que no sobreviuria com a idioma útil durant gaire temps més), aquest dubte va quedar
eliminat per sempre més un matí de primavera, al poble d'Osona (en una habitació que
feia olor de fusta vella; la llum de fora -blanca i encegadora- era filtrada per un
porticó ajustat).
Bé, al cap de poc, una conversa breu al carrer em va servir d'excusa per deixar de
llegir i em vaig fixar en les paraules que es cridaven: Ep!, com va això? Anar fent,
anar fent! Això és bo! Res, quatre
bajanades entre un parell d'homes. Però va ser aleshores, per primera vegada, que la
naturalesa extraordinària i única d'aquesta llengua se'm va revelar: al bell mig de la
civilització post-industrial europea, a cent quilòmetres d'una de les costes del sud
d'Europa més saturades de turistes, a seixanta quilòmetres d'un dels ports més grans
del Mediterrani, a tocar de seixanta milions de francesos i cinquanta-cinc milions
d'italians i cinquanta-sis milions de britànics, dues persones s'havien saludat, sense
pensar-s'ho dues vegades, mitjançant un sistema de signes orals que no era el que la
resta de l'aldea global de la qual en teoria formaven part, suposava que utilitzaven. Em
vaig adonar que tots els catalanoparlants, de fet (no només els que vivien al Principat)
s'havien convertit feia vés a saber quant de temps en els ciutadans invisibles d'Europa:
el poble amagat.
Aquest intercanvi al carrer, doncs, era la prova instantània que la teoria de
l'esmentada aldea global -se'n parlava molt, aleshores- no hi tocava del tot. De fet, si
aquesta famosa aldea global era tan cega que podia tenir la massa amorfa de la cultura
catalana davant dels nassos sense saber-ne res de res, doncs aquesta aldea, aquest nou
internacionalisme tecnològic que tots teníem el deure d'acollir amb els braços oberts,
devia ser una altra estafa, una altra cortina de fum, un altre concepte fet a mida perquè
la gent s'omplís la boca de tòpics frescos alhora que es feien més estrets els seus
horitzons mentals. Si no era capaç de tenir la cultura catalana en compte, aquest
llogarret telemàtic sense fronteres, quines altres cultures-pobles-llengües devia haver
perdut de vista? Lluny de ser un petit fenomen local, doncs, la cultura catalana era
alhora un miracle de supervivència sense paral·lel a la resta d'Europa i la finestra que
donava a una visió del món molt més complexa que la que teníem la gent que vam néixer
en països normals.
*
Al cap de sis mesos, qui escriu això va tornar a casa seva, havent més o menys après el
català. Vaig passar uns anys a Londres abans de prendre la decisió de viure a Barcelona
i per tant a Catalunya durant un període indefinit. Vaig fer el viatge decisiu l'any mil
nou-cents vuitanta-quatre quan un bon amic que vivia a Barcelona -el Pep, que era fill del
poble d'Osona abans esmentat- em va oferir una habitació al seu pis durant un mes i un
dia.
En fi, després de tres
setmanes de viure de gorra em vaig instal·lar pel meu compte, amb claus per a la meva
pròpia porta barcelonina; al cap d’un parell d’anys vaig tenir la sensació que
no m'hi estava de prestat de Londres. Que Barcelona era casa meva.
*
Va ser més o menys en aquesta època que, per casualitat, vaig conèixer alguns dels
molts residents britànics a Barcelona, els quals, per molt que visquessin a la mateixa
ciutat (un fet físicament innegable) no vivien, ni de lluny, en el mateix lloc. Pel que
fa a l'idioma, per exemple, no era només que no el parlaven, sinó que es vantaven del
fet que mai no ho farien i que, si fos per ells, ningú no l'hauria parlat mai: els era un
destorb, un problema, una irritació, una provocació i, sobretot, un obstacle a l'hora
d'aprendre l'espanyol. Era habitual, doncs, que aquests compatriotes insistissin que els
autòctons canviessin d'idioma. I no en tenien prou, amb l'ús de l'idioma: mantes vegades
vaig escoltar com obligaven els seus "amics" catalans a no fer servir els propis
noms, de manera que un tal Pere es veia forçat a dir-se Pedro i una tal Jordina, Jorgina,
posem per cas, sempre que es trobessin en la presència d'aquests petits aris
lingüístics nascuts en la boira del nord, el punt de vista geogràfic dels quals
harmonitzava amb els seus plantejaments diguem-ne culturals: ells vivien a Spain, només a
Spain i res més que a Spain, i cada cosa que veien era una cosa espanyola, cada àpat,
cada façana, cada parada d'autobusos: les sorolloses festes majors dels districtes eren
very Spanish, els seus amics catalans eren very Spanish, qualsevol mostra de
desorganització -com ara una demora al metro- també era Spanish a matar. Qualsevol
referència catalana, en canvi, la interpretaven com un exabrupte nacionalista i per tant
políticament incorrecte.
A tall de contrarèplica, jo predicava l'existència de Catalunya i el dret
d'existir de l'idioma català amb una certa vehemència davant de desenes i desenes
d'aquests estrangers inconscientment altius en el curs de vés a saber quantes discussions
borratxes. Ara bé, si he de dir la veritat, jo vivia gairebé exclusivament a Barcelona,
i la resta de Catalunya -per molt que xisclés i polemitzés en el seu nom des de la meva
tribuna ultramodesta- m'era en bona part desconeguda.
Dic tot això perquè quedi clar que la posició de l'autor no és gens neutra, al
contrari, tal com s'ha vist, per frustrant que pugui ser passar mitja vida en els braços
d'una hipòtesi nacional, aquí en teniu un que ho ha fet conscientment, voluntàriament,
feliçment i obsessionadament durant molt de temps (surregeu-me les natgetes, estimat
lector, per haver usat tants "-ments" seguits). Voldria que això es tingués en
compte, malgrat els insults i les desqualificacions que segurament aniré repartint en el
curs d'aquest viatge a punt de començar, malgrat els comentaris sarcàstics i els crits
de ràbia, malgrat la burla sistemàtica de segons quins llocs (encara no se sap quins) i
de segons quins individus (tres quarts del mateix), malgrat les grolleries, patetismes,
moments d'odi, i possibles aproximacions a crisis nervioses agudes que seguiran; que se
sàpiga que sempre m'he aferrat amb una fe cega i plena de sentiments entuasiastes a la
noció de Catalunya.
Una noció que ara posaré a prova, viatjant-hi físicament (i gairebé a l'atzar,
en el meu cas, atès que hauré de dependre dels transports públics -incloent-hi la
temuda RENFE i la més temuda encara SARFA, per no dir res de l'ATSA, la HIFE, la TEISA i
l'Alsina Graells- perquè no tinc carnet de conduir ni sé anar amb bicicleta). Tindré
exactament trenta dies per escriure aquest llibre. Començaré a l'Hospitalet de Llobregat
i acabaré al poble d'Osona on vaig aprendre el català.
*
Fa exactament vint anys, les circumstàncies em van posar en contacte amb Catalunya. En
aquella època, per jove i guillat que fos, vaig ser capaç de veure la llum esclatant
més enllà de la bombolla immediata de la pròpia introversió adolescent: una llum
diferent, com un ou ferrat fet malbé, i els turons, diferents, amb la pell arrugada com
la d'un pa de pessic fet per un potiner; vaig sentir l'olor, diferent, mig de cargols
fugitius mig de fàbriques contaminants i vaig conèixer la gent, diferent, generosa coms
els bons de les rondalles i abrupta com els alcohòlics reformats i vaig sentir l'idioma,
diferent, com una barreja de rots de sobretaula i petites onades trencant-se; vaig
endevinar que, passés el que passés, m'hi submergiria, en tot plegat, i que trigaria
molt a tornar a la superfície per tornar a omplir els pulmons.
Encara no hi he tornat. Potser ho faré després d'aquest viatge que no és res
més, al cap i a la fi, que el punt culminant d'una llarga història d'amor.
|
Poesia